Una de les coses més peculiars i
sorprenents d’aquest país és la capacitat que tenim de mesurar-ho tot en funció
de la nostra pròpia unitat de mesura, de valorar les coses segons els nostres interessos, al marge de la veritat, de la justícia
o de qualsevol altra consideració.
Aquesta és la qualitat que fa que
“als nostres” els ho perdonem tot, mentre exigim que caigui tot el pes de la llei
sobre “els altres” pels mateixos fets, el que suposa una actitud tan hipòcrita
e injusta que no encaixa en cap país civilitzat.
A més alimenta els nostres instints
més baixos, per això quan un entrenador de futbol recorre mig camp per ficar-li
el dit a l’ull a l’entrenador de l’equip contrari, som incapaços de sancionar a
un “dels nostres”. I es el mateix motiu pel que mitja classe política de Madrid
exculpa a la Sra. Esperanza Aguirre desprès d’atropellar la moto d’un policia.
Però també és la causa de que a un
colpista li diem “cabdill” i a una guerra civil “creuada”, o bé de tenir unes víctimes
del terrorisme de primera i altres de segona o de que a les 60 dones mortes cada
any en parella els diem “víctimes de la violència de gènere” mentre ningú se’n
recorda dels 45 homes morts per les seves esposes també cada any.
Aquests dies s’està jutjant el segrest
del Parlament de Catalunya, ocorregut el 15 de juny de 2011, i una part dels mitjans
considera que allò no va tenir importància perquè ho van fer “els nostres” (qualsevols
que siguin).
Em sorprèn que es banalitzi un
segrest de la democràcia, ho faci Pavia, Tejero, Franco o aquests suposadament “nostres”
especialment ara que gaudim d’una llibertat que hauríem d’esforçar-nos en
protegir. Per això, si al final no passa res o el cas s’arxiva, caldrà anar
pensant en demanar-li disculpes al Sr. Tejero Molina e indemnitzar-lo per les
molèsties.
No hay comentarios:
Publicar un comentario