El gran problema d’Espanya (Català)

Han vist la pel·lícula “Titanic”? Recorden la distribució de passatgers en classes separades per pisos i reixes, per evitar que es barregessin? Recorden com la 1ª classe, plena d’aristòcrates, milionaris i empresaris, rep al protagonista, amb la prepotència de saber-se superiors? Aquella situació es donava a tota Europa, també a Espanya, fins que la 1ª Guerra Mundial la va transformà completament.  

Quan es van frustrar les esperances de canvi, igualtat, llibertat i prosperitat que tenia la societat que va sortir de la Gran Guerra, va esclatar la revolució i més tard el feixisme, la qual cosa va desencadenar la 2ª Guerra Mundial per acabar amb aquella ideologia de violència, terror i mort. Així va néixer el món contemporani, més lliure, igualitari, solidari i pròsper.

Espanya va seguir els moviments de la resta d’Europa, però no va passar per cap de les dues Guerres ni postguerres Mundials, evitant així aquelles bogeries. Però la neutralitat ens va allunyar de les catarsis que van suposar i en conseqüència d’assolir la maduresa política que Europa es va imposar per pura necessitat de supervivència.

Així vam arribar on estem ara, amb una classe que espera uns privilegis a l’estil de la del Titanic, amb tics i maneres feixistes des  de fa dècades, perquè ningú els ha dit que tot ha canviat i que la seva ideologia és tan aberrant que es va tenir de prohibir arreu.

Les conseqüències  són les que veiem a diari amb la gestió del govern del PP, que sols serveix en aquesta classe privilegiada (la casta, els banquers i uns suposats empresaris que no són més que comissionistes paràsits del poder) a la que protegeixen i afavoreixen, sempre en benefici propi, i en contra de la ciutadania, per més que s’omplin la boca amb el país i la bandera.

Classistes fons al moll de l’ós, com els delata el “que se jodan”, quan prenen mesures contra els ciutadans; són insensibles als problemes d’una societat a la que no entenen, perquè mai han baixat a 2ª o 3ª classe; incompleixen els mandats internacionals per no enfrontar-se a que tot ha canviat menys ells; i es creuen tant superiors que mentir, amenaçar o maltractar als demés mai els ha suposat un problema.  

El gran problema de España (Castellano)

¿Han visto la película “Titanic”? ¿Recuerdan la distribución de pasajeros en clases separadas por pisos y rejas, para evitar que se mezclaran? ¿Recuerdan como la 1ª clase, llena de aristócratas, millonarios y empresarios, recibe al protagonista, con la prepotencia de saberse superiores? Aquella situación se daba en toda Europa, también en España, hasta que la 1ª Guerra Mundial la transformó completamente.

Cuando se frustraron las esperanzas de cambio, igualdad, libertad y prosperidad que tenía la sociedad que salió de la Gran Guerra, estalló la revolución y más tarde el fascismo, lo que desencadenó la 2ª Guerra Mundial para acabar con aquella ideología de violencia, terror y muerte. Así nació el mundo contemporáneo, más libre, igualitario, solidario y próspero.

España siguió los movimientos del resto de Europa, pero no pasó por ninguna de las dos Guerras ni postguerras Mundiales, evitando así aquellas locuras. Sin embargo la neutralidad nos alejó de las catarsis que supusieron y en consecuencia de alcanzar la madurez política que Europa se impuso por pura necesidad de supervivencia.

Así llegamos donde estamos ahora, con una clase que espera unos privilegios al estilo de la del Titanic, con tics y maneras fascistas desde hace décadas, porque nadie les ha dicho que todo ha cambiado y que su ideología es tan aberrante que hubo que prohibirla en todo el mundo.

Las consecuencias son las que vemos a diario con la gestión del gobierno del PP, que solo sirve a esa clase privilegiada (la casta, los banqueros y unos supuestos empresarios que no son más que comisionistas parásitos del poder) a la que protegen y favorecen, siempre en beneficio propio, y en contra de la ciudadanía, por más que se llenen la boca con el país y la bandera.

