Possible diari d'un sense papers (català)

Amb 25 anys no he treballat mai, ni tinc cap expertesa laboral, perquè a l’Àfrica no hi ha oportunitats per als joves.

Al final li he fet cas al meu amic Mohamed, que em deia que vingués a Espanya. Ara estic en un centre d’acollida de menors, vivint a cos de rei perquè m’han cregut quan els he dit que tenia 15 anys.

No tinc papers, ni feina, però el que em preocupa és no tenir casa, així que he okupat la d’una família que va sortir de vacances. Amb el rebut d’una pizza de 15 euros, tinc la casa per mi, segons les lleis espanyoles.

Mohamed m’ha empadronat en una habitatge on estem apuntats 35, encara que cap visqui allà, però, com que aquí ningú mira res, i la llei està de part nostre, em sento segur.

Volia buscar feina, però un amic m’ha portat a una oficina on m’han tramitat una paga molt més gran del que guanyaria a l’Àfrica, així que ja no necessito cap mena de feina.

Fa tant temps que no estava amb una dona que n’he seguit una i l’he forçat, amb tant mala sort que m’ha agafat la policia pels crits que feia ella. 

M’han portat davant el jutge, que ha estat molt comprensiu i s’ha fet càrrec de que el tracte a les dones al meu país és diferent del d’aquí, així que m’ha condemnat a seguir unes classes per aprendre a tractar-les.

Estic content, el govern d’Espanya ha regularitzat la meva situació, perquè ha 5 mesos i uns dies que estic aquí. Ara ja tinc els mateixos drets que els espanyols que han treballat i cotitzat tota la seva vida.

Sols em faig dues preguntes: la primera, España és conscient de que tot això acabarà portant-la a la ruïna?, y segona, com és que els espanyols ho permeten?

Posible diario de un sin papeles (castellano)

Con 25 años no he trabajado nunca, ni tengo experiencia laboral alguna, porque en África no hay oportunidades para los jóvenes.

Al final le he hecho caso a mi amigo Mohamed, que me decía que me viniera a España. Ahora estoy en un centro de acogida de menores, viviendo a cuerpo de rey porque me han creído cuando les he dicho que tenía 15 años.

No tengo papeles, ni trabajo, pero lo que me preocupa es no tener casa, así que he okupado la de una familia que salió de vacaciones. Con el recibo de una pizza de 15 euros, tengo la casa para mí, según las leyes españolas.

Mohamed me ha empadronado en una vivienda donde estamos apuntados 35, aunque ninguno viva allí, pero, como aquí nadie mira nada, y la ley está de nuestra parte, me siento seguro.

Quería ir a buscar trabajo, pero un amigo me ha llevado a una oficina donde me han tramitado una paga mucho mayor de lo que cobraría en África, así que ya no necesito trabajo alguno.

Hace tanto tiempo que no estaba con ninguna mujer que he seguido a una y la he forzado, con tan mala suerte que me ha cogido la policía por los gritos que daba.

Me han llevado ante el juez, que ha sido muy comprensivo y se ha hecho cargo de que el trato a las mujeres en mi país es distinto del de aquí, así que me ha condenado a seguir unas clases para aprender a tratarlas.

Estoy contento, el gobierno de España ha regularizado mi situación, porque llevo aquí 5 meses y unos días. Ahora ya tengo los mismos derechos que los españoles que han trabajado y cotizado toda su vida.

Solo me hago dos preguntas: la primera, ¿España es consciente de que todo esto acabará llevándola a la ruina?, y segunda, ¿cómo es que los españoles lo permiten?

Sobre constructes socials (català)

Hem portat tan lluny el dret de que cadascú sigui el que vulgui, que qualsevol pot decidir el seu sexe segons el seu desig i hi ha pares que mediquen als seus fills de 5 anys si se senten incòmodes amb el seu sexe biològic.

Ara resulta que els cromosomes, els òrgans sexuals, les hormones, la capacitat d’engendrar vida i alletar, tenen menys rellevància que el caprici més o menys efímer de sentir-se en cos aliè.

Estic d’acord en que cadascú ha d’intentar ser el que vulgui a la vida, però també sé que de bones intencions l’infern està ple, com diu la saviesa popular.

