Espanyolejant (Català)

Espanya mai ha tingut en compta la benedicció que suposa la diversitat dels pobles que conformen el nostre país, amb costums i llengües diferents que proporcionen una varietat de la que tots hauríem de beneficiar-nos i enorgullir-nos. 

Però nosaltres sols busquem l’homogeneïtat, i aquest rebuig a les diferències l’hem resolt sempre amb aquella dita tan nostra de mort  el gos, acabada la ràbia, amb el que tot queda justificat per eliminar els problemes sense haver d’abordar-los racionalment i amb diàleg, que resulta més delicat i exigeix comprensió i respecte.  

  

Quan alguna cosa no ens agrada no ho discutim, ni ho argumentem, sinó que ho apartem i ho eliminem, a ser possible físicament, i així creiem mantenir el país net d’idees contaminants i de subjectes indesitjables, sense abordar mai els problemes en profunditat, ni interessar-nos per les seves causes. 

Aquesta intolerància ens ha portat a ser el país amb més cops d’estat d’Europa perquè ¿per a què discutir sobre concepcions de país si es pot eliminar físicament als que no pensen com un? 

No creguin que és quelcom del passat o una hipòtesi remota, perquè això és el que s’ha fet amb el jutge Garzón, apartat de la judicatura quan va començar a ser incòmode front a la corrupció i les ferides mal tancades de la passada Guerra Civil.

I és el que s’intenta fer amb el independentisme català, al que es procura eliminar de rel sense analitzar les seves causes o el perquè, desprès de més de trenta anys de democràcia, fins i tot els catalans més sensats s’han fet independentistes.

Amb tals postures Espanya adopta la pitjor de les solucions possibles, especialment en ple segle XXI, amb un món globalitzat que no accepta ja aquestes actituds excloents. El drama és que no sabem adoptar-ne altres així que els resultats sols poden ser la catàstrofe interna i el desprestigi extern.  

Españoleando (Castellano)

España nunca ha tenido en cuenta la bendición que supone la diversidad de los pueblos que conforman nuestro país, con costumbres y lenguas diferentes que proporcionan una variedad de la que todos deberíamos beneficiarnos y enorgullecernos. 

 Pero nosotros sólo buscamos la homogeneidad y ese rechazo a las diferencias lo hemos resuelto siempre con aquel dicho tan nuestro de muerto el perro, se acabó la rabia, con el que todo queda justificado para eliminar los problemas sin tener que abordarlos racionalmente y con dialogo, que resulta más delicado y exige comprensión y respeto.  

Cuando algo no nos gusta no lo discutimos, ni lo argumentamos, sino que lo apartamos y lo eliminamos, a ser posible físicamente, y así creemos mantener el país limpio de ideas contaminantes y de sujetos indeseables, sin abordar jamás los problemas en profundidad, ni interesarnos por sus causas. 

Esta intolerancia nos ha llevado a ser el país con más golpes de estado de Europa porqué ¿para qué discutir sobre concepciones de país si se puede eliminar físicamente a los que no piensan como uno?. 

No crean que es algo del pasado o una hipótesis remota, porque eso es lo que se ha hecho con el juez Garzón, apartado de la judicatura cuando empezó a ser incómodo frente a la corrupción y las heridas mal cerradas de la pasada Guerra Civil.

Y es lo que se intenta hacer con el independentismo catalán, al que se procura eliminar de raíz sin analizar sus causas o el porqué, tras más de treinta años de democracia, hasta los catalanes más sensatos se han hecho independentistas.

Con tales posturas España adopta la peor de las soluciones posibles, especialmente en pleno siglo XXI, con un mundo globalizado que no acepta ya estas actitudes excluyentes. El drama es que no sabemos adoptar otras así que los resultados sólo pueden ser la catástrofe interna y el desprestigio externo.   