Clasistas hasta la médula, como les delata el “que se jodan”, cuando toman medidas contra los ciudadanos; son insensibles a los problemas de una sociedad a la que no entienden, porque nunca han bajado a 2ª o 3ª clase; incumplen los mandatos internacionales para no enfrentarse a que todo ha cambiado menos ellos; y se creen tan superiores que mentir, amenazar y maltratar a los demás nunca les ha supuesto un problema. 

De quin nacionalisme parlem? (català)

Es curiós que els senyors José María Aznar, Felipe González i Alfonso Guerra, coincideixin parlant dels perills del nacionalisme dels anys 30 del segle passat, per referir-se al procés català, com si tots els que volem la independència de Catalunya fóssim nacionalistes i per tant delinqüents.   

No soc nacionalista perquè el meu pare em va ensenyar que les banderes son per aquells que tenen diners per defensar. Ell ho havia après al servei militar, l’any 1936, quan els mateixos que el van fer jurar lleialtat a una bandera el febrer, es van aixecar en armes contra aquella bandera el més de juliol.

Si bé entenc que la ideologia del Sr. Aznar li aconselli ocultar i banalitzar el que va passar en aquella època, no comprenc la manca de memòria dels líders que diuen ser socialistes, ni de quin nacionalisme parlen tots quan es refereixen als desastres de la 1ª meitat del segle XX.

Que jo sàpiga qui va fer els setanta milions de morts no va ser el nacionalisme de Baviera o de Hesse a Alemanya, ni el de la Lombardia o la Toscana a Itàlia, sinó els nacionalismes alemany i italià, és a dir el de les nacions estat.

Per cert, en aquella bogeria, el nacionalisme espanyol, que no el català ni el gallec, va contribuir amb casi un milió de morts, perquè no va tolerar que les eleccions democràtiques els reduïssin els seus privilegis històrics.

Mentre a Alemanya i a Itàlia aquell nacionalisme es disfressava de demòcrata per assolir el poder, a Espanya simplement l’usurpava per les armes, i no es  va disfressar de demòcrata fins l’any 1978, quan es va tenir d’aprovar la nova constitució, que va procurar que es redactés amb un sabre a sobre de la taula. I desprès va imposar una llei d’amnistia per tal que oblidéssim abans de que comencéssim a recordar.

Com dic al Sr. Aznar, que defensa als que van ajudar al general Franco a mantenir-se en el poder fins l’any 1975, el puc entendre; però als que presumeixen de socialistes, no, a no ser que per sobre de les ideologies defensin el mateix nacionalisme del Sr. Aznar.  

¿De qué nacionalismo hablamos?

Es curioso que los señores José María Aznar, Felipe González y Alfonso Guerra, coincidan hablando de los peligros del nacionalismo de los años 30 del siglo pasado, para referirse al proceso catalán, como si todos los que queremos la independencia fuéramos nacionalistas y por tanto delincuentes.

No soy nacionalista porque mi padre me enseñó que las banderas son para aquellos que tienen dineros que defender. Él lo había aprendido en el servicio militar, el año 1936, cuando los mismos que le hicieron jurar lealtad a una bandera en febrero, se levantaron en armas contra aquella bandera en el mes de julio.

Si bien entiendo que la ideología del Sr. Aznar le aconseje ocultar y banalizar lo que ocurrió en aquella época, no comprendo la falta de memoria de los líderes que dicen ser socialistas, ni de qué nacionalismo hablan todos cuándo se refieren a los desastres de la 1ª mitad del siglo XX.

Que yo sepa quién hizo los setenta millones de muertos no fue el nacionalismo de Baviera o de Hesse en Alemania, ni el de la Lombardía o la Toscana a Italia, sino los nacionalismos alemán e italiano, es decir el de las naciones estado.

Por cierto, a aquella locura, el nacionalismo español, que no el catalán ni el gallego, contribuyó con casi un millón de muertos, porque no toleró que las elecciones democráticas les redujeran sus privilegios históricos.

Mientras en Alemania e Italia aquel nacionalismo se disfrazaba de demócrata para asumir el poder, en España simplemente lo usurpaba por las armas, y no se  disfrazó de demócrata hasta el año 1978, cuando hubo que aprobar la nueva constitución, que procuró que se redactara con un sable encima de la mesa. Y después impuso una ley de amnistía para que olvidáramos antes de que empezáramos a recordar.   

Como digo al Sr. Aznar, que defiende a los que ayudaron al general Franco a mantenerse en el poder hasta el año 1975, lo puedo entender; pero a los que presumen de socialistas, no, a no ser que por encima de las ideologías defiendan el mismo nacionalismo del Sr. Aznar.

Falta legitimitat (Català)

El major problema d’Espanya, i per extensió de Catalunya, és la manca de legitimitat moral del Govern del PP per exercir el poder, una situació que s’han guanyat a pols durant tota la legislatura però que en les darreres setmanes s’ha incrementat a mesura que les dificultats necessitaven quelcom més que deixar-les podrir fins que desapareguin soles.

A la nostra democràcia la classe política sempre ha tingut més d’un barem per mesurar, en funció de qui tenien al davant, però el PP no ha dubtat en fer un pas més i caure en la més absoluta injustícia i vulneració de les normes, sempre que els ha convingut, i ara ells no tenen legitimitat per impulsar res i nosaltres hem de purgar el pecat de la majoria absoluta. 

Mentre l’article primer de la Constitució posa com a valor fonamental la igualtat dels espanyols, la classe política ha mantingut a casi 30.000 persones aforades, és a dir per sobre de la llei, però el PP ha estès tàcitament aquesta impunitat als seus amics, per això salven als banquers estafadors i permeten que desnonin als clients estafats, en una injustícia flagrant que ja ha estat condemnada pels tribunals europeus.

Tampoc han dubtat en emprar conceptes fonamentals com la llibertat d’expressió segons els ha convingut, per això multen i persegueixen a qui porta una estelada a un camp de bàsquet mentre toleren als qui exhibeixen esvàstiques pel carrer i criden “Mas, càmera de gas”. I ens han negat la reforma constitucional als ciutadans que volem votar (catalans i canaris) mentre reien cofois quan presentaven la reforma a la Sra. Merkel.

Han polititzat la justícia, i per tant han desvirtuat la separació de poders, no sols separant de la judicatura a qui investiga la corrupció dels seus protegits o es mostra favorable a la consulta, sinó posant al front del TC a un militant del PP i admetent que es decreti la condició colonial de Catalunya, en eliminar del nostre Estatut alguns drets reconeguts en altres Comunitats.

En definitiva, basar l’exercici del poder en injustícies flagrants i dividir a la ciutadania entre els seus amics, pels que tot està permès, i la resta que han de pagar pels abusos o incompetències dels primers, fa que el PP hagi perdut la legitimitat moral per governar, per això el millor que pot fer, si estima aquest país i no li vol fer més mal, és convocar eleccions el més aviat possible.   

  

Falta legitimidad (Castellano)

El mayor problema de España, y por extensión de Cataluña, es la falta de legitimidad moral del Gobierno del PP para ejercer el poder, una situación que se han ganado a pulso durante toda la legislatura pero que en las últimas semanas se ha incrementado a medida que las dificultades necesitaban algo más que dejarlas pudrir hasta que desaparezcan solas.

En nuestra democracia la clase política siempre ha tenido más de una vara de medir, en función de quien tienen enfrente, pero el PP no ha dudado en dar un paso más y caer en la más absoluta injusticia y vulneración de las normas, siempre que les ha convenido, y ahora ellos no tienen legitimidad para impulsar nada y nosotros hemos de purgar el pecado de la mayoría absoluta.  

