Tenim el que triem (català)

Sean Connery 
en aquella època 

¿Els he dit que una vegada vaig veure a Sean Connery en persona? Sí, va ser en un viatge a Málaga per anar a veure als meus parents, i els meus tiets em van portar a Marbella. Tot allò va ser molt abans de que esclatés el cas Malaya. 

Marbella estava en el seu apogeu i tot era glamur. La ciutat estava preciosa, neta, sense ni un paper al terra. Es podia caminar tranquil·lament i la sensació de seguretat era absoluta. Mai abans (ni desprès) he vist tants Rolls Royce, Ferraris, Porsche, Lamborghini, junts

Llavors, per un carrer, va aparèixer Sean Connery amb la seva esposa, passejant com uns turistes més. Va ser un moment emocionant i, quan li ho vaig dir al meu tiet, la seva resposta, simple i plena de sentit comú, em va sorprendre.

Em va respondre que cadascú te el que tria tenir, i Marbella, havia triat tenir a James Bond, mentre que altres havien triat a individus com el Jon Manteca.

Jon Manteca o “El Coix Manteca” era un punki i rodamon sense llar que es desplaçava amb muletes perquè li faltava una cama. Va aconseguir certa fama en els vuitanta quan va ser filmat trencant faroles amb la muleta en una manifestació. 

Jon Manteca en "acció"

Se sumava a qualsevol manifestació o embolic de carrer, si li permetia fer mal per fer mal, sense obtenir res a canvi, o fins i tot exposant-se a ser detingut tant bon punt apareixia la policia, per la seva dificultat per desplaçar-se.

Ho he recordat perquè a Manresa, la meva ciutat, tenim una altra onada de  contenidors cremats, aquesta vegada amb algun cotxe socarrimat, fruit de la inseguretat que ens ha envaït darrerament.

No tinc cap mena de dubte de que, a diferencia de Marbella, Manresa ha triat tenir a subjectes com Jon Manteca i rebutjar a James Bond. Com va dir el meu tiet, “cadascú te el que tria tenir”, i així ens va.

Tenemos lo que escogemos (castellano)

Sean Connery 
en aquella época

 ¿Les he dicho que una vez vi a Sean Connery en persona? Sí, fue en un viaje que hice a Málaga para ver a mis parientes, y mis tíos me llevaron a Marbella. Todo aquello fue mucho antes de que estallara el caso Malaya. 

Marbella estaba en su apogeo y rezumaba glamour. La ciudad estaba preciosa, limpia, sin un papel en el suelo. Se podía caminar tranquilamente y la sensación de seguridad era absoluta. Nunca antes (ni después) he visto tantos Rolls Royce, Ferraris, Porsche, Lamborghini, juntos

Entonces, por una calle, apareció Sean Connery con su esposa, paseando como unos turistas más. Fue un momento emocionante y, cuando se lo dije a mi tío, su respuesta, simple y llena de sentido común, me sorprendió.

Me respondió que cada cual tiene lo que escoge tener, y Marbella, había escogido tener a James Bond, mientras que otros habían escogido tener a individuos como Jon Manteca.

Jon Manteca o “El Cojo Manteca” era un punki y vagabundo sin hogar que se desplazaba con muletas porque le faltaba una pierna. Logró fama en los ochenta cuando fue filmado rompiendo farolas con la muleta en una manifestación. 

Jon Manteca en "acción"

Se sumaba a cualquier manifestación o lío callejero, si le permitía hacer daño por hacer daño, sin obtener nada a cambio, o hasta exponiéndose a ser detenido, en cuanto aparecía la policía, por su dificultad para desplazarse.

Lo he recordado porque en Manresa, mi ciudad, tenemos otra ola de contenedores quemados, esta vez con algún coche chamuscado, fruto de la inseguridad que nos ha invadido últimamente.

No me cabe ninguna duda de que, a diferencia de Marbella, Manresa ha escogido tener a sujetos como Jon Manteca y rechazar a James Bond. Como dijo mi tío, “cada uno tiene lo que escoge tener”, y así nos va.

Cordons sanitaris (català)

Ara que l’esquerra s’ha quedat sense més arguments que insultar a qualsevol que pensi diferent a ella, acusant-lo de feixista, masclista, racista o negacionista, no se’ls acut res més que proposar cordons sanitaris.

