Pagar per serveis no rebuts (Català)

Com enyoro aquells anys que a Espanya sols pagàvem cars els serveis que consumíem! Res a veure amb el que passa ara, que paguem cars fins i tot els que no consumim.

Un bon exemple és el que va fer el Sr. Aznar, l’any 1998, en regalar-li 1’3 bilions (con B) de Pts a les elèctriques, per si la pèrdua del monopoli i tenir de competir pel favor del client, els suposava perdre algun cèntim.

Des de llavors moltes empreses, que presumeixen de modernes, han buscat la protecció estatal i els diners de les arques públiques, cada vegada que apareix un número vermell als seus comptes o que creuen que no guanyaran el que van prometre al Consell  d’Administració.

Aquell bilió de Pts i els casos més recents , com els 1400 milions d’euros del Castor, els 600 del túnel de Le Perthus o els 1500 a Abertis, per la baixada del trànsit a la A7, els pagarem durant varies dècades sense rebre cap servei a canvi.

I si esperen que la situació canviarà, ara ens proposen de que tots paguem les autopistes, tant si les fem servir com si no, amb l’argument de que acaben moltes concessions i han de compensar a qui ja les cobrava per triplicat (peatges, subvencions i prorroga de concessió).

Si els nostres polítics s’atreveixen a tractar-nos així és perquè estan convençuts de que hi estem d’acord o perquè creuen que els tenim tanta por que mai els exigirem responsabilitats.

En l’excel·lent llibre “Per què fracassen els països”, els seus autors asseguren que amb sous baixos, impostos alts i preus abusius per productes o serveis que ni siquiera es compraven voluntàriament,  Espanya va deixar a les seves colònies americanes un nivell de vida miserable per enriquir uns quants aristòcrates. Els sembla que hem evolucionat?

Pagar por servicios no recibidos (castellano)

¡Como añoro aquellos años que en España solo pagábamos caros los servicios que consumíamos! Nada que ver con lo que ocurre ahora, que pagamos caros incluso los que no consumimos.

Un buen ejemplo es lo que hizo el Sr. Aznar, en el año 1998, al regalarles 1’3 billones (con B)de Pts a las eléctricas, por si la pérdida del monopolio y tener que competir por el favor del cliente, les suponía perder algún céntimo.

Desde entonces muchas empresas, que presumen de modernas, han buscado la protección estatal y el dinero de las arcas públicas, cada vez que aparece un número rojo en sus cuentas o que creen que no ganaran lo que prometieron al Consejo de Administración.

Aquel billón de Pts y los casos más recientes , como los 1400 millones de euros del Castor, los 600 del túnel de Le Perthus o los 1500 a Abertis, por la bajada del tráfico en la A7, los pagaremos durante varias décadas sin recibir ningún servicio a cambio.

Y si esperan que la situación va a cambiar, ahora proponen que todos paguemos las autopistas, tanto si las usamos como si no, con el argumento de que acaban muchas concesiones y han de compensar a quien ya las cobraba por triplicado (peajes, subvenciones y prorroga de concesión).

Si nuestros políticos se atreven a tratarnos así es porque están convencidos de que estamos de acuerdo o porque creen que les tenemos tanto miedo que jamás les exigiremos responsabilidades.

En el excelente libro “Por qué fracasan los países”, sus autores aseguran que con sueldos bajos, impuestos altos y precios abusivos por productos o servicios que ni siquiera se compraban voluntariamente,  España dejó en sus colonias americanas un nivel de vida miserable para enriquecer unos cuantos aristócratas. ¿Les parece que hemos evolucionado?

Una classe política sorprenent (català)

La nostra classe política no deixa de sorprendre’m, tant la dreta que, ves a saber què els han ensenyat per enyorar el feixisme i creure que posar les urnes és el mateix que donar un cop d’estat;  com l’esquerra, que mira per sobre als demès, però sempre està més amoïnada per defensar el seu to vermell, dins del ventall carmesí, que d’unir-se per a guanyar les eleccions.

Malgrat la seva retòrica, tots pateixen d’una tremenda manca de cultura democràtica, que els impedeix acceptar les regles del joc, per això no respecten que qui ha guanyat les eleccions formi govern.

A mes, el perdedor no se sent obligat a deixar governar, així que busca en els despatxos allò que no ha aconseguit a les urnes, en comptes de fer autocrítica per descobrir els motius pels que no ha obtingut la confiança dels votants, encara que sol així puguin trobar punts de millora de cara a les properes eleccions.

En gestió econòmica, tots parlen de servir al ciutadà, però ningú proposa fer auditories serioses de les mesures impulsades i encara menys exigir responsabilitats, perquè llavors no podrien regalar els diners de tots a canvi d’una visita a una llotja esportiva o per la promesa d’una feina en acabar el mandat.

Ignacio González i el seu germà Pablo

Amb la corrupció tots asseguren estar molt amoïnats, però cap d’ells proposa accelerar els judicis per tal que no es prolonguin durant dècades, jutjar també als col·laboradors necessaris (auditores, organismes reguladors, etc.), ni limitar a dos el número de legislatures que es pot exercir un càrrec electe.

Per més que els vegin gesticular o els sentin queixar-se, no dubtin de que cap d’ells vol canviar un model polític que, malgrat arruïnar el país, permet ocupar càrrecs sense la preparació suficient, col·locar amics o familiars  i enriquir-se amb els diners aliens.

Una clase política sorprendente (Castellano)

Nuestra clase política no deja de sorprenderme, tanto la derecha que, vaya usted a saber qué les han enseñado para añorar el fascismo y creer que poner las urnas es lo mismo que dar un golpe de estado; como la izquierda, que mira por encima del hombro, pero siempre está más preocupada por defender su tono rojo, dentro del abanico carmesí, que de unirse para ganar las elecciones.

Pese a su retórica, todos sufren de una tremenda falta de cultura democrática, que les impide aceptar las reglas del juego, por eso no respetan que quien ha ganado las elecciones forme gobierno.

Además, el perdedor no se siente obligado a dejar gobernar, así que busca en los despachos lo que no ha conseguido en las urnas, en vez de hacer autocrítica para descubrir los motivos por los que no ha obtenido la confianza de los votantes, aunque solo así puedan hallar puntos de mejora de cara a las siguientes elecciones.

En la gestión económica, todos hablan de servir al ciudadano, pero ninguno propone hacer auditorias serias de las medidas impulsadas y mucho menos exigir responsabilidades, porque entonces no podrían regalar el dinero de todos a cambio de una visita a un palco deportivo o por la promesa de un trabajo al acabar el mandato.

Ignacio González y su hermano Pablo

Con la corrupción todos aseguran estar muy preocupados, pero ninguno propone acelerar los juicios para que no se prolonguen durante décadas, juzgar también a los colaboradores necesarios (auditoras, organismos reguladores, etc.), ni limitar a dos el número de legislaturas que se puede ejercer un cargo electo.

Por más que les vean gesticular o les oigan quejarse, no duden de que ninguno quiere cambiar un modelo político que, aunque haya arruinado el país, permite ocupar cargos sin la preparación suficiente, colocar amigos o familiares y enriquecerse con el dinero ajeno.