Carta oberta a Don Juan Carlos Rodríguez Ibarra (Català)

Sr. Ex president de la Junta d’Extremadura

Moltes gràcies per les seves darreres declaracions en les que comparava al President de la Generalitat, Artur Mas, amb  els dictadors Hitler i Musolini, perquè per fi m’ha fet comprendre una cosa que no he entès en els últims 30 anys: com és possible que una terra com Extremadura, que ha rebut diners a cabassos dels fons europeus i de la resta d’Espanya, continués amb el  mateix retràs polític, econòmic i cultural que va portar a milers dels seus ciutadans a abandonar la seva terra?

Gracies a vostè he entès que el motiu no és altre que una classe política que, ja sigui per ignorància, negligència o mala fe, confon, tergiversa i manipula els conceptes més elementals per mantenir-se en el poder, suposant que la ciutadania és tan immadura que no se’n adonarà de les seves tretes. 

Que vostè confongui una consulta al poble, que hauria de ser l’essència de la democràcia, amb les dictadures feixistes de mitjans del segle passat, indica clarament que no ha entès el que és la democràcia, per més que s’hagi servit de ella pels seus propis fins polítics. Podria recordar-li que li escric aquesta carta el dia en que les Illes Malvines fan un referèndum per decidir el seu futur, avalat per la Gran Bretanya, però segur que aquesta futesa d’un país que sols fa mil anys que té democràcia no l’ interessa per a res.  

Suposo que també comparteix la tesis de l’actual president de la seva Comunitat en confondre immigració amb segrest, el mateix que han confós  crear llocs de treball amb fer places de funcionaris (35% de la seva massa laboral, és a dir 90’78 funcionaris per cada 1000 habitants, mentre la mitjana espanyola és de 58’78 / 1000) i per suposat fa anys que confon el progrés amb la subvenció. El pitjor de tot és que ni vostè por creure’s que tals mesures  són les que trauran a Extremadura del retràs en el que es troba, per més que intenti enganyar als seus conciutadans.   

Tinc clar que confon també el crear riquesa amb passar pel Ministeri d’Economia per emportar-se els fons europeus i el que eufemísticament anomenen solidaritat nacional (recollint aquest 17’78% que las balances fiscals de 2005 li donaven a la seva Comunitat per la gran gestió d’anar a parar la ma, sense amoïnar-se de qui aporta els diners, perquè fer-ho no resulta castís.

A més sempre ha confós fer política amb llençar bilis contra propis i estranys mentre culpava a tothom dels mals de la seva terra.

Però sense dubte sí hi ha una cosa que no ha confós i és que per mantenir-se en el poder, necessitava tenir una població el més ignorant possible, per tal que es creguessin les mentides i l’odi que els transmetia i no se’n adonessin: ni del desastre que la seva gestió ha representat per Extremadura (34'06% d'atur, segons l’Enquesta de Població Activa de desembre de 2012); ni de la manera com els ha robat, des de fa dècades, el seu dret a un desenvolupament econòmic de veritat.

Sense dubte aquesta necessitat de perpetuar la ignorància és el motiu pel qual Extremadura és la cinquena CCAA que menys inverteix en educació per alumne perquè si els formessin com és degut i com els extremenys es mereixen, vostè no hauria tingut cap possibilitat de presidir aquella noble terra.

Per últim Sr. Rodríguez Ibarra és gracies a individus com vostè, que fins i tot els catalans d’adopció també ens estem fent independentistes, però no es confongui de nou, no és per trancar amb els extremenys, andalusos, gallecs o navarresos, sinó per no tenir d’aguantar a demagogs intolerants com vostè que en un país normal estarien a anys llum de qualsevol responsabilitat pública. 

Li reitero el meu agraïment per aclarir-me aquest dubte i per reafirmar-me en la convicció de que l’únic camí sensat per a Catalunya, en benefici propi, però també en benefici d’extremenys, castellans, bascos o canaris, és separar-se d’Espanya a veure si així la societat espanyola obre els ulls, es torna una mica més exigent i neteja tota la classe política de patriotes de pa sucat amb oli que, com vostè, diuen estimar Espanya però que no estimen ni al país ni als seus ciutadans. 

---

Carta abierta a Don Juan Carlos Rodríguez Ibarra (Castellano)

Sr. Ex presidente de la Junta de Extremadura

Muchas gracias por sus últimas declaraciones en las que comparaba al Presidente de la Generalitat, Artur Mas, con los dictadores Hitler y Musolini, porque por fin me ha hecho comprender algo que no he entendido en los últimos 30 años: ¿como es posible que una tierra como Extremadura, que ha recibido dinero a espuertas de los fondos europeos y del resto de España, continuara con el mismo retraso político, económico y cultural que llevó a miles de sus ciudadanos a abandonar su tierra?

