La Sra. Cospedal té raó (Català)

A la trobada on la Sra. Sánchez Camacho va proposar una via alternativa de finançament per a Catalunya, la Sra. Cospedal li va contestar que la solidaritat és molt important per Espanya, una frase amb la que estic plenament d’acord, com la majoria dels ciutadans d’aquest país, per això Catalunya ni la posa en dubte ni la critica.

El que la Sra. Cospedal no aclareix és en què consisteix la solidaritat ni on estan els seus límits, com ha fet Alemanya que l’ha fixat en el 4% del PIB d’una comunitat o land.

Si acceptem aquest valor com a norma europea, la Sra. Cospedal tindria d’aclarir-nos com hem de dir-li a la quantitat que va del 4% al casi 9% del PIB que Catalunya paga ara, bàsicament per evitar les temptacions de dir-li “espoli”, “robatori” o “atracament a ma armada”. 

Los niños aprenden lo que viven (Castallano)

Si los niños conviven con las críticas, aprenden a condenar.

Si los niños conviven con la hostilidad, aprenden a pelear.

Si los niños conviven con el miedo, aprenden a ser cobardes.

Si los niños conviven con la compasión, aprenden a compadecerse a sí mismos. 

Si los niños conviven con el ridículo, aprenden a ser tímidos.

Si los niños conviven con los celos, aprenden lo que es la envidia.

Si los niños conviven con la vergüenza, aprenden a sentirse culpables.

Si los niños conviven con la tolerancia, aprenden a ser pacientes.

Si los niños conviven con el estimulo, aprenden a estar seguros de si.

Si los niños conviven con el elogio, aprenden a apreciar.

Si los niños conviven con la aprobación, aprenden a gustarse a sí mismos.

Si los niños conviven con la aceptación, aprenden a encontrar el amor en el mundo.

Si los niños conviven con el reconocimiento, aprenden a tener un objetivo.

Si los niños conviven con la generosidad, aprenden a ser generosos.

Si los niños conviven con la sinceridad y el equilibrio, aprenden lo que son la verdad y la justicia.

Si los niños conviven con la seguridad, aprenden a tener fe en sí mismos y en quienes les rodean. 

Si los niños conviven con la amistad, aprenden que el mundo es bello lugar donde vivir.

Si los niños conviven con la serenidad, aprenden a tener paz mental. 

¿Con qué están conviviendo tus hijos?

Dorothy L. Nolte

¿Algo que premiar? (Castellano)

Llevamos días de lamentos desde la eliminación de la candidatura de Madrid para organizar los Juegos Olímpicos del 2020. Aunque me duele lo ocurrido, las palabras “traición”, “complot” o “juego sucio”, me parecen excesivas. Los JJOO son un premio que la comunidad internacional (en este caso el COI) concede a una ciudad y a un país, no sólo por su oferta organizativa y de instalaciones, sino por sus esfuerzos, compromiso social y valores. En ese sentido ¿qué ha visto el COI en nosotros?

Madrid es la capital de un Estado que lleva años derrochando el dinero que no tiene, en infraestructuras inútiles, hasta arruinar el país e hipotecarlo por varias generaciones, lo que nos ha llevado a un 27% de paro (56% en el caso de los jóvenes).

Un país que apostó por un modelo económico basado en uno de los sectores más especulativos y corruptibles: la construcción, que ha acabado corrompiendo buena parte de nuestra vida pública desde la Casa Real (ahora bajo sospecha), al Gobierno (incluyendo a su presidente y varios ministros, también bajo sospecha) o al principal partido de la oposición (cuyo presidente está ya imputado).

   

Un país con unos partidos políticos sospechosos todos ellos de financiación irregular y cuya clase política no se siente obligada a ejecutar sus compromisos electorales, que incumplen sistemáticamente; y por extensión con sus obligaciones internacionales, siendo el país más incumplidor de Europa.

Además aquí nunca se le piden responsabilidades a nadie, ni a los políticos corruptos, cuyos partidos siempre se las ingenian para dejarles algún tipo de inmunidad; ni a los banqueros ruinosos, que han cobrado bonificaciones pese a haber hundido nuestros bancos; ni a los empresarios y constructores comisionistas, que hablan de libre empresa pero buscan las subvenciones y los contratos públicos; ni a los entrenadores de futbol que le meten el dedo en el ojo a un colega; ni a los deportistas o a sus médicos que trafican impunemente con substancias prohibidas.

