Joventut diví tresor… de vegades (català)

Segur que vostès també els han vist pel carrer, joves desarrapats, que creuen que la capital d’Astúries és Astúries i que si els pregunten qui va ser Confuci, responen que qui va inventar la confusió.

Malgrat han estat fins els 16 anys a l’escola, com preveu l’educació obligatòria, no saben geografia, ni història, ni matemàtiques, ni siquiera saben caminar o comportar-se i una de cada tres paraules que pronuncien és “tio”.

Com ens ha passat a tots, no els agrada el seu aspecte, però ningú els ha dit que la veritable recompensa de la transformació personal està al darrere del sacrifici, així que canvien el seu cos tatuant-lo i omplint-lo de pírcing.

Qui estigui lliure de culpa
que tiri la primera pedra

Els pares van delegar la responsabilitat de la seva educació a les escoles, i aquestes en els metges per que els sedessin als més trapelles, desprès de diagnosticar-los de TDAH (fins un 7% a Espanya, 0’5% a França).

Els ho vam posar tot fàcil, els vam donar tot el que volien, y vam fer un sistema educatiu cada cop més tolerant i permissiu, per evitar que es frustressin amb un suspens o amb un càstig per mala conducta.

Desprès van sortir al món real, aquest món competitiu on tot és volàtil, incert, complex i ambigu, que els va mostrar totes les temptacions, però els va negar un treball amb el que poder satisfer-les.

Per això estan frustrats i sense objectius, perquè saben que mai podran aconseguir la classe de vida que esperaven, per més que s’hi esforcin, i estan tan deprimits que el suïcidi és la primera causa de mort entre els adolescents.

Es joves sempre han estat l’esperança del futur, però ho hem fet tan malament que avui canviem de vorera en veure’ls venir. Ells no tenen la culpa, són les víctimes d’un sistema que no ha sabut preparar-los ni protegir-los.