Conseqüències del deute (1)

De tots és sabut que Espanya té ja un deute públic que suposa el 100% del seu PIB (més de 1’1 bilions, amb B, d’Euros), degut tant als baixos ingressos (escassa productivitat y competitivitat dels nostres productes) com a les excessives despeses de l’Estado (subvenció de tot allò imaginable, malbaratament inútil, corrupció, etc.).

Per més estrany que ens sembli, aquesta immensa xifra és diner que ha entrat al país i que hem de tornar. Com qui té una hipoteca, que pot viure al pis, mentre pagui les quotes mensuals, malgrat en realitat no sigui seu sinó del banc.

Podríem pensar que mentre ens prestin diners no hi ha problema, però sí que n’hi ha, el primer i més immediat és que qui ens compra bons, lletres i obligacions espera guanyar un interès, així que Espanya ja paga en interessos uns 30.000 milions d’Euros anuals.

I el segon problema és que el prestador (el Banc Central Europeo i altres bancs no centrals) calculen que un deute tan alt suposa un elevat risc de no acabar cobrant res si Espanya fa suspensió de pagaments, com hem fet ja 13 vegades a la història.

També han valorat que si no podéssim tornar el deute del BCE, posaríem en perill la viabilitat de tota la zona Euro, ja que Espanya és massa gran (47 milions de persones), en comparació amb el que sí van poder fer amb Grècia (11 milions).

Alarmats per aquesta possibilitat, la Sra. Merkel  ens va imposar una reforma constitucional per a garantir que els diners prestats pels estalviadors europeus (i alemanys), que són els que tenen els seus diners en els bancs que ens els han prestat, no els perdin.

Per això la reforma de l’article 135 de la Constitució diu dues coses: la primera que no podem endeutar-nos com a bojos, malgrat seguim fent-ho; i segona, y més important, en el punt 3 afirma que el pagament del deute “gaudirà de prioritat absoluta”, és a dir que està per sobre de pagar serveis com sanitat, educació o pensions.

Podem queixar-nos de la Sra. Merkel, però cal entendre que Europa s’hagi cansat de posar en risc els estalvis dels europeus perquè Espanya ho gasti en AVE que tanca als 6 mesos, en aeroports sense avions, autopistes sense cotxes o per salvar el Castor.

A més el BCE ja ha advertit que a partir de gener redueix la compra de deute espanyola a la meitat, fins el setembre i després ja veurem.

El problema és que aquest últim trimestre de 2017 vencen més de 40.000 M€ de deute que cal retornar (de capital, no interessos), més 50.000 M€ de dèficit públic, és a dir que hi hem d’assumir el pagament de 90.000 M€, als que cal sumar 131.500 M€ de capital que ens vencen el 2018 més el dèficit que es generi.

¿Recorden totes les retallades que es van fer entre 2010 i 2015, i  que tants problemes van donar als governs implicats?, doncs totes elles van suposar uns 23.000 M€ a tota Espanya (9.000 a Catalunya), ¿d’on traurem ara 90.000 i desprès 131.000?

Lamento ser un esgarriacries parlant del vil metall, però el govern del PP no diu res d’això ja que ho està tapant tot amb el tema de Catalunya. 

LLIBERTAT PRESOS POLITICS!!! 

VISCA LA REPUBLICA!!!