sábado, 28 de mayo de 2016

Pobres o rucs? (català)

A tots els mitjans cada dia es parla de crisi, de que la pobresa creix i de com, ara que ja no som rics, el desconcert i el pessimisme s’estenen arreu.

Son temps difícils però, me’n poden dir uns que no ho hagin estat? No cal remuntar-se al segle XIX i al glamur dels vestits de festa, pagats amb la misèria de la gent. Tampoc als primers tres quarts del XX, amb guerres horribles, inclosa la nostra, i una dictadura indecent. Ni a una Transició plena de pors, pel perill d’involució, encara que ja no ho recordem.

A Espanya i a Catalunya mai hi ha hagut tanta democràcia, llibertat i riquesa com ara. Llavors, perquè tant desencís? Per primera vegada el país és de veritat nostre i som responsables del seu futur gracies al nostre vot, que ens permet decidir qui i com ens ha de governar.

Tant poc confiem en les nostres capacitats? O serà que ens fa por la responsabilitat i per això busquem un messies que ens duri més de 20 anys com Pujol, Bono, Fraga o Manuel Chaves?

Si haguéssim estat responsables hi hauria crisis? Amb els diners públics hem pagat 10 pel que  valia 4, per mantenir comissionistes i corruptes a tots els partits.

Hem fet AVE sense passatgers, aeroports sense avions, obres inútils que ara cauen perquè no es poden mantenir, poliesportius que no s’emplenaran mai, ajuntaments de marbre, hospitals al 30% de la seva capacitat i hem  comprat vots i voluntats, hipotecant el futur dels nostres fills i nets que seran qui hauran de pagar-ho.  

Ara ens assabentem que, amb diners de tots, també pagàvem el lloguer als nens rics que volen jugar a ser pobres fent d’okupes. Essent tant irresponsables ens podem queixar d’una crisi que hem provocat nosaltres mateixos? Som més pobres que rucs o més rucs que pobres?  

¿Pobres o tontos? (Castellano)

En todos los medios cada día se habla de crisis, de que la pobreza crece y de cómo, ahora que ya no somos ricos, el desconcierto y el pesimismo se extienden por todas partes.

Son tiempos difíciles pero, ¿me pueden decir unos que no lo hayan sido? No hay que remontarse al siglo XIX y al glamour de los vestidos de fiesta, pagados con la miseria de la gente. Tampoco a los primeros tres cuartos del XX, con guerras horribles, incluida la nuestra, y una dictadura indecente. Ni a una Transición llena de miedos, por los peligros de involución, aunque ya no lo recordemos.

En España i a Cataluña nunca ha habido tanta democracia, libertad y riqueza como ahora. Entonces, ¿por qué tanto desespero? Por primera vez el país es de verdad nuestro y somos responsables de su futuro gracias al nuestro voto, que nos permite decidir quién y cómo debe gobernarnos.

¿Tan poco confiamos en nuestras capacidades? ¿O será que nos asusta la responsabilidad y por eso buscamos un mesías que nos dure más de 20 años como Pujol, Bono, Fraga o Manuel Chaves?

¿Si hubiéramos sido responsables habría crisis? Con el dinero público hemos pagado 10 por lo que valía 4, para mantener comisionistas y corruptos en todos los partidos.

Hemos hecho AVE sin pasajeros, aeropuertos sin aviones, obras inútiles que ahora se caen porque no se pueden mantener, polideportivos que no se llenaran nunca, ayuntamientos de mármol, hospitales al 30% de su capacidad y hemos  comprado votos y voluntades, hipotecando el futuro de nuestros hijos y nietos que serán quienes tendrán que pagarlo.  

Ahora nos enteramos de que, con dinero de todos, también pagábamos el alquiler a los niños ricos que quieren jugar a ser pobres haciendo de okupas. ¿Siendo tan irresponsables nos podemos quejar de una crisis que hemos provocado nosotros mismos? ¿Somos más pobres que tontos o más tontos que pobres?

viernes, 27 de mayo de 2016

El monument de Tortosa (català)

El meu pare (QEPD) m’explicava que, en els anys durs de la dictadura, a Andalusia i segur que a altres indrets de la pell de brau, l’església repartia llet en pols entre els parroquians que participaven de la litúrgia i resaven el parenostre.

M’assegurava que ell no hi va anar mai i que sempre va preferir venir a treballar al Nord, com es deia llavors, abans que acceptar la caritat d’una institució col·laboradora en el cop d’estat i que era un instrument cabdal de la submissió del poble.

Però la “llet del capellà”, com sempre li havia sentit dir, va ser subministrada a moltes persones de bona fe que no hi van veure aquestes connotacions. Son opcions individuals que es prenen segons cada persona, moment i indret..

De la mateixa manera molts ajuntaments van decidir, de bona fe, aixecar monuments als caiguts d’un sol bàndol de la guerra civil o fer a Franco alcalde honorífic i perpetu de la localitat. Opcions de gent adulta i responsable.
   
Una vegada arribada la democràcia, els ajuntaments més implicats amb els valors de la llibertat, i en contra del que representava el feixisme, van canviar els monuments, els van convertir en homenatges a tots els caiguts a la infame guerra civil i van derogar els honors perpetus al dictador.

Dic això perquè estic tip de sentir parlar del monument franquista de Tortosa, que també va fer a Franco alcalde perpetu. Han tingut dècades per canviar-lo, per fer caure un dia la creu, un altre l’àguila i convertir-lo en una altra cosa, i no ho han fet, perquè voluntàriament no han volgut.

No m’importa que no l’hagin canviat, els seus motius tindran però, si us plau, que no ens atabalin més amb tertúlies, suposadament serioses, per un tema local intern del municipi, que podrien haver resolt fa 30 anys i no ho han fet ves a saber perquè.

El monumento de Tortosa (Castellano)

Mi padre (QEPD) me explicaba que, en los años duros de la dictadura, en Andalucía y seguro que en otros lugares de la piel de toro, la iglesia repartía leche en polvo entre los parroquianos que participaban de la liturgia y rezaban el padrenuestro.

Me aseguraba que él no fue nunca y que siempre prefirió venir a trabajar al Norte, como se decía entonces, antes que aceptar la caridad de una institución colaboradora en el golpe de estado y que era un instrumento básico de la sumisión del pueblo.

Pero la “leche del cura”, como siempre le había oído decir, fue suministrada a muchas personas de buena fe que no le vieron estas connotaciones. Son opciones individuales que se toman según cada persona, momento y lugar.

De la misma manera muchos ayuntamientos decidieron, de buena fe, levantar monumentos a los caídos de un solo bando de la guerra civil o hacer a Franco alcalde honorífico y perpetuo de la localidad. Opciones de gente adulta y responsable.

Una vez llegada la democracia, los ayuntamientos más implicados con los valores de la libertad, y en contra de lo que representaba el fascismo, fueron cambiando los monumentos, los convirtieron en homenajes a todos los caídos en la infame guerra civil y derogaron los honores perpetuos al dictador.

Digo esto porque estoy harto de oír hablar del monumento franquista de Tortosa, que también hizo a Franco alcalde perpetuo. Han tenido décadas para cambiarlo, para hacer caer un día la cruz, otro el águila y convertirlo en otra cosa, y no lo han hecho, porqué voluntariamente no han querido.

No me importa que no lo hayan cambiado, sus motivos tendrán pero, por favor, que no nos molesten más con tertulias, supuestamente serias, de un tema local interno del municipio, que podrían haber resuelto hace 30 años y no lo han hecho ve a saber porque.