Hi ha una diferència entre legalitat, que és l’aplicació de les lleis, i legitimitat, que suposa que aquestes
lleis són acceptades pels ciutadans, per ser adequades a l’època i al moment, per
afavorir el progrés del país i per millorar la vida de les persones.
De vegades ambdós conceptes no coincideixen, per exemple, al
final de la dictadura la legalitat franquista seguia present, però havia perdut
tota legitimitat dins i fora del país.
El mateix li està passant a l’estat a Catalunya. Ningú dubta
de que les lleis estan vigents i de que poden intervenir l’autonomia, però ni l’estat
ni les seves lleis tenen ja legitimitat aquí.
No la tenen perquè Catalunya és l’única comunitat autonòmica
que es regeix per un estatut que no és el que van votar els catalans, sinó per
un retallat i discriminatori, en declarar inconstitucionals aspectes que sí són
constitucionals en altres indrets d’Espanya.
Un estat no és legítim si té una forma imposada per un
dictador però que no ha votat ningú, si exigeix i amenaça però incompleix sistemàticament
les normes internacionals (1-5) i si no respecta la democràcia ni la separació
de poders(6-7).
I perd la legitimitat quan és incapaç de fer progressar el país
o millorar la vida dels ciutadans (un 70% de joves creuen que han de marxar per
guanyar-se la vida), o quan l’arruïna regalant els diners de les pensions als bancs, mentre a
Europa el fan tornar amb interessos.
Un Executiu deixa de ser legítim si sols fa lleis per afavorir
a qui puguin contractar després als seus membres, si se sustenta en un partit corrupte,
amb un president incapaç de negar el finançament il·legal (8-10) i amb ministres
que, segons la judicatura, són “indignes, deplorables e impropis” d’ocupar un càrrec
públic (11-14).
Per més que Espanya ens amenaci amb la legalitat, serà capaç
de recuperar la legitimitat perduda?
(9)
Segons
Rajoy “Tot és absolutament fals, llevat d’alguna cosa, que és el que han
publicat els mitjans de comunicación”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario