El passat 8 d’abril una
representació del Parlament català va anar al Congrés de Diputats de Madrid a
demanar el traspàs de les competències per poder fer un referèndum i decidir el
futur de Catalunya. A Madrid li ho va negar, com era d’esperar.
De tot aquest afer el que més em
sorprèn és que Catalunya sigui la única Comunitat Autònoma que defensi la separació
d’aquesta Espanya retrògrada, que ni viu ni deixa viure i que està entestada en
tornar-nos a l’Edat Mitjana.
Que la nostra legislació, inclosa
la Constitució, permeti la continuïtat d’un Govern sobre el que pesen massa
dubtes perquè ha estat incapaç de negar de forma convincent les acusacions del
seu ex-tresorer, demostra el poc respecte d’aquestes normes envers els
ciutadans i hauria de ser motiu suficient per allunyar-se d’un país que ens
menysté sistemàticament.
Que les set Autonomies que estan
entre les deu zones amb més atur de tota Europa, per a les que la única
esperança de futur és seguir rebent la caritat estatal, no es plantegin la
sortida d’una Espanya que els ha condemnat a la misèria durant dècades, és un
misteri per mi.
Que siguem el segon país del
continent en pobresa infantil demostra la incompetència i la insensibilitat d’uns
polítics preocupats sols pels seus càrrecs. Per si no hi ha caigut, aquesta
pobresa suposa perdre bona part d’aquesta i potser de la següent generació de
joves, per això no entenc que la ciutadania no pressioni per sortir d’un país
que ha anihilat el futur dels seus fills.
No hay comentarios:
Publicar un comentario