Millor sense experiència?

Per què el Barça té al Messi? Per ser el millor. 

Qui volem que ens ensenyi a jugar a tenis? Qui sàpiga més de tenis.

Qui volem que ens operi? El cirurgià amb més experiència i millors resultats. 

Si sempre volem al professional més expert, perquè a l’hora de dirigir el país o un ministeri busquem a algú que no hagi sortit mai del partit?

És el que passa a la sanitat catalana, on molts voldrien un militant, encara no sàpigues el que és un quiròfan,  com ha passat amb alguns ministres, en comptes d’algú amb l’experiència de Boi Ruiz.

Un gran expert és un problema, sobre tot per qui vulgui manipular-lo o enganyar-lo.

El ciutadà se sent traït si li recorden la seva responsabilitat, acostumat com està a que un estat amb vocació de Pare Nadal el tracti com a menor d’edat.  

Els polítics locals es deceben si no poden fer inauguracions perquè el conseller ha decidit enfocar-se en els resultats i no en els edificis.

Els gestors i professionals tenen d’anar amb peus de plom perquè, com que parla el seu mateix idioma, no poden pressionar-lo fàcilment. 

Recordo un gerent de Regió Sanitària en la visita a un hospital on l’equip directiu presumia de la seva eficàcia, sabent que el seu interlocutor era enginyer i no metge. En arribar a les incubadores li van dir que per aquella unitat passaven casi la meitat dels recent nascuts al centre. Sense immutar-se els va respondre: “si això és cert haurem de tancar el servei de parts i traslladar-lo a un altre hospital que els faci millor”.

El que dèiem, són un gran problema, malgrat el que interessi als malalts siguin els resultats.

¿Mejor sin experiencia?

¿Por qué el Barça tiene a Messi? Por ser el mejor.

¿Quién queremos que nos enseñe a jugar al tenis? El que sepa más de tenis.

¿Quién queremos que nos opere? El cirujano con más experiencia y mejores resultados. 

Si siempre queremos al profesional más experto, ¿porque a la hora de dirigir el país o un ministerio buscamos a alguien que no haya salido nunca del partido?

Es lo que ocurre en la sanidad catalana, donde muchos querrían un militante, aunque no supiera lo que es un quirófano,  como ha pasado con algunos ministros, en vez de alguien con la experiencia de Boi Ruiz.

Un gran experto es un problema, sobre todo para quien quiera engañarlo o manipularlo.

El ciudadano se siente traicionado si le recuerdan su responsabilidad, acostumbrado como está a que un estado con vocación de Papa Noel le trate como a un menor de edad.

Los políticos locales se decepcionan si no pueden hacer inauguraciones porque el consejero ha decidido enfocarse en los resultados y no en los edificios.

Los gestores y profesionales tienen que ir con pies de plomo porque, como habla su mismo idioma, no pueden presionarle fácilmente.

Recuerdo un gerente de Región Sanitaria en la visita a un hospital donde el equipo directivo presumía de su eficacia, sabiendo que su interlocutor era ingeniero y no médico. Al llegar a las incubadoras le dijeron que por aquella unidad pasaban casi la mitad de los recién nacidos en el centro. Sin inmutarse les respondió: “si eso es cierto tendremos que cerrar el servicio de partos y trasladarlo a otro hospital que los haga mejor”.

Lo dicho, son un gran problema, aunque lo que interese a los enfermos sean los resultados. 

Millorar l'esperança de vida

El 23 d’octubre va sortir la notícia de les diferències en l’esperança de vida entre barris de Barcelona. Com en altres ciutats, als barris pobres la gent viu menys que als rics.

Alguns partits diran que això únicament s’arreglarà quan CocaCola, Google, Inditex o Apple reparteixin el seus guanys, però jo, que no milito en cap partit, els diré algunes coses que ells no s’atreveixen i que qualsevol pot fer per millorar aquesta situació.

Vol que el seu fill visqui més? Alimenti’l millor. Doni-li més entrepans de pernill i pa amb  tomàquet i menys pastissos. Evitarà l’obesitat i les malalties que li escurçaran la vida.

   

Vol que el seu fill estudiï? Deixi vostè de veure la TV i llegeixi un bon llibre a casa, desprès comenti-ho amb ell. Els nens aprenen per imitació.