Mientras el articulo primero de la Constitución pone como valor fundamental la igualdad de los españoles, la clase política ha mantenido a casi 30.000 personas aforadas, es decir por encima de la ley, pero el PP ha extendido tácitamente esta impunidad a sus amigos, por eso salvan a los banqueros estafadores y permiten que desahucien a los clientes estafados, en una injusticia flagrante que ya ha sido condenada por los tribunales europeos.

Tampoco han dudado en emplear conceptos fundamentales como la libertad de expresión según les ha convenido, por eso multan y persiguen a quien lleva una estelada a un campo de baloncesto mientras toleran a los que exhiben esvásticas por la calle y gritan “Mas, cámara de gas”. Y nos han negado la reforma constitucional a los ciudadanos que queremos votar (catalanes y canarios) mientras reían orgullosos cuando presentaban la reforma a la Sra. Merkel.

Han politizado la justicia, y por tanto han desvirtuado la separación de poderes, no solo separando de la judicatura a quien investiga la corrupción de sus protegidos o se muestra favorable a la consulta, sino poniendo al frente del TC a un militante del PP y admitiendo que se decrete la condición colonial de Cataluña, al eliminar de nuestro Estatut algunos derechos reconocidos en otras Comunidades.

En definitiva, basar el ejercicio del poder en injusticias flagrantes y dividir a la ciudadanía entre sus amigos, para los que todo está permitido, y el resto que han de pagar por los abusos e incompetencias de los primeros, hace que el PP haya perdido la legitimidad moral para gobernar, por eso lo mejor que pueden hacer, si aman a este país y no quieren causarle más daño, es convocar elecciones lo antes posible.    

  

Ebola i gegants

Diuen que qui entén de martells volen resoldre-ho tot a cops de martell, i sense dubte això és el que li ha passat al govern del PP amb ministres, versats en la vida política i emparats per la majoria absoluta, s’han entestat en donar-li a tot respostes polítiques, fins i tot als problemes que necessiten del suport d’experts, dels que sempre han recelat i menystingut.

Això els ha passat durant tota la legislatura, malgrat també ha passat molt abans, per exemple amb les solucions polítiques a l’educació, que porten més de 30 anys mostrant-se inútils, però el PP ha tornat a polititzar la resposta amb la llei Wert, que serà una nova pèrdua de temps per no haver tingut en compta als experts a l’hora de millorar un tema tan sensible.

El mateix els ha passat amb la llei de l’avortament, tractada políticament fins i tot contra el sentit comú més elemental, per satisfer a la part més retrògrada de l’església, i que ha costat el càrrec d’un ministre, quan l’únic que necessitaven era un decret de mitja pàgina dient que les joves menors d’edat requerien del permís patern per avortar.

Afortunadament per al PP les conseqüències d’aquestes decisions no es veuen a curt termini, però ha arribat el virus de l’ebola, que mata persones en pocs dies, i ells s’han entestat en donar-los també una resposta política: primer van decidir repatriar als dos missioners per quedar bé davant l’església i desprès, en comptes de parlar amb els experts en virologia o amb els de Metges Sense Fronteres, que tracten el virus a l’Àfrica, van decidir improvisar com sempre fins que la catàstrofe va ser inevitable, en forma d’un contagi real i varius possibles.

Arribats en aquest punt, en comptes d’assumir que cal revisar el protocol pel bé de tots, inicien un periple vergonyós en el que s’amaguen, acusen a l’auxiliar contagiada i eviten reconèixer errors o assumir responsabilitats, tirant de l’amanit recurs del complot contra el PP. Com li passava al Quixot, per més que s’entestin, de vegades no són gegants, sino molins, malgrat a nosaltres, pobres Sancho Panzas, ens resulti inútil explicar-los-ho.