Senyor President
El primer que vull dir-li
és que no els vaig votar a vostès, ni als socialistes, tot i que el vaig reconèixer
com el meu president des del moment en que va guanyar les eleccions. Per això tinc
d’expressar-li la meva total decepció envers la seva gestió ja que ha aconseguit
el que semblava impossible: fer bo al Sr. Zapatero.
El que més m’estranya
és que, entre els milers de militants que té el Partit Popular hagi format un Govern amb un ministre d’Educació
que, a l’era de la informació, vol adoctrinar-nos
i tornar-nos al segle XV; un ministre de Justícia que ha aconseguit el que mai
abans havia fet ningú a Espanya, que els jutges facin vaga; un ministre de l’Interior,
que reconeix ser incapaç de trobar als autors d’un informe policial amb calumnies
contra el president d’una Comunitat Autònoma; una ministra de Treball que, malgrat
els milions d’aturats, no va a les cimeres sobre ocupació que es convoquen a Europa;
un ministre d’Hisenda que cada dia amenaça a algun col·lectiu fent servir informació
confidencial del seu Departament; un ministre d’Economia que centrifuga el dèficit
cap als que presten els serveis, que són
les CCAA, reconeixent que els deu diners però sense estar disposat a pagar-ho, com
passa amb Catalunya (el que ens porta a ser el país més incomplidor d’Occident);
una ministra de Foment que s’oblida el Corredor Mediterrani fins poder fer tres
túnels sota els Pirineus; o una ministra de Sanitat, que assegura no estranyar-se
de que el seu marit li portés regals luxosos dia sí y dia també.
A més lidera vostè
un grup parlamentari on, en aprovar una mesura que perjudica als treballadors
(que són qui els paguen), esclata l’alegria amb un “que es fotin” i la vicepresidenta
del seu partit assegura que la manera de regenerar la vida política del país es
negant-los el sou als diputats.
Per si tot això fos
poca cosa semblen vostès capficats en prendre sols mesures que s’acarnissen con
una part de la societat, curiosament la menys responsable de la crisis (estudiants,
treballadors, aturats, pensionistes…), mentre s’entesten en protegir als
responsables del disbarat: bancs nacionals i estrangers, als que no han demanat
responsabilitats, tot i saber que han realitzat
pràctiques més que dubtoses (de “immorals” les han començat a qualificar els jutges);
defraudadors i evasors fiscals, als que han recompensat amb una rebaixa d’impostos
i una amnistia fiscal; directius comissionistes, malgrat haver enfonsat les
empreses (alguns premiats amb càrrecs en les companyies més importants del país
desprès d’haver estat qualificats com como dels pitjors presidents executius
del món); entitats de control que no han controlat res, i als que tampoc els
han demanat explicacions; empresaris i polítics imputats; etc. Ni siquiera se’n
havien adonat de que estaven emprant una llei “abusiva e injusta” per practicar
desnonaments, fins que Europa els hi ho ha recordat, perdent-se la conta de les
vegades que han tingut de rectificar-los…
Comprengui que per
al ciutadà del carrer és difícil prendre’ls per gent seriosa o suposar que
saben com treure’ns de la
crisis. Sense embuts li diré que porten camí de convertir-se
en el pitjor govern de la Democràcia i que si no para vostè l’actual tendència,
allò que tant li agrada de la “marca Espanya” acabarà essent la riota del món
sencer, a part de que passarà a la història como qui va trencar el país,
donant-li la independència a Catalunya, principalment perquè el demèrit del Govern
central ho farà inevitable, y qui sap si com el que va provocar la desaparició
d’Espanya perquè moltes altres CCAA comencen a estar també tipes.
Tot això no ha passat
de la nit al dia, sinó que és el resultat d’un sistema que va de mal en pitjor per
molts motius, però li resumiré els tres que em semblen més rellevants:
1.
Un sistema electoral que ha afavorit
que ocupin el poder els més mediocres i no els millors, així s’explica que els
governs del Sr. Aznar fossin pitjors que els primers governs del Sr. González, i
els del Sr. Zapatero pitjors que els del Sr. Aznar, per això el seu és pitjor que
els del seu antecessor, perquè vostès són la culminació d’aquesta tendència.
2.
