Això és la democràcia? (catala)

Ens diuen i prediquen que votar és la festa de la democràcia, però després de cada elecció, els partits perdedors estan varies setmanes cuinant uns resultats que els han estat desfavorables, menystenint i burlant-se de la sobirania nacional.

Ara han repetit aquest mercadeig vergonyós amb les eleccions municipals, fins al punt de que la majoria dels ajuntaments no arriben a tenir d’alcalde al líder de la llista més votada, una presa de pel a la que anomenen cínicament “democràcia plena”.

Així hem acabat en mans de vividors, que ni hem triat ni ens representen, aprofitats que busquen a la política tenir un càrrec i un sou que en cap altre lloc podrien aconseguir.

Poden dir que és legal, però no poden negar que aquest funcionament fa que els ciutadans cada cop estiguin més allunyats de la política, es preguntin per a què serveix votar i pensin que els polítics són el problema i no la solució.

Seria molt fàcil canviar el sistema per fer que la sobirania popular fos una realitat, n’hi hauria prou amb implantar la doble volta electoral, a l’estil francès, evitant que vagin a la segona volta els partits que no aconsegueixin un 10 o un 12% de vots.

Això faria que els pactes entre partits es fessin per ideologia no per fer fora al guanyador, s’aconseguirien ajuntaments forts amb major representativitat, i a més el mateix dia de la segona vota se sabria de manera automàtica qui són tots els alcaldes.

Seria senzill d’implantar, tornaria la confiança en la democràcia, respectaria la decisió dels ciutadans i ens estalviaria assistir al xantatge indecent de partits que l’electorat ha dit que no vol a les institucions.

¿Esto es la democracia? (castellano)

Nos dicen y predican que votar es la fiesta de la democracia, pero después de cada elección, los partidos perdedores están varias semanas cocinando unos resultados que les han sido desfavorables, despreciando y burlándose de la soberanía nacional.

Ahora han repetido ese mercadeo vergonzoso con las elecciones municipales, hasta el punto de que la mayoría de los ayuntamientos no llegan tener de alcalde al líder de la lista más votada, una tomadura de pelo a la que llaman cínicamente “democracia plena”.

Así hemos acabado en manos de vividores, que ni hemos elegido ni nos representan, aprovechados que buscan en la política tener un cargo y un sueldo que en ningún otro sitio podrían conseguir.

Pueden decir que es legal, pero no pueden negar que ese funcionamiento hace que los ciudadanos cada vez estén más alejados de la política, se pregunten para que sirve votar y piensen que los políticos son el problema y no la solución.

Sería muy fácil cambiar el sistema para hacer que la soberanía popular fuera una realidad, bastaría con implantar la doble vuelta electoral, al estilo francés, evitando que vayan a la segunda vuelta los partidos que no logren un 10 o un 12% de votos.

Ello haría que los pactos entre partidos se hicieran por ideología no para echar al vencedor, se lograrían ayuntamientos fuertes con mayor representatividad, y además el mismo día de la segunda vuelta se sabría de modo automático quienes son todos los alcaldes.

Sería sencillo de implantar, devolvería la confianza en la democracia, respetaría la decisión de los ciudadanos y nos ahorraría asistir al chantaje indecente de partidos que el electorado ha dicho que no quieren en las instituciones.

Cordó sanitari (català)

Després de les eleccions municipals, tots els partits van començar a parlar de fer un cordó sanitari para impedir que l’extrema dreta entri a les institucions.

“Cordó sanitari” és el terme que va fer servir eufemísticament la monarquia absolutista espanyola per tancar el país a les idees de la Il·lustració francesa, que qüestionaven l’Antic Règim i van acabar en la Revolució i posterior decapitació de Lluís XVI.

Es tracta d’un terme retrògrad i excloent, que cap demòcrata, que cregui que la sobirania popular te algun valor, hauria de fer servir perquè els resultats de les eleccions no s’haurien  de cuinar entre perdedores sinó acatar-se amb respecte i humilitat.