Gracias a usted he entendido que el motivo no es otro que una clase política que, ya sea por ignorancia, negligencia o mala fe, confunde, tergiversa y manipula los conceptos más elementales para mantenerse en el poder, suponiendo que la ciudadanía es tan inmadura que no se dará cuenta de sus tretas. 

Que usted confunda una consulta al pueblo, que debería ser la esencia de la democracia, con las dictaduras fascistas de mediados del siglo pasado, indica claramente que no ha entendido lo que es la democracia, por más que se haya servido de ella para sus propios fines políticos. Podría recordarle que le escribo esta carta el día en que las Islas Malvinas hacen un referéndum para decidir su futuro, avalado por la Gran Bretaña, pero seguro que esa minucia de un país que solo hace mil años que tiene democracia no le interesa para nada. 

Supongo que también comparte la tesis del actual presidente de su Comunidad al confundir inmigración con secuestro, lo mismo que han confundido crear empleo con hacer plazas de funcionarios (35% de su masa laboral, es decir 90’78 funcionarios por cada 1000 habitantes, mientras la media española es de 58’78 / 1000) y por supuesto hace años que confunde el progreso con la subvención. Lo peor es que ni siquiera usted puede creerse que tales medidas son las que sacaran a Extremadura del retraso en el que se halla, por más que intente engañar a sus conciudadanos. 
   

Tengo claro que confunde también el crear riqueza con pasar por el Ministerio de Economía para llevarse los fondos europeos y lo que eufemísticamente llaman solidaridad nacional (recogiendo ese 17’78% que las balanzas fiscales de 2005 le daban a su comunidad por la gran gestión de ir a parar la mano), sin preocuparse de quien aporta los dineros, porque hacerlo no resulta castizo.

Además siempre ha confundido hacer política con lanzar bilis contra propios y extraños mientras culpaba a todo el mundo de los males de su tierra.

Pero sin duda sí hay una cosa que no ha confundido y es que para mantenerse en el poder, necesitaba tener una población lo más ignorante posible, para que se creyeran las patrañas y el odio que les transmitía y no se dieran cuenta: ni del desastre que su gestión ha representado para Extremadura (34’06% de paro, según la Encuesta de Población Activa de diciembre de 2012); ni de la manera como les han robado, desde hace décadas, su derecho a un desarrollo económico de verdad.

Sin duda esa necesidad de perpetuar la ignorancia es el motivo por el que Extremadura es la quinta CCAA que menos invierte en educación por alumno porque si les formaran como es debido y como los extremeños se merecen, usted no habría tenido ninguna posibilidad de presidir aquella noble tierra.

Por último Sr. Rodríguez Ibarra es gracias a individuos como usted, que incluso los catalanes de adopción también nos estamos haciendo independentistas, pero no se confunda de nuevo, no es para romper con los extremeños, andaluces, gallegos o navarros, sino para no tener que aguantar a demagogos intolerantes como usted que en un país normal estarían a años luz de cualquier responsabilidad pública.

Le reitero mi agradecimiento por aclararme esa duda y por reafirmarme en la convicción de que el único camino sensato para Cataluña, en beneficio propio, pero también en beneficio de extremeños, castellanos, vascos o canarios, es separase de España a ver si así la sociedad española abre los ojos, se vuelve un poco más exigente y limpia toda la clase política de patriotas de pacotilla que, como usted, dicen amar a España pero que no aman ni al país ni a sus ciudadanos. 

---

Espanyolejant (Català)

Espanya mai ha tingut en compta la benedicció que suposa la diversitat dels pobles que conformen el nostre país, amb costums i llengües diferents que proporcionen una varietat de la que tots hauríem de beneficiar-nos i enorgullir-nos. 

Però nosaltres sols busquem l’homogeneïtat, i aquest rebuig a les diferències l’hem resolt sempre amb aquella dita tan nostra de mort  el gos, acabada la ràbia, amb el que tot queda justificat per eliminar els problemes sense haver d’abordar-los racionalment i amb diàleg, que resulta més delicat i exigeix comprensió i respecte.  

  

Quan alguna cosa no ens agrada no ho discutim, ni ho argumentem, sinó que ho apartem i ho eliminem, a ser possible físicament, i així creiem mantenir el país net d’idees contaminants i de subjectes indesitjables, sense abordar mai els problemes en profunditat, ni interessar-nos per les seves causes. 

Aquesta intolerància ens ha portat a ser el país amb més cops d’estat d’Europa perquè ¿per a què discutir sobre concepcions de país si es pot eliminar físicament als que no pensen com un? 

No creguin que és quelcom del passat o una hipòtesi remota, perquè això és el que s’ha fet amb el jutge Garzón, apartat de la judicatura quan va començar a ser incòmode front a la corrupció i les ferides mal tancades de la passada Guerra Civil.

I és el que s’intenta fer amb el independentisme català, al que es procura eliminar de rel sense analitzar les seves causes o el perquè, desprès de més de trenta anys de democràcia, fins i tot els catalans més sensats s’han fet independentistes.

Amb tals postures Espanya adopta la pitjor de les solucions possibles, especialment en ple segle XXI, amb un món globalitzat que no accepta ja aquestes actituds excloents. El drama és que no sabem adoptar-ne altres així que els resultats sols poden ser la catàstrofe interna i el desprestigi extern.  

Españoleando (Castellano)

España nunca ha tenido en cuenta la bendición que supone la diversidad de los pueblos que conforman nuestro país, con costumbres y lenguas diferentes que proporcionan una variedad de la que todos deberíamos beneficiarnos y enorgullecernos. 

 Pero nosotros sólo buscamos la homogeneidad y ese rechazo a las diferencias lo hemos resuelto siempre con aquel dicho tan nuestro de muerto el perro, se acabó la rabia, con el que todo queda justificado para eliminar los problemas sin tener que abordarlos racionalmente y con dialogo, que resulta más delicado y exige comprensión y respeto.  

Cuando algo no nos gusta no lo discutimos, ni lo argumentamos, sino que lo apartamos y lo eliminamos, a ser posible físicamente, y así creemos mantener el país limpio de ideas contaminantes y de sujetos indeseables, sin abordar jamás los problemas en profundidad, ni interesarnos por sus causas. 

Esta intolerancia nos ha llevado a ser el país con más golpes de estado de Europa porqué ¿para qué discutir sobre concepciones de país si se puede eliminar físicamente a los que no piensan como uno?. 

No crean que es algo del pasado o una hipótesis remota, porque eso es lo que se ha hecho con el juez Garzón, apartado de la judicatura cuando empezó a ser incómodo frente a la corrupción y las heridas mal cerradas de la pasada Guerra Civil.

Y es lo que se intenta hacer con el independentismo catalán, al que se procura eliminar de raíz sin analizar sus causas o el porqué, tras más de treinta años de democracia, hasta los catalanes más sensatos se han hecho independentistas.

Con tales posturas España adopta la peor de las soluciones posibles, especialmente en pleno siglo XXI, con un mundo globalizado que no acepta ya estas actitudes excluyentes. El drama es que no sabemos adoptar otras así que los resultados sólo pueden ser la catástrofe interna y el desprestigio externo.   

Mims de la política (Català)

¿Han vist alguna vegada un mim fent el número d’estar tancat al darrera d’una imaginària paret de cristall? En aquests darrers dies els polítics m’han recordat a aquests mims, estenent les mans i amb cara d’impotència. Ara és la corrupció, però fan el mateix cada vegada que hi ha un problema, gesticulen, es lamenten i asseguren que necessiten una altra llei per afrontar-lo, i que Déu agafi confessat al proper… 

Però no és cert que no puguin fer res, podrien actuar amb el que tenen perquè com va dir Lao Tse, un viatge de mil kilòmetres comença amb un primer pas. Hi ha alternatives per no perdre la poca credibilitat que els queda.

Podrien començar per ficar a la presó als corruptes i defraudadors confessos com el Sr. Felix Millet. Per això no cal esperar. Si el problema és que les presons no estan pensades per als rics, com li van dir a Jordi Evole al “Salvados”, que habilitin una o dues de les noves presons per a ells.

Si no saben què fer, una solució senzilla és copiar el que fan els nostres socis més avançats. Copiar tampoc és complicat. A la Gran Bretanya fa poc va dimitir un ministre per mentir en una multa de tràfic i a Alemanya la ministra de Educació acaba de dimitir per sospites de plagi a la seva tesi doctoral.

També ajudaria no indultar a condemnats per delictes de corruoció o tortura.  

