Atur, 2ª part: raons per a l’esperança (català)

Com a continuació de la primera part d’aquestes reflexions sobre l’atur, on posava en dubte que el problema interessés de veritat als nostres líders, en aquesta segona part vull exposar algunes raons per a l’esperança en la solució d’aquest greu problema.

Per començar vull recordar que les avantatges de viure en un planeta globalitzat és que el nostre mercat és el món sencer, i el món està desitjant adquirir i consumir productes d’alta qualitat i amb valor afegit que satisfacin les seves necessitats, com passa cada vegada que alguna empresa, per exemple Apple, treu un article nou i ven en un sol dia milions d’unitats.  Aquesta és la realitat: un planeta ple d’oportunitats, si les sabem aprofitar i decidim donar un pas al front per proporcionar la qualitat que avui s’exigeix. Per contra, el gran inconvenient de la globalització és que no hi ha lloc per als productes de menor qualitat, com els que estem acostumats a fer, doncs la inundació d’articles des d’Àsia ens ha desplaçat d’aquesta franja del mercat.

Es per això que la sortida de la crisis per a Espanya mai podrà ser mitjançant la baixada dels salaris per a competir amb els sous xinesos o indis, que cobren 10 vegades menys i fabriquen amb una qualitat similar. La única sortida possible per a un país que està a Europa i aspira a seguir essent europeu és treure mes partit a la formació dels nostres professionals (tenim la generació millor preparada de la història) i a nostra potencialitat geoestratègica.

En primer lloc, i per sobre de tot, està el tema de la qualitat. Hem de canviar la nostra mentalitat i fer que tot els productes espanyols siguin d’alta qualitat si volem sobreviure en aquest món cada dia més necessitat de tot però més exigent amb el que consumeix. Hem de considerar la baixa qualitat com un atemptat a la nostra credibilitat i a la nostra imatge internacional. I la mateixa consideració ha de tenir el frau fiscal i l’evasió d’impostos, per als que no hi pot haver amnisties sinó la exclusió de la vida pública, la reprovació de la privada i, si és possible, la condemna penal.  

En alimentació podem ser una potència que exporti a tot el món productes d’una qualitat excel·lent, com ho hem fet amb les maduixes. Hem de convertir-nos en un dels supermercats del món, no sols en gra sinó en fruites, verdures i hortalisses que el nostre excel·lent clima ens permet produir millor i en major quantitat que els nostres veïns del nord. 

En temes d’aigua, Espanya s’està desertitzant, però això mai hauria de ser un problema amb l’actual tecnologia, per a un país amb més de 7.000 Km de costa, i la solució no pot ser acabar amb el Delta de l’Ebre, sinó la construcció de desalinitzadores al llarg de la costa, com han fet altres països, per exemple Israel.    

En turisme hem de donar una oferta excel·lent i molt més diversificada que ara ja que la competència serà  ferotge quan el Nord d’Àfrica es normalitzi. El turisme de borratxera és un error que pot suposar pa per avui però serà fam per demà segur.

En energia tenim vent, mar i sol, per tant cal potenciar les energies renovables eòliques, marines i solars, que és el contrari del que fa el Govern, no sols per manca de visió sinó per pur interès egoista, ja que les gasistiques i petrolieres són les empreses que acaben col·locant exministres i expresidents quan deixen el càrrec. La millor manera de potenciar les energies renovables és prenen la decisió de prohibir que les empreses energètiques puguin col·locar-los en els seus consells d’administració. Això eliminaria les traves governamentals a les renovables i permetria reduir la factura del gas i del petroli.

    

Espanya té tres grans factures, d’uns 50.000 milions d’euros cadascuna, que ens limiten en el nostre creixement: la primera és la del gas i el petroli, de la que ja hem parlat. Les altres dues són la de l’atur, que es podria reduir si es posen en marxa les mesures que es proposen en aquest escrit, a més de depurar aquest 8 o 9% del que parlàvem més amunt. I la tercera és la de les pensions que no s’han de tocar. El que sí es pot fer amb les pensions és evitar que creixi tan de presa si s’eliminen les pre-jubilacions actuals a partir dels 60 anys. Quin sentit té amenaçar als que es jubilaran dintre de 10 anys amb que tindran de fer-ho als 67 o més, si ara l’edat real de la jubilació és als 62?

