Qüestió de dignitat

Luci Corneli Sila va ser un general romà que va donar un cop d’estat fent entrar les seves pròpies legions a Roma, el que li va valdre la condemna eterna del seu nom.  Des de llavors els dictadors són perseguits tant bon punt els pobles desperten dels seus malsons:

• La dictadura argentina (25.000 morts) va acabar amb la Comissió “Nunca Más”, que va investigar els crims d’estat, i amb els generales colpistes empresonats.
• A Xile, Pinochet es va resistir però no va poder evitar ser perseguit pels seus crims (40.000 morts) i la setmana passada encara van condemnar 18 militars per l’assassinat de Víctor Jara.
• La dictadura dels coronels de Grècia va acabar amb l’empresonament i condemna dels seus promotors.
• El règim d’Stalin, a l’antiga URSS, va ser denunciat en el XX Congres del PCUS per Nikita Kruschev, el que va suposar el final de la barbàrie estalinista.
• Alemanya s’avergonyeix avui de Hitler, Itàlia de Mussolini, Cambotja de Pol Pot i tots els que han tingut la desgracia de viure un d’aquests episodis vergonyosos.

I és que els països mai perdonen a qui els humilien per la força, a qui mata a la seva gent i violen la seva sobirania nacional…. Tots menys Espanya, que segueix orgullosa d’un colpista com Franco (més de 500.000 morts), per què?

¿Per què els altres pobles es mostren tan gelosos de la seva dignitat i nosaltres som tan condescendents amb qui ens ha massacrat? Per què els altres pobles són inflexibles perseguint dictadors i nosaltres tan tolerants amb ells, fins i tot després de morts?

Què ens diferencia dels demès pobles del món? És que el sol ens fa menys dignes, més conformistes o menys orgullosos? O és simplement que encara no hem superat aquella infame dictadura per por o per mandra?

Per dignitat, no és hora ja de superar-la i condemnar-la?

VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS