Humilitat i generositat (català)

Quan vaig fer 18 anys i vaig ser major d’edat sols havia conegut un cap de l’estat, el general  Franco, i vaig pensar que no tenia sentit que una persona estigués tant de temps en el càrrec, però era un dictador i no hi havia res a fer. Però quan el meu fill va fer 18 anys i va ser major d’edat, sols havia conegut un president de la Generalitat, el Sr. Pujol. Salvant totes les diferències, ja que aquest era un polític triat democràticament, vaig pensat que la situació seguia sense tenir ni cap ni peus.

A la transició ens vam equivocar en dissenyar un model electoral que no limités el número de legislatures que es podia ocupar càrrecs de màxima responsabilitat perquè, com vam fer a Catalunya, s’acaba confonent el país, la bandera i les institucions amb una persona, sovint amb tràgiques conseqüències com veiem ara. I no es cap consol que el mateix hagi passat a altres CCAA: José Bono (1983 – 2004), Manuel Chaves (1990 – 2009); J. C. Rodríguez Ibarra (1983 – 2007), Manuel Fraga (1990 – 2005), etc.  

Es tracta de grans polítics amb múltiples virtuts, però a tots ells els va mancar humilitat i generositat. La humilitat per entendre que no havien de convertir-se en salvadors de cap pàtria i per acceptar que altres també podien aportar coses positives i, en conseqüència, la generositat per plegar a temps i donar pas als que venien al darrera. El model tindria de preveure un màxim de dues legislatures, com tenen a la majoria de les democràcies que ens envolten, per garantir la regeneració democràtica en benefici del país i dels mateixos partits.

Es lamentable que alguns polítics s’aferrin al càrrec com si estiguéssim en els anys 80, sense entendre que s’han convertit en un llasts per al partit i que ja no aporten res al país. No soc d’ERC però reconec que és un dels partits que millor s’ha regenerat. Si seguissin aferrats a alguns líders anteriors, d’actituds prepotents i intransigents, el seu sostre electoral no seria el mateix.