Genis de la política (català)

En aquestes alçades de la política de l’absurd en que està immersa Espanya, un es conformaria amb que els genis que ens governen sabessin que les seves decisions tenen conseqüències futures.

Quan, creient-se progressistes, ven legalitzar les relaciones sexuals als 16 anys, se’ns va omplir el país de prostitució amb menors de edat.

Quan es van entestar en que s’asseguressin a les netejadores a domicili, encara que fos per una hora al mes, unes 400.000 dones van perdre el seu modus vivendi.

Ara, que consideren que els emprenedors son uns especuladors que cal cruixir a impostos, han aconseguit que perdem a més de 100.000 autònoms en l’últim any.

Dic tot això perquè, aquests mateixos genis, han fet dos decrets llei sobre la habitatge, ¡a rel d’un cas!, que és el que a totes les universitats i escoles de negocis et diuen que NO s’ha de fer.

Recordo quan el dictador de Veneçuela, Hugo Chávez, per fer demagògia barata de “la revolució bolivariana”, després de expropiar el que li va semblar, va entrar en una botiga d’electrodomèstics.

—Quin preu tenen aquests televisors? —va preguntar.

—1800 bolívars—li van respondre.

—Res d’això, a “la revolució” aquests televisors costen només 700 —va contestar complagut.

Com és normal, aquell dia es van vendre totes les TV que hi havia en estoc.

El problema era que aquells aparells, a l’amo de la botiga li havien costat 1500, així que o be la va tancar i va marxar del país o es va preocupar de no portar mai més TV si tenia de perdre-hi diners.

Els nostres genis de la política haurien de plantejar-se si amb aquests dos decrets, no estan fent el mateix que Chávez con les televisions. Al cap i a la fi, és del domini públic que “De bones intencions, l’infern n’està ple”.

Genios de la política (castellano)

 A estas alturas de la política de lo absurdo en que está inmersa España, uno se conformaría con que los genios que nos gobiernan supieran que sus decisiones tienen consecuencias futuras.

Cuando, creyéndose progresistas, legalizaron las relaciones sexuales a los 16 años, se nos llenó el país de prostitución de 14 a 18 años.

Cuando se empeñaron en que se asegurara a las limpiadoras a domicilio, aunque fuera por una hora al mes, unas 400.000 mujeres perdieron su modus vivendi.

Ahora, que consideran que los emprendedores son unos especuladores que hay que crujir a impuestos, han logrado que perdamos a más de 100.000 autónomos en el último año.

Digo todo esto porque, esos mismos genios, han hecho dos decretos ley sobre la vivienda, ¡a raíz de un caso!, que es lo que en todas las universidades y escuelas de negocios te dicen que NO hay que hacer.

Recuerdo cuando el dictador de Venezuela, Hugo Chávez, para hacer demagogia barata de “la revolución bolivariana”, después de expropiar lo que le pareció entró en una tienda de electrodomésticos.

—¿Qué precio tienen esos televisores? —preguntó.

—1800 bolívares—le respondieron.

—Nada de eso, en “la revolución” esos televisores cuestan solo 700 —contestó complacido.

Desde luego aquel día se vendieron todos los TV que había en stock.

El problema era que aquellos aparatos, al dueño de la tienda le habían costado 1500, así que o bien la cerró y se marchó del país o se cuidó bien de no traer nunca más TV si tenía que perder dinero.

Nuestros genios de la política deberían plantearse si con esos dos decretos, no están haciendo lo mismo que Chávez con los televisores. Al fin y al cabo, es del dominio público que “De buenas intenciones, el infierno está lleno”.

El canvi climàtic, un castic diví (català)

 ¿Recorden el que passava a la era pre-científica? Tot se li atribuïa a la voluntat divina. Una malaltia, una mala collita o un problema econòmic, eren un castic per haver ofès a Deu.

Va ser una època negra, on la superstició i el fanatisme van impedir l’avenç de la raó.

Qui s’atrevia a fer preguntes, estava qüestionant la voluntat de Deu, així que se l’etiquetava de blasfem i se’l cremava viu.

Doncs be, de vegades crec que hem tornat en aquella època. Concretament ara, quan Espanya crema pels quatre costats i el president Sánchez proposa (una vegada més) un pacte contra el canvi climàtic.

