Malson electoral (català)

Hem tornat a tenir eleccions, per suposat sense haver esgotat la legislatura, ja que, per més que parlin de sobirania popular, el president pot convocar-les quan millor li convingui, segons els sondejos.

Com no hi ha segona volta a la francesa (superar el 12’5% de vots), el partit majoritari està avalat per menys del 30% dels vots emesos, per més que ho celebrin com una fita de la democràcia universal.  

Si en això se li afegeix que han votat menys d’un 58% dels majors de 18 anys, en realitat el partit guanyador té l’aval d’uns 2 ciutadans de cada 10 adults. Desprès es queixen de la desafecció envers la política.

Ja tenim 8 partits amb representació a la càmera, però no sabrem qui és el president fins d’aquí a varies setmanes o mesos, quan es cansin de mercadejar amb els vots.

Dels 8 partits només 2 o 3 tenen voluntat real de governar, els altres volen tenir uns pocs diputats i ser la clau de la governabilitat, per fer xantatge mentre duri la legislatura. 

Quan s’aconsegueixi formar govern la seva gestió estarà condicionada per qui representa un 0’3 o 0’5 ciutadans de cada 10 adults. ¿Segur que és això el que volíem quan demanàvem democràcia…?

No es pot canviar el sistema electoral, perquè a Espanya les lleis són sagrades… I si es canviessin, ¿on anirien els “polítics” sense ofici ni benefici que campen pels partits sense tenir cap més lloc on col·locar-se?

Pesadilla electoral (castellano)

Hemos vuelto a tener elecciones, por supuesto sin haber agotado la legislatura, ya que, por más que hablen de soberanía popular, el presidente puede convocarlas cuando mejor le convenga, según los sondeos.

Como no hay segunda vuelta a la francesa (superar el 12’5% de votos), el partido mayoritario está avalado por menos del 30% de los votos emitidos, por más que lo celebren como un hito de la democracia universal.  

Si a eso se le añade que han votado menos de un 58% de los mayores de 18 años, en realidad el partido vencedor tiene el aval de unos 2 ciudadanos de cada 10 adultos. Luego se quejan de la desafección hacia la política.

Ya tenemos 8 partidos con representación en la cámara, pero no sabremos quien es el presidente hasta dentro de varias semanas o meses, cuando se cansen de mercadear con los votos.

De los 8 partidos solo 2 o 3 tienen voluntad real de gobernar, los demás quieren tener unos pocos diputados y ser la clave de la gobernabilidad, para chantajear mientras dure la legislatura. 

Cuando se logre formar gobierno su gestión estará condicionada por quien representa 0’3 o 0’5 ciudadanos de cada 10 adultos. ¿Seguro que es eso lo que queríamos cuando pedíamos democracia…?

No se puede cambiar el sistema electoral, porque en España las leyes son sagradas… Y si se cambiara, ¿dónde irían los “políticos” sin oficio ni beneficio que medran por los partidos sin tener otro sitio donde colocarse?

Nit electoral (català)

Nit electoral. Miro el discurs dels partits polítics. Tots han guanyat, per suposat. Dos d’ells em criden l’atenció: el de Comuns i el de la CUP, ambdós d’esquerres”.

D’aquestes “esquerres” que es diuen a sí mateixes progressistes i presumeixen de superioritat moral per ser ecologistes, antiracistes, feministes i s’omplen la boca amb que cal “combatre” a l’extrema dreta.

Parlen tot el dia del canvi climàtic però son incapaces de respondre a per què, en un planeta que ha tingut al menys 5 glaciacions, sols pot haver-hi una temperatura bona: la que ens va bé a nosaltres.

Es proclamen antiracistes i estan a favor de l’arribada de persones sense papers, per això no veuen problema en el fet de que una classe d’infantil tingui fins a un 30% de nens que no parlen siquiera l’idioma.

Com feministes no els importa que l’assassinat de Yaiza, de 4 anys, a mans de la seva mare, per fer mal al pare, no sigui qualificat de violència vicaria perquè qui la va matar va ser la mare. Insisteixo, 4 anys. 

Tenen un discurs bel·ligerant, propi dels anys 30 del segle passat, per parlar d’adversaris polítics, perquè potser no han entès que en democràcia cal confrontar idees.

Por suposat, no faran cap autocrítica, perquè quan un està en possessió de la veritat i de la superioritat moral, no cal rectificar, son els demés (els votants) els que s’han equivocat. 

Mentre tant, VOX treu casi el doble de vots que Comuns i tres vegades més que la CUP. Sembla que alguna cosa del seu discurs no els arriba als votants. A bon entenedor… 

Noche electoral (castellano)

Noche electoral. Miro el discurso de los partidos políticos. Todos han ganado, por supuesto. Dos de ellos me llaman la atención: el de Comunes y el de la CUP, ambos de izquierdas.

De esas “izquierdas” que se llaman a sí mismas progresistas y presumen de superioridad moral por ser ecologistas, antirracistas, feministas y llenarse la boca con que hay que “combatir” a la extrema derecha.

Hablan todo el día del cambio climático pero son incapaces de responder a por qué, en un planeta que ha tenido al menos 5 glaciaciones, solo puede haber una temperatura buena: la que nos va bien a nosotros.

Se proclaman antirracistas y están a favor de la llegada de personas sin papeles, por eso no ven problema en el hecho de que una clase de infantil tenga hasta un 30% de niños que no hablan siquiera el idioma.

Como feministas no les importa que el asesinato de Yaiza, de 4 años, a manos de su madre, para hacerle daño al padre, no sea calificado de violencia vicaria porque quien la mató fue la madre. Insisto, 4 años.

Tienen un discurso beligerante, propio de los años 30 del siglo pasado, para hablar de adversarios políticos, porque quizá no han entendido que en democracia hay que confrontar ideas.

