Cuidem la nostra ciència? (Castella)

Si no han vist la pel·lícula “La teoría del todo”, sobre la vida del  científic Stephen Hawking, vagin a veure-la perquè, a més de ser una obra mestra, que espero que s’emporti al menys  l’Oscar al millor actor per la impressionant actuació d’Eddie Redmayne, dona pistes sobre la diferència entre la ciència al món anglosaxó i al nostre.

 A part la història de superació personal colpidora, dos moments m’han impactat: el primer és quan el protagonista no té clar el tema de la seva tesi  doctoral, l’any 1963, i el seu tutor el porta al laboratori on Rutherford va descobrir que l’àtom tenia un diminut nucli sòlid, allà pel 1907 i les màquines, la pintura de la paret i tot plegat sembla que no ha canviat des de llavors. El segon és quan el conviden a assistir a la classe d’un eminent professor i aquest fa la seva xerrada en un antre ple de pissarres 

 

Tot sembla que el que els interessa és l’individu, motivar-lo, estimular-lo, que s’impregni de l’atmosfera de saviesa i del desig de saber i d’investigar, ja que la ciència és una planta delicada, que necessita atenció, regar-la sovint i tenir molta paciència ja que no se sap mai quan es dignarà a donar fruits.

Rutherford al seu laboratori

Quina diferent amb el que fem nosaltres, entestats en que la ciència i la recerca es redueix a tenir un edifici nou i ben bonic, encara que oblidem els científics i dels investigadors, per això han fracassat els projectes per fer tornar els cervells que tenim a l’estranger, en fer-los un contracte de tres anys i desprès deixar-los a l’atur. 

   

Una altra diferència significativa és que el Sr. Hawking té 72 anys i no pensa jubilar-se perquè segueix amb idees i en plena activitat, és a dir que allà quan tenen algú rellevant el conserven i el cuiden, no tenen la nostra fal·lera per la caducitat com si les persones fossin iogurts que cal retirar als 65 anys, quan es té més experiència per aportar a la societat