Caldria endurir les penes a qui difamin a càrrecs públics sense proves, ja que no pot sortir tan barat calumniar a la gent, però en compensació, s’hauria d’apartar als imputats de les primeres línies de responsabilitat, simplement per respecte a la ciutadania. Quan el Sr. Bustos torna a l’alcaldia de Sabadell per no perdre-la ¿es que els habitants de Sabadell no tenen dret a tenir un alcalde lliure de sospita?, ¿o és que l’alcaldia és propietat del Sr. Bustos?

 
Si volen recuperar una mica de credibilitat i dignitat democràtica han de deixar de gesticular y començar a actuar

Mimos de la política (Castellano)

¿Han visto alguna vez un mimo haciendo el número de estar encerrado tras una imaginaria pared de cristal? En estos últimos días los políticos me han recordado a esos mimos, extendiendo las manos y con cara de impotencia. Ahora es la corrupción, pero hacen lo mismo cada vez que hay un problema, gesticulan, se lamentan y aseguran que necesitan otra ley para afrontarlo, y que Dios coja confesado al próximo… 
 

Pero no es cierto que no puedan hacer nada, podrían actuar con lo que tienen porque como dijo Lao Tse, un viaje de mil kilómetros empieza con un primer paso. Hay alternativas para no perder la poca credibilidad que les queda.

Podrían empezar por encarcelar a los corruptos y defraudadores confesos como el Sr. Félix Millet. Para eso no hace falta esperar. Si el problema es que las cárceles no están pensadas para los ricos, como le dijeron a Jordi Evole en “Salvados”, que habiliten una o dos de las nuevas prisiones para ellos.

Si no saben qué hacer, una solución sencilla es copiar lo que hacen nuestros socios más avanzados. Copiar tampoco es complicado. En Gran Bretaña hace poco dimitió un ministro por mentir en una multa de tráfico y en Alemania la ministra de Educación acaba de dimitir por sospechas de plagio en su tesis doctoral.

También ayudaría no indultar a condenados por delitos de corrupción o tortura.  

Habría que endurecer las penas a quienes difamen a cargos públicos sin pruebas, ya que no puede salir tan barato calumniar a la gente, pero en compensación, se debería apartar a los imputados de las primeras líneas de responsabilidad, simplemente por respeto a la ciudadanía. Cuando el Sr. Bustos vuelve a la alcaldía de Sabadell para no perderla ¿es que los habitantes de Sabadell no tienen derecho a tener un alcalde libre de sospecha?, ¿o es que la alcaldía es propiedad del Sr. Bustos?

Si quieren recuperar algo de credibilidad y dignidad democrática deben dejar de gesticular y empezar a actuar.

Descrèdit de la política (Català)

Quan als EEUU van fer fora al president Richard Nixon, per mentir al poble, la democràcia en aquell país no es va afeblir sinó tot el contrari, es va enfortir quan tothom va comprovar que ningú estava per sobre de la llei i això va donar més confiança en la democràcia, perquè tenien unes eines excel·lents per lluitar contra la mentida i la corrupció: les lleis sobiranes, que estaven inclús per sobre de l’home més poderós de la Terra. 

A més el país no es va aturar, ni hi va haver cap hecatombe, demostrant així que no hi ha ningú imprescindible i que no depenien de cap salvador de la pàtria ja que la democràcia i les lleis són l’única garantía veritable del bon funcionament de les institucions. 

Cal ser molt humil, i estimar i respectar profundament a un país i als seus ciutadans, per tractar-los amb la maduresa i el respecte que suposa, oferir-los un sistema que no perpetuï a ningú en el poder i on ningú sigui imprescindible per tal que tot segueixi funcionant. 

¡Què diferent de nosaltres desprès de la dictadura! Amb l’arrogància i prepotència els polítics es van erigir en salvadors d’un poble al que sempre han menystingut per considerar-lo immadur e incapaç d’entendre el país i el món, per això van crear un sistema que els perpetués en el poder (una sola volta electoral, llistes tancades, sense límit en el número de legislatures que es pot ocupar un càrrec de màxima responsabilitat) fent-nos creure que sense ells estaríem perduts i desemparats. 

Uns polítics que diuen estimar a Espanya però que ni l’estimen a ella ni als seus ciutadans perquè sols s’estimen a ells mateixos i a les prebendes que puguin aconseguir mitjançant el càrrec, per això encara no han corregit aspectes fonamentals per a la dignitat democràtica del país, com el finançament dels partits o dels ens locals, que evitaria la major part dels escàndols de corrupció. Ells es mantenen ferms encara que sigui a costa del desprestigi