Que hi hagi algun nen que se senti incòmode amb el seu sexe és normal, però que en una mateixa escola hi hagi més de 20 nens en aquesta situació, indica que alguna cosa no va bé.

Que un senyor amb barba digui que se sent dona i se li permeti competir amb aquestes en qualsevol esport, emportant-se les medalles que no pot guanyar contra altres homes, indica clarament que ens hem passat de rosca.

Però es que ja no es tracta sols del sexe, sinó que cada cop hi ha més gent que se senten gats, gossos o cavalls. ¿Per aquesta mateixa regla de tres, cal tractar-los, alimentar-los i cuidar-los com a tals animals?

Si aquest és el rumb que han pres els nous temps, i de res serveix oposar-se, en la meva propera renovació del DNI em canviaré el sexe burocràtic ateses les avantatges actuals de ser dona.

Però el que més em preocupa son els nens, perquè el meu net diu que vol ser pirata, però, malgrat els “progres” m’acusin de coaccionar-lo, ni li tallaré una cama ni li treure un ull, sols esperaré a que vulgui ser bomber o astronauta.

Sobre constructos sociales (castellano)

Hemos llevado tan lejos el derecho de que cada cual sea lo que quiera, que cualquiera puede decidir su sexo según su deseo y hay padres que medican a sus hijos de 5 años si se sienten incómodos con su sexo biológico.

Ahora resulta que los cromosomas, los órganos sexuales, las hormonas, la capacidad de engendrar vida y amamantar, tienen menos relevancia que el capricho más o menos efímero de sentirse en cuerpo ajeno.

Estoy de acuerdo en que cada cual debe tratar de ser lo que quiera en la vida, pero también sé que de buenas intenciones el infierno está lleno, como dice la sabiduría popular.

Que haya algún niño que se sienta incómodo con su sexo es normal, pero que en una misma escuela haya más de 20 niños en esa situación indica que algo no va bien.

Que un señor con barba diga que se siente mujer y se le permita competir con estas en cualquier deporte, llevándose las medallas que no puede ganar frente a otros hombres, indica claramente que nos hemos pasado de rosca.

Pero es que ya no se trata solo del sexo, sino que cada vez hay más gente que se sienten gatos, perros o caballos. ¿Por esa misma regla de tres, hay que tratarlos, alimentarlos y cuidarlos como a tales animales?

Si este es el rumbo que han tomado los nuevos tiempos, y de nada sirve oponerse, en mi próxima renovación del DNI me cambiaré el sexo burocrático dadas las ventajas actuales de ser mujer.

Pero lo que más me preocupa son los niños, porque mi nieto dice que quiere ser pirata, pero, aunque los “progres” me acusen de coaccionarle, ni le cortarle una pierna ni le sacaré un ojo, solo esperaré a que quiera ser bombero o astronauta.

Menys bones intencions y més reflexió (català)

¿Han escoltat l’expressió “de bones intencions l’infern n’és ple”? jo ho recordo cada cop que veig el resultat d’algunes de les polítiques d’aquest país, que mai tenen en compta les conseqüències.

Fa anys els sindicats es van entestar en que als aprenents (els que escombraven el taller perquè no sabien fer una altra cosa), se’ls pagués com als operaris. El resultat: Milers de joves al carrer fent de NINI.

En el mateix sentit, se’ls va ficar al cap que a les dones de la neteja calia assegurar-les, encara que vinguessin una hora per setmana a casa. El resultat: més de 400.000 dones despatxades.

Quan un govern va voler ser “progressista” en temes sexuals, baixant l’edat de consentiment per a tenir relacions sexuals als 16 anys, se’ns va omplir el país de prostitució amb nenes menors d’edat, de tot el món.

El mateix va passar amb la política de portes obertes per a qualsevol que volgués venir, amb o sense papers. Resultat: quan La Sra. Colau va arribar a l’Ajuntament de Barcelona hi havia 800 sense sostre, avui n’hi ha més de 2000.

Quan ZP va voler que el votessin més dones, es va treure de la màniga la llei de violència de gènere. Resultat: milers de milions  gastats i milers de càrrecs per no salvar ni una sola dona.

Això sí, trencant la igualtat entre espanyols, eliminant la presumpció d’innocència e introduint el dret penal d’autor que castiga pel que se és i no pel que s’ha fet (com feien els nazis respecte als jueus).

I el que es pitjor, dient que hi ha nens de 3 anys morts de primera (els assassinats pels pares, que son etiquetats de violència vicaria) i de segona (els assassinats per les mares, que no mereixen tal consideració).

¿Quan analitzaran les conseqüències de les seves decisions, abans d’actuar?

Menos buenas intenciones y más reflexión (castellano)

¿Han oído la expresión “el infierno está lleno de buenas intenciones”? Yo lo recuerdo cada vez que veo el resultado de algunas de las políticas de este país, que nunca tienen en cuenta las consecuencias.

Hace años los sindicatos se empeñaron en que a los aprendices (los que barrían el taller porque no sabían hacer otra cosa), se les pagara como a los operarios. El resultado: Miles de jóvenes en la calle haciendo de NINI.

En el mismo sentido, se les metió en la cabeza que a las mujeres de la limpieza había que asegurarlas, aunque vinieran una hora por semana a casa. El resultado: más de 400.000 mujeres despedidas.

Cuando un gobierno quiso ser “progresista” en temas sexuales, bajando la edad de consentimiento para tener relaciones sexuales a los 16 años, se nos llenó el país de prostitución con niñas menores de edad, de todo el mundo.

Lo mismo ocurrió con la política de puertas abiertas para cualquiera que quiera venir, con o sin papeles. Resultado: cuando la Sra. Colau llegó al Ayuntamiento de Barcelona había 800 sin techo, hoy hay más de 2000.

Cuando ZP quiso que le votaran más mujeres, se sacó de la manga la ley de violencia de género. Resultado: miles de millones gastados y miles de cargos para no salvar ni a una sola mujer

Eso sí, rompiendo la igualdad entre españoles, eliminando la presunción de inocencia e introduciendo el derecho penal de autor que castiga por lo que se es y no por lo que se ha hecho (como hacían los nazis respecto a los judíos).

Y lo que es peor, diciendo que hay niños de 3 años muertos de primera (los asesinados por sus padres, que son etiquetados de violencia vicaria) y de segunda (los asesinados por sus madres, que no merecen tal consideración).

¿Cuándo analizarán las consecuencias de sus decisiones, antes de actuar?

ACCIONA investigada (català)

Sembla que aquesta vegada sí s’investigarà a ACCIONA per la corrupció de Santos Cerdán. Ja era hora perquè aquesta empresa ha participat en tots els casos de corrupció política dels últims anys.

¿Per què s’ha decidit ara el jutge? ¿Haurà entès que per que algú es corrompi, agafant uns diners que no li corresponen, cal que hi hagi un corruptor que els hi ofereixi?

¿O serà que ja n’estem farts de que sols s’imposi la pena del tele-diari al polític de torn, mentre als corruptors no se’ls molesta perquè els diners que avui li donen al partit A demà li donaran al partit B? 

En qualsevol cas, ¿anirà en serio o és sols per calmar l’opinió pública i desprès seguir tancant els ulls com sempre?

Cal recordar que, si ACCIONA ha aconseguit contractes públics de forma fraudulenta, també poden haver fet trampes en la qualitat dels materials, en la seguretat o la solidesa del producte final.

¿Qui ens assegura que les obres d’aquesta empresa no tenen defectes de construcció fruit dels seus pocs escrúpols? Sense comptar amb el mal que li fan a les empreses honestes que han estat descartades injustament.

Ho dic perquè, a part de la multa que se’ls imposi, se’ls hauria d’impedir presentar-se mai mes a cap contracte públic. ¿O no ens mereixem que les obres públiques siguin netes?

Això és el que es va fer amb la consultora Arthur Andersen, que havia fet trampes en auditar els números fraudulents de l’empresa ENROM. Se’ls va imposar una multa de 500.000 dòlars, que no era res per a la multinacional. 

Però la cua de la sentència deia que, si la consultora es basava en la credibilitat i havia mentit, no podia treballar per a cap de les empreses que cotitzaven a la Borsa dels EEUU. ¿Què menys?