El foc d'Horta de Sant Joan (Català)

Es compleixen cinc anys del foc d’Horta de Sant Joan.  Se n’ha parlat tant, ha corregut tanta tinta, s’ha culpabilitzat a tanta gent i s’han buscat tants culpables polítics i d’altra tipus, que em pensava que ja estava jutjat, però no és així.

Resulta que la Justícia és lenta i encara no s’ha portat a judici als piròmans que van calar foc i van provocar el desastre. Abans, mentre encara seguíem commocionats i la turmenta mediàtica ens sacsejava, simplement els van deixar en llibertat, al cap d’un mes i mig de l’incendi, desprès d’haver pagat 6.000 euros cadascun.

S’havien negat a declarar i no va passar res, perquè estàvem ocupats en utilitzar-ho políticament. Tampoc havien demanat perdó a les víctimes i als seus familiars (encara no ho han fet) però no ens va amoïnar perquè volíem desgastar als adversaris polítics. No vam tenir en compta les fotos que s’havien fet, en actituds burlesques, davant les flames que havien provocat, i que van acabar amb la vida de cinc bombers, perquè sols comptàvem els vots que aquella situació ens prendria o ens proporcionaria.

Tot això sols ha afavorit als veritables culpables, que han seguit en llibertat, mentre aquells que van lluitar contra les flames han estat sotmesos a crítiques, sospites, persecucions i judicis  mediàtics. Què miserable resulta de vegades el joc polític i què distant del que la gent espera de l’exercici noble i raonable de la política!

Visita Sr. Pujol (Castellano)

El pasado miércoles, 23 de julio, fui a ver al Presidente Pujol al su despacho del Paseo de Gracia, dos días después hacia público que tenía dinero a el extranjero sin declarar y hacia estallar la política del país y hervir los medios de comunicación y las redes sociales, por tanto supongo que debo ser de las últimas personas que le visitaron en aquellas dependencias antes del desastre. Quería regalarle un libro mío dedicado y me había dado hora para el miércoles 16 pero su hijo Oriol dimitió el día antes y me lo retrasó hasta el 23.

La vi muy cansado, tanto que al acabar no me atreví a pedirle que nos hiciéramos una foto juntos. Genio y figura como era, se interesó por mí, por mis padres, por la llegada de la familia a Cataluña, por mi e hijos, por donde trabajaba, por donde vivía, en fin, todo. 

  

Al saber que vivía en Manresa, en la plaza San Jordi, me dijo que había estado aquí, repasó el territorio, las personas que conocía en la ciudad, en especial los fundadores de CDC sin dejarse ninguno. Igualmente, cuando le dije que era médico, repasó los hospitales de la Cataluña Central, demostrando un conocimiento detallado de la situación de cada uno de ellos.  

  

Durante casi una hora tuvimos una conversación amena y cordial, como si me conociera de toda la vida, pero se notaba cansado, como si llevara un gran peso encima. Cuando se levantó para pedirle a un ayudante, que había a la otra habitación, que le trajera un libro para regalármelo, cerró los ojos un momento y se cogió al respaldo de una silla. Tuve la sensación de que desfallecía, pero los volvió a abrir y vino donde yo estaba.  Pensé que era por su hijo Oriol, poco me imaginaba que 48 horas más tarde se inmolaría públicamente y que una semana después habría perdido títulos, honores i prebendas por 23 años en la presidencia. 

No se le puede perdonar que nos haya engañado durante todo estos años, hay que reprobarlo políticamente y perseguirlo judicialmente, tanto a él como a sus hijos, si se demuestra lo que estos días está saliendo en los medios de comunicación, como se ha de perseguir a todos los que han aprovechado la política y el dinero público para enriquecerse ilícitamente, pero que le critiquen determinados partidos haciendo bueno el dicho de “ver la paja en el ojo ajeno y no la viga en el propio” me parece indecente. Nos guste o no, la historia le pondrá en su lugar y le reconocerá sus aportaciones, tanto a Cataluña como a España, haciendo posible la convivencia cada vez que la irracionalidad de la política española nos abocaba al caos.

