La salut mental dels joves (català)

Una cosa que trobo força curiosa és que tots els tertulians i opinadors que escolto, no arriben a explicar-se perquè la salut mental dels joves està cada dia més deteriorada. A ver si el puc aclarir.

Mentre van creixent els diem que son els més guapos i que ho fan tot be, evitem que tinguin d’esforçar-se per res, així que els deixem passar cursos sense haver aprovat totes les assignatures.

Els permetem que entrin i surtin com vulguin, procurem que no els falti res, ni que pensin que les coses cal guanyar-se-les i, fins ara, si anaven a la discoteca i tenien sort, tancaven la nit al llit amb algú.

I de sobte entren en el món dels adults i, potser, a la vida laboral, on un cap cretí els diu a l’hora que tenen d’entrar i sortir, i, com no tenen formació per a més, porten una vida monòtona i sense sentit.

Els pagaran un salari de 1000 euros que, ni els permet estalviar ni comprar-se un lloc on viure, així que seguiran a la pobresa de per vida i, quan es queixin, algú els dirà el que no han sentit mai: que s’haurien d’haver esforçat més.

A la discoteca, ells no s’acostaran a cap dona per si és molt feminista i acaben detinguts, i elles pensaran que tots son violadors, però en tornar a casa es queixaran de que ningú els ha dit com anaven de guapes.

Quan es necessita més formació es quan els eduquem pitjor. Quan tenen més on triar, els traiem la possibilitat de guanyar-se be la vida. I quan hi ha més permissivitat sexual, impedim que ambdós sexes s’acostin.

Els sembla que no n’hi ha per perdre el cap?

La salud mental de los jóvenes

 Algo que encuentro bastante curioso es que todos los tertulianos y opinadores que escucho, no llegan a explicarse porque la salud mental de los jóvenes está cada día más deteriorada. A ver si puedo aclarárselo.

Mientras van creciendo, les decimos que son los más guapos y que lo hacen todo bien, evitamos que tengan que esforzarse por nada, así que les dejamos pasar cursos sin haber aprobado todas las asignaturas.

Les permitimos que entren y salgan a su antojo, procuramos que no les falte de nada, ni que piensen que las cosas hay que ganárselas y, hasta ahora, si iban a la discoteca y tenían suerte, cerraban la noche acostándose con alguien.

Y de pronto entran en el mundo de los adultos y, quizá, en la vida laboral, donde un jefe cretino les dice a la hora que tienen que entrar y salir, y, como no tienen formación para más, llevan una vida monótona y sin sentido.

Les pagaran un salario de 1000 euros que, ni les permite ahorrar ni comprarse una vivienda, así que seguirán en la pobreza de por vida y, cuando se quejen, alguien les dirá lo que no han sentido nunca; que se tendrían que haber esforzado más.

En la discoteca, ellos no se acercarán a ninguna mujer por si es muy feminista y acaban en el cuartelillo, y ellas pensaran que todos son violadores, pero al volver a casa se quejarán de que nadie les ha dicho lo guapas que iban.

Cuando se necesita más formación es cuando les educamos peor. Cuando tienen más para elegir, les quitamos la posibilidad de ganarse bien la vida. Y cuando hay más permisividad sexual, impedimos que ambos sexos se acerquen.

¿Les parece que no hay para perder la cabeza?

Possible diari d'un sense papers (català)

Amb 25 anys no he treballat mai, ni tinc cap expertesa laboral, perquè a l’Àfrica no hi ha oportunitats per als joves.

Al final li he fet cas al meu amic Mohamed, que em deia que vingués a Espanya. Ara estic en un centre d’acollida de menors, vivint a cos de rei perquè m’han cregut quan els he dit que tenia 15 anys.

No tinc papers, ni feina, però el que em preocupa és no tenir casa, així que he okupat la d’una família que va sortir de vacances. Amb el rebut d’una pizza de 15 euros, tinc la casa per mi, segons les lleis espanyoles.

Mohamed m’ha empadronat en una habitatge on estem apuntats 35, encara que cap visqui allà, però, com que aquí ningú mira res, i la llei està de part nostre, em sento segur.

