Consells als corruptes

Si l’últim esperpent de Marta Ferrusola és cert, hauria de fer-nos reflexionar sobre si es pot aprofitar la mala consciència d’alguns corruptes per limitar les seves accions, doncs convindran amb mi que quan algú té de fer-se passar per la “mare superiora” i anomenar “missals” als milions, és que no té la consciència tranquil·la.

En aquests delinqüents de guant blanc els recomano que, quan tinguin dubtes sobre si el que estan fent està bé o malament, facin la revisió ètica de la que parlen N. V. Peale i K. Blanchard en el seu llibre “El poder ètic del directiu” i que consisteix en contestar tres preguntes:

Primera: És legal el que estic fent? Entenent per “legal” no sols allò que no condemna el codi penal, sinó en un sentit més ampli que inclou la ètica i ajustar-se a les bones maneres de fer de cada àmbit o professió.  En cas que la resposta sigui “no”, no cal contestar les altres dues.

Segona: És equilibrat, és a dir, just per a tots els interessats a curt i a llarg termini? Cal evitar els forts desequilibris, com els grans guanys a costa d’enormes pèrdues, perquè genera ressentiment i això sempre és negatiu. El joc net o fair play h

a de ser una obligació, especialment en els afers públics.

Tercera: Com em sentiria si això es fes públic? Quan algú fa una cosa que va contra el seu codi moral del que està bé, no té més remei que sentir-se malament ja que el millor coixí és una consciència tranquil·la. 

I per últim recordar, a tots els que estan pensant en fer carrera o diners gracies a la corrupció, que no hi ha cap forma bona de fer una cosa dolenta. 

Consejos a los corruptos

Si el último esperpento de Marta Ferrusola es cierto, debería hacernos reflexionar sobre si se puede aprovechar la mala conciencia de algunos corruptos para limitar sus acciones, pues convendrán conmigo que cuando alguien tiene que hacerse pasar por la “madre superiora” y llamarle “misales” a los millones, es que no tiene la conciencia tranquila.

A esos delincuentes de guante blanco les recomiendo que, cuando tengan duda sobre si lo que están haciendo está bien o mal, hagan el chequeo ético del que hablan N. V. Peale y K. Blanchard en su libro “El poder ético del directivo” y que consiste en contestar tres preguntas:

Primera: ¿Es legal lo que estoy haciendo? Entendiendo por “legal” no sólo aquello que no condena el código penal, sino en un sentido más amplio que incluye la ética y ajustarse a las buenas maneras de hacer de cada ámbito o profesión. En caso de que la respuesta sea “no”, no hace falta contestar las otras dos.

Segunda: ¿Es equilibrado, es decir, justo para todos los interesados a corto y a largo plazo? Se deben evitar los fuertes desequilibrios, como las grandes ganancias a costa de enormes pérdidas, porque genera resentimiento y eso siempre es negativo. El juego limpio o fair play debe ser una obligación, especialmente en los asuntos públicos.

Tercera: ¿Cómo me sentiría si esto se hiciera público? Cuando alguien hace algo que va contra su código moral de lo que está bien, no tiene más remedio que sentirse mal por ello puesto que la mejor almohada es una conciencia tranquila. 

Y por último recordarles, a todos los que están pensando en hacer carrera o dinero gracias a la corrupción, que no hay ninguna forma buena de hacer una cosa mala. 

Dignitat i prosperitat

El govern de l’estat i els mitjans de comunicació de Madrid, s’entesten en mostrar als independentistes catalans com el fruit d’un nacionalisme semblant a l’espanyol: imperialista, excloent i autoritari.

No han entès que no som res d’això i que, de fet, Catalunya ha estat sempre una terra d’acollida, que no va dubtar en posar de president de la Generalitat a algú que no havia nascut aquí, com va passar amb José Montilla.

La majoria dels que darrerament ens hem convertit a l’independentisme ho hem fet per dos motius.

El primer és compartit per totes les persones i col·lectius: l’anhel de dignitat. Volem que es respecti la nostra llengua i la nostra cultura, ser tractats com iguals i que no sigui aquí inconstitucional allò que en altres CCAA és constitucional, i estem tips de ser insultats, vilipendiats i acusats d’insolidaris per aquells a qui paguem les festes amb un 9% del nostre  PIB.