Vol que el seu fill el respecti? No delegui la seva educació en mans de l’estat i sota cap concepte permeti que li regalin els llibres de l’escola. Els fills han de saber que els pares els estimen i se sacrifiquen per ells. Quan vegi el seu esforç el respectarà.  

Vol que el seu fill sigui responsable? No li permeti les notes baixes. Ajudi’l en el que calgui però que sàpiga que estudiar és la seva feina. La responsabilitat comença a l’escola.

Vol que algú contracti al seu fill? No li toleri la prepotència, la mala educació ni les paraulotes. Ningú vol estar amb un fatxenda mal educat i encara menys pagar-li un sou.  

Vol que el seu fill tingui uns fonaments familiars sòlids? Respecti a la seva parella, encara que estiguin separats. Els pares són els pilars del fill, fins i tot quan la convivència s’ha trencat.

Vol que el seu fill ajudi a casa i no sigui masclista? Faci les tasques domèstiques amb la seva parella, mostri-li que no hi ha tasques d’home o de dona sinó coses que cal fer. 

Mejorar la esperanza de vida

El 23 de octubre salió la noticia de las diferencias en la esperanza de vida entre barrios de Barcelona. Como en otras ciudades, en los barrios pobres la gente vive menos que en los ricos.

Algunos partidos dirán que eso únicamente se arreglará cuando CocaCola, Google, Inditex o Apple repartan sus beneficios, pero yo, que no milito en ningún partido, les diré algunas cosas que ellos no se atreven y que cualquiera puede hacer para mejorar esta situación.

¿Quiere que su hijo viva más? Aliméntele mejor. Dele más bocadillos de jamón y pa amb  tomàquet y menos bollería. Evitará la obesidad y las enfermedades que le acortaran la vida.

¿Quiere que su hijo estudie? Deje usted de ver la TV y lea un buen libro en casa, después coméntelo con él. Los niños aprenden por imitación.

¿Quiere que su hijo le respete? No delegue su educación en manos del estado y bajo ningún concepto permita que le regalen los libros de la escuela. Los hijos han de saber que los padres les quieren y se sacrifican por ellos. Cuando vea su esfuerzo le respetará.   

¿Quiere que su hijo sea responsable? No le permita las notas bajas. Ayúdele en lo que haga falta pero que sepa que estudiar es su trabajo. La responsabilidad empieza en la escuela.

¿Quiere que alguien contrate a su hijo? No le tolere la prepotencia, la mala educación ni las palabrotas. Nadie quiere estar con un brabucón mal educado y menos pagarle un sueldo. 

¿Quiere que su hijo tenga unos fundamentos familiares sólidos? Respete a su pareja, aunque estén separados. Los padres son los pilares del hijo, incluso cuando la convivencia se ha roto.

¿Quiere que su hijo ayude en casa y no sea machista? Haga las tareas domésticas con su pareja, muéstrele que no hay tareas de hombre o de mujer sino cosas que hay que hacer. 

Sutilezas de la política internacional

La política internacional siempre me ha parecido la más sibilina de todas las profesiones, permanentemente ajustada a un guion para no molestar al interlocutor, aunque sea un dictador indeseable. 

Digo esto a raíz de la entrada, en la campaña electoral del 27 de septiembre en Catalunya, de pesos pesados como Cameron, Merkel u Obama, de la mano del estado español, para certificar que son sólo unas elecciones autonómicas corrientes y molientes.

Me sorprende que en Madrid se sientan como un niño con zapatos nuevos por declaraciones ajustadas al guion, que no significan nada. ¿Podrían haber dicho otra cosa?

Cameron, por ejemplo, le podría haber recordado a Rajoy: si fueras más demócrata y algo más inteligente, habrías permitido el referéndum cuando lo pidieron hace tres años, como hice yo, habría salido el NO, como en Escocia, y ahora no estarías en este lío. Pero claro, una falta de tacto de ese calibre es imposible para la flema británica.

¿Y Merkel, podía haber dicho algo como: si España no fuera tan voraz en su deseo recaudador y no les quitara más del 4% del PIB, como marca la ley en Alemania, no se habrían rebotado? Dudo que la cancillera le soltara una reprimenda de tal magnitud en la misma Moncloa, por más teutónica que sea.   