   

Del encuentro me queda el libro “El caminant davant el Congost” y la dedicatoria:

             A Miquel González, a su “manual de instrucciones” y a su pasión por la sanidad. Cordialmente. Jordi Pujol. Veintitrés de julio de 2014.  

Visita Sr. Pujol (Català)

El passat dimecres, 23 de juliol, vaig anar a veure al President Pujol al seu despatx del Passeig de Gràcia, dos dies desprès feia públic que tenia diners a l’estranger sense declarar i feia esclatar la política del país i bullir els mitjans de comunicació i les xarxes socials, per tant suposo que dec ser de les últimes persones que el van visitar en aquelles dependències abans del desastre. Volia regalar-li un llibre meu dedicat i m’havia donat hora pel dimecres 16 però el seu fill Oriol va dimitir el dia abans i m’ho van endarrerir fins el 23.

El vaig veure molt cansat, tant que en acabar no vaig gosar demanar-li que ens féssim una foto plegats. Geni i figura com era, es va interessar per mi, pels meus pares, per l’arribada de la família a Catalunya, per la meva esposa i fills, per on treballava, per on vivia, en fi, tot. 

En saber que vivia a Manresa, a la plaça Sant Jordi, em va dir que hi havia estat i va repassar el territori, les persones que coneixia a la ciutat, en especial els fundadors de CDC sense deixar-se’n cap. Igualment, quan li vaig dir era metge, va repassar els hospitals de la Catalunya Central, demostrant un coneixement acurat de la situació de cadascun d’ells.   

Durant quasi una hora la vam tenir una conversa amena i cordial, com si em conegués de tota la vida, però es notava cansat, com si portés un gran pes a sobre. Quan es va aixecar per demanar-li a un ajudant, que hi havia a l’altra habitació, que li portés un llibre per regalar-me’l va tancar els ulls un moment i es va agafar al respatller d’una cadira. Vaig tenir la sensació que defallia, però tot seguit els va tornar a obrir i va venir on jo estava.  Vaig pensar que era pel seu fill Oriol, poc m’imaginava que 48 hores més tard s’immolaria públicament i que una setmana desprès hauria perdut títols, honors i prebendes per 23 anys a la presidència.  

No se li pot perdonar que ens hagi enganyat durant tot aquests anys, cal reprovar-lo políticament i perseguir-lo judicialment, tant a ell com als seus fills, si es demostra el que aquests dies està sortint en els mitjans de comunicació, com s’ha de perseguir a tots els que han aprofitat la política i els diners públics per enriquir-se il·lícitament, però que el critiquin determinats partits fent bona la dita de “veure la palla a l’ull aliè i no la biga en el propi” em sembla indecent. Ens agradi o no, la historia el posarà al seu lloc i li reconeixerà les seves aportacions, tant a Catalunya com a Espanya, fent possible la convivència cada vegada que la irracionalitat de la política espanyola ens abocava al caos.    

De la trobada em queda el llibre “El caminant davant el Congost” i la dedicatòria:

             A en Miquel González, al seu “manual d’instruccions” i a la seva passió per la sanitat. Cordialment. Jordi Pujol. Vint i tres de juliol de 2014.  

Gracias Barbastro (Castellano)

Con esta carta quiero felicitar a los habitantes de Barbastro porque, si tienen la “Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán (PANHC)”, es que deben tener la mayor oferta de plataformas del mundo, lo que implica que deben ser las personas más participativas del planeta, ya que no me imagino que pueda ser para otra cosa, siendo gente inteligente y de buen gusto que aprecia la butifarra de calidad.

Siempre había pensado que los clubs, plataformas o cómo se les quiera llamar se creaban por afinidades, es decir que los miembros de una biblioteca eran amantes de la lectura, los de un club filatélico amaban los sellos y los socios del Huesca o del Zaragoza eran los seguidores de aquellos clubs deportivos.

Pero gracias a la PANHC he entendido lo limitada de esa visión, mientras que el sistema de Barbastro supone muchas más posibilidades y sin duda es más divertido. Tener una Plataforma por cada uno de los idiomas que no se hablan en el municipio, les proporciona más de 6000 alternativas, de las que personalmente elegiría alguna bien exótica como “No Hablamos Suajili o Inuit”. Y lo mismo sucede en el caso deportivo, un club de los que “No Somos del Albacete Futbol Club” es mucho más universal y admite una variedad de socios que ya quisieran el Barça o el Madrid.

Si además se hacen clubs de lo que no nos gusta ni nos importa, las posibilidades se incrementan aún más, por ejemplo uno de los que “No nos gustan los callos con chorizo”, podría tener asegurados buena parte de los 9.000 millones de habitantes del planeta. Es solo cuestión de proponérselo y dar el paso.

Lo dicho, felicidades a Barbastro y muchas gracias por enseñarnos el buen camino. 

Gracies Barbastre (català)

Amb aquesta carta vull felicitar als habitants de Barbastro perquè, si tenen la “Plataforma Aragonesa No Parlem Català (PANPC)”, és que deuen tenir la major oferta de plataformes del món, el que suposa que deuen ser les persones més participatives del planeta, ja que no m’imagino que pugui ser per cap altra cosa, essent gent intel·ligent y de bon gust que aprecia la botifarra de qualitat.

Sempre havia pensat que els clubs, plataformes o com se’ls vulgui dir es creaven per afinitats, és a dir que els membres d’una biblioteca eren amants de la lectura, els d’un club filatèlic estimaven els segells i els socis de l’Osca o del Zaragoza eren els seguidors d’aquells clubs esportius.

Però gracies a la PANPC he entès la limitació d’aquesta visió, mentre que el sistema de Barbastro suposa moltes més possibilitats i sense dubte és més divertit. Tenir una Plataforma per cadascun dels idiomes que no es parlen al municipi, els proporciona més de 6000 alternatives, de les que personalment triaria alguna ben exòtica como “No Parlem Suajili o Inuit”. I el mateix passa en el cas esportiu, un club dels que “No Som de l’Albacete Futbol Club” és molt més universal i admet una varietat de socis que ja voldrien el Barça o el Madrid.

Si a més es fan clubs del que no ens agrada ni ens importa, les possibilitats s’incrementen encara més, per exemple un dels  que “No ens agraden els callos amb xoriço”, podria tenir assegurats bona part dels 9.000 milions d’habitants del planeta. Es sols qüestió de proposar-s’ho i donar el pas.

Per tot plegar, felicitats a Barbastro i moltes gracies per ensenyar-nos el bon camí. 

Sr. Monago (Castellano)

Sr. Presidente 

En primer lugar quiero darle las gracias por volver a ilustrarnos con sus declaraciones, en esta ocasión hablando de las embajadas de Playmobil, para añadir que "Si a mí me dan la red de puertos, aeropuertos, autopistas, autovías, polígonos industriales e infraestructuras..”

Con su petición de que simplemente le den las infraestructuras porque usted ya sabrá cómo hacer las cosas, y podrá atar los perros con longanizas, cae en esa mentalidad tan española de no valorar ni el esfuerzo, ni el trabajo, ni la iniciativa, ni el riesgo, ni la creación de riqueza, esa mentalidad que decretó el “café para todos” como forma de gestionar el Estado. Un sistema que supone que todo el mundo sirve para todo, así que no hacen falta profesionales porque podemos pasar con cualquiera que tenga “nuestro” carnet político. 

Lástima que la idea esté tan equivocada, porque pretende plantar cebollas y recoger patatas, sin dedicarle tiempo a preparar el campo, a labrarlo, regarlo o cuidarlo, para después esperar la misma cosecha de quien se ha esforzado e invertido todo el año, con la excusa de que si tuviera las mismas tierras lograría sacar muchas patatas.

Las cosas no funcionan así en ningún sitio. Por más duro que sea debería saber que se recoge aquello que se planta, y que la cosecha suele estar relacionada con el esfuerzo que se le dedica. Querer tener los monumentos de Florencia, sin haber permitido que existiera un Miguel Ángel y un Leonardo, es pura ilusión; y lamentarse por no tener un Silicon Valley al lado de casa, que le hubiera permitido inventar Google, Apple y Facebook, es una estupidez y una manipulación que ni los españoles ni los extremeños no se merecen. 

Sobre las embajadas, sabrá que también tienen la función de ser foco de atracción de negocios para el país de origen. Pero cuando el gobierno es tan desleal que asegura que “antes alemana que catalana”, como dijeron ustedes en caso de Endesa, entenderá que un territorio que desee competir en el mundo real, y no en la fantasía subvencionada donde está buena parte de España, tiene la obligación de buscarse la vida para atraer a esas empresas por el bien de sus ciudadanos. Si ustedes hicieran lo mismo, quizá las cosas les irían mejor.

Por último quiero felicitarle por su capacidad de negociación porque lo primero que pide es la red de puertos, de lo que deduzco que pronto Portugal se convertirá en la tercera provincia de Extremadura, como ya adelantaba en declaraciones anteriores, al afirmar que el tiempo del Mediterráneo había pasado y ahora era el tiempo de “su” mar. Enhorabuena. 

Sr. Monago (català)

En primer lloc vull donar-li les gracies per tornar a il·lustrar-nos amb les seves declaracions, aquesta vegada parlant de les ambaixades de Playmobil, per afegir que "Si a mi em donen la xarxa de ports, aeroports, autopistes, autovies, polígons industrials i infraestructures..”

Amb la seva petició de que simplement li donin les infraestructures perquè vostè ja sabrà com fer les coses, i podrà lligar els gossos amb llonganisses, cau en aquesta mentalitat tan espanyola de no valorar ni l’esforç, ni el treball, ni la iniciativa, ni el risc, ni la creació de riquesa, aquesta mentalitat que va decretar el “cafè per a tots” com a forma de gestionar l’Estat. Un sistema que suposa que tothom serveix per a tot, així que no cal professionals perquè podem passar amb qualsevol que tingui el “nostre” carnet polític. 

Llàstima que la idea estigui tan equivocada, perquè pretén plantar cebes i recollir patates, sense dedicar-li temps a preparar el camp, a llaurar-lo, regar-lo o cuidar-lo, per desprès esperar la mateixa collita de qui s’ha esforçat e invertit tot l’any, amb l’excusa de que si tingués les mateixes terres aconseguiria treure moltes patates.

Les coses no funcionen així enlloc. Per més dur que sigui hauria de saber que es recull allò que es planta, i que la collita sol estar relacionada amb l’esforç que se li dedica. Voler tenir els monuments de Florència, sense haver permès que existís un Miquel Àngel i un Leonardo, és pura il·lusió; i lamentar-se per no tenir un Silicon Valley al costat de casa, que li hauria permès inventar Google, Apple i Facebook, és una estupidesa i una manipulació que ni els espanyols ni els extremenys es mereixen.   

Sobre les ambaixades, sabrà que també tenen la funció de ser un focus d’atracció de negocis per al país d’origen. Però quan el govern és tan deslleial que assegura que “abans alemanya que catalana”, com van dir vostès en el cas d’Endesa, entendrà que un territori que vulgui competir en el món real, y no en la fantasia subvencionada on està bona part d’Espanya, té l’obligació de buscar-se la vida per atreure aquestes empreses pel bé dels seus ciutadans. Si vostès fessin el mateix, potser les coses els anirien millor.

Per últim vull felicitar-lo per la seva capacitat de negociació perquè el primer que demana és la xarxa de ports, del que dedueixo que aviat Portugal es convertirà en la tercera província d’Extremadura, com ja avançava en declaracions anteriors, en afirmar que el temps de la Mediterrània havia passat i ara era el temps del “seu” mar. Enhorabona.