Manifestació de la dreta (català)

El 8 de juny, la dreta va convocar una concentració a Madrid per demanar la dimissió del president de govern i la convocatòria d’eleccions.

Sí, ja sé que ells presumeixen de ser gent d’ordre, els bons espanyols, però això és sols quan governen, perquè quan no ho fan, es converteixen en simples talibanes.

El lema del PP es “democràcia o màfia”, per això hi ha anat també en Mariano Rajoy Brey, el líder del partit quan la justícia internacional els va qualificar de “banda criminal”, és a dir, una màfia qualsevol.

Han cridat eslògans contra el govern i han acabat embolcallant-se  en la bandera i posant el himne nacional, que son les coartades que fan servir per fer creure als ximplets que son patriotes.

Feijoo segueix insistint en el tema de corrupció (en la que el PP es expert) i sap que ha d’actuar de presa abans que la justícia li demostri que més de la meitat de les seves acusacions son falses.

Ayuso ha dit que el govern fa política amb la vida de persones normals i corrents, però no es referia al seu nuvi perquè cap persona normal i corrent aconsegueix defraudar a Hisenda més de 350.000 Euros.

Unes senyores, que han anat a la mani, mentre la minyona els prepara l’arròs, estaven indignades perquè “s’acaba España”. Es referien a aquesta porqueria que ens van imposar a base de repressió quan ens van robar el país el 1939.

Ha estat una més d’aquestes concentracions que fa anys que ens avergonyeixen als que no som bons espanyols (segons el seu criteri) i que consisteix en resar el rosari per poder tornar a manar aviat. 

Diuen que hi ha anat menys gent que a un concert d’Estopa, però no es deixin enganyar, tant bon punt hi hagi possibilitats de repartir càrrecs, sortiran fins i tot de sota les pedres.

Manifestación de la derecha (castellano)

El 8 de junio, la derecha convocó una concentración en Madrid para pedir la dimisión del presidente de gobierno y la convocatoria de elecciones.

Sí, ya sé que ellos presumen de ser gente de orden, los buenos españoles, pero eso es solo cuando gobiernan, porque cuando no lo hacen, se convierten en simples talibanes.

El lema del PP es “democracia o mafia”, por eso ha ido también Mariano Rajoy Brey, el líder del partido cuando la justicia internacional les calificó de “banda criminal”, vamos, una mafia cualquiera.

Han gritado eslóganes contra el gobierno y han acabado envolviéndose en la bandera y poniendo el himno nacional, que son las coartadas que emplean para hacer creer a los ilusos que son patriotas.

Feijoo sigue insistiendo en el tema de corrupción (en la que el PP es experto) y sabe que debe actuar de prisa antes que la justicia le demuestre que más de la mitad de sus acusaciones son falsas.

Ayuso ha dicho que el gobierno hace política con la vida de personas normales y corrientes, pero no se refería a su novio porque ninguna persona normal y corriente consigue defraudar a Hacienda más de 350.000 Euros.

Unas señoras, que han ido a la mani, mientras la criada les prepara el arroz, estaban indignadas porque “se acaba España”. Se referían a esta porquería que nos impusieron a base de represión cuando nos robaron el país en 1939.

Ha sido una más de esas concentraciones que llevan años avergonzándonos a los que no somos buenos españoles (según su criterio) y que consisten en rezar el rosario para poder volver a mandar pronto. 

Dicen que ha ido menos gente que a un concierto de Estopa, pero no se dejen engañar, en cuanto haya posibilidades de repartir cargos, saldrán hasta de debajo de las piedras.

Espanya, capital del papanatisme (català)

Ara sembla que tothom està amoïnat amb el que les pantalles els està fent a tota una generació de joves que es passen, de mitjana més de sis hores mirant-les.

Encara me’n recordo quan, com els reis del papanatisme que som, dèiem que als nens de 5 anys els havíem de donar pantalles per a les escoles, perquè, en cas contrari “perdrien en tren del futur”.