Perdonin-me, però crec que aquesta és la millor manera per no haver de fer res contra els focs, perquè, ¿què hi podem fer si el canvi climàtic és l’equivalent al castic diví de fa uns segles? 

¿Per a què hem de buscar als piròmans i canviar el codi penal per incrementar les seves condemnes, si el canvi climàtic avançarà inexorablement? 

¿Per a què obligar a netejar els boscos, buscar abocadors il·legals, fer tallafocs o revisar les torres elèctriques, si el canvi climàtic està fora del nostre control?

¿Per a què invertir en recursos? El canvi climàtic no s’aturarà, així que podem seguir fent fora a la meitat dels bombers durant l’hivern.

I anem a les solucions de la era pre-científica. Si tenim canvi climàtic és perquè hem sigut dolents als ulls de Deu.

Hem d’apagar els aparells d’aire condicionat, perquè els castic divins es purguen fent penitència i, el canvi climàtic s’arreglarà si nosaltres suem la cansalada als menjadors de casa.

I a qui no digui “amén”, no els direm blasfems sinó negacionistes. ¡¡Llàstima que ja no se’ls pugui cremar en una foguera!!

El cambio climático, un castigo divino (castellano)

¿Recuerdan lo que ocurría en la era precientífica? Todo se le atribuía a la voluntad divina. Una enfermedad, una mala cosecha o un problema económico, eran un castigo por haber ofendido a Dios.

Fue una época negra, donde la superstición y el fanatismo impidieron el avance de la razón.

Quién se atrevía a hacer preguntas, estaba cuestionando la voluntad de Dios, así que se le etiquetaba de blasfemo y se le quemaba vivo.

Pues bien, a veces creo que hemos vuelto a aquella época. Concretamente ahora, cuando España quema por los cuatro costados y el presidente Sánchez propone (una vez más) un pacto contra el cambio climático.

Perdónenme, pero creo que esa es la mejor manera para no tener que hacer nada contra los fuegos, porque, ¿qué se le va a hacer si el cambio climático es el equivalente al castigo divino de hace unos siglos? 

¿Para qué vamos a buscar a los pirómanos y cambiar el código penal para incrementar sus condenas, si el cambio climático avanzará inexorablemente? 

¿Para qué obligar a limpiar los bosques, buscar vertederos ilegales, hacer cortafuegos o revisar las torres del tendido eléctrico, si el cambio climático está fuera de nuestro control?

¿Para qué invertir en recursos? El cambio climático no se va a detener, así que podemos seguir echando a la mitad de los bomberos durante el invierno.

Y vayamos a las soluciones de la era precientífica. Si tenemos cambio climático es porque hemos sido malos a los ojos de Dios.

Debemos apagar los aparatos de aire acondicionado, porque los castigos divinos se purgan haciendo penitencia y, el cambio climático se arreglará si nosotros sudamos a chorro en los comedores de nuestras casas.

Y a quienes no digan “amén”, no les llamaremos blasfemos sino negacionistas. ¡¡Lástima que ya no se les pueda quemar en una hoguera!!

Tenim el que triem (català)

Sean Connery 
en aquella època 

¿Els he dit que una vegada vaig veure a Sean Connery en persona? Sí, va ser en un viatge a Málaga per anar a veure als meus parents, i els meus tiets em van portar a Marbella. Tot allò va ser molt abans de que esclatés el cas Malaya. 

Marbella estava en el seu apogeu i tot era glamur. La ciutat estava preciosa, neta, sense ni un paper al terra. Es podia caminar tranquil·lament i la sensació de seguretat era absoluta. Mai abans (ni desprès) he vist tants Rolls Royce, Ferraris, Porsche, Lamborghini, junts

Llavors, per un carrer, va aparèixer Sean Connery amb la seva esposa, passejant com uns turistes més. Va ser un moment emocionant i, quan li ho vaig dir al meu tiet, la seva resposta, simple i plena de sentit comú, em va sorprendre.

Em va respondre que cadascú te el que tria tenir, i Marbella, havia triat tenir a James Bond, mentre que altres havien triat a individus com el Jon Manteca.

Jon Manteca o “El Coix Manteca” era un punki i rodamon sense llar que es desplaçava amb muletes perquè li faltava una cama. Va aconseguir certa fama en els vuitanta quan va ser filmat trencant faroles amb la muleta en una manifestació. 

