 |
| La primavera d'Extremadura (març 1936) |
Obliden que al segle
XVII, en temps de Felip IV, ja hi havia intents de separar-se d’Espanya: uns amb
èxit, com el cas de Portugal; i altres frustrats, com Catalunya, País Basc, Aragó
i, fins i tot el duc de Medina Sidonia va intentar la independència d’Andalusia.
I més recentment
ho va fer Murcia, amb el cantó de Cartagena, el 1873; Galicia el 1931;
Extremadura el març de 1936 o Astúries en plena Guerra Civil, per exemple.
¿Els sembla casualitat
que a Espanya se li hagin independitzat ja uns 30 països i que la majoria dels territoris
que comparteixen les seves fronteres hagin volgut marxar o estiguin decidits a anar-se’n
el més aviat possible?
El nacionalisme
castellà, més que espanyol pel que estem veient, és lliure de seguir pensant que
tots aquests processos separatistes son només el producte de malvats anti espanyols
o d’heretges sense Déu.
Però si fossin
seriosos y volguessin buscar algun altre motiu, els aniria bé fer una mica d’autocrítica,
partint de la premissa de que ningú abandona el seu país per poc que li permetin
viure dignament i el tractin amb un mínim de respecte.
Si necessiten
alguna pista poden fixar-se en els milers d’emigrants que venen a Europa, fugint
de la misèria i la repressió africana, o preguntar-nos als andalusos que vam
tenir de deixar la nostra terra per culpa de la fam i dels cacics.
PROU REPRESIÓ
AMNISTIA PRESOS POLÍTICS
AUTODETERMINACIÓ
No hay comentarios:
Publicar un comentario