El canvi climàtic, un castic diví (català)

 ¿Recorden el que passava a la era pre-científica? Tot se li atribuïa a la voluntat divina. Una malaltia, una mala collita o un problema econòmic, eren un castic per haver ofès a Deu.

Va ser una època negra, on la superstició i el fanatisme van impedir l’avenç de la raó.

Qui s’atrevia a fer preguntes, estava qüestionant la voluntat de Deu, així que se l’etiquetava de blasfem i se’l cremava viu.

Doncs be, de vegades crec que hem tornat en aquella època. Concretament ara, quan Espanya crema pels quatre costats i el president Sánchez proposa (una vegada més) un pacte contra el canvi climàtic.

Perdonin-me, però crec que aquesta és la millor manera per no haver de fer res contra els focs, perquè, ¿què hi podem fer si el canvi climàtic és l’equivalent al castic diví de fa uns segles? 

¿Per a què hem de buscar als piròmans i canviar el codi penal per incrementar les seves condemnes, si el canvi climàtic avançarà inexorablement? 

¿Per a què obligar a netejar els boscos, buscar abocadors il·legals, fer tallafocs o revisar les torres elèctriques, si el canvi climàtic està fora del nostre control?

¿Per a què invertir en recursos? El canvi climàtic no s’aturarà, així que podem seguir fent fora a la meitat dels bombers durant l’hivern.

I anem a les solucions de la era pre-científica. Si tenim canvi climàtic és perquè hem sigut dolents als ulls de Deu.

Hem d’apagar els aparells d’aire condicionat, perquè els castic divins es purguen fent penitència i, el canvi climàtic s’arreglarà si nosaltres suem la cansalada als menjadors de casa.

I a qui no digui “amén”, no els direm blasfems sinó negacionistes. ¡¡Llàstima que ja no se’ls pugui cremar en una foguera!!

El cambio climático, un castigo divino (castellano)

¿Recuerdan lo que ocurría en la era precientífica? Todo se le atribuía a la voluntad divina. Una enfermedad, una mala cosecha o un problema económico, eran un castigo por haber ofendido a Dios.

Fue una época negra, donde la superstición y el fanatismo impidieron el avance de la razón.

Quién se atrevía a hacer preguntas, estaba cuestionando la voluntad de Dios, así que se le etiquetaba de blasfemo y se le quemaba vivo.

Pues bien, a veces creo que hemos vuelto a aquella época. Concretamente ahora, cuando España quema por los cuatro costados y el presidente Sánchez propone (una vez más) un pacto contra el cambio climático.

Perdónenme, pero creo que esa es la mejor manera para no tener que hacer nada contra los fuegos, porque, ¿qué se le va a hacer si el cambio climático es el equivalente al castigo divino de hace unos siglos? 

¿Para qué vamos a buscar a los pirómanos y cambiar el código penal para incrementar sus condenas, si el cambio climático avanzará inexorablemente? 

¿Para qué obligar a limpiar los bosques, buscar vertederos ilegales, hacer cortafuegos o revisar las torres del tendido eléctrico, si el cambio climático está fuera de nuestro control?

¿Para qué invertir en recursos? El cambio climático no se va a detener, así que podemos seguir echando a la mitad de los bomberos durante el invierno.

Y vayamos a las soluciones de la era precientífica. Si tenemos cambio climático es porque hemos sido malos a los ojos de Dios.

Debemos apagar los aparatos de aire acondicionado, porque los castigos divinos se purgan haciendo penitencia y, el cambio climático se arreglará si nosotros sudamos a chorro en los comedores de nuestras casas.

Y a quienes no digan “amén”, no les llamaremos blasfemos sino negacionistas. ¡¡Lástima que ya no se les pueda quemar en una hoguera!!

Tenim el que triem (català)

Sean Connery 
en aquella època 

¿Els he dit que una vegada vaig veure a Sean Connery en persona? Sí, va ser en un viatge a Málaga per anar a veure als meus parents, i els meus tiets em van portar a Marbella. Tot allò va ser molt abans de que esclatés el cas Malaya. 

Marbella estava en el seu apogeu i tot era glamur. La ciutat estava preciosa, neta, sense ni un paper al terra. Es podia caminar tranquil·lament i la sensació de seguretat era absoluta. Mai abans (ni desprès) he vist tants Rolls Royce, Ferraris, Porsche, Lamborghini, junts

Llavors, per un carrer, va aparèixer Sean Connery amb la seva esposa, passejant com uns turistes més. Va ser un moment emocionant i, quan li ho vaig dir al meu tiet, la seva resposta, simple i plena de sentit comú, em va sorprendre.