Cal potenciar la investigació en la que podem ser una potencia mundial, com ho demostren les notícies que casi cada setmana apareixen en els mitjans de comunicació sobre nous avenços  mèdics realitzats en hospitals espanyols. El mateix cal fer en altres camps, sobre tot en el de la automoció ja que el món sencer està buscant un nou motor alternatiu al de combustió, per tant totes les universitats i escoles tècniques del país haurien d’investigar en aquests sentit ja que, qui el desenvolupi , es farà amb patents per al mercat mundial de motors per a totes les marques.

En transport de mercaderies  la nostra situació geoestratègica és immillorable. Així com en el segle XVI els ports d’Holanda van desplaçar a Venècia com centre del comerç mundial, per l’impacte del descobriment d’Amèrica, avui els grans centres de producció s’han desplaçat a Àsia per això, no aprofitar aquesta situació amb un corredor mediterrani , que demana tota Europa, per agilitar el comerç al continent (a més de les nostres exportacions) és d’una miopia que sols demostra la incompetència d’aquest govern (i dels anteriors) més interessat en les lluites internes i en les batalles electorals de baixa volada que en la política o l’economia de veritat i en resoldre els problemes de la ciutadania.

Pel que respecta  als emprenedors, Espanya és dels països amb més regulació del món, i és sabut que “el que no està al BOE (o al DOGC) no existeix”, per això el Govern fa una “llei de l’emprenedor”, mentre que el que els emprenedors necessiten és que es desreguli bona part de les traves administratives que avui li impedeixen desenvolupar els seus negocis, que puguin trobar les ajudes que necessiten i que disminueixin els seus impostos per invertir en millorar les seves empreses.  

En un altre ordre de coses, Espanya ha de decidir què vol produir i fer-ho millor que ningú, per això ha d’analitzar bé els mercats internacionals, estudiar les necessitats mundials i planificar una producció d’excel·lent qualitat que no sigui fàcil de copiar. Un dels àmbits en els que som líders mundials és el sanitari i l’atenció a les persones, per tant tot el que tingui a veure amb ell és interesant i d’una potencialitat extraordinària ja que en el futur l’atenció a la tercera edat, per exemple, serà cada vegada més valorada per tots els països, alguns dels quals ens enviaran als seus jubilats al sud d’Europa i altres buscaran professionals per atendre’ls o ens demanaran assessoria per fer-ho. Des de la investigació fins l’atenció directa, aquest és un mercat en clar creixement en tot el món i nosaltres estem millor posicionat que la major part dels nostres veïns. La política de l’actual Govern, de retallar en sanitat suposa una trava que pot eliminar la nostra avantatja competitiva durant anys o potser de per vida.

Hi ha un altre sector en el que un país com el nostre, amb milers d’anys de història, amb una cultura envejable i amb una imaginació desbordant, hauria de ser una potencia mundial: el de la producció artística, audiovisual i d’entreteniment, és a dir tot el que es refereix al cine, televisió, literatura, pintura, videojocs, etc., com ho demostren els creadors que fan obres de qualitat. Caldria eliminar les subvencions, que disminueixen la qualitat, i buscar altres ajudes com atorgar beneficis fiscals per als creadors. Avui dia, i encara més en el futur, la industria de l’entreteniment és una de les de major creixement a nivell mundial i en aquest camp un país com el nostre hauria de tenir molt a dir.

   

Per últim, contra l’atur juvenil cal lluitar preparant a tots els joves que formen la legió de NINI, que ni estudien ni treballen i que no ho faran mai mes a la construcció, per si algú encara en te dubtes. S’ha de potenciar la formació professional i recuperar la figura dels aprenents per ensenyar-los un ofici. Espanya mai hauria d’haver perdut aquesta tradició que ens va deixar sense tècnics fins a tenir d’importar-los de l’estranger en l’època de bonança. Naturalment la proposta suposa un canvi radical del model educatiu, preferiblement liderat per experts en educació i no per polítics, que ja han mostrat la seva incompetència en aquest tema al llarg dels darrers 35 anys.

Si s’han fixat en aquesta llista, que podria ser encara més llarga, no hi ha la construcció, de fet mai hauria d’haver estat ja que l’objectiu del país no pot ser la més pura especulació immobiliària. De totes maneres si tot l’anterior funciona bé, la construcció també tirarà amunt, no com objectiu únic, sinó per cobrir necessitats reals d’empreses i particulars. Per això Londres està construint més de 200 gratacels i nosaltres no.