I el segon també el comparteix el món sencer: el desig de prosperar i de donar-los un futur millor als nostres fills. Estem segurs de que viure en un país que no ha aconseguit mai donar feina a tota la seva gent, no portarà prosperitat. No volem que el 70% dels nostres joves estiguin convençuts de que tindran d’anar-se’n a l’estranger per guanyar-se la vida. I ja posats, creiem que viure en una república és millor que fer-ho en una monarquia noucentista governada pels qui s’enyoren del feixisme més ranci d’Europa.

El que de veritat m’estranya, del procés que està vivint Catalunya, és que sigui l’únic d’Espanya i que tants espanyols acceptin de bona fe que això és a l’única cosa que poden aspirar o que és el millor que els poden deixar als seus fills.

Dignidad y prosperidad

El gobierno del estado y los medios de comunicación de Madrid, se empeña en mostrar a los independentistas catalanes como el fruto de un nacionalismo parecido al español: imperialista, excluyente y autoritario.

No han entendido que no somos nada de eso y que, de hecho, Cataluña ha sido siempre una tierra de acogida, que no dudó en poner de presidente de la Generalitat a alguien que no había  nacido aquí, como ocurrió con José Montilla.

La mayoría de los que últimamente nos hemos convertido al independentismo lo hemos hecho por dos motivos.

El primero es compartido por todas las personas y colectivos: el anhelo de dignidad. Queremos que se respete nuestra lengua y nuestra cultura, ser tratados como iguales y que no sea aquí inconstitucional lo que en otras CCAA es constitucional, y estamos hartos de ser insultados, vilipendiados y acusados de insolidarios por aquellos a los que pagamos las fiestas con un 9% de nuestro PIB.

Y el segundo también lo comparte el mundo entero: el deseo de prosperar y de darles un futuro mejor a nuestros hijos. Estamos seguros de que vivir en un país que no ha logrado jamás dar trabajo a toda su gente, no traerá prosperidad. No queremos que el 70% de nuestros jóvenes estén convencidos de que tendrán que irse al extranjero para ganarse la vida. Y ya puestos, creemos que vivir en una república es mejor que hacerlo en una monarquía decimonónica gobernada por quienes añoran el fascismo más rancio de Europa.

Lo que de verdad me extraña, del proceso que está viviendo Cataluña, es que sea el único de España y que tantos españoles acepten de buena fe que esto es a lo único que pueden aspirar o que es lo mejor que les pueden dejar a sus hijos.

Acabar amb la corrupció (Català)

Recurregut de les escombraries fins incineradora

Els proposo una endevinalla: Si Roma paga per enviar les seves escombraries a més de 1.000 Km de distancia per ser cremades en una planta incineradora d’Àustria, i a més això abasteix d’energia a 170.000 cases austríacs, qui està gestionant millor?

Aquest cas mostra que el mateix problema es pot abordar de moltes maneres i que, segons l’opció triada, els resultats seran diferents. En la lluita contra la corrupció, els sembla que actuem com els romans o com els austríacs?

Als EEUU, desprès de descobrir el frau del Sr. Madoff, el van jutjar i empresonar en pocs mesos. Nosaltres vam tardar casi 20 anys en sentenciar a Josep Lluís Núñez pel cas Hisenda. Aquest funcionament de la justícia ajuda a frenar la corrupció?

Quan es va descobrir que l’energètica Enrom era un frau planificat, va acabar en bancarrota. Així tractem nosaltres a les energètiques que es posen d’acord per pujar preus en plena onada de fred hivernal?

En el cas Enrom també es va jutjar a Arthur Andersen, que havia legalitzat les trampes, auditant els comptes. La sentencia els impedia treballar per a les empreses que cotitzaven a borsa. Si no fem el mateix, quin incentiu tindran les consultores per auditar la veritat?

De fet, en no limitar el número de legislatures per ocupar un càrrec electe de responsabilitat, nosaltres mateixos vam posar les bases per facilitar la corrupció, ja que quan algú porta 20 anys en un càrrec acaba creient que és seva la cadira, els diners i el país sencer. Quantes vegades s’ha debatut a les Corts limitar els mandats a dues legislatures?

Si responen honestament en aquestes preguntes sabran si sortirem d’aquesta corrupció o si farem com els romans: viure al mig de les nostres pròpies escombraries, per més que la solució la tinguem davant del nas.

Acabar con la corrupción (Castellano)

Les propongo un acertijo: Si Roma paga por

Recorrido de la basura hasta la planta incineradora 

mandar su basura a más de 1.000 Km de distancia para ser quemada en una planta incineradora de Austria, y además ello abastece de energía a 170.000 casas austriacas, ¿quién está gestionando mejor?

Este caso muestra que el mismo problema se puede abordar de muchas maneras y que, según la opción escogida, los resultados serán distintos. En la lucha contra la corrupción, ¿les parece que actuamos como los romanos o como los austríacos?

En EEUU, tras descubrir el fraude del Sr. Madoff, le juzgaron y encarcelado en pocos meses. Nosotros tardamos casi 20 años en sentenciar a José Luís Núñez por el caso Hacienda. ¿Ese funcionamiento de la justicia ayuda a frenar la corrupción?

Cuando se descubrió que la energética Enrom era un fraude planificado, acabó en bancarrota. ¿Así tratamos nosotros a las energéticas que se ponen de acuerdo para subir precios en plena ola de frío hibernal?

En el caso Enrom también se juzgó a Arthur Andersen, que había legalizado las trampas, auditando las cuentas. La sentencia les impedía trabajar para las empresas que cotizaban en bolsa. Si no hacemos lo mismo, ¿qué incentivo tendrán las consultoras para auditar la verdad?

De hecho, al no limitar el número de legislaturas para ocupar un cargo electo de responsabilidad, nosotros mismos pusimos las bases para facilitar la corrupción, ya que cuando alguien lleva 20 años en un cargo acaba creyendo que es suyo el puesto, el dinero y el país entero. ¿Cuántas veces se ha debatido en las Cortes limitar los mandatos a dos legislaturas?

Si responden honestamente a estas preguntas sabrán si saldremos de esta corrupción o si haremos como los romanos: vivir en medio de nuestra propia basura, por más que la solución la tengamos delante de las narices.

De quin patriotisme parlem?

Els meus amics no independentistes qüestionen el meu patriotisme, i no m’estranya, atès que jo ho faig cada dia, en qüestionar-me el meu i també el seu. Es un exercici que els recomano. Quan em pregunto si aquesta és l’única Espanya possible, concloc que ni es l’única ni la millor.

El meu pare va anar al servei militar a principis de 1936 i li van fer jurar lleialtat a una bandera tricolor, amb l’Himne a Riego, sota un govern republicà que pretenia modernitzar el país i fer-lo més pròsper, equitatiu i just.

Als pocs mesos, els mateixos que li demanaven donar fins l’última gota de sang per Espanya, la van ultratjar, la van violentar i van matar més de mig milió de compatriotes amb ajuda estrangera, per tornar-la a les tenebres convertida en una caserna amb església a un costat i presó a l’altre. Quin dels dos és el meu país?

Aquella España retrògrada, aïllada, injusta, al servei dels poderosos, que deia estimar els símbols però que odiava als espanyols, ens la van vendre com l’única possible. Segur que no hi ha alternatives millors?

Els que van impulsar aquella indecència bèl·lica i es van auto-proclamar nacionals van ser els que ens van donar lliçons de moralitat. Dir que s’estima al país mentre es tiranitza la seva gent era la seva idea de bon patriota?

I ara el govern del PP, hereu dels que van donar suport en aquell ultratge, segueixen proclamant-se bons espanyols, mentre fan servir els càrrecs per robar a mans plenes. Aquest és el seu concepte d’amor i respecte a la pàtria? Doncs no coincideix amb el meu.  

No és estrany que molts estem confusos sobre què és Espanya i que desperti ambigüitat de sentiments. Com deia el poeta Catul: “Odio i estimo, potser et preguntis per què…”.