El pla de Rajoy (Català)

Potser després de tot Rajoy sí tingui un pla, per no un pla per a millorar el país, acabar amb l’atur o portar-nos prosperitat, sinó per regenerar la seva imatge personal i perpetuar al PP en el govern durant anys.

¿A ningú li sorprèn que en aquesta investidura el president en funcions hagi fet tot el possible per enfadar a tota la cambra, inclosos els seus recents aliats? ¿Es que no sabia que així anàvem a les terceres eleccions encara que, segons diuen, ningú les vol?

Si hi ha terceres eleccions és més que probable que Rajoy les torni a guanyar, sobre tot perquè la dreta, més disciplinada, seguirà votant al PP; mentre que les esquerres, més fragmentades i amb lluites intestines, tornaran a perdre-les elles soletes.

¿I què passarà quan Rajoy els hagi guanyat per tercera vegada consecutiva? Que el món el veurà com el màrtir d’unes esquerres tan intolerants i poc democràtiques, que cal guanyar-les tres vegades per tal que acceptin els resultats de les urnes. El ridícul serà tant monumental  que als seus líders, amb la credibilitat per terra i sense projectes, perquè si els tinguessin ens els haurien explicat, no els quedarà mes opció que dimitir.

Hauran de cercar nous lideratges, amb una visió més nítida del país, que facin un projecte atractiu a l’electorat, en comptes de quedar-se en els eslògans i en les campanyes de la por. Això els costarà anys en els que el PP podrà governar tranquil·lament.

El més lamentable és que la regeneració de Rajoy, és a dir el pas de ser considerat un polític mediocre, incompetent i sospitós de corrupció, a un màrtir de la intransigència hispana, no serà mèrit seu sinó de la miopia dels seus oponents.

El plan de Rajoy (Castellano)

Quizá después de todo Rajoy sí tenga un plan, pero no un plan para mejorar el país, acabar con el paro o traernos prosperidad, sino para regenerar su imagen personal y perpetuar al PP en el gobierno durante años.

¿A nadie le sorprende que en esta investidura el presidente en funciones haya hecho todo lo posible para enfadar a toda la cámara, incluidos sus recientes aliados? ¿Acaso no sabía que con ello íbamos a las terceras elecciones aunque, según dicen, nadie las desea?

Si hay terceras elecciones es más que probable que Rajoy las vuelva a ganar, sobre todo porque la derecha, más disciplinada, seguirá votando al PP; mientras que las izquierdas, más fragmentadas y con luchas intestinas, volverán a perderlas ellas solitas.

¿Y qué ocurrirá cuando Rajoy les haya ganado por tercera vez consecutiva? Que el mundo le verá como el mártir de unas izquierdas tan intolerantes y poco democráticas, que hay que ganarles tres veces para que acepten los resultados de las urnas. 

El ridículo será tan monumental que a sus líderes, con la credibilidad por los suelos y sin proyectos, porque si los tuvieran nos los habrían explicado, no les quedará más opción que dimitir.

Tendrán que buscar nuevos liderazgos, con una visión más nítida del país, que hagan un proyecto atractivo al electorado, en vez de quedarse en los eslóganes y en las campañas del miedo. Eso les costará años en los que el PP podrá gobernar a sus anchas.

Lo más lamentable es que la regeneración de Rajoy, es decir el paso de ser considerado un político mediocre, incompetente y sospechoso de corrupción, a un mártir de la intransigencia hispana, no será mérito suyo sino de la miopía de sus oponentes.

Quina democràcia és aquesta ?

Han vist la pel·lícula “L’últim vot”? Tracta de que un sol votant pot desempatar el resultat de les eleccions als EEUU. Un únic individu pot donar-li la presidència a un o altre candidat, el seu vot serà inapel·lable i d’ell dependrà el futur del país més poderós de la terra i dels seus 280 milions d’habitants.

Què diferent del  que fem nosaltres: 15 dies de campanya, un dia per a votar i desprès varius mesos perquè els partits acabin d’interpretar a la seva manera, sempre interessada, el que han dit les urnes.

