Balances fiscals extremenyes (Català)

Sr. José Antonio Monago Terraza

President de la Junta de Extremadura

Sr. Monago

Cóm l’he estranyat en aquests mesos que ha estat en silenci! Gracies per tornar a il·lustrar-nos, ara amb les balances fiscals d’Extremadura. Tinc de confessar-li que tenia por de que ens defraudés ja que allò de considerar l’Atlàntic com el seu mar em semblava insuperable, però en aquesta nova entrega em trec el barret davant seu.

Parlar de les persones i posar a la balança als voltors negres, les àguiles imperials, les cigonyes negres i les grues, m’ha semblat genial, com allò d’oposar-se a tocar la solidaritat perquè trenca  l’equilibri entre espanyols, sense dir que ja està trencat en tres tipus de ciutadans clarament diferents:

Els de primera, que son els que gestionen els seus propis impostos i donen el que els sobra, com passa amb bascos i navarresos. Els de segona, que son els receptors nets de subvencions, com és el seu cas. I els de tercera, que som els aportadors nets a les arques del país, com passa amb Catalunya.

Per si no se’n ha adonat, el secreto no està en descobrir que Espanya tracta malament a un territori. Si repassa la història comprovarà que Espanya mai ha estat una mare amorosa, sinó una madrastra malvada que sempre ha tractat malament a la seva gent i als seus territoris, per això és que van marxar tants extremenys de la seva terra, no perquè fossin segrestats com s’entesten vostès en afirmar.  

  

Que l’Estat reparteix misèria, no cal que ens ho recordi, perquè ho sabem des que es va decidir gestionar el país amb el “cafè per a tots”. Del que es tracta és de saber qui paga el cafè i durant quan de temps més tindrà de fer-ho.

El dilema no és que vostès no produeixen CO2 sinó saber perquè, desprès de 35 anys de rebre diners a cabassos de l’Estat i de la Unió Europea, els polítics extremenys de tots els colors no han sabut donar-li en aquella noble terra un bri d’esperança en una vida millor i més digna que la d’esperar la caritat estatal.

El punt més fluix del seu sainet és el de contar el diner rebut sense posar el número d’habitants al costat, una relliscada que no enganya ni als més analfabets, però la resta és tot digne del major Groucho Marx, per això li insisteixo de nou en que continuï il·lustrant-nos.