Un “cordó sanitari” suposa crear una barrera per evitar la propagació d’alguna cosa dolenta. En aquest cas es refereixen a idees diferents a les seves.

Si de veritat es consideren “demòcrates”, els cordons sanitaris per evitar idees polítiques estan fora de lloc. El que han de fer és més senzill: fer propostes més convincents e il·lusionants que els demés.

Que ens convencin de que és bo obligar a emigrar als nostres joves millor formats i educats per substituir-los per altres sense formació ni educació, i els votarem.

Que ens convencin de que és bo tenir tants impostos per pagar-li a qui no ha contribuït mai; i de que la gent que treballa cobri menys que la que no treballa, i no necessitaran cordons sanitaris.

Que ens convencin de que és bo per a la formació dels nostres fills tenir una classe de 30 alumnes on 25 no parlen l’idioma, i els votarem. 

Que ens convencin de que tenir delinqüents reincidents als carrers, robant i violant, és bo, i no necessitaran cordons sanitaris.

Que ens convencin de que és bo que els okupes es quedin els habitatges guanyats amb l’esforç de tota una vida, i els votarem sense pensar-ho.

Però que no ens fiquin la por al cos amb la dreta, perquè alguns comencem a enyorar a un Miley, que redueixi la pobresa i el dèficit públic, com ha fet a Argentina; o a un Bukele, que millori la seguretat, com ha fet a El Salvador, amb el lema de que “si ningú roba, hi ha diners per tot”.

Cordones sanitarios (castellano)

Ahora que la izquierda se ha quedado sin más argumentos que insultar a cualquiera que piense distinto de ella, acusándole de fascista, machista, racista o negacionista, no se les ocurre más que proponer cordones sanitarios.

Un “cordón sanitario” supone crear una barrera para evitar la propagación de alguna cosa mala. En este caso se refieren a ideas distintas a las suyas.

Si de verdad se consideran “demócratas”, los cordones sanitarios para evitar ideas políticas están fuera de lugar. Lo que deben hacer es más sencillo: hacer propuestas más convincentes e ilusionantes que los demás.

Que nos convenzan de que es bueno obligar a emigrar a nuestros jóvenes mejor formados y educados para sustituirlos por otros sin formación ni educación, y les votaremos.

Que nos convenzan de que es bueno tener tantos impuestos para pagarle a quienes no han contribuido nunca; y de que la gente que trabaja cobre menos que la que no trabaja, y no necesitarán cordones sanitarios.

Que nos convenzan de que es bueno para la formación de nuestros hijos tener una clase de 30 alumnos donde 25 no hablan el idioma, y les votaremos. 

Que nos convenzan de que tener delincuentes reincidentes en las calles, robando y violando, es bueno, y no necesitarán cordones sanitarios.

Que nos convenzan de que es bueno que los okupas se queden las viviendas ganadas con el esfuerzo de toda una vida, y les votaremos sin pensarlo.

Pero que no nos metan el miedo en el cuerpo con la derecha, porque algunos empezamos a añorar a un Miley, que reduzca la pobreza y el déficit público, como ha hecho en Argentina; o a un Bukele, que mejore la seguridad, como ha hecho en El Salvador, con el lema de que “si nadie roba, hay dinero para todo”.

No anem be (català)

Prohibir tenir més de tres pisos, expropiar, cruixir a impostos… Son algunes de les paraules que s’han començat a sentir a la política nacional, per part d’una extrema esquerra que confon propietat amb culpabilitat.

El discurs sorprèn perquè, al llarg de la història, ha estat el que millor ha aconsegueix destruir l’economia dels països que l’han adoptat i, malgrat tot, part de la classe política, el sosté, aliens a qualsevol ensenyament del passat.

Estic segur de que tals propostes mai seran majoritàries al país, perquè, malgrat  alguns polítics hagin perdut el sentit comú, la ciutadania encara el conserva, al menys això espero.

Sí preocupa que, amb el sistema de pactes electorals per fer fora al guanyador de les eleccions, algun d’aquests il·luminats pugui tenir responsabilitats de govern i ens munti un embolic que desprès tardem 30 anys en revertir.

És lloable la intenció del govern de que tothom tingui un sostre a un preu assequible, però per això el millor seria construir habitatge (cosa que no estan fent) i evitar que fons voltors estrangers comprin per especular.

La solució no és l’actual inseguretat jurídica, que permet que els okupes es quedin un pis amb el rebut d’una pizza o que els llogaters deixin de pagar el lloguer impunement; ni amenaçant amb expropiar l’esforç de tota una vida.

I si no em creuen, passegin per qualsevol de les nostres ciutats i vegin el resultat d’aquesta política de prendre-li a qui s’ha esforçat per donar-li a qui mai ha contribuït a res. 

Veuran edificis amb les portes i finestres tapiades per evitar l’okupació, perquè, encara que els pesi en aquests polítics, ningú amb dos dits de cervell inverteix en arreglar el pis dels avis difunts si no pot treure-li cap benefici.

No vamos bien (castellano)

Prohibir tener más de tres pisos, expropiar, crujir a impuestos… Son algunas de las palabras que se han empezado a sentir en la política nacional, por parte de una extrema izquierda que confunde propiedad con culpabilidad.

El discurso sorprende porque, a lo largo de la historia, es el que mejor ha logrado destruir la economía de los países que lo han adoptado y, sin embargo, parte de la clase política, lo sostiene, ajenos a cualquier enseñanza del pasado.

Estoy seguro de que tales propuestas nunca serán mayoritarias en el país, porque, aunque algunos políticos hayan perdido el sentido común, la ciudadanía aun lo conserva, por lo menos eso espero.

Sí preocupa que, con el sistema de pactos electorales para echar al ganador de las elecciones, alguno de esos iluminados pueda tener responsabilidades de gobierno y nos monte un lio que luego tardemos 30 años en revertir.

Es loable la intención del gobierno de que todo el mundo tenga un techo a un precio asequible, pero para ello lo mejor sería construir viviendas (cosa que no están haciendo) y evitar que fondos buitres extranjeros compren para especular.

La solución no es la actual inseguridad jurídica, que permite que los okupas se queden un piso con el recibo de una pizza o que los inquilinos dejen de pagar el alquiler impunemente; ni amenazando con expropiar el esfuerzo de toda una vida.

Y si no me creen, paseen por cualquiera de nuestras ciudades y vean el resultado de esa política de quitarle al que se ha esforzado para dárselo a quien nunca ha contribuido a nada. 

Varan edificios con las puertas y ventanas tapiadas para evitar la okupación, porque, aunque les pese a esos políticos, nadie en su sano juicio invierte en arreglar el piso de los abuelos difuntos si no puede sacarle ningún beneficio.

Feminisme i esquerres?, no gracies (català)

Una pacífica feminista? 

Parlo amb una bona amiga, regidora de Junts a l’ajuntament, i m’explica que, durant la manifestació del 8 de març, els van pintar la façana de la seu del partit i els van trencar els vidres.

¿En això és en el que s’ha convertit el moviment feminista, aquell que buscava l‘equiparació entre els sexes i que el món fos més just i més igualitari?

¿Aquestes son les fites del Ministeri d’Igualtat? ¿Dir-li a les dones que tots els homes son violadors i que hi ha nens assassinats de primera (violència vicaria) si els maten els pares, i de segona si son les mares?

A la població de Callús hi ha una protesta contra una empresa minera i se sabotegen les vies del tren, amb el conseqüent perill pels possibles viatgers, que podrien haver tingut un accident important.

Com els suposats progres sols volen likes i que els diguin con de solidaris son, s’ofenen si se’ls diu que els reincidents haurien d’estar a la presó o que caldria ser més curós amb les subvenciones que es fan amb diners de tots. 

Han inventat les monarquíes comunistes
Quina vergonya...

A més, com que sols tenen ideologia, no arguments; es mofen de Bukele, que ha transformat El Salvador, del país més perillós al més segur d’Amèrica; i de Miley, que ha reduït la pobresa argentina a la meitat.

I no sols això, desprès de la revolució francesa i la russa, que va acabar amb les monarquies, les esquerres s’han inventat les monarquies comunistes (Cuba i Corea del Nord). Per aquest viatge no calien tantes alforges.

En fi, com que sembla que no hem aprés res, no puc expressar amb paraules com de penedit n’estic d’haver sigut sempre d’esquerres i feminista, perquè veient tot això, ara me’n avergonyeixo profundament.