Volia buscar feina, però un amic m’ha portat a una oficina on m’han tramitat una paga molt més gran del que guanyaria a l’Àfrica, així que ja no necessito cap mena de feina.

Fa tant temps que no estava amb una dona que n’he seguit una i l’he forçat, amb tant mala sort que m’ha agafat la policia pels crits que feia ella. 

M’han portat davant el jutge, que ha estat molt comprensiu i s’ha fet càrrec de que el tracte a les dones al meu país és diferent del d’aquí, així que m’ha condemnat a seguir unes classes per aprendre a tractar-les.

Estic content, el govern d’Espanya ha regularitzat la meva situació, perquè ha 5 mesos i uns dies que estic aquí. Ara ja tinc els mateixos drets que els espanyols que han treballat i cotitzat tota la seva vida.

Sols em faig dues preguntes: la primera, España és conscient de que tot això acabarà portant-la a la ruïna?, y segona, com és que els espanyols ho permeten?

Posible diario de un sin papeles (castellano)

Con 25 años no he trabajado nunca, ni tengo experiencia laboral alguna, porque en África no hay oportunidades para los jóvenes.

Al final le he hecho caso a mi amigo Mohamed, que me decía que me viniera a España. Ahora estoy en un centro de acogida de menores, viviendo a cuerpo de rey porque me han creído cuando les he dicho que tenía 15 años.

No tengo papeles, ni trabajo, pero lo que me preocupa es no tener casa, así que he okupado la de una familia que salió de vacaciones. Con el recibo de una pizza de 15 euros, tengo la casa para mí, según las leyes españolas.

Mohamed me ha empadronado en una vivienda donde estamos apuntados 35, aunque ninguno viva allí, pero, como aquí nadie mira nada, y la ley está de nuestra parte, me siento seguro.

Quería ir a buscar trabajo, pero un amigo me ha llevado a una oficina donde me han tramitado una paga mucho mayor de lo que cobraría en África, así que ya no necesito trabajo alguno.

Hace tanto tiempo que no estaba con ninguna mujer que he seguido a una y la he forzado, con tan mala suerte que me ha cogido la policía por los gritos que daba.

Me han llevado ante el juez, que ha sido muy comprensivo y se ha hecho cargo de que el trato a las mujeres en mi país es distinto del de aquí, así que me ha condenado a seguir unas clases para aprender a tratarlas.

Estoy contento, el gobierno de España ha regularizado mi situación, porque llevo aquí 5 meses y unos días. Ahora ya tengo los mismos derechos que los españoles que han trabajado y cotizado toda su vida.

Solo me hago dos preguntas: la primera, ¿España es consciente de que todo esto acabará llevándola a la ruina?, y segunda, ¿cómo es que los españoles lo permiten?

Sobre constructes socials (català)

Hem portat tan lluny el dret de que cadascú sigui el que vulgui, que qualsevol pot decidir el seu sexe segons el seu desig i hi ha pares que mediquen als seus fills de 5 anys si se senten incòmodes amb el seu sexe biològic.

Ara resulta que els cromosomes, els òrgans sexuals, les hormones, la capacitat d’engendrar vida i alletar, tenen menys rellevància que el caprici més o menys efímer de sentir-se en cos aliè.

Estic d’acord en que cadascú ha d’intentar ser el que vulgui a la vida, però també sé que de bones intencions l’infern està ple, com diu la saviesa popular.

Que hi hagi algun nen que se senti incòmode amb el seu sexe és normal, però que en una mateixa escola hi hagi més de 20 nens en aquesta situació, indica que alguna cosa no va bé.

Que un senyor amb barba digui que se sent dona i se li permeti competir amb aquestes en qualsevol esport, emportant-se les medalles que no pot guanyar contra altres homes, indica clarament que ens hem passat de rosca.

Però es que ja no es tracta sols del sexe, sinó que cada cop hi ha més gent que se senten gats, gossos o cavalls. ¿Per aquesta mateixa regla de tres, cal tractar-los, alimentar-los i cuidar-los com a tals animals?

Si aquest és el rumb que han pres els nous temps, i de res serveix oposar-se, en la meva propera renovació del DNI em canviaré el sexe burocràtic ateses les avantatges actuals de ser dona.

Però el que més em preocupa son els nens, perquè el meu net diu que vol ser pirata, però, malgrat els “progres” m’acusin de coaccionar-lo, ni li tallaré una cama ni li treure un ull, sols esperaré a que vulgui ser bomber o astronauta.

Sobre constructos sociales (castellano)

Hemos llevado tan lejos el derecho de que cada cual sea lo que quiera, que cualquiera puede decidir su sexo según su deseo y hay padres que medican a sus hijos de 5 años si se sienten incómodos con su sexo biológico.

Ahora resulta que los cromosomas, los órganos sexuales, las hormonas, la capacidad de engendrar vida y amamantar, tienen menos relevancia que el capricho más o menos efímero de sentirse en cuerpo ajeno.

Estoy de acuerdo en que cada cual debe tratar de ser lo que quiera en la vida, pero también sé que de buenas intenciones el infierno está lleno, como dice la sabiduría popular.

Que haya algún niño que se sienta incómodo con su sexo es normal, pero que en una misma escuela haya más de 20 niños en esa situación indica que algo no va bien.

Que un señor con barba diga que se siente mujer y se le permita competir con estas en cualquier deporte, llevándose las medallas que no puede ganar frente a otros hombres, indica claramente que nos hemos pasado de rosca.

Pero es que ya no se trata solo del sexo, sino que cada vez hay más gente que se sienten gatos, perros o caballos. ¿Por esa misma regla de tres, hay que tratarlos, alimentarlos y cuidarlos como a tales animales?

Si este es el rumbo que han tomado los nuevos tiempos, y de nada sirve oponerse, en mi próxima renovación del DNI me cambiaré el sexo burocrático dadas las ventajas actuales de ser mujer.

Pero lo que más me preocupa son los niños, porque mi nieto dice que quiere ser pirata, pero, aunque los “progres” me acusen de coaccionarle, ni le cortarle una pierna ni le sacaré un ojo, solo esperaré a que quiera ser bombero o astronauta.

Menys bones intencions y més reflexió (català)

¿Han escoltat l’expressió “de bones intencions l’infern n’és ple”? jo ho recordo cada cop que veig el resultat d’algunes de les polítiques d’aquest país, que mai tenen en compta les conseqüències.

Fa anys els sindicats es van entestar en que als aprenents (els que escombraven el taller perquè no sabien fer una altra cosa), se’ls pagués com als operaris. El resultat: Milers de joves al carrer fent de NINI.

En el mateix sentit, se’ls va ficar al cap que a les dones de la neteja calia assegurar-les, encara que vinguessin una hora per setmana a casa. El resultat: més de 400.000 dones despatxades.

Quan un govern va voler ser “progressista” en temes sexuals, baixant l’edat de consentiment per a tenir relacions sexuals als 16 anys, se’ns va omplir el país de prostitució amb nenes menors d’edat, de tot el món.

El mateix va passar amb la política de portes obertes per a qualsevol que volgués venir, amb o sense papers. Resultat: quan La Sra. Colau va arribar a l’Ajuntament de Barcelona hi havia 800 sense sostre, avui n’hi ha més de 2000.

Quan ZP va voler que el votessin més dones, es va treure de la màniga la llei de violència de gènere. Resultat: milers de milions  gastats i milers de càrrecs per no salvar ni una sola dona.

Això sí, trencant la igualtat entre espanyols, eliminant la presumpció d’innocència e introduint el dret penal d’autor que castiga pel que se és i no pel que s’ha fet (com feien els nazis respecte als jueus).

I el que es pitjor, dient que hi ha nens de 3 anys morts de primera (els assassinats pels pares, que son etiquetats de violència vicaria) i de segona (els assassinats per les mares, que no mereixen tal consideració).

¿Quan analitzaran les conseqüències de les seves decisions, abans d’actuar?