Quina classe de democràcia és aquesta en la que l’electorat no té la darrera paraula? 40 anys exigint votar per a que els perdedors pactin en els despatxos al marge del que hagin dit les urnes? Qui els ha atorgat el dret a situar-se per sobre de la voluntat popular?

El més curiós és que es diuen demòcrates però fan tot el possible per evitar acomplir amb els resultats, una veritable irresponsabilitat en un país com el nostre on mai es va permetre expressar-se democràticament.

No em mal interpretin, ni soc del PP ni els he votat mai, però és evident que han guanyat les eleccions dues vegades, possiblement perquè els ciutadans consideren que els demés són encara pitjors.

La resta de partits han d’acatar la voluntat popular i fer autocrítica de perquè l’electorat prefereix als protagonistes de la Gürtel, dels sobres marrons, de l’emigració juvenil o de la conspiració contra Cataluña, abans que als que es defineixen portadors dels valors espirituals de la revolució.

Em diuen que aquí no es tria al president com als EEUU i per això hi ha pactes. La meva pregunta és la mateixa:  ¿Estem segur de que quan es demanava democràcia, durant els 40 anys de dictadura, era per a què l’última paraula la tinguessin dos o tres y no tot l’electorat? 

¿Qué democracia es esta?

¿Han visto ustedes la película “El último voto”? Trata de que un solo votante puede desempatar el resultado de las elecciones en EEUU. Un único individuo puede darle la presidencia a uno u otro candidato, su voto será inapelable y de él dependerá el futuro del país más poderoso de la tierra y de sus 280 millones de habitantes.

Qué diferente de lo que hacemos nosotros: 15 días de campaña, un día para votar y luego varios meses para que los partidos acaben de interpretar a su manera, siempre interesada, lo que han dicho las urnas.

¿Qué clase de democracia es esta en la que el electorado no tiene la última palabra? ¿40 años exigiendo votar para que los perdedores pacten en los despachos al margen de lo que hayan dicho las urnas? ¿Quién les ha otorgado el derecho a situarse por encima de la voluntad popular?

Lo más curioso es que se llaman demócratas pero hacen todo lo posible para evitar cumplir con los resultados, una verdadera irresponsabilidad en un país como el nuestro donde nunca se permitió expresarse democráticamente.

No me malinterpreten, ni soy del PP ni les he votado nunca, pero es evidente que han ganado las elecciones dos veces, posiblemente porque los ciudadanos consideran que los demás son todavía peores.

El resto de partidos deben acatar la voluntad popular y hacer autocrítica de porque el electorado prefiere a los protagonistas de la Gürtel, de los sobres marrones, de la emigración juvenil o de la conspiración contra Cataluña, antes que a los que se definen portadores de los valores espirituales de la revolución.

Me dicen que aquí no se elige al presidente como en EEUU y por eso hay pactos. Mi pregunta es la misma: ¿Estamos seguros de que cuando se pedía democracia, durante los 40 años de dictadura, era para que la última palabra la tuvieran dos o tres y no todo el electorado? 

Alçada política (Català)

No se si els passa com a mi, que quan veig als nostres actuals polítics, em pregunto on estan els equivalents dels Suárez, González, Carrillo, Fraga,  Tierno Galván, Tamames, Herrero de Miñón, etc.

¿Com pot ser que amb democràcia i llibertat, amb més accés a la cultura i major formació, els nostres polítics hagin patit una davallada tan manifesta de la seva alçada política i intel•lectual, que va arribar a popularitzar allò de que alguns no podrien ni servir el cafè al consell d’administració d’una empresa de veritat?

Espero que ningú cregui que és per casualitat, perquè les casualitats de 40 anys en política no existeixen, per més que ens ajudi a tranquil·litzar la nostra consciència, fent-nos la il·lusió de que no hi tenim res a veure.

La resposta és ben senzilla. El nostre sistema polític no limita el número de legislatures que es pot ostentar un càrrec de màxima responsabilitat, per això qui l’ocupa sempre ha procurat evitar l’ascens de qualsevol que li pugui fer ombra. 40 anys d’un sistema que sistemàticament margina l’excel·lència i el resultat està a la vista de qualsevol.