Mims de la política (Català)

¿Han vist alguna vegada un mim fent el número d’estar tancat al darrera d’una imaginària paret de cristall? En aquests darrers dies els polítics m’han recordat a aquests mims, estenent les mans i amb cara d’impotència. Ara és la corrupció, però fan el mateix cada vegada que hi ha un problema, gesticulen, es lamenten i asseguren que necessiten una altra llei per afrontar-lo, i que Déu agafi confessat al proper… 

Però no és cert que no puguin fer res, podrien actuar amb el que tenen perquè com va dir Lao Tse, un viatge de mil kilòmetres comença amb un primer pas. Hi ha alternatives per no perdre la poca credibilitat que els queda.

Podrien començar per ficar a la presó als corruptes i defraudadors confessos com el Sr. Felix Millet. Per això no cal esperar. Si el problema és que les presons no estan pensades per als rics, com li van dir a Jordi Evole al “Salvados”, que habilitin una o dues de les noves presons per a ells.

Si no saben què fer, una solució senzilla és copiar el que fan els nostres socis més avançats. Copiar tampoc és complicat. A la Gran Bretanya fa poc va dimitir un ministre per mentir en una multa de tràfic i a Alemanya la ministra de Educació acaba de dimitir per sospites de plagi a la seva tesi doctoral.

També ajudaria no indultar a condemnats per delictes de corruoció o tortura.  

Caldria endurir les penes a qui difamin a càrrecs públics sense proves, ja que no pot sortir tan barat calumniar a la gent, però en compensació, s’hauria d’apartar als imputats de les primeres línies de responsabilitat, simplement per respecte a la ciutadania. Quan el Sr. Bustos torna a l’alcaldia de Sabadell per no perdre-la ¿es que els habitants de Sabadell no tenen dret a tenir un alcalde lliure de sospita?, ¿o és que l’alcaldia és propietat del Sr. Bustos?

 
Si volen recuperar una mica de credibilitat i dignitat democràtica han de deixar de gesticular y començar a actuar

Mimos de la política (Castellano)

¿Han visto alguna vez un mimo haciendo el número de estar encerrado tras una imaginaria pared de cristal? En estos últimos días los políticos me han recordado a esos mimos, extendiendo las manos y con cara de impotencia. Ahora es la corrupción, pero hacen lo mismo cada vez que hay un problema, gesticulan, se lamentan y aseguran que necesitan otra ley para afrontarlo, y que Dios coja confesado al próximo… 
 

Pero no es cierto que no puedan hacer nada, podrían actuar con lo que tienen porque como dijo Lao Tse, un viaje de mil kilómetros empieza con un primer paso. Hay alternativas para no perder la poca credibilidad que les queda.

Podrían empezar por encarcelar a los corruptos y defraudadores confesos como el Sr. Félix Millet. Para eso no hace falta esperar. Si el problema es que las cárceles no están pensadas para los ricos, como le dijeron a Jordi Evole en “Salvados”, que habiliten una o dos de las nuevas prisiones para ellos.

Si no saben qué hacer, una solución sencilla es copiar lo que hacen nuestros socios más avanzados. Copiar tampoco es complicado. En Gran Bretaña hace poco dimitió un ministro por mentir en una multa de tráfico y en Alemania la ministra de Educación acaba de dimitir por sospechas de plagio en su tesis doctoral.

También ayudaría no indultar a condenados por delitos de corrupción o tortura.  

Habría que endurecer las penas a quienes difamen a cargos públicos sin pruebas, ya que no puede salir tan barato calumniar a la gente, pero en compensación, se debería apartar a los imputados de las primeras líneas de responsabilidad, simplemente por respeto a la ciudadanía. Cuando el Sr. Bustos vuelve a la alcaldía de Sabadell para no perderla ¿es que los habitantes de Sabadell no tienen derecho a tener un alcalde libre de sospecha?, ¿o es que la alcaldía es propiedad del Sr. Bustos?

Si quieren recuperar algo de credibilidad y dignidad democrática deben dejar de gesticular y empezar a actuar.

