Els jutges no se senten estimats (català)

En escoltar a un senyor lamentar-se per TV de que els jutges no se senten estimats ni pels polítics ni per la societat, vaig creure que es tractava d’un monòleg d’El club de la comèdia, però no, era un jutge de veritat.

Que a aquestes alçades s’hagi d’explicar als togats dues de les lleis més antigues del món, a saber: que el respecte cal guanyar-se’l i que a la vida reculls allò que sembres, em sembla penós.

Els jutges que es queixen són els que mai han criticat les sentències injustes que van servir per legitimar l’assassinat d’Estat de més de 80.000 espanyols executats durant la dictadura.

Son els que no poden comparar-se amb els seus col·legues europeus, perquè ni son justos ni saben impartir més que aquella “justícia al revés” que deia Serrano Suñer i que considera que tots els espanyols que pensen son enemics.

Son els que, per fer carrera es van afiliar al PP i han retorçat les normes com han volgut perquè creuen que la pàtria cal defensar-la en contra dels ciutadans, amb lleis per a roba-gallines, no per als grans lladres.

Serrrano Suñer, que va batejar de 
"Justícia al reves" l'esperpent 
jurídic de la dictadura franquista 

No dubten en canviar sentències en 24 hores si una gran empresa els indica que se sent perjudicada, una vergonya que sols es dona en repúbliques bananeres i en aquest Corral del Caudillo en que han convertit Espanya.

I  tampoc dubten en ficar a la presó a qualsevol innocent sense motiu, com van fer amb el Sandro Rosell, però sí que van felicitar i ascendir a la jutge que el va empresonar, en comptes d’inhabilitar-la de per vida.

En fi, és curiós que sabent el tipus de “justícia” que imparteixen, encara pretenguin que els prenem per jutges seriosos i justos o que els polítics els estimin i els facin l’onada, com si fossin canalla de 3 anys.

Los jueces no se sienten queridos (castellano)

Al escuchar a un señor lamentarse por TV de que los jueces no se sienten queridos ni por los políticos ni por la sociedad, creí que se trataba de un monólogo de El club de la comedia, pero no, era un juez de verdad.

Que a estas alturas haya que explicarles a los togados dos de las leyes más antiguas del mundo, a saber: que el respeto hay que ganárselo y que en la vida recoges aquellos que siembras, me parece penoso.

Los jueces que se quejan son los que nunca han criticado las sentencias injustas que sirvieron para legitimar el asesinato de Estado de más de 80.000 españoles ejecutados durante la dictadura.

Son los que no pueden compararse con sus colegas europeos, porque ni son justos ni saben impartir más que aquella “justicia al revés” que decía Serrano Suñer y que considera que todos los españoles que piensan son enemigos.

Serrano Suñer, que bautizó como 
"Justicia al reves" al esperpento 
jurídico de la dictadura franquista.

Son los que, para hacer carrera se afilaron al PP y han retorcido las normas a su antojo porque se creen que la patria hay que defenderla en contra de los ciudadanos, con leyes para roba-gallinas, no para los grandes ladrones.

No dudan en cambiar sentencias en 24 horas si una gran empresa les indica que se siente perjudicada, una vergüenza que solo se da en repúblicas bananeras y en este Corral del Caudillo en que han convertido a España.

Y tampoco dudan en meter en prisión a cualquier inocente sin motivo, como hicieron con Sandro Rosell, pero sí que felicitaron y ascendieron a la jueza que le encarceló, en vez de inhabilitarla de por vida.

En fin, es curioso que sabiendo el tipo de “justicia” que imparten, aún pretendan que les tomemos por jueces serios y justos, o que los políticos les quieran y les hagan la ola, como si fueran críos de 3 años.

Calella, ciutat sense llei (català)

Calella de Palafrugell

La notícia li vaig escoltar a. RAC1 i desprès l’he vist en altres mitjans: L’alcalde de Calella de Palafrugell demana ajuda als Mossos pels delictes comesos per 11 individus que acumulen centenars de detencions.

He de confessar que em va sorprendre perquè no té sentit demanar més policia, si la Guardia Urbana de Calella ja els ha detingut i identificar més de 200 vegades i sempre son els mateixos.

El que ha de demanar l’alcalde es que canviïn una llei que permet que qualsevol et pugui desvalisar la casa... sempre i quan no et robi més de 400 euros cada dia.

Perquè la llei no te en compta que si avui se t’emporten 400 euros i demà 400 més, t’han pres ja 800 euros, es veu que quan van explicar les sumés a l’escola els legisladors es van saltar la classe.

I el pitjor d’una llei així és la sensació d’impotència que deixa en els ciutadans i la d’impunitat en els delinqüents, que ja han arribat a enfrontar-se a la Guardia Urbana amb pals i matxets, i algú prendrà mal.

Ja sé que les lleis s’han de complir sempre, la banda criminal del PP ens ho recorda constantment, també la corona, la Església i els jutges que les rebreguen al seu gust..., però també les que son tan il·lògiques com aquesta?

D’altra banda, l’alcalde podria anar al jutge i demanar-li que no els deixi anar tant aviat, ja que la justícia hauria de ser justa també amb els perjudicats, que son les víctimes. Segurament les lleis es van fer per això.

Si la norma és contraria al sentit comú i deixa al ciutadà desemparat, cal preguntar-li al legislador per a què la volem; i si el jutge diu que ell només l’aplica mecànicament, cal preguntar-se per a que el necessitem.

Calella, ciudad sin ley (castellano)

Calella de Palafrugell

La noticia la escuché en RAC1 y después la he visto en otros medios: El alcalde de Calella de Palafrugell pide ayuda a los Mossos por los delitos cometidos por 11 individuos que acumulan centenares de
detenciones.

He de confesar que me sorprendió porque no tiene sentido pedir más policía, si la Guardia Urbana de Calella ya les ha detenido e identificado más de 200 veces y siempre son los mismos.

Lo que debe pedir el alcalde es que cambien una ley que permite que cualquiera te pueda desvalijar la casa... siempre y cuando no te robe más de 400 euros cada día.

Porque la ley no tiene en cuenta que, si hoy se te llevan 400 euros y mañana 400 más, te han robado ya 800 euros, se ve que cuando explicaron las sumas en la escuela los legisladores se saltaron la clase.

Y lo peor de una ley así es la sensación de impotencia que deja en los ciudadanos y la de impunidad en los delincuentes, que han llegado a enfrentarse a la Guardia Urbana con palos y machetes, y alguien saldrá herido. 

Ya sé que las leyes se tienen que cumplir siempre, la banda criminal del PP nos lo recuerda constantemente, también la corona, la Iglesia y los jueces que las retuercen a su gusto..., ¿pero también las que son tan ilógicas como esta?

Por otro lado, el alcalde podría ir al juez y pedirle que no les deje salir tan pronto, ya que la justicia debería ser justa también con los perjudicados, que son las víctimas. Seguramente las leyes se hicieron para eso.

Si la norma es contraria al sentido común y deja al ciudadano desamparado, hay que preguntarle al legislador para qué la queremos; y si el juez dice que él solo la aplica mecánicamente, hay que preguntarse para que le queremos.

Vergonya (català)

He sentit al Sr. José Maria Aznar dir que el fet de que el procés català es negociï amb un supervisor internacional és una vergonya per a tots els espanyols. 

No sé per boca de quins espanyols parla el Sr. Aznar, però no entenc per quins motius intentar tornar els afers polítics a la política i treure’ls dels jutjats, on el PP els va portar per la seva incompetència, hauria de avergonyir a algú. 

Personalment el que em fa vergonya és haver tingut un president de govern que va tenir el 85% dels seus ministres imputats o empresonats per corrupció i que va convertir el seu partit polític en una banda criminal, segons els propis tribunals amics.

Em fa vergonya un president que ens va ficar en una guerra il·legal i , desprès d’assassinar a milers de persones, no ha tingut la decència de demanar perdó pel mal causat. 

Em fa vergonya un ex cap d’estat que ha tingut una actuació tant criticable que fins i tot el seu propi fill l’ha rebutjat, però encara me’n fa més que un ancià de 85 anys no pugui passar els seus últims dies al costat dels seus fills, per molt daurada que sigui la seva gàbia.

Em fa vergonya un país en que el seu president de govern, com ha fet el Sr. Sanchez, reconeix que les institucions de l’estat son emprades per perseguir adversaris polítics, com si fóssim una vulgar república bananera.

I em fa vergonya una dreta, tan convençuda de que el país es seu, que sempre ha interromput violentament els períodes de governs progressistes: O’Donnell el 1856, Pavia el 1874, Primo de Rivera el 1923, Franco el 1936 i ara ho tornen a intentar.

En fi, com poden veure vostès, a cadascú li fa vergonya coses diferents. 

Vergüenza (castellano)

He sentido al Sr. José Maria Aznar decir que el hecho de que el proceso catalán se negocie con un supervisor internacional es una vergüenza para todos los españoles.

No sé por boca de qué españoles habla el Sr. Aznar, pero no entiendo por qué motivos intentar devolver los asuntos políticos a la política y sacarlos de los juzgados, donde el PP los llevó por su incompetencia, habría de avergonzar a alguien.

Personalmente lo que me avergüenza es haber tenido un presidente de gobierno que tuvo el 85% de sus ministros imputados o encarcelados por corrupción y que convirtió su partido político en una banda criminal, según los propios tribunales amigos.

Me avergüenza un presidente que nos metió en una guerra ilegal y, después de asesinar a miles de personas, no ha tenido la decencia de pedir perdón por el daño causado.

Me avergüenza un ex jefe del estado que ha tenido una actuación tan criticable que incluso su propio hijo le ha rechazado, pero aún me avergüenza más que un anciano de 85 años no pueda pasar sus últimos días junto a sus hijos, por más dorada que sea su jaula.

