Una classe política sorprenent (català)

La nostra classe política no deixa de sorprendre’m, tant la dreta que, ves a saber què els han ensenyat per enyorar el feixisme i creure que posar les urnes és el mateix que donar un cop d’estat;  com l’esquerra, que mira per sobre als demès, però sempre està més amoïnada per defensar el seu to vermell, dins del ventall carmesí, que d’unir-se per a guanyar les eleccions.

Malgrat la seva retòrica, tots pateixen d’una tremenda manca de cultura democràtica, que els impedeix acceptar les regles del joc, per això no respecten que qui ha guanyat les eleccions formi govern.

A mes, el perdedor no se sent obligat a deixar governar, així que busca en els despatxos allò que no ha aconseguit a les urnes, en comptes de fer autocrítica per descobrir els motius pels que no ha obtingut la confiança dels votants, encara que sol així puguin trobar punts de millora de cara a les properes eleccions.

En gestió econòmica, tots parlen de servir al ciutadà, però ningú proposa fer auditories serioses de les mesures impulsades i encara menys exigir responsabilitats, perquè llavors no podrien regalar els diners de tots a canvi d’una visita a una llotja esportiva o per la promesa d’una feina en acabar el mandat.

Ignacio González i el seu germà Pablo

Amb la corrupció tots asseguren estar molt amoïnats, però cap d’ells proposa accelerar els judicis per tal que no es prolonguin durant dècades, jutjar també als col·laboradors necessaris (auditores, organismes reguladors, etc.), ni limitar a dos el número de legislatures que es pot exercir un càrrec electe.

Per més que els vegin gesticular o els sentin queixar-se, no dubtin de que cap d’ells vol canviar un model polític que, malgrat arruïnar el país, permet ocupar càrrecs sense la preparació suficient, col·locar amics o familiars  i enriquir-se amb els diners aliens.