Si ens haguéssim aturat a mirar al nostre voltant hauríem vist que els líders de Silicon Valley ja havien començat a canviar als seus fills a escoles que recuperaven el paper, la pissarra i el guix.

Allò de ser “la reserva espiritual d’Europa”, ens va produir tant endarreriment que ara tenim un veritable anhel de “modernitat” per això adoptem qualsevol cosa que sembli nova y progre, sense valorar les possibles conseqüències.

Ens passa amb la immigració il·legal, amb el feminisme radical, amb la gratuïtat universal de llibres escolars i de productes d’higiene femenina, però també amb els xecs per joves, que ells es gasten en cines i videojocs.

Ens ha passat sempre, quan vam entrar a l’euro, érem el país amb menys recances al canvi, però també l’únic que va tenir una carestia del 66%, perquè el que costava 100 Pts., va passar a costar 1 Euro el dia següent.

Ara ens torna a passar amb les pantalles, però el preu és la salut dels nostres joves i ho pagarà tota una generació que estem immolant a l’altar d’una falsa modernitat que és fruit del nostre neci papanatisme.

España, capital del papanatismo (castellano)

Ahora parece que todo el mundo está preocupado con lo que las pantallas les está haciendo a toda una generación de jóvenes que se pasan, de promedio, más de seis horas mirándolas.

Aún recuerdo cuando, como los reyes del papanatismo que somos, decíamos que a los niños de 5 años había que proporcionarles pantallas para las escuelas, porque, en caso contrario “perderían en tren del futuro”.

Si nos hubiéramos parado a mirar a nuestro alrededor habríamos visto que los líderes de Silicon Valley ya habían empezado a cambiar a sus hijos a escuelas que recuperaban el papel, la pizarra y la tiza.

Lo de ser “la reserva espiritual de Europa”, nos produjo tanto atraso que ahora tenemos un verdadero anhelo de “modernidad” por eso adoptamos cualquier cosa que parezca novedosa y progre, sin valorar las posibles consecuencias.

Nos pasa con la inmigración ilegal, con el feminismo radical, con la gratuidad universal de libros escolares y de productos de higiene femenina, pero también con los cheques para jóvenes, que ellos se gastan en cines y videojuegos.

Nos ha pasado siempre, cuando adoptamos el euro, éramos el país con menos reticencias al cambio, pero también el único que tuvo una carestía del 66%, porque lo que costaba 100 Pts., pasó a costar 1 Euro el día siguiente.

Ahora nos vuelve a ocurrir con las pantallas, pero el precio es la salud de nuestros jóvenes y lo pagará toda una generación que estamos inmolando en el altar de una falsa modernidad que es fruto de nuestro necio papanatismo.

¿Cuándo aprenderemos?

Sobre el canvi climàtic (català)

Vaig a una xerrada sobre canvi climàtic. L’explicació molt bé i amb una sòlida argumentació, però, tant bon punt s’apunta la possibilitat de que algú posi en dubte el discurs, tot el bon ambient previ se esfuma.

L’acusació, per a qui qüestioni alguna cosa del que s’ha dit, es que és un negacionista, un terraplanista, un trumpista, a part de violent i, naturalment, sospitós.

Doncs mirin, jo poso moltes coses en dubte. La primera es el tema de que les malalties cròniques siguin el resultat del canvi climàtic i no de que la supervivència hagi passat dels 50 als 90 anys.

I entenc que la calor pot provocar morts, però no podem oblidar que la gent es mor sobre tot a l’hivern, per això a les xifres dels que morin, caldria restar les morts evitables per uns hiverns més suaus. 

Dubto del discurs oficial que em fa sentir culpable si obro l’aixeta de casa, mentre el 50% de l’aigua que arriba als municipis es perd pel mal estat de les canonades.

Y dubto de que em facin sentir culpable si reciclo malament una pell de plàtan, mentre el govern permet que entrin al país 160.000 tones de residus procedents de l’estranger.

També dubto de que qui permet que cada 2 plàtan, 2 pomes o 2 peres, vagin embolicades en una bossa de plàstic, després em faci sentir culpable per comprar-les així al supermercat.