Me avergüenza un país en que su presidente de gobierno, como ha hecho el Sr. Sanchez, reconoce que las instituciones del estado son empleadas para perseguir adversarios políticos, como si fuéramos una vulgar república bananera.

Y me avergüenza una derecha, tan convencida de que el país es suyo, que siempre ha interrumpido violentamente los períodos de gobiernos progresistas: O’Donnell el 1856, Pavía el 1874, Primo de Rivera el 1923, Franco el 1936 y ahora lo vuelve a intentar.

En fin, como pueden ver, a cada uno le causa vergüenza cosas distintas.

Cóm hem pogut viure amb ells? (català)

Estic encantat amb les manifestacions de la dreta a Madrid, no perquè sigui partidari d’aquests individus, sino perquè em sembla que són dels pocs bons serveis que la dreta rància i retrògrada li ha fet al país.

En aquesta época la imagen és tan esencial en política com el relat mateix, tal com estem veient a la guerra entre Israel i Hamas, on la meitat de la lluita és per aconseguir una imatge que transmetre al món.

En aquestes circumstàncies, que la dreta espanyola es dediqui a donar un espectacle lamentable, cremant els carrers per no voler acceptar el resultat de les eleccions, em sembla fabulós.

Veure’ls vestits de Quixot, cridant com energúmens, fer la salutació feixista, cantar el “Cara al sol”, treure nines inflables en processó i resar el rosari perquè asseguren que Espanya és de Maria, no te preu.

Sols espero que aquestes imatges les vegin en el món sencer i que la bona  gent de tots els països comenci a preguntar-se com és que hem pogut viure  tants anys amb aquests companys de viatge.

¿Cómo hemos podido vivir con ellos? (castellano)

Estoy encantado con las manifestaciones de la derecha en Madrid, no porque sea partidario de esos individuos, sino porque me parece que son de los pocos buenos servicios que la derecha rancia y retrógrada le ha hecho al país.

En esta época la imagen es tan esencial en política como el relato mismo, tal como estamos viendo en la guerra entre Israel y Hamas, donde la mitad de la lucha es para lograr una imagen que transmitir al mundo.  

En esas circunstancias que la derecha española se dedique a dar un espectáculo lamentable, quemando las calles por no querer aceptar el resultado de las elecciones, me parece fabuloso.

Verles vestidos de Quijotes, gritar como energúmenos, hacer el saludo fascista, cantar el “Cara al sol”, sacar muñecas hinchables en procesión y rezar el rosario porque aseguran que España es de Maria, no tiene precio.

Solo espero que estas imágenes las vean en el mundo entero y que la buena gente de todos los países empiece a preguntarse cómo es que hemos podido vivir tantos años con estos compañeros de viaje.

El llenguatge de la dreta (català)

Sempre he cregut que les dificultats que tenim els espanyols normals, per entendre a la dreta del país, és que parlen un llenguatge propi amb expresions peculiars, que sols ells entenen. M’explico. 

Ara hem sabut, gracies a la Sra. Ayuso, que per dir-li a algú “fill de puta” (els prego disculpin l’expresió), ells diuen “m’agrada la fruita” i clar, així sols els pot entendre qui sigui molt de  dretes o hagi fet un curs dretà accelerat.

Això no és res nou, naturalment, perquè tot va començar dient “Gloriós Moviment Nacional” a la Gran Traïció de 1936 i dient “cabdill” al major assassí d’espanyols de la nostra historia, un criminal de guerra al que a més van fer cap de l’estat durant 40 anys. 

A la masacre de casi un milió d’espanyols la van anomenar “creuada” i van dir que ho feien “per la gracia de Déu”. Als exércits feixistes estrangers els van batejar com “els nacionals” i a la pobresa, la repressió i el silenci dels cementiris li van dir “anys de pau”.

Ara proposen afusellar a 26 milions d’espanyols i en aquesta bestiesa li diuen “salvar la patria”. Si es cremen els carres de Barcelona ho consideren una traició imperdonable, pero si es cremen els de Madrid es per “puto defensar Espanya” (torno a demanar perdó). 

A Ayuso li agrada la fruita

En aquest deliri lingüístic, es on ells diuen “cop d’estat” i “dictadura per la porta del darrera” a que prengui possessió del càrrec un president d’esquerres, mentre que entrar pistola en ma i tirant trets dins del Congres ho consideren una malifeta digna d’admiració.

Potser ja ha arribar el moment de dir-li a les coses pel seu nom.

El lenguaje de la derecha (castellano)

Siempre he creído que las dificultades que tenemos los españoles normales, para entender a la derecha del país, es que hablan un lenguaje propio con expresiones peculiares, que solo ellos entienden. Me explico. 

Ahora hemos sabido, gracias a la Sra. Ayuso, que para llamarle a alguien “hijo de puta” (les ruego disculpen la expresión), ellos dicen “me gusta la fruta” y claro, así solo les puede entender quien sea muy de derechas o haya hecho un curso derechil acelerado.

