Subtilses de la política internacional

La política internacional sempre m’ha semblat la més sibil·lina de totes les professions, permanentment ajustada a un guió per no molestar a l’interlocutor, encara que sigui un dictador indesitjable. 

Dic això a rel de l’entrada, a la campanya electoral del 27 de setembre de Catalunya, de pesos pesats com Cameron, Merkel u Obama, de la ma de l’estat espanyol, per tal de certificar que són sols unes eleccions autonòmiques normals i corrents.

Em sorprèn que a Madrid se sentin com un nen amb sabates noves per unes declaracions ajustades al guió, que no signifiquen res. Podrien haver dit altra cosa?

Cameron, per exemple, li podria haver recordat a Rajoy: si fossis més demòcrata i una mica més intel·ligent, hauries permès el referèndum quan el van demanar fa tres anys, com vaig fer jo, hauria sortit el NO, com a Escòcia, i ara no estaries en aquest embolic. Però clar, una manca de tacte d’aquesta magnitud és impossible per a la flegma britànica.

I Merkel?, podia haver dit quelcom així: si Espanya no fos tan voraç en el seu desig recaptador i no els prengués més del 4% del PIB, com marca la llei a Alemanya, no s’haurien rebotat?  Dubto que la cancellera li deixés anar una reprimenda de tal magnitud a la mateixa Moncloa, per més teutònica que sigui.   

Rosa Parks en un autobús Montgomery 1955

Més curiós és el cas d’Obama que fa tals declaracions, no davant algú que ha sortit triat a les urnes, sinó davant del successor de qui va imposar a dit un dictador feixista aliat de Hitler. A més sap que és un govern amb el qual Rosa Parks hauria continuat seient a la part del darrera de l’autobús, perquè ho manen les lleis, i el mateix Obama estaria recollint cotó en una plantació esclavista del sud. Subtileses de la política internacional. 

Els manquen arguments

Ara que estic de vacances i he voltat per la meva estimada Espanya, he vist part dels debats de les TV estatals sobre la independència i estic sorprès en veure que, a part d’insults, desqualificacions i amenaces, ni comprenen el que passa ni tenen res a dir.

Es trist que polítics de primer ordre i periodistes que presumeixen de grans analistes, diguin que els motius pels quals l’independentisme ha passat del 8 o 10% dels catalans a casi un 50%, és que tenim el cervell rentat pel Sr. Mas i es quedin tan amples.

El més curiós és que tots assenteixen, malgrat uns arguments propis de barra de bar o d’una classe de P-5, i marxen convençuts de ser els factòtums de la política i el periodisme. O tenen por a la veritat; o són tant miops que no hi veuen; o defensen als que ens van fer marxar de les nostres terres per venir a Catalunya i a altres indrets.

Com en aquells cacics, els importa poc els motius. Des de les seves torres d’ivori, aspiren a que tot segueixi igual, el que significa perpetuar una incompetència inaguantable, perquè suposa: l’emigració per a molts, en no saber què fer ni amb la generació millor formada de nostra historia ni amb els casi 5 milions d’aturats; canviar la industrialització i el progres per les festes subvencionades; governar sols per a corruptes i comissionistes; i avergonyir-nos pels incompliments de normes internacionals.

No sé per què s’estranyen de que vulguem la independència, si és l’única cosa que es pot fer veient l’escàs futur dels nostres fills: 60% d’atur juvenil a mig país.  Si hi ha quelcom estrany, és que els catalans siguem els únics que ho volem, i que tanta gent es conformi a costa de l’esdevenir dels seus fills. Però una cosa ha de quedar clara: no marxem d’Espanya, marxem d’aquesta política indecent que ells representen. 

Les faltan argumentos

Ahora que estoy de vacaciones y he viajado por mi querida España, he visto parte de los debates de las TV estatales sobre la independencia y estoy sorprendido al ver que, a parte insultos, descalificaciones y amenazas, ni comprenden lo que pasa ni tienen nada que decir.

Es triste que políticos de primer orden y periodistas que presumen de grandes analistas, digan que los motivos por los que el independentismo ha pasado del 8 o 10% de catalanes a casi un 50%, es que tenemos el cerebro lavado por el Sr. Mas y se queden tan anchos.

Lo más curioso es que todos asienten, pese a unos argumentos propios de barra de bar o de clase de P-5, y se van convencidos de ser los factótums de la política y el periodismo. O tienen miedo a la verdad; o son tan miopes que no ven; o defienden a los que nos hicieron irnos de nuestras tierras para venir a Cataluña y a otros lugares.

Como a aquellos caciques, les importa poco los motivos. Desde sus torres de marfil, aspiran a que todo siga igual, lo que significa perpetuar una incompetencia inaguantable, porque supone: la emigración para muchos, al no saber qué hacer ni con la generación mejor formada de nuestra historia ni con los casi 5 millones de parados; cambiar la industrialización y el progreso por las fiestas subvencionadas; gobernar solo para corruptos y comisionistas; y avergonzarnos por los incumplimientos de normas internacionales.

No sé por qué se extrañan de que queramos la independencia, si es la única cosa que se puede hacer viendo el escaso futuro de nuestros hijos: 60% de paro juvenil en medio país.  Si hay algo raro es que los catalanes seamos los únicos que la queramos, y que tanta gente se conforme a costa del porvenir de sus hijos. Pero una cosa ha de quedar clara: no nos vamos de España, nos vamos de esa política indecente que ellos representan. 

Cap a un nou malbaratament?

Com aquest és el país del pèndol, que d’un extrem anem al contrari, sense possibilitat de terme mig, no sé el que em fa més por: si el que hem passat, que ens ha portat la crisis; o el que ve ara, amb els polítics demagogs de sou rebaixat.

Una revista de tirada nacional anunciava el “mapa dels alcaldes que s‘han rebaixat el sou”, però ningú parla de projectes coherents, de desenvolupament, de productivitat, de crear riquesa o de que si volem un tècnic que resolgui els problemes del municipi, caldrà pagar-lo, en cas contrari no es resoldran o fins i tot arribaran a empitjorar.

Com hi ha coses que sols les entenem amb el futbol, els posaré un símil futbolístic: a qui volen de davanter centre del seu equip? Al millor que puguin trobar o a qualsevol que s’emboliqui amb la pilota i se li coli entre les cames? Clar que volen al millor, al que en sàpiga més, tingui més experiència i demostri que ha ficat més gols, encara que tinguin de pagar-lo.

Dons a l’hora de buscar líders per portar les institucions endavant, hem caigut en la trampa d’escollir al que es presenti a sí mateix com un “gran golejador” i ens surti barat, sense saber si ha ficat algun gol o no en tota la seva vida.

Ja sé que la culpa la tenen els polítics tradicionals, que tampoc havien ficat gols, van cobrar molt, van robar i a més van fer una gestió lamentable, però la solució no pot ser anar-nos a l’altre extrem del pèndol, sinó prendre mesures per garantir la qualitat dels que contractem, en cas contrari em veig una altra vegada amb les pistes d’esquí en caps de secà a 12 milions, les bombolles de formigó a 50 milions, els ponts cap enlloc a 74 milions o l’escola substituïda per la casa del gall fer, i llavors no tindrem perdó de Déu.

NOTA: els exemples de l’últim paràgraf pertanyen a la sèrie de reportatges “La España del despilfarro” del diari El Mund i es poden veure a les seguents pàgines d'Internet. 

http://www.elmundo.es/espana/2014/08/24/53f8fd8922601dc11a8b4586.html
http://www.elmundo.es/espana/2014/08/31/540238afca47419b1b8b4579.html
http://www.elmundo.es/album/espana/2014/09/28/5427092ae2704edd158b4586.html
http://www.elmundo.es/espana/2014/10/19/5442fd84268e3e6d188b457e.html

¿Hacia un nuevo despilfarro?

Como este es el país del péndulo, que de una extremo nos vamos al contrario, sin posibilidad de término medio, no sé lo que me da más miedo: si lo que hemos pasado, que nos ha traído la crisis; o lo que viene ahora, con los políticos demagogos de sueldo rebajado.

Una revista de tirada nacional anunciaba el “mapa de los alcaldes que se han rebajado el sueldo”, pero nadie habla de proyectos coherentes, de desarrollo, de productividad, de crear riqueza o de que si queremos un técnico que resuelva los problemas del municipio, habrá que pagarlo, en caso contrario no se resolverán o incluso llegaran a empeorar.

Como hay cosas que solo las entendemos con el fútbol, les podré un símil futbolístico: ¿a quién quieren de delantero centro de su equipo? ¿Al mejor que puedan encontrar o a cualquiera que se líe con la pelota y se le cuele por entre las piernas? Claro que quieren al mejor, al que sepa más, tenga más experiencia y demuestre que ha metido más goles, aunque tengan que pagarle.

Pues a la hora de buscar líderes para llevar las instituciones adelante, hemos caído en la trampa de escoger al que se presente a sí mismo como un “gran goleador” y nos salga barato, sin saber si ha metido algún gol o no en toda su vida.

