Sobirania nacional (català)

Segur que vostès, com jo mateix, es van creure allò de que la sobirania nacional recau en el poble, al cap i a la fi, per això ve a l’article 1.2 de la Constitució que, amb gran bombo proclama que:

La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del que emana el poder de l’Estat.

Doncs, lamento informar-los que aquesta declaració no te res a veure amb el que jo creia que significava perquè, pobre de mi, pensava que això suposava que el que decidissin els electors, era d’obligat compliment. 

Però resulta que tot depèn, i de què depèn? De tantes coses que un no sap on queda la voluntat dels ciutadans.

Si el resultat de les eleccions no agrada a alguns polítics i jutges, simplement no es tenen en compta, com a va passar a Cataluña el 2017, quan els resultats van ser anul·lats y se’ns va imposar un govern titella del PP.

Si tenim la sort de que els resultats tenen el vist i plau d’aquets primers avaluadors, entren en joc els partits polítics, que necessiten uns 3 mesos per pactar, en un mercadeig impresentable e indecent, qui governarà.

I ara, en el cas de Catalunya, estem veient que, per que governi qui ha guanyat les eleccions ho han d’autoritzar els militants d’un partit assembleari com ERC, és a dir unes 3500 persones.

No sé vostès, però per mi, més que sobirania nacional, n’hauríem de dir burla nacional o presa de pel nacional, digui el que digui la sacrosanta Constitució, aquesta que els militars ens van permetre mentre no canviés res.