La unitat d’Espanya (Català)

Aquesta setmana el Congres dels Diputats ha deixat clar que la unitat d’Espanya és sacrosanta i que l’estat necessita mantenir-nos juntets. El que no han dit és què proposen fer amb aquesta “grande y libre”.

·         ¿Quins projectes de país tenen, a part de fer el gran Madrid d’aparador?

·   ¿Quines infraestructures prioritzaran, a més d’un AVE ruïnós?

· ¿Quin model energètic proposen pel país amb més sol d’Europa?, ¿seguir pagant 50.000 M€ a les petrolieres mentre sancionen les energies alternatives?

·   ¿Seguirem canviant la política internacional cada quatre anys?

·  ¿Continuarem menystenint la nostra posició geoestratègica oblidant el corredor mediterrani, per si l’obra costa algun vot?

·  ¿Tancarem les portes del mercat laboral, com fins ara, a la generació millor preparada de la nostra historia, obligant-los a emigrar?

·   ¿Farem que funcioni alguna cosa més que la corrupció, com reconeixen els propis polítics?

·   ¿Ens decidirem a fer efectiva la separació de poders, tal com va proposar Montesquieu fa 300 anys?

·  ¿Canviarem el sistema electoral (doble volta, llistes obertes i dues legislatures màxim) per augmentar la competència i l’alternança dels càrrecs electes?

·  ¿Crearem una llei de finançament dels partits polítics clara i realista, que exigeixi transparència i auditories externes, per eliminar corrupció i  diner negre?

·  ¿Obligarem als partits polítics a que deixin de protegir corruptes eliminant els aforaments?

·  ¿Sotmetrem els projectes d’obres a plans de viabilitat que tinguin en compta l’ús i la manera de finançar-los?

·   ¿Demanarem responsabilitats per la gestió dels diners públics?  

Això més o menys és el que ens hauria agradat escoltar als catalans, i probablement a molts espanyols, en comptes dels eslògans, la xerrameca i les amenaces de sempre.

La unidad de España (castellano)

Esta semana el Congreso de los Diputados ha dejado claro que la unidad de España es sacrosanta y que el estado necesita mantenernos juntitos. Lo que no han dicho es qué proponen hacer con esta “grande y libre”.

· ¿Qué proyectos de país tienen, a parte de hacer el gran Madrid de escaparate?

·   ¿Qué infraestructuras priorizaran, además de un AVE ruinoso?

· ¿Qué modelo energético proponen para el país con más sol de Europa?, ¿seguir pagando 50.000 M€ a las petroleras mientras sancionan las energías alternativas?

·   ¿Seguiremos cambiando la política internacional cada cuatro años?

· ¿Continuaremos despreciando nuestra posición geoestratégica olvidando el corredor mediterráneo, por si la obra cuesta algún voto?

· ¿Cerraremos las puertas del mercado laboral, como hasta ahora, a la generación mejor preparada de nuestra historia, obligándola a emigrar?

·   ¿Haremos que funcione algo más que la corrupción, como reconocen los propios políticos?

·   ¿Nos decidiremos a hacer efectiva la separación de poderes, como propuso Montesquieu hace 300 años?
·  ¿Cambiaremos el sistema electoral (doble vuelta, listas abiertas y dos legislaturas máximo) para aumentar la competencia y la alternancia de los cargos electos?

·  ¿Crearemos una ley de financiación de partidos políticos clara y realista, que exija transparencia y auditorias externas, para eliminar corrupción y  dinero negro?

· ¿Obligaremos a los partidos políticos a que dejen de proteger corruptos eliminando los aforamientos?

· ¿Someteremos los proyectos de obras a planes de viabilidad que tengan en cuenta el uso y la manera de financiarlos?

·  ¿Pediremos responsabilidades por la gestión del dinero público?   

Esto más o menos es lo que nos habría gustado escuchar a los catalanes, y probablemente a muchos españoles, en vez de los eslóganes, chácharas  y amenazas de siempre. 

Persona non grata (català)

Hi ha alguns municipis que, probablement amb bones intencions, han començat a declarar “persona non grata” a sa majestat Felip VI o al president Rajoy, altres diuen que quan siguem independents s’ha de prohibir el castellà o coses semblants.

Em pregunto si aquestes revenges absurdes poden fer algun bé a la futura república catalana. La venjança, el menyspreu, l’amenaça o la intolerància no haurien de formar part del nostre país. Si ho permetem demostrarem que som com ells i llavors la independència no valdrà la pena. No podem caure tan baix.

El nou país s’ha de fer des de la concòrdia, la temperància i la generositat, per això cal construir-lo amb una ma estesa als companys de viatge dels darrers cinc segles. El futur l’hem de dissenyar entre tots, perquè ens necessitarem mútuament.

Això és el més transcendental que ha de veure Europa i el món sencer, que per primera vegada a la historia d’Espanya, un canvi tant important com la separació de Catalunya es fa sense exclusions ni repressió, sinó tot el contrari, amb somriures, compassió i reconciliació.

La construcció de la nova Catalunya comença a cada casa, a cada carrer, a cada municipi, però per fer-ho bé ens cal la inspiració que ens proporcioni l’exemple de perdó i generositat dels nostres líders, perquè sols així aconseguirem treure el millors de nosaltres mateixos i  fer un país en el que  de veritat valgui la pena viure.  

Persona non grata (castellano)

Hay algunos municipios que, probablemente con buenas intenciones, han empezado a declarar “persona non grata” a su majestad Felipe VI o al presidente Rajoy, otros dicen que cuando seamos independientes se tiene que prohibir el castellano o cosas parecidas.

Me pregunto si estas revanchas absurdas pueden hacer algún bien a la futura república catalana. La venganza, el desprecio, la amenaza o la intolerancia no deberían formar parte del nuestro país. Si lo permitimos demostraremos que somos como ellos y entonces la independencia no valdrá la pena. No podemos caer tan bajo.

El nuevo país ha de hacerse desde la concordia, la temperancia y la generosidad, por eso hay que construirlo con una mano extendida a los compañeros de viaje de los últimos cinco siglos. El futuro lo tenemos que diseñar entre todos, porqué nos necesitaremos mutuamente.

Eso es lo más transcendental que debe ver Europa y el mundo entero, que por primera vez en la historia de España, un cambio tan importante como la separación de Cataluña se hace sin  exclusiones ni represión, sino todo lo contrario, con sonrisas, compasión i reconciliación.

La construcción de la nueva Cataluña empieza en cada casa, en cada calle, en cada municipio, pero para hacerlo bien nos hace falta la inspiración que nos proporcione el ejemplo de perdón y generosidad de nuestros líderes, porque solo así lograremos sacar lo mejor de nosotros mismos y hacer un país en el que de verdad valga la pena vivir.

Una gran lliçó

En el llibre Sàpiens, una breu història de la humanitat, el seu autor explica què va passar en la lluita dels Països Baixos contra la corona espanyola, que val la pena recordar.

Al segle XVI Espanya era el país més poderós d’Europa, mentre que els Països Baixos eren uns aiguamolls ventosos, sense matèries primeres i sense recursos. El 1568 els holandesos, que eren protestants, es van rebel·lar en una lluita desigual.

80 anys més tard els holandesos s’havien independitzat i a més havien substituït als espanyols com a dominadors de les rutes oceàniques, havien construït un imperi global i tenien l’estat més ric d’Europa. Com ho van aconseguir?

El seu secret va ser el comerç, tractar bé el crèdit i tenir un sistema judicial independent, en definitiva: ser seriosos i fiables. D’aquesta manera es van assegurar la confiança del sistema financer europeu, que els va concedir més crèdit, per obrir noves rutes comercials i així tancar el cercle. 

Mentre tant el rei espanyol baixava aquesta confiança amb guerres inútils, pagades amb impostos abusius, que tenien als ciutadans enfadats i empobrits. En comptes de tornar els crèdits, abusava de la seva posició de poder per exigir-ne més sense cap compensació. I denunciar-ho no servia de res perquè la justícia estava sotmesa a la corona. 