Esto no es nada nuevo, desde luego, porque todo empezó llamando “Glorioso Movimiento Nacional” a la Gran Traición de 1936 y llamando “caudillo” al mayor asesino de españoles de nuestra historia, un criminal de guerra al que además hicieron jefe del estado durante 40 años. 

A la masacre de casi un millón de españoles le llamaron “cruzada” y dijeron que lo hacían “por la gracia de Dios”. A los ejércitos fascistas extranjeros les llamaron “los nacionales” y a la pobreza, la represión y el silencio de los cementerios le llamaron “años de paz”.

Ahora proponen fusilar a 26 millones de españoles y a esa barbaridad le llaman “salvar la patria”. Si se queman las calles de Barcelona lo consideran una traición imperdonable, pero si se queman las de Madrid es por “puto defender España” (vuelvo a pedir perdón). 

A Ayuso le gusta la futa

En ese delirio lingüístico, es donde ellos llaman “golpe de estado” y “dictadura por la puerta de atrás” a que tome posesión del cargo un presidente de izquierdas, mientras que entrar pistola en mano y pegando tiros en el Congreso lo consideran una travesura digna de admiración.

Quizá haya llegado el momento de empezar a llamarle a las cosas por su nombre.

Els nous afrancesats (català)

En relació a les manifestacions que està promovent la dreta en contra de Catalunya i de la possible amnistia als independentistes represaliats, voldria que ningú es deixés enganyar per consignes patrioteres.

Els que promouen les mobilitzacions no són els patriotes que diuen ser, ni els importa el país, la bandera, la pàtria, ni la unitat nacional, l’únic que volen es mantenir els seus privilegis bastards en contra de la ciutadania.

Ja ho deia Antonio Machado, quan va escriure al seu amic, el novel·lista David Vigodski: «A Espanya el millor és el poble…. Sempre ha estat igual. En els tràngols durs, els “señoritos”  invoquen la pàtria i la venen; el poble no l’esmenta siquiera, però la compra amb la seva sang i la salva. A Espanya, no hi ha manera de ser persona ben nascuda sense estimar al poble”.

Antonio Machado

El PP i VOX són els successors d’aquells “señoritos” que sistemàticament han venut el país en els moments difícils. Davant de Napoleó es van afrancesar i li van donar l’esquena al poblo, que va tenir de lluitar sol.

I en el moment més trist de la nostra historia, la Gran Traició del 36, es van alinear amb el feixisme europeu, en contra de la nació, i van portar potències estrangeres per assassinar als compatriotes que defensaven España i el seu ordre constitucional.

Que a ningú li quedi cap dubte de que, si tenen oportunitat, tornaran a vendre el país, al que només volen pel que en puguin treure.

Los nuevos afrancesados (castellano)

En relación a las manifestaciones que está promoviendo la derecha en contra de Cataluña y de la posible amnistía a los independentistas represaliados, quisiera que nadie se dejara engañar por consignas patrioteras.

Los que promueven las movilizaciones no son los patriotas que dicen ser, ni les importa el país, la bandera, la patria, ni la unidad nacional, lo único que quieren es mantener sus privilegios bastardos en contra de la ciudadanía.

Ya lo decía Antonio Machado, cuando le escribió a su amigo, el novelista David Vigodski: «En España lo mejor es el pueblo…. Siempre ha sido lo mismo. En los trances duros, los señoritos invocan la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre y la salva. En España, no hay modo de ser persona bien nacida sin amar al pueblo”.

Antonio Machado

El PP y VOX son los sucesores de aquellos señoritos que sistemáticamente han vendido el país en los momentos difíciles. Frente a Napoleón se afrancesaron y le dieron la espalda al pueblo, que tuvo que luchar solo.

Y en el momento más triste de nuestra historia, la Gran Traición del 36, se alinearon con el fascismo europeo, en contra de la nación, y trajeron a potencias extranjeras para asesinar a los compatriotas que defendían a España y al orden constitucional.

Que a nadie le quepa la menor duda de que, si tienen oportunidad, volverán a vender el país, al que solo quieren por lo que puedan sacar de él.

L’amnistia (català)

L’Estat espanyol està dels nervis amb la possibilitat de que s’arribi a amnistiar als líders independentistes catalans.

Es curiós perquè, al meu entendre, el primer interessat en que es tanqui el procés amb l’amnistia i poder dir que tot està resolt, és el propi Estat.

M’explico. El Tribunal Suprem va tenir de tibar de delictes que no existeixen en cap dels països del nostre entorn, com ho demostra el fet de que al President Puigdemont no l’hagin extradit, com aquí pretenien.

De fet, el delicte de rebel·lió no era aplicable ni a Espanya, ja que no hi va haver més violència que l’emprada pels piolins el 1-O. Tampoc fer un referèndum era delicte, en estar des-penalitzat des del 2005.

Per condemnar als líders independentistes van tenir d’inventar-se delictes, rebregar les lleis i fer una parodia de judici que va vulnerar els drets dels acusats.

