El retorn d’Aznar (català)

Vaig admirar a Aznar quan, desprès d’anunciar que només estaria dues legislatures, efectivament no es va presentar a les següents eleccions, ja que vaig suposar que seria un precedent per a la resta dels polítics.

Però aquella anècdota no va influir en cap càrrec del país, perquè tots van seguir agafats com una paparra, i a més, veient els reiterats intents del propi Aznar per tornar, crec que el que volia era emular al seu predecessor, el Sr. Fraga.

Quan, el 1986, Manuel Fraga va començar a ser qüestionat pels resultats electorals, va presentar la seva dimissió, després de posar al front d’AP al polític més mediocre que va trobar, l’andalús Hernández Mancha.

El nou líder conservador no sols era incompetent, sinó que a més tenia la fatxenderia i prepotència que només proporciona la ignorància, així que li va posar una moció de censura a Felipe González.

Cal reconèixer-li el seu atreviment (o inconsciència), doncs el PSOE estava en el seu màxim apogeu, però res va evitar que la seva iniciativa fos un dels majors ridículs de la nostra democràcia, així que AP va cridar de nou al Sr. Fraga per que els salvés de la desfeta.

Felipe González i Antonio Hernández Mancha

A Espanya, on els polítics es perpetuen en el càrrec durant dècades, tots eliminen a qui els pot fer ombra i quan marxen procuren deixar algú que els faci bons.

El Sr. Aznar ho va intentar amb Rajoy, que era el pitjor valorat dels seus possibles substituts, però li va sortir malament, perquè el gallec era tot el contrari de l’andalús: poruc fins la paràlisi, poc treballador i al·lèrgic a prendre decisions.

Aznar es va quedar sense forat per tornar, fins ara, quan ha trobat un illetrat verborreic, el Sr. Pablo Casado, amb qui aconseguirà que aviat el PP el reclami com a salvador.

VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

El retorno de Aznar (castellano)

Admiré a Aznar cuando, tras anunciar que solo estaría dos legislaturas, efectivamente no se presentó a las siguientes elecciones, ya que supuse que sentaría un precedente para el resto de los políticos.

Pero aquella anécdota no influyó en ningún cargo del país, porque todos siguieron agarrados como una lapa, y además, viendo los reiterados intentos del propio Aznar por volver, creo que lo que quería era emular a su predecesor, el Sr. Fraga.

Cuando, en 1986, don Manuel Fraga empezó a ser cuestionado por los resultados electorales, presentó su dimisión, después de poner al frente de AP al político más mediocre que encontró, el andaluz Hernández Mancha.

El nuevo líder conservador no solo era incompetente, sino que además tenía la chulería y prepotencia que solo proporciona la ignorancia, así que le puso una moción de censura a Felipe González.

Hay que reconocerle su atrevimiento (o inconsciencia), pues el PSOE estaba en su máximo apogeo, pero nada evitó que su iniciativa fuera uno de los mayores ridículos de nuestra democracia, así que AP llamó de nuevo al Sr. Fraga para que les salvara del desastre.

Felipe González y Antonio Hernández Mancha

En España, donde los políticos se perpetúan en el cargo durante décadas, todos eliminan a quienes pueden hacerles sombra y cuando se van procuran dejar a alguien que les haga buenos.

El Sr. Aznar lo intentó con Rajoy, que era el peor valorado de sus posibles sustitutos, pero le salió mal, porque el gallego era todo lo contrario del andaluz: miedoso hasta la parálisis, poco trabajador y alérgico a tomar decisiones.

Aznar se quedó sin hueco al que volver, hasta ahora, cuando ha encontrado un iletrado verborreico, el Sr. Pablo Casado, con quien logrará que pronto el PP le reclame como salvador.

VIVA LA REPÚBLICA

LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS

El feixisme a casa (català)

Em preocupa veure a VOX a Andalusia, però encara em preocupa més la reacció dels altres partits, la dreta llençant-se als seus braços per aconseguir càrrecs i l’esquerra enganxada a la seva imaginada superioritat moral.

El feixisme s’ha colat a les institucions, ignorar-ho és un error; menystenir-lo, un suïcidi; i ens enganyarem si pensem que ha estat casualitat. Menteixen els que ara diuen que Alemanya van votar a Hitler perquè els va donar un tomb el cap.