Qualsevol pot veure la similitud de l’Espanya actual amb la de llavors: prepotent, corrupta, tancada al diàleg, incomplidora dels mandats internacionals i allunyada de la realitat perquè té una classe política mediocre que només persegueix somnis imperials.

Ara falta saber si els catalans serem seriosos com els holandesos, posant-nos d’acord, essent generosos, treballant de valent i complint amb les nostres obligacions, per guanyar-nos el respecte internacional; o si la nostra vena hispana ho enviarà tot a fer punyetes.

Una gran lección

En el libro Sapiens, breve historia de la humanidad, su autor explica qué ocurrió en la lucha de los Países Bajos contra la corona española, que vale la pena recordar.

En el siglo XVI España era el país más poderoso de Europa, mientras que los Países Bajos eran unas marismas ventosas, sin materias primas y sin recursos. En 1568 los holandeses, que eran protestantes, se rebelaron en una lucha desigual.

80 años más tarde los holandeses se habían independizado y además habían substituido a los españoles como dominadores de las rutas oceánicas, habían construido un imperio global y tenían el estado más rico de Europa. ¿Cómo lo consiguieron?

Su secreto fue el comercio, tratar bien el crédito y tener un sistema judicial independiente, en definitiva: ser serios y fiables. De esta manera se aseguraron la confianza del sistema financiero europeo, que les concedió más crédito, para abrir nuevas rutas comerciales y así cerrar el círculo.

 

Mientras tanto el rey español bajaba esa confianza con guerras inútiles, pagadas con impuestos abusivos, que tenían a los ciudadanos enfadados y empobrecidos. En vez de devolver los créditos, abusaba de su posición de poder para exigir más sin ninguna compensación. Y denunciarlo no servía de nada porqué la justicia estaba sometida a la corona. 

Cualquiera puede ver la similitud de la España actual con la de entonces: prepotente, corrupta, cerrada al dialogo, incumplidora de los mandatos internacionales y alejada de la realidad porque tiene una clase política mediocre que sólo persigue sueños imperiales.

Ahora falta saber si los catalanes seremos serios como los holandeses, poniéndonos de acuerdo, siendo generosos, trabajando mucho y cumpliendo con nuestras obligaciones, para ganarnos el respeto internacional; o si nuestra vena hispana lo enviará todo a hacer puñetas.

Mesquins

Hi ha moltes coses que cal canviar en aquest país: la constitució, la llei electoral, les institucions, limitar a dues les legislatures, tancar diputacions i Senat, transformar partits polítics, eliminar corrupció, complir els mandats de l’ONU, dissenyar una política internacional i moltes més, és a dir que tenim una feinada de por, si volem que algun dia ens prenguin seriosament al món. 

Per això em sorprèn que els nostres polítics, en comptes d’abordar aquests canvis, es dediquin a generar problemes allà on no n’hi ha, com si haguessin tirat la tovallola davant les decisions importants però volessin recordar-nos que segueixen essent els amos de la paradeta.

L’última bestiesa del govern del PP ha estat que els majors de 65 anys no puguin ingressar més de 9.900 Euros sota cap concepte (escriure un llibre, fer una obra d’art, donar classe o fer un assessorament), perquè llavors perdran la pensió que s’han guanyat al llarg de la seva vida laboral.

Si són capaços de fer una llengua per decret, com van fer amb el valencià, sense que els caigui la cara de vergonya, no ens hauria d’estranyar que ara pretenguin que, per la mateixa via, no necessitem per a res l’expertesa i el coneixement dels jubilats.

Una gent que aplica un 4% de l’IVA a la pornografia i un 21% a la cultura, tant els fa quedar-se sense Premis Nobel com Camilo José Cela (premiat als 73 anys), José Echegaray (als 72) o Juan Ramon Jiménez (als 75), perquè no els interessa que la gent pensi ni que tingui iniciatives.

Són com els cacics que ens van fer fora d’Andalusia, interessats únicament en que quan surten a cavall tots els demès vagin a peu. Es inútil explicar-los que amb una mica de flexibilitat tothom, fins i tot ells, poden viure millor, sempre s’hi oposaran per evitar que algú altre pugui anar també a cavall. Els ciutadans no ens mereixem uns dirigents tant mesquins.