Gracies, professor Watson (català)

Watson (esquerra) i Crick (dreta)
amb el seu model d'ADN

La mort de James Watson ha passat casi desapercebuda en un país com el nostre, que sols reconeix i aplaudeix a qui sap donar cops a a pilota per que entri a la porteria. Una veritable pena.

Nascut a Chicago, el 1928, Watson va rebre el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina el 1962 pel descobriment de l’estructura de l’ADN, que tanta repercussió ha tingut des de llavors.

El seu llibre “La doble hèlice”, és ja un clàssic de la literatura científica i una veritable delícia, tant per a iniciats com per a llecs en ciència, i també ho és el del seu company Francis Crick “Quin boig propòsit”.

La descripció que fa Watson de la carrera, entre els membres del Laboratori de Cavendish, en el King’s College de Londres, i Linus Pauling a Califòrnia, pel descobriment, no té res a envejar a la d’Scott i Amundsen per arribar al Pol Sud.

Rosalind Franklin

Finalment, Cavendish va desvetllar el secret de la molècula de la vida i Watson, Crick i Maurice Wilkins van guanyar el Nobel de 1962.

Però una injustícia va entelar aquest reconeixement ja que, si Watson i Crick van poder definir l’estructura de l’ADN va ser gracies a les fotografies fetes per una col·lega, anomenada Rosalind Franklin, que no va poder ser nominada al Nobel per haver mort de càncer el 1958, als 37 anys.

Per la seva part, Linus Pauling ja havia rebut el Premio Nobel en Química el 1954, pels seus estudis sobre l’enllaç químic, i rebria també el Premi Nobel de la Pau, el 1962, per promoure una carta davant la ONU, signada per 11.000 científics, que demanaven la suspensió de les proves nuclears.

Va ser una apassionant lluita de gegants en el cim de la ciència.