No estic defensant a l’extrema dreta, Deu me’n guard, però si es perden les eleccions davant d’un partit racista, masclista, classista i que defensa sols a la classe privilegiada, cal preguntar-se què s’està fent malament, no fer un pacte per burlar els resultats.

Amb el nostre sistema electoral, que permet la unió de perdedors contra el guanyador, cap  partit te incentius per cercar bons candidats, per fer propostes engrescadores i, molt menys, per reflexionar sobre perquè els electors no els voten.

Viuen en un món propi, creient-se fabulosos per aconseguir als despatxos el que no han aconseguit a les urnes, sense importar-los el país ni les institucions, el que els interessa és que aquest sistema pervers no canviï, perquè és l’únic fet a la mida de la seva mediocritat.

I com que no hem après res de la historia, ni de l’endarreriment que va suposar pel país aquell primer “cordó sanitari”, ara l’hem repetit, però no contra VOX, que forma part del sistema, sinó contra qui amenaça el Règim del 78: l’independentisme català.

Cordón sanitario (castellano)

Tras las elecciones municipales, todos los partidos empezaron a hablar de hacer un cordón sanitario para impedir que la extrema derecha entrara en las instituciones.

“Cordón sanitario” es el término que usó eufemísticamente la monarquía absolutista española para cerrar el país a las ideas de la Ilustración francesa, que cuestionaban el Antiguo Régimen y acabaron en la Revolución y posterior decapitación de Luís XVI.

Se trata de un término retrógrado y excluyente, que ningún demócrata, que crea que la soberanía popular tiene algún valor, debería usar porque los resultados de las elecciones no deberían cocinarse entre perdedores sino acatarse con respeto y humildad.

No estoy defendiendo a la extrema derecha, Dios me libre, pero si se pierden las elecciones ante un partido racista, machista, clasista y que defiende solo a la clase privilegiada, hay que preguntarse qué se está haciendo mal, no hacer un pacto para burlar los resultados.

Con nuestro sistema electoral, que permite la unión de perdedores contra el ganador, ningún partido tiene incentivos para buscar buenos candidatos, para hacer propuestas interesantes y, mucho menos, para reflexionar sobre porque los electores no les votan.

Viven en un mundo propio, creyéndose fabulosos por lograr en los despachos lo que no han logrado en las urnas, sin importarles el país ni las instituciones, lo que les interesa es que este sistema perverso no cambie porque es el único hecho a la medida de su mediocridad.

Y como no hemos aprendido nada de la historia, ni del atraso que supuso para el país aquel primer “cordón sanitario”, ahora lo hemos repetido, pero no contra VOX, que forma parte del sistema, sino contra quien amenaza al Régimen del 78: el independentismo catalán.

Enemics d’Espanya (català)

Quan el PP parla d’enemics d’Espanya, em pregunto què els fa pensar que necessitem les seves lliçons.

Segons el PP, és enemic d’Espanya qualsevol que no pensi com ells, sobre tot els que volem  decidir el nostre futur, després de que el corrupte M.Rajoy ens fes fora del pacte constitucional amb la sentència de l’Estatut. 

Són enemics els que van convertir Espanya en aquest Corral del Caudillo en que vivim: la dreta que odia als espanyols, no accepta les regles de joc, i que el PP representa.

Són enemics els de sempre: els que maten de gana; els que evadeixen diners; els colpistes; els que van qualificar de creuada l’holocaust espanyol; els que mantenen el país a la misèria i la ignorància.

Explico això perquè crec que ha arribat l’hora de dir a les coses pel seu nom, després de més de 80 anys de mentides oficials “pel bé” d’Espanya.

Es hora de dir que mai hi va haver un Glorioso Movimiento, sinó sols una Gran Traïció a Espanya. Cal dir assassins i criminals als colpistes, i deixar de venerar-los.

Cal dir lladres als corruptes i perseguir-los, no posar-los al front de les institucions, com hem fet des de fa segles.

