El retorn d’Aznar (català)

Vaig admirar a Aznar quan, desprès d’anunciar que només estaria dues legislatures, efectivament no es va presentar a les següents eleccions, ja que vaig suposar que seria un precedent per a la resta dels polítics.

Però aquella anècdota no va influir en cap càrrec del país, perquè tots van seguir agafats com una paparra, i a més, veient els reiterats intents del propi Aznar per tornar, crec que el que volia era emular al seu predecessor, el Sr. Fraga.

Quan, el 1986, Manuel Fraga va començar a ser qüestionat pels resultats electorals, va presentar la seva dimissió, després de posar al front d’AP al polític més mediocre que va trobar, l’andalús Hernández Mancha.

El nou líder conservador no sols era incompetent, sinó que a més tenia la fatxenderia i prepotència que només proporciona la ignorància, així que li va posar una moció de censura a Felipe González.

Cal reconèixer-li el seu atreviment (o inconsciència), doncs el PSOE estava en el seu màxim apogeu, però res va evitar que la seva iniciativa fos un dels majors ridículs de la nostra democràcia, així que AP va cridar de nou al Sr. Fraga per que els salvés de la desfeta.

Felipe González i Antonio Hernández Mancha

A Espanya, on els polítics es perpetuen en el càrrec durant dècades, tots eliminen a qui els pot fer ombra i quan marxen procuren deixar algú que els faci bons.

El Sr. Aznar ho va intentar amb Rajoy, que era el pitjor valorat dels seus possibles substituts, però li va sortir malament, perquè el gallec era tot el contrari de l’andalús: poruc fins la paràlisi, poc treballador i al·lèrgic a prendre decisions.

Aznar es va quedar sense forat per tornar, fins ara, quan ha trobat un illetrat verborreic, el Sr. Pablo Casado, amb qui aconseguirà que aviat el PP el reclami com a salvador.

VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS