domingo, 20 de octubre de 2013

Si us plau, Sr. Monago, Il·lustri'ns

Sr. Monago

Acabo de llegir la seva intervenció en el primer Foro Ibérico Empresarial i he de confessar-li que m’ha meravellat.   

Diu vostè que l’AVE (i unes quantes infraestructures més) serien més rentables si es fessin a Extremadura perquè tenen més habitants (11’5 milions) que Cataluña (7’5 milions). No li tindré en compta la petita mentida de posar als portuguesos en el mateix sac que els extremenys (1'1 milions) per aconseguir massa crítica, però si aquesta és seva forma de comptar ¿no li sembla just posar-hi també els 300 milions de persones que hi ha al Nord de Catalunya?

Acte seguit assegura que el temps del Mediterrani ja va passar, i que ara és el torn del “nostre”. No dubto de que tingui vostè informació privilegiada per fer tal afirmació,  però el que ens demana ara Europa és que fem el corredor mediterrani, en qualsevol cas vull felicitar-lo per haver aconseguit que Portugal els cedeixi l’Atlàntic, perquè o molt m’equivoco o Extremadura no té costa.

Però el que més m’ha sorprès és que, desprès de més de 30 anys de rebre subvencions dels fons europeus i de la resta d’Espanya, fins aconseguir així el 30% del seu PIB, encara vengui vostè com un èxit de la seva política el ser l’única regió que queda al país que ha de continuar rebent tals ajudes fins l’any 2020.

Veient la seva qualitat d’estadista segur que tots els extremenys, que van ser segrestats pels catalans en els anys 60 i 70 del segle passat, estan esperant que vingui amb el Sr. Fernandez Vara i els alliberi per portar-los fins aquella terra que mana llet i mel, i ser, tal com va dir vostè, els veritables participants en els propers anys.  

Si us plau, Sr. Monago, no els decebi i, sobre tot, no deixi d’ il·lustrar-nos. 


sábado, 19 de octubre de 2013

Carta abierta a la Sra. Soraya Sáenz (Castellano)

Sra. Vicepresidenta

Me dirijo a usted porque les veo confundidos respecto a la actual situación de Cataluña, así que le explicaré los motivos por los que hay tantos independentistas, empezando por mí mismo. Nací en Málaga y llegué a esta tierra en el año 1962, con tres años. Nunca fui independentista y además quiero a España, donde aún tengo bastante familia.

Fueron las actuaciones del españolismo radical, empezando por el recorte del Estatut, y por tanto el menosprecio a la voluntad del pueblo catalán y a todos sus representantes, lo que me hicieron empezar a abrazar la idea independentista. Después la voracidad insaciable del Estado me hizo tomar consciencia de que en España hay tres tipos de ciudadanos:
·       
  •   Los de primera, que son los vascos y navarros, que gestionan sus impuestos y dan lo que les sobra.
  • ·         Los de segunda, que son los receptores netos de subvenciones, como Extremadura, especializada en poner la mano para que les den hasta el 30% de su “riqueza”, sin preguntar de donde sale el dinero ni dar las gracias.
  • ·         Y los de tercera, que somos los pagadores netos, entre los cuales estamos los catalanes. Aportamos casi el 9% de nuestro PIB (en Alemania esta cifra está limitada al 4%), recibimos una miseria, pagamos por todo y además no nos hacen las infraestructuras que el Estado necesita (la Nacional II, el Corredor Mediterráneo, etc.) porque algún iluminado piensa que son infraestructuras “para” Cataluña, sin entender la competitividad que la situación actual nos resta a todos los españoles.  

Lo más gracioso es que los únicos que somos considerados insolidarios somos los catalanes, cuando todos los demás tienen cláusulas en sus estatutos que exigen tener cualquier cosa que consigamos nosotros, una situación producto de aquella alta política económica que se resume en el “café para todos”.  
  