Cal revelar-se contra les mentides i dir que una constitució, imposada sota amenaça de cop d’estat, no pot ser legítima.

Cal dir que una monarquia imposada per un dictador assassí, en contra dels espanyols que no la vam poder votar, tampoc pot ser legitima.

I els patriotes no poden ser els còmplices i hereus d’aquest Corral del Caudillo, sinó els que aspirem a una República que, al cap i a la fi, és l’últim règim que hem triat lliurement els espanyols. 

Enemigos de España (castellano)

Cuando el PP habla de enemigos de España, me pregunto qué les hace pensar que necesitamos sus lecciones.

Según el PP, es enemigo de España cualquiera que no piense como ellos, sobre todo los que queremos decidir nuestro futuro, después de que el corrupto M.Rajoy nos echara del pacto constitucional con la sentencia del Estatut.

Son enemigos los que convirtieron España en este Corral del Caudillo en que vivimos: la derecha que odia a los españoles, no acepta las reglas de juego, y que el PP representa.

Son enemigos los de siempre: los que matan de hambre; los que evaden dinero; los golpistas; los que calificaron de cruzada el holocausto español; los que mantienen el país en la miseria y la ignorancia.

Explico esto porque creo que ha llegado la hora de llamar a las cosas por su nombre, después de más de 80 años de mentiras oficiales “por el bien” de España.

Es hora de decir que nunca hubo un Glorioso Movimiento, sino solo una Gran Traición a España. Hay que llamar asesinos y criminales a los golpistas, y dejar de venerarlos.

Hay que llamar ladrones a los corruptos y perseguirles, no ponerles al frente de las instituciones, como hemos hecho desde hace siglos.

Hay que revelarse contra las mentiras y decir que una constitución, impuesta bajo amenaza de golpe de estado, no puede ser legítima.

Hay que decir que una monarquía impuesta por un dictador asesino, en contra de los españoles que no pudimos votarla, tampoco puede ser legitima.

Y los patriotas no pueden ser los cómplices y herederos de este Corral del Caudillo, sino los que aspiramos a una República que, al fin y al cabo, es el último régimen que hemos elegido libremente los españoles. 

La Justícia al revés (català)

Es curiós que ara els polítics d’esquerres s’escandalitzin pel funcionament de la Justícia, quan l’únic que tenien de fer era preguntar-se d’on venia la cúpula judicial d’aquest país.

Perquè ve d’aquella aberració jurídica de la postguerra que, Serrano Suñer, el cunyadíssim de Franco, va qualificar de “Justícia al revés”.

Amb aquesta perversió es van considerar culpables de “rebel·lió militar” als que s’havien oposat al cop d’estat. I les activitats polítiques o sindicals de l’esquerra, des de 1934, es van englobar en el delicte de “adhesió a la rebel·lió militar».

Als acusats se’ls negava la possibilitat de defensar-se. Es jutjaven en bloc a presos acusats de delictes diferents. La fiscalia es limitava a la lectura de l’acta d’acusació, sense aportar proves.

No es permetia cridar a testimonis ni presentar proves. I, per suposat, no es podia apel·lar. La llei era un mecanisme d’extorsió que no sols castigava als vençuts sinó que els feia pagar el cost de la guerra que els colpistes havien provocat.

En aquestes condiciones es van dictar milers de sentències (incloses l’execució de més de 80.000 espanyols), que no han estat anul·lades per no posar en dubte el funcionament d’un dels pilars de l’Estat.

Els jutges que van acceptar aquella burla a la Justícia, per sostenir un règim criminal, eren tan responsables com els que van agafar les armes contra el país, i van ser necessaris per sostenir-lo durant dècades.

I ara, quan cal renovar la cúpula judicial, pel canvi generacional, es neguen a marxar perquè volen seguir controlant la política del país i saben que no hi haurà magistrats disposats a continuar l’aberració jurídica que ells van abraçar.