Ara els recursos estan arribant a la justícia europea, que valoraran l’actuació del Suprem i ens exposem a que ens diguin que en comptes de jutges imparcials, van ser una colla de hooligans eixelebrats. 

Espanya no és aliena a les amnisties, sobre tot fiscals, que serveixen per resoldre el problema dels patriotes de pa sucat amb oli que diuen estimar Espanya però tenen els diners fora.

El 1977 hi va haver una amnistia política, que va beneficiar sobre tot als còmplices del règim perquè, per treure de la presó als opositors a la dictadura, es va assegurar que mai s’investigarien els crims franquistes.

Com les Nacions Unides s’oposen a les amnisties en casos de crims de guerra, de lesa humanitat, genocidis o violacions greus dels drets humans, l’amnistia que mai s’havia d’haver aprovat es la del 1977.

La amnistía (castellano)

El estado español está de los nervios con la posibilidad de que se llegue a amnistiar a los líderes independentistas catalanes.

Es curioso porque, a mi manera de ver, los primeros interesados en que se cierre el proceso con la amnistía y poder decir que todo está resuelto, es el propio estado.

Me explico. El Tribunal Supremo tuvo que tirar de delitos que no existen en ninguno de los países de nuestro entorno, como lo demuestra el hecho de que al President Puigdemont no lo hayan extraditado, como aquí pretendían.

De hecho, el delito de rebelión no era aplicable ni en España, puesto que no hubo más violencia que la empleada por los piolines el 1-O. Tampoco hacer un referéndum era delito, al estar despenalizado desde 2005.

Para condenar a los líderes independentistas tuvieron que inventarse delitos, retorcer las leyes y hacer una parodia de juicio que vulneró los derechos de los acusados.

Ahora los recursos están llegando a la justicia europea, que valorará la actuación del Supremo y nos exponemos a que nos digan que en vez de jueces imparciales, fueron una cuadrilla de hooligans descerebrados.

España no es ajena a las amnistías, sobre todo fiscales, que sirven para resolverle el problema de los patriotas de pacotilla que dicen amar a España pero tienen el dinero fuera.

En 1977 hubo una amnistía política, que benefició sobre todo a los cómplices del régimen porque, para sacar de prisión a los opositores a la dictadura, se aseguró que nunca se investigarían los crímenes franquistas.

Como las Naciones Unidas se oponen a las amnistías en casos de crímenes de guerra, de lesa humanidad, genocidios o violaciones graves de los derechos humanos, la amnistía que nunca debió aprobarse fue la del 1977.

La foto del PSOE amb Puigdemont (català)

La dreta espanyola s’ha posat dels nervis per la foto del PSOE amb el President Puigdemont, tot i que el que de veritat els fa mal és que la foto no se la puguin haver fet ells.

Repeteixen com una lletania que és un “fugat de la Justícia”, però ell s’ha presentat davant la Justícia de al menys 4 països europeus, pel que la acusació no deixa de ser força sorprenent.

Tenint en compta que el 85% dels ministres d’Aznar van ser imputats o empresonats i que al govern de Rajoy un tribunal amigo, com el Suprem, el va qualificar de “banda criminal”, em pregunto quants líders del PP seguirien lliures si 4 països europeus haguessin investigar les seves activitats polítiques. 

A més, Puigdemont va fugir d’una “Justícia” on el president del Tribunal Constitucional era militant del PP, on es va premiar amb una lloc al Tribunal Suprem, a qui havia empresonat injustament a Sandro Rosell.

Puigdemont va fugir d’una “Justícia” que, el mateix president del Tribunal Suprem, va reconèixer que no està feta per lluitar contra el frau o per impartir justícia, sinó per mantenir la herència franquista.

Va fugir d’una “Justícia” que canvia les sentències en 24 hores si no convenen a la banca o a les elèctriques. Una “Justícia” tan mediocre que les primeres ordres d’extradició no van ser ni valorades per ser un nyap immens.

En fi, Puigdemont va fugir d’una “Justícia” que és de tot menys justa, per això la valora tant una banda criminal com el PP, i per això mateix hauria de preocupar-nos a tots els espanyols de bé que ens mereixem una altra cosa. 

La foto del PSOE con Puigdemont (castellano)

La derecha española se ha puesto de los nervios por la foto del PSOE con el President Puigdemont, aunque lo que de verdad les duele es que la foto no se la puedan haber hecho ellos.

Repiten como una letanía que es un “fugado de la Justicia”, pero él se ha presentado ante la Justicia de al menos 4 países europeos, por lo que la acusación no deja de ser bastante sorprendente.

Teniendo en cuenta que el 85% de los ministros de Aznar fueron imputados o encarcelados y que al gobierno de Rajoy un tribunal amigo, como el Supremo, le calificó de “banda criminal”, me pregunto cuántos líderes del PP seguirían libres si 4 países europeos hubieran investigado sus actividades politicas.

Además, Puigdemont huyó de una “Justicia” donde el presidente del Tribunal Constitucional era militante del PP, donde se premió con un puesto en el Tribunal Supremo, a quien había encarcelado injustamente a Sandro Rosell.

Puigdemont huyó de una “Justicia” que, el mismo presidente del Tribunal Supremo, reconoció que no está hecha para luchar contra el fraude o para impartir justicia, sino para mantener la herencia franquista.

Huyó de una “Justicia” que cambia las sentencias en 24 horas si no convienen a la banca o a las eléctricas. Una “Justicia” tan mediocre que las primeras órdenes de extradición no fueron valoradas por ser una chapuza inmensa.

En fin, Puigdemont huyó de una “Justicia” que es de todo menos justa, por eso la valora tanto una banda criminal como el PP, y por eso mismo debería preocuparnos a todos los españoles de bien que nos merecemos otra cosa.

Il·lusos (català)

El que més gracia en fa de la campanya de la banda criminal del PP contra Catalunya (que és l’únic que els queda després de la dissolució d’ETA), és que els espanyols creguin que tot això va sols contra els catalans.

Si és així son uns il·lusos, perquè això és la continuació de les activitats d’un estat feixista, que va contra Espanya i contra tots els espanyols des que van sortir victoriosos de la Gran Traïció que van cometre el 1936.

Es un missatge clar i contundent a tota la ciutadania per dir-nos que aquí no es pot moure res, que no es pot qüestionar el model d’Estat i molt menys decidir el nostre futur. 

Ens diuen a tots els espanyols que hi ha una família de primera categoria, i per tant superiors a la resta dels ciutadans, que som relegats a essers inferiors, de segona, pel simple fet d’haver nascut.

Ens diuen que una monarquia imposada per un dictador psicòpata i assassí és perfectament legítima i que una constitució aprovada sota amenaça de cop d’estat no sols és legal sinó intocable. 

I tot això ens ho diuen perquè saben que és l’única manera de mantenir uns privilegis indecents que el règim els ha concedit en recompensa per haver-ho  canviat tot per tal que res no canviés.

Els espanyols haurien de saber que l’únic que ens passa als independentistes és que som els primers que ens hem cansat d’un règim i un estat que sols pretén mantenir-nos ancorats en el segle XIX.

Ilusos (castellano)

Lo que más gracia que hace de la campaña de la banda criminal del PP contra Cataluña (que es lo único que les queda después de la disolución de ETA), es que los españoles se crean que todo esto va solo contra los catalanes.

Si es así son unos ilusos, porque esto es la continuación de las actividades de un estado fascista, que va contra España y contra todos los españoles desde que salieron victoriosos de la Gran Traición que cometieron en 1936.

Es un mensaje claro y contundente a toda la ciudadanía para decirnos que aquí no se puede mover nada, que no se puede cuestionar el modelo de Estado y mucho menos decidir nuestro futuro. 

Nos dicen a todos los españoles que hay una familia de primera categoría, y por tanto superiores al resto de los ciudadanos, que somos relegados a seres inferiores, de segunda, por el mero hecho de haber nacido.

Nos dicen que una monarquía impuesta por un dictador psicópata y asesino es perfectamente legítima y que una constitución aprobada bajo amenaza de golpe de estado no solo es legal sino intocable. 

Y todo eso nos lo dicen porque saben que es la única manera de mantener unos privilegios indecentes que el régimen les ha concedido en recompensa por haberlo cambiado todo para que nada cambiase.

Los españoles deberían saber que lo único que nos ocurre a los independentistas es que somos los primeros que nos hemos cansado de un régimen y un estado que solo pretende mantenernos anclados en el siglo XIX.

Democràcia representativa (català)

Saben vostès com va nàixer l’actual democràcia representativa? A la mort de l’Antic Règim, hi havia l a necessitat de que els ciutadans participessin de les decisions polítiques.

Però els centres de decisió estaven lluny, les comunicacions eren nefastes, la informació arribava amb retard i la majoria dels ciutadans no tenia ni el coneixement ni la formació per triar.

Això va obligar a triar a representants, persones formades, suposadament  honestes i voluntarioses, disposades a deixar-ho tot per desplaçar-se als centres de decisió i defensar els interessos dels seus representats.

Avui dia les comunicacions son molt millors, rebem la informació de forma immediata, els ciutadans estan millor formats i, el més important, confien mes en els seus propis criteris que en els dels seus representants.

Per això el president Macron, acaba de proposar un canvi en la Constitució francesa per donar més veu als ciutadans, a través de referèndums, com quelcom inevitable per salvar la democràcia.

I aquestes declaracions les fa el mateix dia que el ex-president d’Extremadura, Rodríguez Ibarra, diu sentir-se violat perquè alguns qüestionem la Constitució.

A Espanya els representants no coneixen als seus votants i sols es deuen a qui els va posar en una llista electoral, la seva formació deixa bastant que desitjar i molts, com el PP, no son més que una banda criminal, segons la Justícia.

Això sí, segueixen donant-nos lliçons de moral i, per tal de defensar els seus privilegis indecents, ens amenacen amb la Constitució, com abans ho van fer amb la Inquisició.

