Orgull i respecte (Català)

M’insulten a les xarxes socials per declarar-me independentista aquells que no entenen que els González, els García o els Pérez, puguem ser-ho. Te la seva gracia perquè mai havia pensat que en 140 caràcters cabessin tants improperis. No vull respondre als insults, però sí a l’argument de que renuncio a ser espanyol i bajanades similars.

Soc andalús de naixement, català d’adopció i per tant espanyol fins al moll de l’ós, i no renuncio ni vull renunciar a cap de les tres coses, com no vaig renunciar a ser espòs, fill, nebot, o net el dia que vaig pujar a la categoria de pare, i qui no entengui que es pot ser totes aquestes coses sense contradicció, i estimar plenament cadascuna d’elles, té un problema sigui d’aquí, d’allà o d’arreu.

Una altra cosa és l’orgull de ser espanyol, andalús o català. Estic orgullós de la gent senzilla d’aquest país, dels que surten cada dia a guanyar-se el pa pels seus fills i treballen honradament per aconseguir-ho. Però em passa com al pare o a la mare que descobreix que el seu fill és un delinqüent: que no pot deixar d’estimar-lo però no està orgullós d’ell.

Ho confesso, no estic orgullós de tenir el país amb l’atur més alt de la Unió Europea; de que els tanquem les portes al jovent millor preparat de la nostra historia; ni de les nostres incomptables guerres civils; ni de ser el país europeu amb més cops d’estat, l’ últim el 1981; ni de que del penúltim quedin millers de desapareguts sense identificar.

Admiro i respecto als militants de base dels partits, inclús del PP, que tenen ideals i són capaços de defensar-los amb arguments. Però no puc admirar als que sols insulten o als que redueixen ser espanyol, català o andalús, a cridar a favor de la Roja, del Barça o del Betis. Tampoc admiro que el nostre govern hagi cobrat en sobres, que gestionin sols per a una minoria d’amics comissionistes o que impulsin les lleis més retrògrades d’Europa. 

  

Van ser aquestes actituds tancades e intransigents, i aquets governs miops i mesquins els que van obligar als nostres pares a emigrar d’Andalusia perquè allà no es podia viure, i els que ara ens obliguen a nosaltres a ser independentistes per millorar el futur dels nostres fills.