Limitar el número de legislatures a 2 canviaria el funcionament dels partits perquè, fins i tot ostentant la majoria absoluta, es veurien obligats a buscar recanvis excel·lents, per no perdre la confiança de l’electorat. De meres corretges de transmissió dels desitjos (sovint inconfessables) del cap, es convertirien en aparells de cerca, formació i preparació dels futurs líders del país.

La decisió és nostra: podem seguir sense fer res, permetent que ens governin els més submisos i lleials al capitost, amb independència de la seva capacitat i preparació; o bé exigir que canviï el sistema, posar les dues legislatures i que hagin de buscar i preparar als millors. 

Talla política (Castellano)

No sé si les pasa como a mí, que cuando veo a nuestros actuales políticos, me pregunto donde están los equivalentes de los Suárez, González, Carrillo, Fraga,  Tierno Galván, Tamames, Herrero de Miñón, etc.

¿Como puede ser que con democracia y libertad, con más acceso a la cultura y mayor formación, aquellos que aspiran a ser nuestros líderes hayan sufrido una mengua tan manifiesta de su talla política e intelectual, hasta llegar a popularizar aquello de que algunos no podrían ni servir el café en el consejo de administración de una empresa de verdad?

Espero que nadie crea que es por casualidad, porque las casualidades de 40 años en política no existen, por más que nos ayude a tranquilizar nuestras consciencias, haciéndonos creer que no tenemos nada que ver en ello.

La respuesta es bien sencilla. Nuestro sistema político no limita el número de legislaturas que se puede ostentar un cargo de máxima responsabilidad, por eso quien lo ocupa siempre ha procurado evitar el ascenso de cualquiera que le pueda hacer sombra. 40 años de un sistema que sistemáticamente margina la excelencia y el resultado está a la vista de cualquiera.

Limitar el número de legislaturas a 2 cambiaría el funcionamiento de los partidos porque, incluso ostentando la mayoría absoluta, se verían obligados a buscar recambios excelentes, para no perder la confianza del electorado. De meras correas de transmisión de los deseos (con frecuencia inconfesables) del jefe, se convertirían en aparatos de búsqueda, formación y preparación de los futuros líderes del país.

La decisión es nuestra: podemos seguir sin hacer nada, permitiendo que nos gobiernen los más  sumisos y leales al mandamás, con independencia de su capacidad y preparación; o bien exigir que cambien el sistema, poner las dos legislaturas y que tengan que buscar y preparar a los mejores. 

Crisi de governabilitat (Català)

Espanya té serioses dificultat per formar govern, com abans li va passar a Catalunya, tot i que aquesta va trobat una sortida menys rocambolesca. Unes terceres eleccions no canviaran gaire el panorama, ni milloraran les expectatives de tenir un executiu potent i qualificat. Hi ha municipis amb 9 grups polítics per a 11 regidors, el que en dificulta la presa de decisions. Estem davant d’una greu crisis de governabilitat. 

40 anys afavorint als partits que tenien la clau per formar govern, donant-los més responsabilitats de les obtingudes a les eleccions, ha eliminat el desig de crear coalicions programàtiques i ha fet aparèixer partits que no aspiren a guanyar, sinó a convertir-se en la frontissa imprescindible per governar i assolir així uns càrrecs i un poder que no els han donat les urnes.

Tenim doncs un dilema entre representativitat i governabilitat. Si seguim com fins ara, o incrementem la representativitat, com proposen alguns, ens podrem considerar moderns, però estem abocats a la ingovernabilitat de l’estat, de les CCAA i dels ajuntaments. Per contra si prenem mesures per limitar la representativitat (fer primàries com als EEUU o segona volta com a França) correm el risc de ser titllats de poc demòcrates, però garantirem la governabilitat futura, afavorint las majories.

El dilema està servit i el lector decidirà què prefereix. Per la meva banda no necessito tenir-los al davant per saber que en aquest país, com en qualsevol altre, hi ha intransigents a cada extrem de l’electorat que voldrien eliminar als que no opinen com ells. No estic segur que sigui bona idea portar-los al Parlament, ni oferir-los dirigir institucions, ja que sense ells probablement tot funcionaria millor.