Qüestionar la Carta Magna és una obligació dels ciutadans mentre sols serveixi per assegurar la impunitat del cap de l’estat, i si a més limita el progrés o no ens permet decidir el nostre futur, ¿per a què la volem?

Democracia representativa (castellano)

¿Saben ustedes cómo nació la actual democracia representativa? A la muerte del Antiguo Régimen, había la necesidad de que los ciudadanos participaran de las decisiones políticas.

Pero los centros de decisión estaban lejos, las comunicaciones eran nefastas, la información llegaba con retraso y la mayoría de los ciudadanos no tenía ni el conocimiento ni la formación para decidir.

Ello obligó a escoger a representantes, personas formadas, supuestamente honestas y voluntariosas, dispuestas a dejarlo todo para desplazarse a los centros de decisión y defender los intereses de sus representados.

Hoy día las comunicaciones son mucho mejores, recibimos la información de forma inmediata, los ciudadanos están mejor formados y, lo más importante, confían más en sus propios criterios que en los de sus representantes.

Por eso el presidente Macron, acaba de proponer un cambio en la Constitución francesa para darle más voz a los ciudadanos, a través de referéndums, como algo inevitable para salvar la democracia.

Y esas declaraciones las hace el mismo día que el expresidente de Extremadura, Rodríguez Ibarra, dice sentirse violado porque algunos cuestionamos la Constitución.

En España los representantes no conocen a sus votantes y solo se deben a quien les puso en una lista electoral, su formación deja bastante que desear y muchos, como el PP, no son más que una banda criminal, según la Justicia.

Eso sí, siguen dándonos lecciones de moral y, para defender sus privilegios indecentes, nos amenazan con la Constitución, como antes lo hicieron con la Inquisición.

Cuestionar la Carta Magna es una obligación de los ciudadanos mientras solo sirva para asegurar la impunidad del jefe del estado, y si además limita el progreso y no nos permite decidir nuestro futuro, ¿para qué la queremos?

El gran disbarat (català)

Indults, amnisties, ordres d’extradició, exiliats, represaliats… Espero que tots aquests “arbres” no els impedeixin veure el “bosc” de veritat, perquè això és molt més senzill del que pretenen fer-nos creure.

Tot té dos responsables principals. El primer és Mariano Rajoy, el polític més gandul e incompetent des de la Transició que, per no fer la seva feina, va traslladar els temes que li eren incòmodes a la Justícia.

El segon és la mateixa Justícia que, en comptes d’inhibir-se davant els assumptes polítics, com va fer amb la legalització del Partit Comunista el 1977, va decidir intervenir en àmbits que no eren de la seva incumbència.

I la seva intervenció va ser per condemnar per fer un referèndum, cosa que a Espanya no és delicte des de 2005; per empresonar per rebel·lió, sense ús d’armes; i per sedició, quelcom que no existeix a la resta d’Europa. 

Tot això en una parodia de judici ple d’irregularitats i condemnes severes, amb l’objectiu de donar-li una lliçó a l’independentisme, encara que fos a costa de perdre el seu honor, la seva dignitat i la seva respectabilitat.

Ara toca desfer aquell embolic, perquè raons polítiques (que no jurídiques) així ho exigeixen, i quan es faci es posarà en evidencia que els esforços del TS van estar fora de lloc en tractar-se de temes polítics, no jurídics. 

En fi, un president gandul e incompetent, demanant-li a la Justícia que entri en Política per fer-li la feina bruta; y una Justícia que s’arremanga i li fa per escarmentar una part del país. ¿Què podia sortir malament?

El gran disparate (castellano)

Indultos, amnistías, órdenes de extradición, exiliados, represaliados… Espero que todos esos “árboles” no les impidan ver el “bosque” de verdad, porque esto es mucho más sencillo de lo que pretenden hacernos creer.

Todo tiene dos responsables principales. El primero es Mariano Rajoy, el político más gandul e incompetente desde la Transición que, para no hacer su trabajo, trasladó los temas que le eran incómodos a la Justicia.

El segundo es esa misma Justicia que, en vez de inhibirse ante los asuntos políticos, como hizo con la legalización del Partido Comunista en 1977, decidió intervenir en ámbitos que no eran de su incumbencia.

Y su intervención fue para condenar por hacer un referéndum, cosa que en España no es delito desde 2005; para encarcelar por rebelión, sin uso de armas; y por sedición, algo que no existe en el resto de Europa. 

Todo ello en una parodia de juicio lleno de irregularidades y condenas severas, con el fin de darle una lección al independentismo, aunque fuera a costa de perder su honor, su dignidad y su respetabilidad.

Ahora toca deshacer aquel entuerto, porque razones políticas (que no jurídicas) así lo exigen, y cuando se haga pondrá en evidencia que los esfuerzos del TS estuvieron fuera de lugar al tratarse de temas políticos, no jurídicos. 

En fin, un presidente gandul e incompetente, pidiéndole a la Justicia que entre en Política para hacerle el trabajo sucio; y una Justicia que se arremanga y la hace para escarmentar a una parte del país. ¿Qué podía salir mal?