Jon Manteca en "acció"

Se sumava a qualsevol manifestació o embolic de carrer, si li permetia fer mal per fer mal, sense obtenir res a canvi, o fins i tot exposant-se a ser detingut tant bon punt apareixia la policia, per la seva dificultat per desplaçar-se.

Ho he recordat perquè a Manresa, la meva ciutat, tenim una altra onada de  contenidors cremats, aquesta vegada amb algun cotxe socarrimat, fruit de la inseguretat que ens ha envaït darrerament.

No tinc cap mena de dubte de que, a diferencia de Marbella, Manresa ha triat tenir a subjectes com Jon Manteca i rebutjar a James Bond. Com va dir el meu tiet, “cadascú te el que tria tenir”, i així ens va.

Tenemos lo que escogemos (castellano)

Sean Connery 
en aquella época

 ¿Les he dicho que una vez vi a Sean Connery en persona? Sí, fue en un viaje que hice a Málaga para ver a mis parientes, y mis tíos me llevaron a Marbella. Todo aquello fue mucho antes de que estallara el caso Malaya. 

Marbella estaba en su apogeo y rezumaba glamour. La ciudad estaba preciosa, limpia, sin un papel en el suelo. Se podía caminar tranquilamente y la sensación de seguridad era absoluta. Nunca antes (ni después) he visto tantos Rolls Royce, Ferraris, Porsche, Lamborghini, juntos

Entonces, por una calle, apareció Sean Connery con su esposa, paseando como unos turistas más. Fue un momento emocionante y, cuando se lo dije a mi tío, su respuesta, simple y llena de sentido común, me sorprendió.

Me respondió que cada cual tiene lo que escoge tener, y Marbella, había escogido tener a James Bond, mientras que otros habían escogido tener a individuos como Jon Manteca.

Jon Manteca o “El Cojo Manteca” era un punki y vagabundo sin hogar que se desplazaba con muletas porque le faltaba una pierna. Logró fama en los ochenta cuando fue filmado rompiendo farolas con la muleta en una manifestación. 

Jon Manteca en "acción"

Se sumaba a cualquier manifestación o lío callejero, si le permitía hacer daño por hacer daño, sin obtener nada a cambio, o hasta exponiéndose a ser detenido, en cuanto aparecía la policía, por su dificultad para desplazarse.

Lo he recordado porque en Manresa, mi ciudad, tenemos otra ola de contenedores quemados, esta vez con algún coche chamuscado, fruto de la inseguridad que nos ha invadido últimamente.

No me cabe ninguna duda de que, a diferencia de Marbella, Manresa ha escogido tener a sujetos como Jon Manteca y rechazar a James Bond. Como dijo mi tío, “cada uno tiene lo que escoge tener”, y así nos va.

Cordons sanitaris (català)

Ara que l’esquerra s’ha quedat sense més arguments que insultar a qualsevol que pensi diferent a ella, acusant-lo de feixista, masclista, racista o negacionista, no se’ls acut res més que proposar cordons sanitaris.

Un “cordó sanitari” suposa crear una barrera per evitar la propagació d’alguna cosa dolenta. En aquest cas es refereixen a idees diferents a les seves.

Si de veritat es consideren “demòcrates”, els cordons sanitaris per evitar idees polítiques estan fora de lloc. El que han de fer és més senzill: fer propostes més convincents e il·lusionants que els demés.

Que ens convencin de que és bo obligar a emigrar als nostres joves millor formats i educats per substituir-los per altres sense formació ni educació, i els votarem.

Que ens convencin de que és bo tenir tants impostos per pagar-li a qui no ha contribuït mai; i de que la gent que treballa cobri menys que la que no treballa, i no necessitaran cordons sanitaris.

Que ens convencin de que és bo per a la formació dels nostres fills tenir una classe de 30 alumnes on 25 no parlen l’idioma, i els votarem. 

Que ens convencin de que tenir delinqüents reincidents als carrers, robant i violant, és bo, i no necessitaran cordons sanitaris.

Que ens convencin de que és bo que els okupes es quedin els habitatges guanyats amb l’esforç de tota una vida, i els votarem sense pensar-ho.

Però que no ens fiquin la por al cos amb la dreta, perquè alguns comencem a enyorar a un Miley, que redueixi la pobresa i el dèficit públic, com ha fet a Argentina; o a un Bukele, que millori la seguretat, com ha fet a El Salvador, amb el lema de que “si ningú roba, hi ha diners per tot”.