Espanyolejant (Català)

Espanya mai ha tingut en compta la benedicció que suposa la diversitat dels pobles que conformen el nostre país, amb costums i llengües diferents que proporcionen una varietat de la que tots hauríem de beneficiar-nos i enorgullir-nos. 

Però nosaltres sols busquem l’homogeneïtat, i aquest rebuig a les diferències l’hem resolt sempre amb aquella dita tan nostra de mort  el gos, acabada la ràbia, amb el que tot queda justificat per eliminar els problemes sense haver d’abordar-los racionalment i amb diàleg, que resulta més delicat i exigeix comprensió i respecte.  

  

Quan alguna cosa no ens agrada no ho discutim, ni ho argumentem, sinó que ho apartem i ho eliminem, a ser possible físicament, i així creiem mantenir el país net d’idees contaminants i de subjectes indesitjables, sense abordar mai els problemes en profunditat, ni interessar-nos per les seves causes. 

Aquesta intolerància ens ha portat a ser el país amb més cops d’estat d’Europa perquè ¿per a què discutir sobre concepcions de país si es pot eliminar físicament als que no pensen com un? 

No creguin que és quelcom del passat o una hipòtesi remota, perquè això és el que s’ha fet amb el jutge Garzón, apartat de la judicatura quan va començar a ser incòmode front a la corrupció i les ferides mal tancades de la passada Guerra Civil.

I és el que s’intenta fer amb el independentisme català, al que es procura eliminar de rel sense analitzar les seves causes o el perquè, desprès de més de trenta anys de democràcia, fins i tot els catalans més sensats s’han fet independentistes.

Amb tals postures Espanya adopta la pitjor de les solucions possibles, especialment en ple segle XXI, amb un món globalitzat que no accepta ja aquestes actituds excloents. El drama és que no sabem adoptar-ne altres així que els resultats sols poden ser la catàstrofe interna i el desprestigi extern.