Un país tan tolerante con el fascismo (el nuevo y el viejo) que los delegados del Gobierno asisten a actos donde se homenajea a miembros de la División Azul Azul, y hace sólo un año el ministro de Justicia renovó el marquesado a los descendientes de Queipo de Llano, que en cualquier lugar civilizado sería considerado un criminal de guerra, mientras nosotros le ponemos su nombre a las calles y le nombramos marqués a él y a su linaje.  

Algunos pueden pensar que es injusto pero el mundo real, el que está al otro lado de los Pirineos y del mar, no suele premiar tales actitudes y valores.       

Quelcom a premiar? (Català)

Portem dies de laments des de l’eliminació de la candidatura de Madrid per a organitzar els Jocs Olímpics del 2020. Malgrat em dol el que ha passat, les paraules “traïció”, “complot” o “joc brut”, em semblen excessives. Els JJOO són un premi que la comunitat internacional (en aquest cas el COI) concedeix a una ciutat i a un país, no sols per la seva oferta organitzativa i d’instal·lacions, sinó pels seus esforços, compromís social i valors. En aquest sentit ¿què ha vist el COI en nosaltres?

Madrid és la capital d’un Estat que porta anys malbaratant els diners que no té, en infraestructures inútils, fins arruïnar el país e hipotecar-lo per varies generacions, el que ens ha portat a un 27% d’atur (56% en el cas dels joves).

Un país que va apostar per un model econòmic basat en un dels sectors més especulatius i corruptibles: la construcció, que ha acabat corrompent bona part de la nostra vida pública des de la Casa Reial (ara sota sospita), al Govern (incloent-hi al seu president y varius ministres, també sota sospita) o al principal partit de l’oposició (el president del qual està ja imputat).  

Un país amb uns partits polítics sospitosos tots ells de finançament irregular i amb una classe política que no se sent obligada a executar els seus compromisos electorals, que incompleixen sistemàticament; i per extensió amb les seves obligacions internacionals, essent el país més incomplidor d’Europa.

A més aquí mai se li demanen responsabilitats a ningú, ni als polítics corruptes, als que els seus partits sempre se les enginyen per deixar-los algun tipus d’immunitat; ni als banquers ruïnosos, que han cobrat bonificacions malgrat haver enfonsat els nostres bancs; ni als empresaris i constructors comissionistes, que parlen de lliure empresa però busquen les subvencions i els contractes públics; ni als entrenadors de futbol que li fiquen el dit a l’ull a un col·lega; ni als esportistes o als seus metges que trafiquen impunement amb substàncies prohibides.

Un país tan tolerant amb el feixisme (el nou i el vell) que els delegats del Govern assisteixen a actes on s’homenatja a membres de la División Azul, i fa sols un any el ministre de Justícia va renovar el marquesat als descendents de Queipo de Llano, que a qualsevol lloc civilitzat seria considerat un criminal de guerra, mentre nosaltres li posem el seu nom als carrers i l’anomenem marqués a ell i al seu llinatge. 
  

Alguns poden pensar que és injust però el món real, el que està a l’altra cantó dels Pirineus i del mar, no sol premiar tals actituds i valors.     

La 9 razones para escuchar a Bárcenas (Cstellano)

Desde el debate en el Senado, el pasado jueves, políticos del PP, prensa afín al mismo y comentaristas diversos nos preguntan por qué escuchar al Sr. Bárcenas siendo un presunto  delincuente. Les daré 10 razones por las que lo hago yo.  

1.- El PP lleva confiando en él más de 20 años, hasta enero de 2013. Yo no confío en él pero, ¿por qué no debería escucharlo, aunque sólo sea para oír los cantos de sirena que han encandilado al partido durante tanto tiempo?   

2.- Curiosamente las cosas que dice se van confirmando, por más que le pese a alguien. Ya hay algunos implicados que han reconocido los cobros que se les atribuyen sin que haya ocurrido nada  

3.- Ni el PP ni el Gobierno han rebatido sus acusaciones con argumentos creíbles, más allá de poner cara de circunstancias y negarlo todo de forma simplona.

4.- El mismo presidente sólo ha generado más dudas con sus silencios y respuestas esquivas (“todo es falso excepto alguna cosa”, “ya tal”, “se han pagado sobresueldos, como en todas partes” etc).

5.- A un delincuente no se le envían SMS de soporte por qué ello genera sospechas y equívocos que un Gobierno serio no puede permitirse.

6.- ¿Porque creer a un Gobierno que lleve meses mintiendo por ser el primero en pensar que la mentira no tiene repercusión alguna?