Por supuesto, no harán ninguna autocrítica, porque cuando uno está en posesión de la verdad y de la superioridad moral, no hay que rectificar, son los demás (los votantes) los que se han equivocado. 

Mientras tanto, VOX saca casi el doble de votos que Comunes y tres veces más que la CUP. Parece que algo de su discurso no les llega a los votantes. A buen entendedor… 

Jutges culpables (català)

El govern ha anunciat que tancarà la Fundació Francisco Franco per fer  apologia del feixisme, la qual cosa és il·legal, immoral i propi d’èpoques passades, que cal oblidar per sempre.  

Però caldria recordar que cap dictador pot romandre en el poder si no és amb la complicitat dels tribunals de justícia, que legalitzen la injustícia i la violència d’Estat contra el poble oprimit. 

Els jutges van compartir, amb el dictador i els seus còmplices, la responsabilitat per crims calculats i perversos, els més devastadors comesos contra els espanyols en tota la nostra historia.

De fet, els jutges potser van ser mes culpables que alguns dels altres dirigents, perquè van admetre la ideologia feixista conscientment, quan ells, millor que ningú, l’haurien d’haver rebutjat.

Van intentar fer-nos creure que ho van fer per amor a la pàtria. Al cap i a la fi, què importa que perdin els seus drets els ciutadans? Què importa que se suprimeixi la sobirania nacional si és per la unitat d’Espanya?

I sota aquesta creença van prendre part activa en un sistema de tremenda crueltat e injustícia, imposat per un règim d’absolut menyspreu pels principis morals i legals vigents en les nacions civilitzades.

Amb les seves togues negres, van aplicar lleis que transgredien fins i tot la llei més elemental, perquè el seu propòsit era la repressió dels seus conciutadans i, més que judicis, van fer sacrificis rituals dels dissidents al règim.

Alguns jutges encara segueixen amb aquesta filosofia, ara contra l’independentisme. Si tant estimen Espanya haurien d’admetre la seva culpabilitat i fer un pas al costat, per tal que prevalgui la justícia, la veritat i el respecte a l’esser humà.

Jueces culpables (castellano)

El gobierno ha anunciado que cerrará la Fundación Francisco Franco por hacer apología del fascismo, lo cual es ilegal, inmoral y propio épocas pasadas, que hay que olvidar para siempre.  

Sin embargo, hay que recordar que ningún dictador puede permanecer en el poder si no es con la complicidad de los tribunales de justicia, que legalizan la injusticia y la violencia de Estado contra el pueblo oprimido. 

Los jueces compartieron, con el dictador y sus cómplices, la responsabilidad por crímenes calculados y perversos, los más devastadores cometidos contra los españoles en toda nuestra historia.

De hecho, los jueces quizá fueron más culpables que algunos de los demás dirigentes, porque admitieron la ideología fascista conscientemente, cuando ellos, mejor que nadie, debieron repudiarla por injusta. 

Trataron de hacernos creer que lo hicieron por amor a la patria. A fin de cuentas, ¿qué importa que pierdan sus derechos los ciudadanos? ¿Qué importa que se suprima la soberanía nacional si es por la unidad de España?

Y bajo esa creencia tomaron parte activa en un sistema de tremenda crueldad e injusticia, impuesto por un régimen de absoluto desprecio hacia los principios morales y legales vigentes en las naciones civilizadas.

Con sus togas negras, aplicaron leyes que transgredían incluso la ley más elemental, puesto que su propósito era la represión de sus conciudadanos y, más que juicios, hicieron sacrificios rituales de los disidentes al régimen.

Algunos jueces aún siguen con esa filosofía, ahora contra el independentismo. Si tanto quieren a España deberían admitir su culpabilidad y hacerse a un lado, para que prevalezca la justicia, la verdad y el respeto al ser humano.

Joventut diví tresor… de vegades (català)

Segur que vostès també els han vist pel carrer, joves desarrapats, que creuen que la capital d’Astúries és Astúries i que si els pregunten qui va ser Confuci, responen que qui va inventar la confusió.

Malgrat han estat fins els 16 anys a l’escola, com preveu l’educació obligatòria, no saben geografia, ni història, ni matemàtiques, ni siquiera saben caminar o comportar-se i una de cada tres paraules que pronuncien és “tio”.

Com ens ha passat a tots, no els agrada el seu aspecte, però ningú els ha dit que la veritable recompensa de la transformació personal està al darrere del sacrifici, així que canvien el seu cos tatuant-lo i omplint-lo de pírcing.

Qui estigui lliure de culpa
que tiri la primera pedra

Els pares van delegar la responsabilitat de la seva educació a les escoles, i aquestes en els metges per que els sedessin als més trapelles, desprès de diagnosticar-los de TDAH (fins un 7% a Espanya, 0’5% a França).

Els ho vam posar tot fàcil, els vam donar tot el que volien, y vam fer un sistema educatiu cada cop més tolerant i permissiu, per evitar que es frustressin amb un suspens o amb un càstig per mala conducta.

Desprès van sortir al món real, aquest món competitiu on tot és volàtil, incert, complex i ambigu, que els va mostrar totes les temptacions, però els va negar un treball amb el que poder satisfer-les.

Per això estan frustrats i sense objectius, perquè saben que mai podran aconseguir la classe de vida que esperaven, per més que s’hi esforcin, i estan tan deprimits que el suïcidi és la primera causa de mort entre els adolescents.

Es joves sempre han estat l’esperança del futur, però ho hem fet tan malament que avui canviem de vorera en veure’ls venir. Ells no tenen la culpa, són les víctimes d’un sistema que no ha sabut preparar-los ni protegir-los.