Llavors teníem l’excusa de la dictadura, però ara, en aquesta suposada democràcia, on els polítics asseguren que les lleis cal complir-les, el mínim que se’ls ha d’exigir es que facin normes que tinguin sentit.
Quan un pare viola a la seva filla al mig del carrer i la llei el deixa anar, per tal que hi pugui tornar a intentar-ho les 24 hores, com ha passat a Lleida, es evident que cal canviar la llei el mes aviat possible.
Quan ocupen un habitatge, i la llei diu que no es pot fer res, perquè els okupes han presentat un tiquet d’haver comprat una pizza, i cal seguir pagant-los fins i tot la connexió a Netflix, es evident que cal canviar la llei.
Quan, aprofitant escletxes legals, pares estrangers porten els seus fills i els fan passar per menors no acompanyats, per fer després un re-agrupament familiar i aconseguir així ajudes i nacionalitat, com s’ha detectat a Tarragona, cal canviar la llei.
Quan, a l’era de l’ordinador, un funcionari empadrona a la persona núm. 20 al mateix domicili, digui el que digui la llei, cal acomiadar al funcionari, i al seu cap, per no posar una alarma al programa que avisi del frau.I el mateix passa amb els delinquents reincidents, la justicia que tarda anys en resoldre, els politics més mediocres d’Europa o amb haver d’enviar els nostres joves mes formats a l’estrager per importar altres sense cap mena de formació. Un sense sentit rere un altre.
En fi, de moment, la única cosa que podem fer és exclamar: “Però…, en quin país vivim?”, i arribades les eleccions, penalitzar als partits que ens han portat fins aquí.