7.- El PP aún no ha entendido que en el siglo XXI la comunicación política es importante y ha caído de nuevo en el error que le costó las elecciones de 2007.

8.- Resulta lamentable comprobar que el PP sólo ha gestionado la mayoría absoluta con prepotencia, y ahora es puesto en jaque por sus propias prácticas.   

9.-En definitiva escuchamos a Bárcenas, pese a no confiar en él, por si revela el secreto, el “Abrete Sésamo”, que abra definitivamente la puerta de la cueva y podamos ver qué y quien hay dentro.

Les 9 raons per escoltar a Bárcenas (Català)

Des del debat en el Senat, el passat dijous, polítics del PP, premsa afí al mateix i comentaristes diversos ens pregunten per què escoltem al Sr. Bárcenas essent un presumpte delinqüent. Els donaré 10 raons per les que ho faig jo. 

1.- El PP porta confiant en ell més de 20 anys, fins el gener de 2013. Jo no hi confio però, ¿perquè no hauria d’escoltar-lo, ni que sigui per sentir els cants de sirena que han enlluernat al partit durant tant de temps?  

  

2.- Curiosament les coses que diu es van confirmant, per més que li pesi a algú. Ja hi ha alguns implicats que han reconegut els cobraments que se’ls atribueixen sense que hagi passat res.  

3.- Ni el PP ni el Govern han rebatut les seves acusacions amb arguments creïbles, més enllà de posar cara de circumstàncies i negar-ho tot de forma barroera.

4.- El mateix president sols ha generat més dubtes amb els seus silencis i respostes esquives (“tot és fals llevat d’alguna cosa”, “ja tal”, “s’han pagat sobresous, com en tot arreu” etc.).

5.- A un delinqüent no se li envien SMS de suport perquè això genera sospites i equívocs que un Govern seriós no pot permetre’s.

6.- ¿Perquè creure a un Govern que porta mesos mentint per ser el primer en pensar que la mentida no té cap mena de repercussió?

7.- El PP encara no ha entès que en el segle XXI la comunicació política és important i ha caigut de nou en l’error que li va costar les eleccions de 2007.

8.- Resulta lamentable comprovar que el PP sols ha gestionat la majoria absoluta amb  prepotència, i ara es posat contra les cordes per les seves pròpies pràctiques.   

9-En definitiva escoltem a Bárcenas, tot i no confiar en ell, per si desvetlla el secret, el “Obre’t Sésam”, que obri definitivament la porta de la cova i podem veure què i qui hi ha dins.  

Igualtat "made in Spain" (Català)

El Ministeri d’Hisenda ha aprovat un dèficit asimètric per a les CCAA que, sense arreglar res per a Catalunya, perquè suposa el nostre escanyament definitiu, sí ha servit per acusar-nos de nou de deslleials e insolidaris. Molts es preguntaran si té sentit que ens acusin autonomies que són receptores netes gracies al que aportem: La resposta és que “sí”, segons la mentalitat espanyola, per això el motiu es mereix una explicació. 

Explicació que cal buscar en el nostre  concepte de “igualtat”, que presenta peculiaritats que la fan diferent a la de qualsevol altre indret. Si la comparem amb els països nòrdics, com Finlàndia, ells parlen de ”igualtat d’oportunitats”, per això s’han donat un sistema educatiu excel·lent que garanteix a tots els seus ciutadans les mateixes oportunitats de sortida.

En canvi nosaltres, en no valorar la formació, ni l’experiència, ni l’esforç, ni l’aportació al bé comú, el que busquem és la “igualtat de resultats” és a dir una igualtat a l’arribada i no a la sortida. Per això no importa si es treballa o no, o si es contribueix més o menys al bé comú, l’únic que compta és que tots siguem iguals a final de mes. Això explica per què no vàrem tenir cap mena de mania en crear una forma d’administrar l’Estat basada en el “cafè per a tots”, o que els únics que presenten superàvit siguin els que reben subvencions. Es tracta d’un sistema injust i pervers que castiga als que generen riquesa i premia als que no ho fan, per això les zones productives estem cada dia en un major marasme mentre les que no en produeixen no han tingut cap interès en canviar en els darrers trenta anys.

El que no hem tingut en compta es que aquest model és antinatural, ja que no existeix a la natura cap sistema que funcioni així, potser per això aquells que ja ho van provar abans, com els anomenats països socialistes, que van castigar la creació de riquesa i van menystenir la formació, el treball i la vàlua, argumentant un suposat equilibri social, van enfonsar les seves nacions en una mediocritat que va acabar per fer-les desaparèixer.