Rosa Parks en un autobús. Montgomery 1955. 

Más curioso es el caso de Obama que hace tales declaraciones, no ante alguien que ha salido elegido en las urnas, sino ante el sucesor de quien impuso a dedo un dictador fascista aliado de Hitler. Además sabe que es un gobierno con el cual Rosa Parks habría seguido sentándose en la parte trasera del autobús, porque lo mandan las leyes, y el mismo Obama estaría recogiendo algodón en una plantación esclavista del sur. Sutilezas de la política internacional. 

Subtilses de la política internacional

La política internacional sempre m’ha semblat la més sibil·lina de totes les professions, permanentment ajustada a un guió per no molestar a l’interlocutor, encara que sigui un dictador indesitjable. 

Dic això a rel de l’entrada, a la campanya electoral del 27 de setembre de Catalunya, de pesos pesats com Cameron, Merkel u Obama, de la ma de l’estat espanyol, per tal de certificar que són sols unes eleccions autonòmiques normals i corrents.

Em sorprèn que a Madrid se sentin com un nen amb sabates noves per unes declaracions ajustades al guió, que no signifiquen res. Podrien haver dit altra cosa?

Cameron, per exemple, li podria haver recordat a Rajoy: si fossis més demòcrata i una mica més intel·ligent, hauries permès el referèndum quan el van demanar fa tres anys, com vaig fer jo, hauria sortit el NO, com a Escòcia, i ara no estaries en aquest embolic. Però clar, una manca de tacte d’aquesta magnitud és impossible per a la flegma britànica.

I Merkel?, podia haver dit quelcom així: si Espanya no fos tan voraç en el seu desig recaptador i no els prengués més del 4% del PIB, com marca la llei a Alemanya, no s’haurien rebotat?  Dubto que la cancellera li deixés anar una reprimenda de tal magnitud a la mateixa Moncloa, per més teutònica que sigui.   

Rosa Parks en un autobús Montgomery 1955

Més curiós és el cas d’Obama que fa tals declaracions, no davant algú que ha sortit triat a les urnes, sinó davant del successor de qui va imposar a dit un dictador feixista aliat de Hitler. A més sap que és un govern amb el qual Rosa Parks hauria continuat seient a la part del darrera de l’autobús, perquè ho manen les lleis, i el mateix Obama estaria recollint cotó en una plantació esclavista del sud. Subtileses de la política internacional. 

Els manquen arguments

Ara que estic de vacances i he voltat per la meva estimada Espanya, he vist part dels debats de les TV estatals sobre la independència i estic sorprès en veure que, a part d’insults, desqualificacions i amenaces, ni comprenen el que passa ni tenen res a dir.

Es trist que polítics de primer ordre i periodistes que presumeixen de grans analistes, diguin que els motius pels quals l’independentisme ha passat del 8 o 10% dels catalans a casi un 50%, és que tenim el cervell rentat pel Sr. Mas i es quedin tan amples.

El més curiós és que tots assenteixen, malgrat uns arguments propis de barra de bar o d’una classe de P-5, i marxen convençuts de ser els factòtums de la política i el periodisme. O tenen por a la veritat; o són tant miops que no hi veuen; o defensen als que ens van fer marxar de les nostres terres per venir a Catalunya i a altres indrets.

Com en aquells cacics, els importa poc els motius. Des de les seves torres d’ivori, aspiren a que tot segueixi igual, el que significa perpetuar una incompetència inaguantable, perquè suposa: l’emigració per a molts, en no saber què fer ni amb la generació millor formada de nostra historia ni amb els casi 5 milions d’aturats; canviar la industrialització i el progres per les festes subvencionades; governar sols per a corruptes i comissionistes; i avergonyir-nos pels incompliments de normes internacionals.

No sé per què s’estranyen de que vulguem la independència, si és l’única cosa que es pot fer veient l’escàs futur dels nostres fills: 60% d’atur juvenil a mig país.  Si hi ha quelcom estrany, és que els catalans siguem els únics que ho volem, i que tanta gent es conformi a costa de l’esdevenir dels seus fills. Però una cosa ha de quedar clara: no marxem d’Espanya, marxem d’aquesta política indecent que ells representen.