Descrèdit de la política (Català)

Quan als EEUU van fer fora al president Richard Nixon, per mentir al poble, la democràcia en aquell país no es va afeblir sinó tot el contrari, es va enfortir quan tothom va comprovar que ningú estava per sobre de la llei i això va donar més confiança en la democràcia, perquè tenien unes eines excel·lents per lluitar contra la mentida i la corrupció: les lleis sobiranes, que estaven inclús per sobre de l’home més poderós de la Terra. 

A més el país no es va aturar, ni hi va haver cap hecatombe, demostrant així que no hi ha ningú imprescindible i que no depenien de cap salvador de la pàtria ja que la democràcia i les lleis són l’única garantía veritable del bon funcionament de les institucions. 

Cal ser molt humil, i estimar i respectar profundament a un país i als seus ciutadans, per tractar-los amb la maduresa i el respecte que suposa, oferir-los un sistema que no perpetuï a ningú en el poder i on ningú sigui imprescindible per tal que tot segueixi funcionant. 

¡Què diferent de nosaltres desprès de la dictadura! Amb l’arrogància i prepotència els polítics es van erigir en salvadors d’un poble al que sempre han menystingut per considerar-lo immadur e incapaç d’entendre el país i el món, per això van crear un sistema que els perpetués en el poder (una sola volta electoral, llistes tancades, sense límit en el número de legislatures que es pot ocupar un càrrec de màxima responsabilitat) fent-nos creure que sense ells estaríem perduts i desemparats. 

Uns polítics que diuen estimar a Espanya però que ni l’estimen a ella ni als seus ciutadans perquè sols s’estimen a ells mateixos i a les prebendes que puguin aconseguir mitjançant el càrrec, per això encara no han corregit aspectes fonamentals per a la dignitat democràtica del país, com el finançament dels partits o dels ens locals, que evitaria la major part dels escàndols de corrupció. Ells es mantenen ferms encara que sigui a costa del desprestigi

Descrédito de la política (castellano)

Cuando en EEUU echaron al presidente Richard Nixon, por mentir al pueblo, la democracia en aquel país no se debilitó sino todo lo contrario, se fortaleció cuando todo el mundo comprobó que nadie estaba por encima de la ley y ello dio más confianza en la democracia, porque tenían unas herramientas excelentes para luchar contra la mentira y la corrupción: las leyes soberanas, que estaban incluso por encima del hombre más poderoso de la Tierra.

Además el país no se paró, ni hubo ninguna hecatombe, demostrando así que no hay nadie imprescindible y que no dependían de ningún salvador de la patria ya que la democracia y las leyes son la única garantía verdadera del buen funcionamiento de las instituciones.

Hay que ser muy humilde, y amar y respetar profundamente a un país y a sus ciudadanos, para tratarles con la madurez y el respecto que supone, ofrecerles un sistema que no perpetúa a nadie en el poder y donde nadie sea imprescindible para que todo siga funcionando.

¡Qué distinto de nosotros tras la dictadura! Con arrogancia y prepotencia los políticos se erigieron en salvadores de un pueblo al que siempre han despreciado por considerarlo inmaduro e incapaz de entender el país y el mundo, por eso crearon un sistema que les perpetuara en el poder (una sola vuelta electoral, listas cerradas, sin límite en el número de legislaturas que se puede ocupar un cargo de máxima responsabilidad) haciéndonos creer que sin ellos estaríamos perdidos y desamparados.

Unos políticos que dicen amar a España pero que ni la aman a ella ni a sus ciudadanos porque sólo se aman a ellos mismos y a las prebendas que puedan conseguir por medio del cargo, por eso aun no han corregido aspectos fundamentales para la dignidad democrática del país, como la financiación de los partidos o de los entes locales, que evitaría la mayor parte de los escándalos de corrupción. Ellos se mantienen firmes aunque sea a costa del desprestigio de la vida política y el descrédito español en todo el mundo.