Aunque le parezca raro en política, como en el matrimonio o en la paternidad, el respeto hay que ganárselo y el problema es que el Estado español no se lo ha ganado de ninguna de las regiones que lo componen:

  • ·     A los más productivos nos ha maltratado con unas cargas que ponen en peligro no solo nuestro desarrollo económico sino el de toda España.  
  • ·     En las zonas menos desarrolladas no se ha creado una economía sólida, sino que se han limitado a cambiar votos por subvenciones, sin duda porque hacer las reformas que esos territorios necesitan es más complejo. El resultado es de una aparente prosperidad, aunque la realidad es que sin subvenciones media España seguiría tan anclada en la miseria como cuando mis padres decidieron emigrar.
  • ·    Por lo que se refiere a las personas España nunca ha protegido a la mayoría de sus ciudadanos (de hecho ustedes están atentando contra los enfermos de cáncer, los individuos dependientes y los parados) mientras protegen sólo a especuladores y a defraudadores, así que pueden alardear de españolismo pero el suyo es un patriotismo de pacotilla que dice amar a España pero sin amar ni al país ni a los españoles.
  • ·     En España no hay ni un proyecto serio de país, al margen de hacer el gran Madrid (al que contribuye la creación de los AVE y el macro-casino del Sr. Adelson).
  • ·    Ni siquiera tienen en mente los proyectos que les pide Europa entera como el Corredor Mediterráneo y aún menos los que suponen iniciativas propias como la independencia energética o las de-saladoras para alejar el fantasma de la sequía.

En lo que se refiere a Cataluña no entienden nada de lo que está pasando porque creen que es simplemente un calentón de verano, que se resolverá con cualquier concesión política, pero le diré algo: lo único que esperamos los catalanes de la política estatal es saber el “como”, porque el “qué” (ser independientes) y el “porqué” (por ser tratados como una colonia) ya lo tenemos claro. 

Si quieren entender el proceso le recomiendo que se olvide de la política y lo enfoque como un caso de separación conyugal, por ejemplo viendo la excelente película “El color púrpura” de Steven Spielberg, donde el protagonista Danny Glover, se ríe primero de su esposa (Whoopi Goldberg) y después la amenaza: “¿Dónde vas a ir tu siendo mujer, negra y fea?” ¿Recuerda la película?  Pues en Cataluña muchos ya se sienten como la protagonista de aquella historia: prefieren estar fuera de la Unión Europea pero ser libres, que seguir en España.


Eso es lo que la Sra. Alicia Sánchez Camacho ha intentado explicarles y ustedes, como el marido de la película, no han querido escucharla porqué piensan que nada cambiará ya que están convencidos de que a lo máximo que se puede aspirar en este mundo es a gritar “soy español”, ver a “la roja” en TV y participar en el “toro de la Vega”. Su miopía política y su estrechez mental es tan profunda que, no solo está garantizada la independencia de Cataluña, sino que lograran acabar con España por méritos propios. 


Carta oberta a la Sra. Sáenz de Santamaría (Català)

Sra. Vicepresidenta

M’adreço a vostè perquè els veig confusos respecte a l’actual situació de Catalunya, així que li explicaré els motius pels que hi ha tant independentistes, començant per mi mateix. Vaig nàixer a Málaga i vaig arribar a aquesta terra l’any 1962, amb tres anys. Mai havia estat independentista i a més estimo España, on encara tinc força família.

Van ser les actuacions de l’espanyolisme radical, començant per la retallada de l’Estatut, i per tant el menyspreu a la voluntat del poble català i a tots els seus representants, el que em va fer començar  a abraçar la idea independentista. Després la voracitat insaciable de l’Estat em va fer prendre consciencia de que a Espanya hi ha tres tipus de ciutadans:
·        
  • Els de primera, que són els bascos y navarresos, que gestionen els seus impostos i donen el que els sobra.
  • ·         Els de segona, que són els  receptors nets de subvencions, com Extremadura, especialitzada en parar la ma per tal que els donin fins al 30% de la seva “riquesa”, sense preguntar d’on surten els diners ni donar les gracies.
  • ·         I els de tercera, que som els pagadors nets, entre els quals estem els catalans. Aportem casi el 9% del nostre PIB (a Alemanya aquesta xifra està limitada al 4%), rebem una misèria, paguem per tot i a més no ens fan les infraestructures que l’Estat necessita (la Nacional II, el Corredor Mediterrani, etc.) perquè algun il·luminat pensa que són infraestructures “per a” Catalunya, sense entendre la competitivitat que la situació actual ens resta a tots els espanyols.  

El més graciós és que els únics que som considerats insolidaris som els catalans, quan tot els demés tenen clàusules en els seus estatuts que exigeixen tenir qualsevol cosa que aconseguim nosaltres, una situació producte d’aquella alta política econòmica que es resumeix en el “cafè per a tots”.    

Malgrat li sembli estrany en política, como en el matrimoni o en la paternitat, el respecte cal guanyar-se’l i el problema és que l’Estat espanyol no se l’ha guanyat a cap de les regions que el componen:
  • ·         Als més productius ens ha maltractat amb unes càrregues que posen en perill no sols el nostre desenvolupament econòmic sinó el de tota Espanya.  
  • ·         A les zones menys desenvolupades no s’ha creat una economia solida, sinó que s’han limitat a canviar vots per subvencions, sense dubte perquè fer les reformes que aquests territoris necessiten és més complex. El resultat és d’una aparent prosperitat, malgrat la realitat és que sense subvencions mitja Espanya seguiria tan ancorada en la misèria com quan els seus pares van decidir emigrar.
  • ·         Pel que es refereix a les persones España mai ha protegit a la majoria dels seus ciutadans (de fet vostès estan atemptant contra els malalts de càncer, els individus dependents i els aturats) mentre protegeixen sols a especuladors i defraudadors, així que poden lluir d’espanyolisme però el seu és un patriotisme de pa sucat amb oli que diu estimar Espanya però sense estimar ni al país ni als espanyols.
  • ·         A Espanya no hi ha ni un projecte seriós de país, al marge de fer el gran Madrid (al que contribueix la creació dels AVE i el macro-casino del Sr. Adelson).
  • ·         Ni siquiera tenen al cap els projectes que els demana Europa sencera com el Corredor Mediterrani i encara menys els que suposen iniciatives pròpies com la independència energètica o les de-saladores per allunyar el fantasma de la sequera.

En el que es refereix a Catalunya no entenen res del que està passant perquè creuen que és simplement un escalfament d’estiu, que es resoldrà amb qualsevol concessió  política, però li diré una cosa: l’únic que esperem els catalans de la política estatal es saber el “com”, perquè el “què” (ser independents) i el “perquè”(per ser tractats com una colònia) ja ho tenim clar. 

Si volen entendre el procés li recomano que s’oblidi de la política i ho enfoqui com un cas de separació conjugal, per exemple veient la excel·lent pel·lícula “El color púrpura” de Steven Spielberg, on el protagonista  Danny Glover, se’n riu primer de la seva esposa (Whoopi Goldberg) i després l’amenaça: “On aniràs tu essent dona, negra i lletja?” Recorda la pel·lícula?  Dons a Catalunya molts ja se senten com la protagonista d’aquella historia: prefereixen estar fora de la Unió Europea però ser lliures, que continuar a Espanya.


Això és el que la Sra. Alicia Sánchez Camacho ha intentat explicar-los i vostès, com el marit de la pel·lícula, no han volgut escoltar-la perquè pensen que res canviarà ja que estan convençuts de que al màxim a que es pot aspirar en aquest món és a cridar “soy español”, veure “la Roja” a la TV i participar en el “Toro de la Vega”. La seva miopia política i estretor mental és tan profunda que, no solo està garantida la independència de Catalunya, sinó que aconseguiran acabar amb Espanya per mèrits propis. 

sábado, 12 de octubre de 2013

Decepción por Ruíz Gallardón (Castellano)

¡Qué decepción la del Sr. Ruíz Gallardón! De ser admirado, incluso por una parte del centro izquierda, ha acabado mostrándose como uno de los ministros más obtusos del Gobierno y además su gestión corre el peligro de ser el mayor desastre para la Justicia española desde el inicio de la democracia.

No sé si es cierto aquello de que “la Justicia es un cachondeo” como dijo el Alcalde de Jerez de la Frontera, Pedro Pacheco, hace unos treinta años, aunque algo debe ocurrir cuando el mismo Felipe González aseguró en marzo de 2010 que “La Justicia está hecho unos zorros por el ganao que hay dentro” y añadió que “nos ha costado menos cambiar a las Fuerzas Armadas que a la Justicia”.

Que en vez de afrontar la reforma de esa parte tan esencial del Estado, al Sr. Ruíz Gallardón solo se ocurra poner unas tasas abusivas, para evitar que los pobres puedan reclamar sus derechos, es de las decisiones más decepcionantes de este Gobierno y como es natural tuvo su respuesta en la paralización de toda la judicatura y la convocatoria de la primera huelga  huelga de jueces y abogados en toda la historia de España.

Ahora el Sr. Ruíz Gallardón vuelve a la carga con la propuesta de centrar todos los juzgados en las capitales de provincias y la decepción es de nuevo mayúscula al constatar la pobre idea de España que tiene el ministro. Una decisión así sólo puede hacerla quien piense que todo el país es como Soria (95.000 habitantes y casi la mitad en la capital, dicho con todo mi respeto por los ciudadanos de aquella provincia).

Viendo todo esto, y lo que puede venir en el futuro de ese ministerio, que el año pasado renovara el marquesado a los descendientes de Queipo de Llano, ya no me parece tan preocupante. 

Decepció per Ruíz Gallardon (Castellà)

Quina decepció la del Sr. Ruíz Gallardón! De ser admirat, inclús per una part del centre esquerra, ha acabat mostrant-se com un dels ministres més obtusos del Govern i a més la seva gestió corre el perill de ser el desastre més gran per a la Justícia espanyola des de l’inici de la democràcia.

No sé si és cert allò de que “la Justicia es un cachondeo” com va dir l’Alcalde de Jerez de la Frontera, Pedro Pacheco, fa uns trenta anys, malgrat quelcom hi deu passar quan el mateix Felipe González va assegurar el març de 2010 que “La Justicia está hecha unos zorros por el ganao que hay dentro” i va afegir que “ens ha costat menys canviar a les Forces Armades que a la Justícia”.

Que en comptes d’afrontar la reforma d’aquesta part tan essencial de l’Estat, al Sr. Ruíz Gallardón sols se li acudeixi posar unes taxes abusives, per evitar que els pobres puguin reclamar els seus drets, és de les decisions més decebedores d’aquest Govern i com és natural va tenir la seva resposta en la paralització de tota la judicatura i la convocatòria de la primera vaga de jutges i  advocats de tota la historia d’Espanya.

Ara el Sr. Ruíz Gallardón torna a la càrrega amb la proposta de centrar tots els jutjats a les capitals de províncies i la decepció és de nou majúscula en constatar la pobre idea d’Espanya que té el ministre. Una decisió així sols pot fer-la qui pensi que tot el país és com Soria (95.000 habitants i casi la meitat a la capital, dit amb tot el meu respecte pels ciutadans d’aquella província).

Veient tot això, i el que pot venir en el futur des d’aquest ministeri, que l’any passat renovés el marquesat als descendents de Queipo de Llano, ja no em sembla tant preocupant.


  

La Sra. Cospedal tiene razón (Castellano)

En el encuentro donde la Sra. Sánchez Camacho propuso una vía alternativa de financiación para Cataluña, la Sra. Cospedal le contestó que la solidaridad es muy importante para España, una frase con la que estoy plenamente de acuerdo, como la mayoría de los ciudadanos de este país, por eso Cataluña ni la pone en duda ni la critica.

Lo que la Sra. Cospedal no aclara es en qué consiste la solidaridad ni dónde están sus límites, como ha hecho Alemania que la ha fijado en el 4% del PIB de una comunidad o land.

Si aceptamos ese valor como norma europea, la Sra. Cospedal tendría que aclararnos cómo debemos llamarle a la cantidad que va del 4% al casi 9% del PIB que Cataluña paga ahora, básicamente para evitar las tentaciones de llamarle “expolio”, “robo” o “atraco a mano armada”. 

La Sra. Cospedal té raó (Català)

A la trobada on la Sra. Sánchez Camacho va proposar una via alternativa de finançament per a Catalunya, la Sra. Cospedal li va contestar que la solidaritat és molt important per Espanya, una frase amb la que estic plenament d’acord, com la majoria dels ciutadans d’aquest país, per això Catalunya ni la posa en dubte ni la critica.

El que la Sra. Cospedal no aclareix és en què consisteix la solidaritat ni on estan els seus límits, com ha fet Alemanya que l’ha fixat en el 4% del PIB d’una comunitat o land.

Si acceptem aquest valor com a norma europea, la Sra. Cospedal tindria d’aclarir-nos com hem de dir-li a la quantitat que va del 4% al casi 9% del PIB que Catalunya paga ara, bàsicament per evitar les temptacions de dir-li “espoli”, “robatori” o “atracament a ma armada”.