A Alemanya van guanyar perquè eren els únics que van tocar alguns temes candents, com que les sancions del tractat de Versalles eren un escandol o que una barra de pa no podia costar un milió de marcs. I, a falta d’altres discursos, la gent els va escoltar.

Ara VOX parlarà de problemes que estan al carrer, i que els polítics no s’atreveixen a tocar: la llei de violència de gènere ha estat la primera, després vindran la immigració il·legal, el malbaratament general, el rescat bancari no recuperat, l’atur que no baixa, els serveis més cars d’Europa, etc.

Temes n’hi ha de sobres perquè els acomodats partits no han vist la necessitat de prendre-li el pols al carrer. Quan alguna cosa no els agrada ho titllen de masclista, racista, feixista o políticament incorrecte i ho obliden.

El resultat és que no tenen cap projecte, al marge de robar tot el que puguin, com han fet PP i PSOE quan han tingut majoria. En canvi VOX sí té un projecte, com hem vist en les seves reivindicacions, malgrat sigui per tornar-nos al segle XV.

Mentre els partits segueixin amb por a tractar els problemes que preocupen als ciutadans, uns perquè només busquen enriquir-se amb el poder i altres perquè segueixen en el happy flower, el feixisme serà una amenaça real.

VISCA LA REPÚBLICA 

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

El fascismo en casa (castellano)

Me preocupa ver a VOX en Andalucía, pero aún me preocupa más la reacción de los otros partidos, la derecha lanzándose a sus brazos para lograr cargos y la izquierda pegada a su imaginada superioridad moral.

El fascismo se ha colado en las instituciones, ignorarlo es un error; despreciarlo, un suicidio; y nos engañamos si pensamos que ha sido casualidad. Mienten los que ahora dicen que Alemania votó a Hitler porque les dio un vuelco la cabeza.

En Alemania ganaron porque eran los únicos que tocaron algunos temas candentes, como que las sanciones del tratado de Versalles eran un escándalo o que una barra de pan no podía costar un millón de marcos. Y, a falta de otros discursos, la gente les escuchó.

Ahora VOX hablará de problemas que están en la calle, y que los políticos no se atreven a tocar: la ley de violencia de género ha sido la primera, luego vendrán la inmigración ilegal, el despilfarro general, el rescate bancario no recuperado, el paro que no baja, los servicios más caros de Europa, etc.

Temas hay de sobra porque los acomodados partidos no han visto la necesidad de tomarle el pulso a la calle. Cuando algo no les gusta lo tachan de machista, racista, fascista o políticamente incorrecto y lo olvidan.

El resultado es que no tienen ningún proyecto, al margen de robar todo lo que puedan, como han hecho PP y PSOE cuando han tenido mayoría. En cambio, VOX sí tiene un proyecto, como hemos visto en sus reivindicaciones, aunque sea para devolvernos al siglo XV.

Mientras los partidos sigan con miedo a tratar los problemas que preocupan a los ciudadanos, unos porque solo buscan enriquecerse con el poder y otros porque siguen en el happy flower, el fascismo será una amenaza real.

VIVA LA REPÚBLICA

LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS

Una llei poc ètica (català)

En el seu llibre “El poder ètic del directiu”, K. Blanchard i N . V. Peale, aconsellen un test per assegurar-se de que un projecte és ètic, consistent en unes senzilles preguntes, una d’elles diu: es just per a tots els interessats?

Si ens costa respondre en aquesta pregunta pot ajudar-nos canviar el subjecte, per exemple, a la llei de violència de gènere, canviem “home” per “negre” i “dona” per “blanc”.

Aquesta setmana el TS ha condemnat a un negre (home) a més pena que a un blanc (dona) per les baralles d’ambdós. I la cosa no estaria clara perquè un primer tribunal els havia imposat la mateixa condemna.

El feminisme radical va imposar una llei de violència de gènere, que diu que els espanyols tornem a ser diferents davant la Justícia, ara en funció del sexe, quelcom que mai havia demanat el feminisme original, que exigia la plena igualtat entre els sexes.

Va exigir recursos (ara uns 30.000 milions) per acabar amb el problema i ajudar a les dones maltractades. ¿I quin és el resultat? No sembla que s’hagi salvat cap dona i seguim sense comptabilitzar els mals tractes d’ancians, nens i homes.

Hauríem de saber en què es gasten els diners públics, perqué el registre d’una quarta part dels afectats per la violència domèstica pot portar-se en un portàtil. I també si hi ha dones vivint amb les seves parelles en altres països, a costa de la subvenció aconseguida després d’haver-los denunciat aquí.

Qui cregui que la de gènere és l’única violència a defensar, que recordi que aquesta setmana una dona de 52 anys ha mort a mans de la seva filla a Banyoles, i un nen de 2 mesos és a la UCI per una pallissa paterna, i que ambdós queden desemparats per aquesta llei.

Mai solucionarem un problema tan polièdric abordant-lo només des d’una cara.

VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

Una ley poco ética (castellano)

En su libro “El poder ético del directivo”, K. Blanchard y N . V. Peale, aconsejan un test para asegurarse de que un proyecto es ético, consistente en unas sencillas preguntas, una de ellas dice: ¿es justo para todos los interesados?

Si nos cuesta responder a esa pregunta puede ayudarnos cambiar el sujeto, por ejemplo, en la ley de violencia de género, cambiemos “hombre” por “negro” y “mujer” por “blanco”.

Esta semana el TS ha condenado a un negro (hombre) a más pena que a un blanco (mujer) por las peleas de ambos. Y la cosa no estaría clara porque un primer tribunal les había impuesto la misma condena.

El feminismo radical impuso una ley de violencia de género, que dice que los españoles volvemos a ser distintos ante la Justicia, ahora en función del sexo, algo que nunca había pedido el feminismo original, que exigía la plena igualdad entre los sexos.

Exigió recursos (ahora unos 30.000 millones) para acabar con el problema y ayudar a las mujeres maltratadas. ¿Y cuál es el resultado? No parece quese haya salvado ninguna mujer y seguimos sin contabilizar los malos tratos de ancianos, niños y hombres.

Deberíamos saber en qué se gastan los dineros públicos, porque el registro de una cuarta parte de los afectados por violencia doméstica puede llevarse en un portátil. Y también si hay casos de mujeres viviendo con sus parejas en otros países, a costa de la subvención lograda después de haberles denunciado aquí.

Quien crea que la de género es la única violencia a defender, que recuerde que esta semana una mujer de 52 años ha muerto a manos de su hija en Bañolas, y un niño de 2 meses está en la UCI por una paliza paterna, y que ambos quedan desamparados por esta ley.

Nunca solucionaremos un problema tan poliédrico abordándolo solo desde una cara.

VIVA LA REPÚBLICA

LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS

El dret d'autodeterminació (català)

Ara que el jutge ha dit que la crema de papers pels Mossos no era part de cap complot, comencen a caure les mentides de l’Estat contra Catalunya. Però encara en queden moltes, com que la Carta Magna no preveu el dret d’autodeterminació.

Si bé és cert que no es recull explícitament a la Constitució de 1978, també ho és que aquest dret va ser reconegut per Espanya fins i tot abans, quan vam signar el Pacte Internacional de Drets Econòmics Socials i Culturals (BOE núm. 103, de 30 d’abrilde 1977).

En l’article 1 d’aquest Pacte diu: “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i preveuen així mateix al seu desenvolupament econòmic social i cultural”.

I en el seu article 3 afegeix: “Els Estats Parts en el present Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris de fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret, de conformitat amb las disposicions de la Carta de las Nacions Unides”.

Quan ho comento amb amics de C’s o del PP (que els catalans estem a la grenya és una altre mentida), em diuen que eren altres temps, que necessitàvem el reconeixement internacional…

¿Espanya signa acords internacionals, a la babalà o per fer-se la foto, però sense intenció de acomplir-los? ¿Acompleix el que li va bé i la resta s’ho salta a la torera? ¿O és que ni siquiera van llegir el que signaven?

Si aquest és el nostre compromís amb els acords internacionals, no m’estranya que ningú ens prengui seriosament. El món necessita gent cabal per liderar-lo, no aprofitats que només busquen el que puguin treure de l’esforç aliè.

VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS