Catalunya és la única? (Català)

El passat 8 d’abril una representació del Parlament català va anar al Congrés de Diputats de Madrid a demanar el traspàs de les competències per poder fer un referèndum i decidir el futur de Catalunya. A Madrid li ho va negar, com era d’esperar.

De tot aquest afer el que més em sorprèn és que Catalunya sigui la única Comunitat Autònoma que defensi la separació d’aquesta Espanya retrògrada, que ni viu ni deixa viure i que està entestada en tornar-nos a l’Edat Mitjana.

Que la nostra legislació, inclosa la Constitució, permeti la continuïtat d’un Govern sobre el que pesen massa dubtes perquè ha estat incapaç de negar de forma convincent les acusacions del seu ex-tresorer, demostra el poc respecte d’aquestes normes envers els ciutadans i hauria de ser motiu suficient per allunyar-se d’un país que ens menysté sistemàticament.

Que les set Autonomies que estan entre les deu zones amb més atur de tota Europa, per a les que la única esperança de futur és seguir rebent la caritat estatal, no es plantegin la sortida d’una Espanya que els ha condemnat a la misèria durant dècades, és un misteri per mi.

Que siguem el segon país del continent en pobresa infantil demostra la incompetència i la insensibilitat d’uns polítics preocupats sols pels seus càrrecs. Per si no hi ha caigut, aquesta pobresa suposa perdre bona part d’aquesta i potser de la següent generació de joves, per això no entenc que la ciutadania no pressioni per sortir d’un país que ha anihilat el futur dels seus fills. 

¿Cataluña es la única? (Castellano)

El pasado 8 de abril una representación del Parlament catalán fue al Congreso de los Diputados de Madrid a pedir el traspaso de las competencias para poder hacer un referéndum y decidir el futuro de Cataluña. En Madrid se lo negaron, como era de esperar.

De todo este asunto lo que más me sorprende es que Cataluña sea la única Comunidad Autónoma que defienda la separación de esta España retrógrada, que ni vive ni deja vivir y que está empeñada en devolvernos a la Edad Media. 

Que nuestra legislación, incluida la Constitución, permita la continuidad de un Gobierno sobre el que pesan demasiadas dudas porqué ha sido incapaz de negar de forma convincente las acusaciones de su ex-tesorero, demuestra el poco respeto de esas normas hacia los ciudadanos y debería ser motivo suficiente para alejarse de un país que nos desprecia sistemáticamente.

Que las 7 Autonomías que están entre las 10 zonas con más paro de toda Europa, para las que la única esperanza de futuro es seguir recibiendo la caridad estatal, no se planteen la salida de una España que las ha condenado a la miseria durante décadas, es un misterio para mí.

Que seamos el segundo país del continente en pobreza infantil demuestra la incompetencia e insensibilidad de unos políticos preocupados sólo por sus cargos. Por si no han caído en ello, esta pobreza supone perder buena parte de esta y quizá de la siguiente generación de jóvenes, por eso no entiendo que la ciudadanía no presione para salir de un país que ha aniquilado el futuro de sus hijos. 

Segrest a la democràcia (Català)

Una de les coses més peculiars i sorprenents d’aquest país és la capacitat que tenim de mesurar-ho tot en funció de la nostra pròpia unitat de mesura, de valorar les coses segons els nostres  interessos, al marge de la veritat, de la justícia o de qualsevol altra consideració.

Aquesta és la qualitat que fa que “als nostres” els ho perdonem tot, mentre exigim que caigui tot el pes de la llei sobre “els altres” pels mateixos fets, el que suposa una actitud tan hipòcrita e injusta que no encaixa en cap país civilitzat.   

A més alimenta els nostres instints més baixos, per això quan un entrenador de futbol recorre mig camp per ficar-li el dit a l’ull a l’entrenador de l’equip contrari, som incapaços de sancionar a un “dels nostres”. I es el mateix motiu pel que mitja classe política de Madrid exculpa a la Sra. Esperanza Aguirre desprès d’atropellar la moto d’un policia.

Però també és la causa de que a un colpista li diem “cabdill” i a una guerra civil “creuada”, o bé de tenir unes víctimes del terrorisme de primera i altres de segona o de que a les 60 dones mortes cada any en parella els diem “víctimes de la violència de gènere” mentre ningú se’n recorda dels 45 homes morts per les seves esposes també cada any.

Aquests dies s’està jutjant el segrest del Parlament de Catalunya, ocorregut el 15 de juny de 2011, i una part dels mitjans considera que allò no va tenir importància perquè ho van fer “els nostres” (qualsevols que siguin).

Em sorprèn que es banalitzi un segrest de la democràcia, ho faci Pavia, Tejero, Franco o aquests suposadament “nostres” especialment ara que gaudim d’una llibertat que hauríem d’esforçar-nos en protegir. Per això, si al final no passa res o el cas s’arxiva, caldrà anar pensant en demanar-li disculpes al Sr. Tejero Molina e indemnitzar-lo per les molèsties. 

Secuestro a la democracia (Castellano)

Una de las cosas más peculiares y sorprendentes de este país es la capacidad que tenemos de medirlo todo en función de nuestra propia vara de medir, de valorar las cosas según nuestros intereses, al margen de la verdad, de la justicia o de cualquier otra consideración.

Esta es la cualidad que hace que a “los nuestros” se lo perdonemos todo, mientras exigimos que caiga todo el peso de la ley sobre “los otros” por los mismos hechos, lo que supone una actitud tan hipócrita e injusta que no encaja en ningún país civilizado. 

Además alimenta nuestros instintos más bajos, por eso cuando un entrenador de fútbol recorre medio campo para meterle el dedo en el ojo al entrenador del equipo contrario, somos incapaces de sancionar a uno de “los nuestros”. Y es el mismo motivo por el que media clase política de Madrid exculpa a la Sra. Esperanza Aguirre tras arrollar la moto de un policía.

Pero también es la causa de que a un golpista le llamemos “caudillo” y a una guerra civil “cruzada”, o bien de tener víctimas del terrorismo de primera i de segunda o de que a las 60 mujeres muertas cada año en pareja les llamamos “víctimas de la violencia de género” mientras nadie se acuerda de los 45 hombres muertos por sus esposas también anualmente.

Estos días se está juzgando el secuestro del Parlament de Cataluña, ocurrido el 15 de junio de 2011, y una parte de los medios considera que aquello no tuvo importancia porque lo hicieron “los nuestros” (cualesquiera que estos sean).

Me sorprende que se banalice un secuestro de la democracia, lo haga Pavía, Tejero, Franco o estos supuestamente “nuestros”, especialmente ahora que gozamos de una libertad que deberíamos esforzarnos en proteger. Por eso, si al final no ocurre nada o el caso se archiva, habrá que ir pensando en pedirle disculpas al Sr. Tejero Molina e indemnizarle por las molestias. 

Re-fundar l'esquerra (Català)

El divendres, 28 de març, vaig a una llibreria de Manresa i m’hi trobo al Sr. Joan Herrera que presenta el seu nou llibre. Em quedo perquè conec al seu amfitrió, un company d’escola que no veia des de feia anys i tinc ganes de saludar-lo, però no escolto tota la xerrada.    

L’acte suposa veure de prop la realitat dels nostres polítics actuals. Demagògia a dojo, mitges veritats, mentides descarades, molta teoria política i excessiva crítica dels contraris però ni una sola proposta per resoldre els greus problemes del país, començant per com canviar la llei electoral per renovar la classe política o com generar riquesa per apaivagar les dificultats que pateix la gent.  

L’orador destil·la aquella suposada superioritat de qui s’autoanomena “progressista”, tot i que no hi ha res més antic i ranci que hipotecar el país durant dècades, amb els diners que no tenim, com van fer les esquerres les dues últimes legislatures. Però no li sento ni una paraula d’autocrítica, ni un retret a la “casta”. El Sr. Herrera (podria haver estat qualsevol altre) és l’exemple perfecte dels polítics que ja no necessitem perquè no poden aportar res al país desprès d’haver-lo arruïnat.

A més sembla haver oblidat que en democràcia tots els partits surten a pescar al mateix mar electoral així que, si la dreta treu més vots a l’estat, pot ser per dos motius: o bé el seu discurs agrada més a la gent, o bé el discurs de l’esquerra agrada menys als electors, en qualsevol cas el que toca és canviar el discurs i fer-lo més atractiu, no queixar-se dels demès.

Com que no ho diu ningú, ho diré jo, que no tinc vincles amb cap partit polític: si el PP governa al País Valencià, malgrat els Zaplana, Camps, Barberà, Fabra, Gurtel, etc., és per la incompetència de l’esquerra valenciana, i el mateix passa a Madrid i a altres indrets. Per més que ens pesi, el que urgeix no és re-fundar el capitalisme, sinó re-fundar aquesta esquerra, que no ha sabut adaptar-se als temps, perquè segueix ancorada en el passat amb idees i propostes que, segons es desprèn dels resultats electorals, interessen cada dia a menys gent i que, per manca d’idees, no sap fer res millor que esperar que li arribi el torn pel desgast dels rivals. 

Refundar la izquierda (Castellano)

El viernes, 28 de marzo, voy a una librería de Manresa y me encuentro al Sr. Joan Herrera que presenta su nuevo libro. Me quedo porqué conozco a su anfitrión, un compañero de la escuela que no veía desde hacía años y tengo ganas de saludarle, pero no escucho toda la charla.

  

El acto supone ver de cerca la realidad de nuestros políticos actuales. Demagogia a raudales, medias verdades, mentiras descaradas, mucha teoría política y excesiva crítica de los contrarios pero ni una sola propuesta para resolver los graves problemas del país, empezando por cómo cambiar la ley electoral para renovar la clase política o cómo generar riqueza para amortiguar las dificultades que sufre la gente. 

El orador destila aquella supuesta superioridad de quién se autoproclama “progresista”, pese a que no hay nada más antiguo y rancio que hipotecar el país durante décadas, con el dinero que no tenemos, como hicieron las izquierdas en las dos últimas legislaturas. Pero no le escucho ni una palabra de autocrítica, ni un reproche a la “casta”. El Sr. Herrera (podría haber sido cualquier otro) es el ejemplo perfecto de los políticos que ya no necesitamos porque no pueden aportar nada al país después de haberlo arruinado. 

Además parece haber olvidado que en democracia todos los partidos salen a pescar al mismo mar electoral así que, si la derecha saca más votos en el estado, puede ser por dos motivos: o bien su discurso gusta más a la gente, o bien el discurso de la izquierda gusta menos a los electores, en cualquier caso lo que toca es cambiar el discurso y hacerlo más atractivo, no quejarse de los demás.

Como nadie lo dice, lo diré yo, que no tengo vínculos con ningún partido político: si el PP gobierna en el País Valenciano, a pesar de los Zaplana, Camps, Barberà, Fabra, Gurtel, etc., es por la incompetencia de la izquierda valenciana, y lo mismo ocurre en Madrid y otros lugares.  Por más que nos pese, lo que urge no es re-fundar el capitalismo, sino re-fundar esta izquierda, que no ha sabido adaptarse a los tiempos, porque sigue anclada en el pasado con ideas y propuestas que, según se desprende de los resultados electorales, interesan cada día a menos gente y que, a falta de ideas, no sabe hacer nada mejor que esperar que le llegue el turno por el desgaste de los rivales.  

35 anys de fantasia nacional (català)

De tot el que està passant amb el procés català, el que més m’estranya és que l’estat espanyol no es pregunti els motius del malestar dels seus territoris dels que Catalunya és sols una part i no pas l’única.

Vam creure que el problema era la dictadura així que, una vegada mort el general, la democràcia ens portaria directament a un món de xauxa on podríem gaudir de totes les avantatges dels països del nostre entorn. L’entrada a la Unió Europea va contribuir a aquesta idea amb ajudes milionàries a fons perdut per modernitzar el país, així que ens va semblar que ser europeus era una bicoca sense cap mena de obligació.

La realitat és que gestionar una democràcia és molt més complicat que comandar una  dictadura i exigeix uns esforços i uns canvis que a Espanya ningú va afrontar, per això desprès de 35 anys descobrim que la nostra fantasia nacional fa aigües per tot arreu.

Els partits polítics, fets a la mida d’una oligarquia caciquil que ha fet de la política la seva professió i que vol perpetuar-se en el poder, són de tot menys democràtics. Alguns ni tant sols preveuen en els seus estatuts la possibilitat de fer primàries per triar candidats

Però no son únicament els partits polítics, a Espanya durant tot aquest temps no hem sigut capaços de definir quina organització territorial volem, quin model productiu o energètic ens és més favorable, quina educació és la més idònia per als nous temps que vivim, com ha de ser una justícia que ens està costant més de reformar que les forces armades, quina llei electoral hem de tenir per regenerar una classe política que ja és considerada el problema més greu del país, quina és la millor política exterior per garantir els nostres interessos, etc.

No hem entès que cal rendir comptes dels diners públics, que en democràcia la mentida es paga amb la dimissió, que la roba bruta es renta a casa sense molestar als veïns, que s’ha de ser curós amb els diners que ens deixen els nostres socis, que els compromisos s’han de complir o que no es pot anar de demòcrata amagant els morts de la dictadura dins l’armari.

Sí, Espanya té problemes molt greus i estic plenament convençut que la independència de Catalunya no és el pitjor sinó tot el contrari, possiblement contribuirà a la solució perquè llavors l’estat s’haurà d’enfrontar a la realitat i buscar respostes a les preguntes que no ha sabut contestar durant aquest 35 any.