Subtilses de la política internacional

La política internacional sempre m’ha semblat la més sibil·lina de totes les professions, permanentment ajustada a un guió per no molestar a l’interlocutor, encara que sigui un dictador indesitjable. 

Dic això a rel de l’entrada, a la campanya electoral del 27 de setembre de Catalunya, de pesos pesats com Cameron, Merkel u Obama, de la ma de l’estat espanyol, per tal de certificar que són sols unes eleccions autonòmiques normals i corrents.

Em sorprèn que a Madrid se sentin com un nen amb sabates noves per unes declaracions ajustades al guió, que no signifiquen res. Podrien haver dit altra cosa?

Cameron, per exemple, li podria haver recordat a Rajoy: si fossis més demòcrata i una mica més intel·ligent, hauries permès el referèndum quan el van demanar fa tres anys, com vaig fer jo, hauria sortit el NO, com a Escòcia, i ara no estaries en aquest embolic. Però clar, una manca de tacte d’aquesta magnitud és impossible per a la flegma britànica.

I Merkel?, podia haver dit quelcom així: si Espanya no fos tan voraç en el seu desig recaptador i no els prengués més del 4% del PIB, com marca la llei a Alemanya, no s’haurien rebotat?  Dubto que la cancellera li deixés anar una reprimenda de tal magnitud a la mateixa Moncloa, per més teutònica que sigui.   

Rosa Parks en un autobús Montgomery 1955

Més curiós és el cas d’Obama que fa tals declaracions, no davant algú que ha sortit triat a les urnes, sinó davant del successor de qui va imposar a dit un dictador feixista aliat de Hitler. A més sap que és un govern amb el qual Rosa Parks hauria continuat seient a la part del darrera de l’autobús, perquè ho manen les lleis, i el mateix Obama estaria recollint cotó en una plantació esclavista del sud. Subtileses de la política internacional.