Pura enveja

Els atemptats de Barcelona i Cambrils, del 17 d’agost, han fet un mal terrible al país. A Catalunya perquè han deixat ferides que tardaran en cicatritzar. Però el pitjor ha estat per la classe política i mediàtica de l’estat, que ha posat en evidencia, en cinemascop i en so sorround, la seva mesquina hipocresia.

Desprès d’un acte brutal, que ha causat més de 20 morts i 130 ferits, l’estat i la premsa a la que subvenciona, s’han mostrat més preocupats per minimitzar l’acció dels Mossos, que per les víctimes, els terroristes, les seves vinculacions o les conseqüències futures.

I és que l’atemptat ha demostrat al menys un parell de coses: d’una part que hi ha diferents maneres de gestionar les crisis, algunes incompatibles, i la segona que, com deia Corneille, “un envejós mai perdona el mèrit”.

Els mateixos que van fer el nyap del Yak 42, on es van tenir de desenterrar als 75 cadàvers perquè s’havien barrejat cossos, se senten perplexos perquè aquí s’hagi treballat amb cura.

Els mateixos que van mentir i manipular desprès de l’atemptat del 11-M a Madrid (192 morts), o que no van aclarir l’accident d’Spanair de 2008 (més de 150 morts), no poden assimilar que algú doni informació clara, veraç i comprensible.

Els mateixos periodistes que copien els dictats de Rajoy a través del plasma, sense possibilitat de preguntar i amb continguts com el de l’alcalde i els veïns, estan descol·locats en rodes de premsa a 4 idiomes amb preguntes i repliques.

Els mateixos que condecoren a talles de fusta o consideren “impecables” els fets de El Tarajal (15 morts encara sense aclarir), se sorprenen perquè es vulgui premiar a qui ha fet una bona feina.

En fi, com deia el proverbi xinés “corregeix a un savi i el faràs més savi, corregeix a un neci i el faràs el teu enemic”.