El segon motivo és l’actual concepció
que els polítics tenen de l’exercici de la política en considerar-ho tot com a part
del botí electoral i valorar totes les qüestions en base a poder rascar uns quants
vots. Això els va portar a polititzar bancs i empreses per emplenar el país d’infraestructures
que no necessitàvem, algunes de les quals no les acabarem de pagar fins d’aquí
a cent anys, sense que cap tècnic pugues dir-los res sense exposar-se a ser acomiadat
o rellevat del càrrec.
3.
I per últim un sistema de
finançament de partits polítics i ens locals hipòcrita i maniqueista, en no acceptar
que necessiten diners i obligar-los a buscarse la vida, el que porta al finançament
irregular i aquest porta de la ma inevitablement la corrupció, que amb diner fàcil
acaba tenint vida pròpia. Ja hi ha implicat per assumptes de corrupció a la
Monarquia, a tots els partits, sindicats, CCAA, ajuntaments, empreses públiques
i privades, un President del Consell General del Poder Judicial i la llista
continua, per vergonya nostra. Per això el PP té o ha tingut imputats als tres
tresorers de la seva historia, perquè el problema no és el Sr. Barcenas sinó el
modelo.
Potser tingui raó
en el que deia en una de les seves darreres declaracions: que ni tot els
polítics espanyols són corruptes ni tenim
més corrupció que altres països. Però convindrà amb mi que sí som els
que pitjor la resolem.
Sense anar més lluny recodarà que a la Gran Bretanya fa poc
el ministre d’Energia dimitia per haver mentit feia deu anys en una multa de
tràfic. A Alemanya hi va fer també la ministra d’Educació per sospites de plagi
a la seva tesi doctoral. El 19 de març passat va dimitir el ministre de Pressupostos
francès per un conta a Suïssa no declarada i el passat dijous el número dos del
govern portuguès en anul·lar-li el seu títol universitari. Per fer el mateix a Espanya
no caldria canviar la Constitució, ni fer noves lleis, n’hi hauria suficient amb
prendre la
iniciativa. Però nosaltres seguim essent diferents, perquè vostès
s’entesten en que ho siguem. Sr. Rajoy vostè no pot admetre que una part dels
papers del Sr. Barcenas són veritat i aixecar-se al dia següent a la Moncloa sense
que hagi passat res ni al Govern ni al Partit, perquè això li resta credibilitat.
Tot i això crec que
vostè encara pot fer-li un gran servei a Espanya ajudant a canviar tot això, amb
la qual cosa es guanyaria un lloc a la història i en el cor dels espanyols, que
li ho agrairíem eternament, per això li proposo 10 mesures que podria prendre per
sortir de la crisis i reconduir aquest projecte que ara sembla sense rumb.
Mesures per a la
regeneració econòmica:
1.
Exigir responsabilitat per la
crisis:
- Als que l’han generat (bancs
nacionals i estrangers, empreses, polítics, etc.). Aquesta mesura implica
dir als bancs estrangers que de moment sols els tornarem el 50% dels
diners que ens han prestat, la resta dependrà de la seva responsabilitat.
Si promou aquesta mesura amb seriositat se li sumarà mitja Europa, i tindrà
un paper internacional que al nostre país no s’ha tingut mai.
- Als que tenien de vetllar per evitar-la:
Banc d’Espanya (posar la seva presidència en mans d’un tècnic i no d’un
polític) i agències de rating (buscar una solució com la que es va
prendre amb Arthur Andersen desprès del caso Enrom).
- A las auditories que van donar el
vist i plau a uns contes plenes de forats, que haurien de deixar de treballar
per a empreses que gestionin diners públics o que cotitzin en borsa.
2.
For tornar les indemnitzacions cobrades
als directius de bancs i empreses que van generar dèficits, en especial als que
van rebre diners públics per reflotar-les, a fi de no perpetuar l’idea de que la
manipulació i el treball mal fet tenen recompensa. En aquest punt ens hi juguem
la nostra credibilitat futura interna i externa.
3.
Deixar caure un banc (Bankia) assegurant
els dipòsits dels clients. Amb això aconseguirem
millorar la qualitat del nostre sistema bancari i eliminar la necessitat d’un altre rescat europeu (que caldria
retornar amb interessos).
Mesures per
racionalitzar l’Estat:
1.
Caldria reformar el finançament de
l’Estat de les autonomies. Li proposo que canviï el “cafè per a tots” per un nou
paradigma de “que cada pal aguanti la seva espalma”, és a dir que cada CCAA s’aguanti
amb els seus propis recursos. Estic segur de que desprès de 30 anys de rebre
subvencions, que segons Europa eren pel desenvolupament territorial, els territoris
de l’Estat hauran desenvolupat sistemes per al seu sosteniment independent, en
previsió del que sabíem tots: que les ajudes europees s’acabarien algun dia. No
cal que li digui que això hauria de simplificar la tensió autonòmica ja que,
com va dir Calvin Coolidge (30º president dels Estats Units) “res proporciona dignitat tan respectable ni
independència tan important com el no gastar més del que guanyem”, a la vegada
que milloraria la crisis de forma substancial ja que està demostrat que qui
gestionen els seus propis recursos, com basco i navarresos, tenen per exemple
una taxa d’atur molt inferior a la resta de l’Estat. Si a més vol redefinir les
autonomies, podria començar eliminant les 10 que no van acceptar les transferències
de sanitat fins el gener del 2002, perquè van demostrar no haver entès que governar
i prestar serveis suposa exercir una gran responsabilitat i no sols apuntar-se
a allò fàcil.
2.
Reduir l’Estat als organismes
imprescindibles, eliminant els duplicats o de dubtosa utilitat: eliminar les Diputacions
on quedin Autonomies, eliminar el Senat i disminuir el número de municipis són
les primeres mesures que es podrien prendre sense afectar per a res el
funcionament institucional.
3.
Abandonar la política estatal d’obres
faraòniques improductives o deficitàries i canviar l’enfocament capa les persones,
el coneixement i la productivitat, aprofitant el nostre potencial i situació geoestratègica:
Corredor Mediterrani, energies renovables (terrestres i marines), serveis a les
persones, paquets turístics - sanitaris – socials internacionals, investigació
en bio - ciències sobre tot per a la tercera edat, producció d’aliments de qualitat,
impulsar la creativitat (disseny, software sanitari i altres, art, música, videojoc,
cine i televisió, etc.), explotar els potencials de les nostres costes (turisme
de qualitat, mitjà ambient, natura, depuradores d’aigua per allunyar les sequeres),
facilitar la creació d’empreses amb mesures administratives i fiscals, etc.
Mesures per a
regenerar la política:
1.
Canviar el sistema electoral central
i autonòmic per un que garanteixi la dinamització de la vida política: llistes obertes,
dos legislatures màxim, dues voltes amb un mínim del 12’5 % de vots per passar
a la segona i una data concreta de les eleccions sense possibilitat d’avançar-les
per interessos partidistes.
2.
Limitar l’àmbit d’influència
política ja que el país no pot ser botí electoral. Ja hem parlat del Banc d’Espanya.
Bancs i caixes han d’estar també en mans de professionals i no de polítics. Reduir
la politització dels mitjans de comunicació així com de les empreses públiques
i privades. Separar de veritat els tres poders dels que parlava Montesquieu fa segles
i que són la base de la democràcia, per més que s’entestin vostès en una altra
cosa. Canviar subvencions per rebaixes fiscals per estimular la productivitat, la
qualitat i la creació de riquesa, en comptes de l’actual “parar la ma”, que
perjudica qualsevol iniciativa.
3.
Canviar les lleis de finançament de
partits i ens locals fent-les transparents i exigint auditories independents, amb
la qual cosa augmentaria el nivell d’exigència dels càrrecs electes en tenir de
retre contes de la gestió econòmica i no sols de la política.
Li he dit que li diria
10 mesures i van 9, la darrera és que, desprès de posar les bases per endegar
tot això dissolgui el Parlament i dimiteixi vostè i el Govern de manera
irrevocable per donar exemple, convocant noves eleccions. Seria important convèncer
al Sr. Rubalcaba per tal que tampoc es presentés (el valor que pot aportar al país
és més que dubtós), amb la qual cosa s’obriria un nou cicle polític amb primàries
per triar candidat en els dos grans
partits nacionals tot sabent les noves regles de joc i que la nova llei electoral
no permetria al guanyador romandre en el càrrec més de dues legislatures.
Sense res més, rebi
una salutació d’un ciutadà decebut.