Em va respondre que cadascú te el que tria tenir, i Marbella, havia triat tenir a James Bond, mentre que altres havien triat a individus com el Jon Manteca.

Jon Manteca o “El Coix Manteca” era un punki i rodamon sense llar que es desplaçava amb muletes perquè li faltava una cama. Va aconseguir certa fama en els vuitanta quan va ser filmat trencant faroles amb la muleta en una manifestació. 

Jon Manteca en "acció"

Se sumava a qualsevol manifestació o embolic de carrer, si li permetia fer mal per fer mal, sense obtenir res a canvi, o fins i tot exposant-se a ser detingut tant bon punt apareixia la policia, per la seva dificultat per desplaçar-se.

Ho he recordat perquè a Manresa, la meva ciutat, tenim una altra onada de  contenidors cremats, aquesta vegada amb algun cotxe socarrimat, fruit de la inseguretat que ens ha envaït darrerament.

No tinc cap mena de dubte de que, a diferencia de Marbella, Manresa ha triat tenir a subjectes com Jon Manteca i rebutjar a James Bond. Com va dir el meu tiet, “cadascú te el que tria tenir”, i així ens va.

Tenemos lo que escogemos (castellano)

Sean Connery 
en aquella época

 ¿Les he dicho que una vez vi a Sean Connery en persona? Sí, fue en un viaje que hice a Málaga para ver a mis parientes, y mis tíos me llevaron a Marbella. Todo aquello fue mucho antes de que estallara el caso Malaya. 

Marbella estaba en su apogeo y rezumaba glamour. La ciudad estaba preciosa, limpia, sin un papel en el suelo. Se podía caminar tranquilamente y la sensación de seguridad era absoluta. Nunca antes (ni después) he visto tantos Rolls Royce, Ferraris, Porsche, Lamborghini, juntos

Entonces, por una calle, apareció Sean Connery con su esposa, paseando como unos turistas más. Fue un momento emocionante y, cuando se lo dije a mi tío, su respuesta, simple y llena de sentido común, me sorprendió.

Me respondió que cada cual tiene lo que escoge tener, y Marbella, había escogido tener a James Bond, mientras que otros habían escogido tener a individuos como Jon Manteca.

Jon Manteca o “El Cojo Manteca” era un punki y vagabundo sin hogar que se desplazaba con muletas porque le faltaba una pierna. Logró fama en los ochenta cuando fue filmado rompiendo farolas con la muleta en una manifestación. 

Jon Manteca en "acción"

Se sumaba a cualquier manifestación o lío callejero, si le permitía hacer daño por hacer daño, sin obtener nada a cambio, o hasta exponiéndose a ser detenido, en cuanto aparecía la policía, por su dificultad para desplazarse.

Lo he recordado porque en Manresa, mi ciudad, tenemos otra ola de contenedores quemados, esta vez con algún coche chamuscado, fruto de la inseguridad que nos ha invadido últimamente.

No me cabe ninguna duda de que, a diferencia de Marbella, Manresa ha escogido tener a sujetos como Jon Manteca y rechazar a James Bond. Como dijo mi tío, “cada uno tiene lo que escoge tener”, y así nos va.

Cordons sanitaris (català)

Ara que l’esquerra s’ha quedat sense més arguments que insultar a qualsevol que pensi diferent a ella, acusant-lo de feixista, masclista, racista o negacionista, no se’ls acut res més que proposar cordons sanitaris.

Un “cordó sanitari” suposa crear una barrera per evitar la propagació d’alguna cosa dolenta. En aquest cas es refereixen a idees diferents a les seves.

Si de veritat es consideren “demòcrates”, els cordons sanitaris per evitar idees polítiques estan fora de lloc. El que han de fer és més senzill: fer propostes més convincents e il·lusionants que els demés.

Que ens convencin de que és bo obligar a emigrar als nostres joves millor formats i educats per substituir-los per altres sense formació ni educació, i els votarem.

Que ens convencin de que és bo tenir tants impostos per pagar-li a qui no ha contribuït mai; i de que la gent que treballa cobri menys que la que no treballa, i no necessitaran cordons sanitaris.

Que ens convencin de que és bo per a la formació dels nostres fills tenir una classe de 30 alumnes on 25 no parlen l’idioma, i els votarem. 

Que ens convencin de que tenir delinqüents reincidents als carrers, robant i violant, és bo, i no necessitaran cordons sanitaris.

Que ens convencin de que és bo que els okupes es quedin els habitatges guanyats amb l’esforç de tota una vida, i els votarem sense pensar-ho.

Però que no ens fiquin la por al cos amb la dreta, perquè alguns comencem a enyorar a un Miley, que redueixi la pobresa i el dèficit públic, com ha fet a Argentina; o a un Bukele, que millori la seguretat, com ha fet a El Salvador, amb el lema de que “si ningú roba, hi ha diners per tot”.

Cordones sanitarios (castellano)

Ahora que la izquierda se ha quedado sin más argumentos que insultar a cualquiera que piense distinto de ella, acusándole de fascista, machista, racista o negacionista, no se les ocurre más que proponer cordones sanitarios.

Un “cordón sanitario” supone crear una barrera para evitar la propagación de alguna cosa mala. En este caso se refieren a ideas distintas a las suyas.

Si de verdad se consideran “demócratas”, los cordones sanitarios para evitar ideas políticas están fuera de lugar. Lo que deben hacer es más sencillo: hacer propuestas más convincentes e ilusionantes que los demás.

Que nos convenzan de que es bueno obligar a emigrar a nuestros jóvenes mejor formados y educados para sustituirlos por otros sin formación ni educación, y les votaremos.

Que nos convenzan de que es bueno tener tantos impuestos para pagarle a quienes no han contribuido nunca; y de que la gente que trabaja cobre menos que la que no trabaja, y no necesitarán cordones sanitarios.

Que nos convenzan de que es bueno para la formación de nuestros hijos tener una clase de 30 alumnos donde 25 no hablan el idioma, y les votaremos. 

Que nos convenzan de que tener delincuentes reincidentes en las calles, robando y violando, es bueno, y no necesitarán cordones sanitarios.

Que nos convenzan de que es bueno que los okupas se queden las viviendas ganadas con el esfuerzo de toda una vida, y les votaremos sin pensarlo.

Pero que no nos metan el miedo en el cuerpo con la derecha, porque algunos empezamos a añorar a un Miley, que reduzca la pobreza y el déficit público, como ha hecho en Argentina; o a un Bukele, que mejore la seguridad, como ha hecho en El Salvador, con el lema de que “si nadie roba, hay dinero para todo”.

No anem be (català)

Prohibir tenir més de tres pisos, expropiar, cruixir a impostos… Son algunes de les paraules que s’han començat a sentir a la política nacional, per part d’una extrema esquerra que confon propietat amb culpabilitat.

El discurs sorprèn perquè, al llarg de la història, ha estat el que millor ha aconsegueix destruir l’economia dels països que l’han adoptat i, malgrat tot, part de la classe política, el sosté, aliens a qualsevol ensenyament del passat.

Estic segur de que tals propostes mai seran majoritàries al país, perquè, malgrat  alguns polítics hagin perdut el sentit comú, la ciutadania encara el conserva, al menys això espero.

Sí preocupa que, amb el sistema de pactes electorals per fer fora al guanyador de les eleccions, algun d’aquests il·luminats pugui tenir responsabilitats de govern i ens munti un embolic que desprès tardem 30 anys en revertir.

És lloable la intenció del govern de que tothom tingui un sostre a un preu assequible, però per això el millor seria construir habitatge (cosa que no estan fent) i evitar que fons voltors estrangers comprin per especular.

La solució no és l’actual inseguretat jurídica, que permet que els okupes es quedin un pis amb el rebut d’una pizza o que els llogaters deixin de pagar el lloguer impunement; ni amenaçant amb expropiar l’esforç de tota una vida.

I si no em creuen, passegin per qualsevol de les nostres ciutats i vegin el resultat d’aquesta política de prendre-li a qui s’ha esforçat per donar-li a qui mai ha contribuït a res. 

Veuran edificis amb les portes i finestres tapiades per evitar l’okupació, perquè, encara que els pesi en aquests polítics, ningú amb dos dits de cervell inverteix en arreglar el pis dels avis difunts si no pot treure-li cap benefici.