Dubto de les bones intencions de qui, podent fer molt, simplement es dedica a fer-nos sentir culpables a qui podem fer tan poc, i els ho diu algú que de petit tornava els envasos. 

Però, sobre tot, dubto de que la solució en aquest problema global sigui que deixem de consumir carn, que ens fem de nou el sabó a casa i que tots tinguem un hort per menjar-nos els nostres propis tomàquets.

Sobre el cambio climático (castellano)

Voy a una charla sobre cambio climático. La explicación muy bien y con una sólida argumentación, pero, en cuanto se apunta la posibilidad de que alguien ponga en duda el discurso, todo el buen ambiente previo se esfuma.

La acusación, para quien cuestione algo de lo dicho, es que es un negacionista, un terraplanista, un trumpista, aparte de violento y, desde luego, sospechoso.

Pues miren, yo pongo muchas cosas en duda. La primera es el tema de que las enfermedades crónicas sean el resultado del cambio climático y no de que la supervivencia haya pasado de los 50 a los 90 años.

Y entiendo que el calor puede provocar muertes, pero no podemos olvidar que la gente muere sobre todo en invierno, por lo que a las cifras de fallecidos habría que restar los evitados por unos inviernos más suaves.

Dudo del discurso oficial que me hace sentir culpable si abro el grifo de casa, mientras el 50% del agua que llega a los municipios se pierden por el mal estado de las tuberías.

Y dudo de que me hagan sentir culpable si reciclo mal una piel de plátano, mientras el gobierno permite que entren al país 160.000 toneladas de residuos procedentes del extranjero.

También dudo de que quien permite que cada 2 plátanos, 2 manzanas o 2 peras, vayan envueltas en una bolsa de plástico, luego me haga sentir culpable por comprarlas así en el supermercado.

Dudo de las buenas intenciones de quienes, pudiendo hacer mucho, simplemente se dedican a hacernos sentir culpables a quienes podemos hacer tan poco, y se lo dice alguien que de pequeño devolvía los envases. 

Pero, sobre todo, dudo de que la solución a este problema global sea que dejemos de consumir carne, que nos hagamos de nuevo el jabón en casa y que todos tengamos un huerto para comer nuestros propios tomates

Marchena i la fe en la justícia (català)

El jutge Marchena es lamenta de que els espanyols estem perdent la fe en la justícia. Com diria Don Quixot, “coses veuràs, amic Sancho, que faran parlar a les pedres”.

¿Quina fe podem tenir en una justícia que va col·laborar amb la dictadura, ajudant a assassinar a més de 80.000 compatriotes i a empresonar a molts milers més, sense que hagi estat jutjada, ni depurada ni hagi demanat perdó?

¿Com podem tenir-li fe quan membres del PP asseguren tenir controlades sales senceres del Tribunal Suprem “per la porta del darrere”, sense que ningú hagi fet res ni se’ls hagi caigut la cara de vergonya?

¿Com es pot tenir fe en una justícia que assegura que les lleis son per complir-les, però sols aquelles que els agraden, perquè la llei d’amnistia, que no els agrada, es neguen a aplicar-la pels independentistes?

¿Com podem confiar en una justícia incapaç d’imaginar-se siquiera qui podia ser el Sr. M. Rajoy dels papers de Bárcenas, quan tots els espanyols sabíem perfectament de qui es tractava?

¿Com confiar en una justícia incapaç d’aturar la reincidència dels delinqüents, que poden desvalisar-te a condició de que ho facin per menys de 400 euros diaris, sense que els jutges facin res?

¿Com confiar en una justícia per a la qual els okupes, presentant el rebut d’una pizza, tenen el mateix dret que un propietari que hagi pagat els seus bons diners en notaris i registres de la propietat?

¿Com confiar en una justícia que “premia”, amb càrrecs al Tribunal Suprem, als protagonistes de veritables nyaps judicials como l’empresonament de Sandro Rosell?