Federico i Víctor (català)

Víctor Jara, el cantant xilè assassinat el 1973 per la dictadura de Pinochet, ja pot descansar en pau, perquè la justícia xilena ha condemnat als seus set botxins a 25 anys de presó cadascú.

En canvi, Federico García Lorca, el poeta granadí assassinat durant la Gran Traïció franquista, no pot fer-ho perquè a Espanya es va aprovar una llei d’amnistia que no permet ni investigar aquell crim.

A Víctor el van matar perquè cantava, a Federico perquè escrivia, però els seus assassins van ser els mateixos feixistes enemics de la humanitat, de tot el que es maco, de tot pensament excels.

Amb la condemna, Xile recupera quelcom més de la seva dignitat, després d’haver renunciat a l’herència de la dictadura, intentar canviar la Constitució de Pinochet i jutjar tots els crims d’Estat que van descobrint.  

Nosaltres no hem renunciat a l’herència de la dictadura, mantenim les estructures d’ Estat que el psicòpata assassí ens va llegar, vam fer una llei per protegir als botxins i ens oblidem de les víctimes.

Un país dissenyat pel feixisme colpista, que venera als assassins i oblida els morts, és un país malalt, sense honor, dignitat, ni respecte per sí mateix. Mentre Xile jutja els seus crims, nosaltres premiem a torturadors.

Federico García Lorca

¿I tot per a què? Per no incomodar als còmplices i hereus dels majors traïdors de la nostra història. I ens conformem perquè ja no afusellen de matinada davant els murs dels cementiris. ¡Quina desgracia de país!

Quan un amic o conegut em pregunta perquè soc independentista, la meva resposta és: ¿Com es que tu no ho ets i et conformes amb viure en un Estat feixista que no te honor, dignitat, ni respecte pel país?

Federico y Víctor (castellano)

Víctor Jara, el cantante chileno asesinado en 1973 por la dictadura de Pinochet, ya puede descansar en paz, porque la justicia chilena ha condenado a sus siete verdugos a 25 años de prisión cada uno.

En cambio, Federico García Lorca, el poeta granadino asesinado durante la Gran Traición franquista, no puede hacerlo porque en España se aprobó una ley de amnistía que no permite ni investigar aquel crimen.

A Víctor le mataron porque cantaba, a Federico porque escribía, pero sus asesinos fueron los mismos fascistas enemigos de la humanidad, de todo lo bello, de todo pensamiento excelso.

Con la condena, Chile recupera algo más de su dignidad, después de haber renunciado a la herencia de la dictadura, tratado de cambiar la Constitución de Pinochet y de juzgar todos los crímenes de Estado va descubriendo.  

Nosotros no hemos renunciado a la herencia de la dictadura, mantenemos las estructuras de Estado que el psicópata asesino nos legó, hicimos una ley para proteger a los verdugos y nos olvidamos de las víctimas. 

Un país diseñado por el fascismo golpista, que venera a los asesinos y olvida a sus muertos, es un país enfermo, sin honor, dignidad, ni respeto por sí mismo. Mientras Chile juzga sus crímenes, nosotros premiamos a torturadores.

Federico García Lorca

¿Y todo ello para qué? Para no incomodar a los cómplices y herederos de los mayores traidores de nuestra historia. Y nos conformamos porque ya no fusilan de madrugada ante las tapias de los cementerios. ¡Qué desgracia de país!

Cuando un amigo o conocido me pregunta porqué soy independentista, mi respuesta es: ¿Cómo es que tu no lo eres y te conformas con vivir en un Estado fascista que no tiene honor, dignidad, ni respeto por el país?

Sobre Lluis Rubiales (català)

Per començar, vull aclarir que el futbol m’importa menys que el fum d’una cigarreta a l’altre cantó de la ciutat, però en el cas de Lluis Rubiales sí vull dir el següent.

El primer, rebutjar sense pal·liatius l’actitud masclista, prepotent, abusiva, indecent i sense vergonya del personatge. Tot el meu respecte i suport envers l’esportista afectada i a les seves companyes doncs l’abús és a totes.

El segon és que em sorprèn que els espanyols no hagin descobert fins ara que al futbol queden australopitecus testosterònics anencèfals, però si busquen bé, segur que en trobaran alguns més.

Això em dona esperança de que qualsevol dia també se’n adonin de que no es pot votar a una banda de delinqüents, com el PP, per governar el país. Les bandes criminals cal il·legalitzar-les, es diguin ETA o PP.

Ho dic perquè tota Espanya està molt preocupada per un petó a la celebració d’un campionat del món, i massa tranquil·la davant la possibilitat de que algú que alterna amb narcotraficants sigui president.

En qualsevol cas, suposo que al Sr. Lluis Rubiales els periodistes li faran un monument a la seva ciutat natal perquè els ha donat els titulars que necessitaven per emplenar els rotatius aquest més d’agost.

Però, si us plau, parin ja, perquè el tema comença a fer una mica de fàstic.