Ya sé que la culpa la tienen los políticos tradicionales, que tampoco habían metido goles, cobraron mucho, robaron y además hicieron una gestión lamentable, pero la solución no puede ser irnos al otro extremo del péndulo, sino tomar medidas para garantizar la calidad de los que contratemos, en caso contrario me veo otra vez con las pistas de esquí en secarrales a 12 millones, las burbujas de hormigón a 50 millones, los puentes a ninguna parte a 74 millones o la escuela substituida por la casa del urogallo, y entonces no tendremos perdón de Dios.  

NOTA: los ejemplos del último párrafo pertenecen a la serie de reportajes “La España del despilfarro” del diario El Mundo y pueden verse en las siguientes páginas de Internet. 

http://www.elmundo.es/espana/2014/08/24/53f8fd8922601dc11a8b4586.html
http://www.elmundo.es/espana/2014/08/31/540238afca47419b1b8b4579.html
http://www.elmundo.es/album/espana/2014/09/28/5427092ae2704edd158b4586.html
http://www.elmundo.es/espana/2014/10/19/5442fd84268e3e6d188b457e.html

La riquesa es crea o sols es transfereix?

Quina visió tan restringida de la riquesa hi ha al nostre país, on el PP, com el PSOE abans que ell, estan més preocupats de transferir diner d’unes CCAA a altres, que de crear o facilitar la seva creació, ocultant així la seva incompetència al darrera d’una suposada solidaritat sostinguda amb els recursos que no han ajudat a crear.  

Pensem que la riquesa és un únic pastís del que es poden fer trossos cada vegada més petits per acontentar a més gent. Al nostre país ningú té en compta que és variada i que el pastís s’ha de fer o no hi haurà res a repartir.

La Terra sempre ha tingut els mateixos recursos: la mateixa aigua, boscos, minerals, etc., fins que un dia apareix l’home, que comença a buscar i a transformar, així que avui amb aquests mateixos recursos tenim cases, cotxes, avions, vaixells, telèfons mòbils, ordinadors, internet, satèl·lits i un pilot de coses més, con és possible?

El que va fer la diferencia va ser posar a treballar l’únic recurs inesgotable que tenim a l’abast: la ment humana, capaç de transformar les coses que sempre han existit en coses que mai  havien existit abans fins a millorar la nostra existència, creant així més riquesa com més necessitats s’atenien.  

Però els nostres polítics, i molts autoproclamats progressistes, desconeixen que la riquesa es genera en resoldre necessitats, per això la menyspreen i s’oposen a ella esperant que un estat proteccionista, del que depenen per més que diguin detestar-lo, resolgui totes les nostres necessitats.

El resultat és que qui fa el pastís està tip de que no li donin ni les gracies; els que reben una porció sense l’esforç de coure’l, cada dia n’esperen més; i no es crea riquesa perquè no es cobreixen les necessitats; amb la qual cosa els polítics i falsos progres ja no tenen arguments per a sostenir un sistema tan ineficient i que no satisfà ningú.

¿La riqueza se crea solo de transfiere?

Qué visión tan restringida de la riqueza hay en nuestro país, donde el PP, como el PSOE antes que él, están más preocupados de transferir dinero de unas CCAA a otras, que de crear o facilitar su creación, ocultando así su incompetencia tras una supuesta solidaridad sostenida con los recursos que no han ayudado a crear.  

Pensamos que la riqueza es un único pastel del que se pueden hacer pedazos cada vez más pequeños para contentar a más gente. En nuestro país nadie tiene en cuenta que es variada y que el pastel hay que hacerlo o no habrá nada que repartir.

La Tierra siempre ha tenido los mismos recursos: la misma agua, bosques, minerales, etc., hasta que un día aparece el hombre, que empieza a buscar y a transformar, así que hoy con esos mismos recursos tenemos casas, coches, aviones, barcos, teléfonos móviles, ordenadores, internet, satélites  y un montón de cosas más, ¿cómo es posible?

Lo que hizo la diferencia fue poner a trabajar el único recurso inagotable que tenemos a nuestro alcance: la mente humana, capaz de transformar las cosas que siempre han existido en cosas que nunca habían existido antes hasta mejorar nuestra existencia, creando así más riqueza cuantas más necesidades se atendían.  

Sin embargo nuestros políticos, y muchos autoproclamados progresistas, desconocen que la riqueza se genera al resolver necesidades, por eso la desprecian y se oponen a ella esperando que un estado proteccionista, del que dependen por más que digan detestarlo, resuelva todas nuestras necesidades.

El resultado es que quien hace el pastel está harto de que no le den ni las gracias; los que reciben una porción sin el esfuerzo de cocerlo, cada día esperan más; y no se crea riqueza porque no se cubren las necesidades; con lo que los políticos y falsos progres ya no tienen argumentos para sostener un sistema tan ineficiente y que no satisface a nadie.