Avui, 22 de febrer, és un dia trist perquè aquesta matinada ha mort en Ricard Rico Radua. El Ricard era
supervisor del torn de nit a l’Hospital de Sant Andreu quan jo hi vaig entrar a
treballar l’any 1980.
Era l’individu més passional i inquiet que he conegut mai,
per això vivia intensament el “carpe diem”,
mentre els demès l’esmentem de passada sense creure’ns-ho de debò.
Sempre s’estava movent, encetant nous projectes, provant
noves feines en camps diversos però, per sort, desprès tornava a la seva
passió: la infermeria, el tracte amb el malalt i l’atenció als altres.
Darrera del seu irònic sarcasme, el Ricard mai va poder
amagar la seva immensa bondat ni aquell cor tant gran que no li cabia dins el
pit.
Recordo moltes de les seves paraules, els seus gestos, els
seus consells que tant em van ajudar quan jo començava, per això no va tardar
gaire en convertir-se en un dels meus millors amics i en fer-me de padrí de boda.
El Ricard en ha deixat, és un dia trist per als vells de
l’Hospital de Sant Andreu i també per als companys d’Althaia on va continuar la
seva vida laboral, mentre jo prenia altres camins.
