lunes, 20 de noviembre de 2023

Cóm hem pogut viure amb ells? (català)

Estic encantat amb les manifestacions de la dreta a Madrid, no perquè sigui partidari d’aquests individus, sino perquè em sembla que són dels pocs bons serveis que la dreta rància i retrògrada li ha fet al país.

En aquesta época la imagen és tan esencial en política com el relat mateix, tal com estem veient a la guerra entre Israel i Hamas, on la meitat de la lluita és per aconseguir una imatge que transmetre al món.

En aquestes circumstàncies, que la dreta espanyola es dediqui a donar un espectacle lamentable, cremant els carrers per no voler acceptar el resultat de les eleccions, em sembla fabulós.

Veure’ls vestits de Quixot, cridant com energúmens, fer la salutació feixista, cantar el “Cara al sol”, treure nines inflables en processó i resar el rosari perquè asseguren que Espanya és de Maria, no te preu.

Sols espero que aquestes imatges les vegin en el món sencer i que la bona  gent de tots els països comenci a preguntar-se com és que hem pogut viure  tants anys amb aquests companys de viatge.


¿Cómo hemos podido vivir con ellos? (castellano)

Estoy encantado con las manifestaciones de la derecha en Madrid, no porque sea partidario de esos individuos, sino porque me parece que son de los pocos buenos servicios que la derecha rancia y retrógrada le ha hecho al país.

En esta época la imagen es tan esencial en política como el relato mismo, tal como estamos viendo en la guerra entre Israel y Hamas, donde la mitad de la lucha es para lograr una imagen que transmitir al mundo.  

En esas circunstancias que la derecha española se dedique a dar un espectáculo lamentable, quemando las calles por no querer aceptar el resultado de las elecciones, me parece fabuloso.

Verles vestidos de Quijotes, gritar como energúmenos, hacer el saludo fascista, cantar el “Cara al sol”, sacar muñecas hinchables en procesión y rezar el rosario porque aseguran que España es de Maria, no tiene precio.

Solo espero que estas imágenes las vean en el mundo entero y que la buena gente de todos los países empiece a preguntarse cómo es que hemos podido vivir tantos años con estos compañeros de viaje.


El llenguatge de la dreta (català)

Sempre he cregut que les dificultats que tenim els espanyols normals, per entendre a la dreta del país, és que parlen un llenguatge propi amb expresions peculiars, que sols ells entenen. M’explico. 

Ara hem sabut, gracies a la Sra. Ayuso, que per dir-li a algú “fill de puta” (els prego disculpin l’expresió), ells diuen “m’agrada la fruita” i clar, així sols els pot entendre qui sigui molt de  dretes o hagi fet un curs dretà accelerat.

Això no és res nou, naturalment, perquè tot va començar dient “Gloriós Moviment Nacional” a la Gran Traïció de 1936 i dient “cabdill” al major assassí d’espanyols de la nostra historia, un criminal de guerra al que a més van fer cap de l’estat durant 40 anys. 

A la masacre de casi un milió d’espanyols la van anomenar “creuada” i van dir que ho feien “per la gracia de Déu”. Als exércits feixistes estrangers els van batejar com “els nacionals” i a la pobresa, la repressió i el silenci dels cementiris li van dir “anys de pau”.

Ara proposen afusellar a 26 milions d’espanyols i en aquesta bestiesa li diuen “salvar la patria”. Si es cremen els carres de Barcelona ho consideren una traició imperdonable, pero si es cremen els de Madrid es per “puto defensar Espanya” (torno a demanar perdó). 

A Ayuso li agrada la fruita

En aquest deliri lingüístic, es on ells diuen “cop d’estat” i “dictadura per la porta del darrera” a que prengui possessió del càrrec un president d’esquerres, mentre que entrar pistola en ma i tirant trets dins del Congres ho consideren una malifeta digna d’admiració.

Potser ja ha arribar el moment de dir-li a les coses pel seu nom.


El lenguaje de la derecha (castellano)

Siempre he creído que las dificultades que tenemos los españoles normales, para entender a la derecha del país, es que hablan un lenguaje propio con expresiones peculiares, que solo ellos entienden. Me explico. 

Ahora hemos sabido, gracias a la Sra. Ayuso, que para llamarle a alguien “hijo de puta” (les ruego disculpen la expresión), ellos dicen “me gusta la fruta” y claro, así solo les puede entender quien sea muy de derechas o haya hecho un curso derechil acelerado.

Esto no es nada nuevo, desde luego, porque todo empezó llamando “Glorioso Movimiento Nacional” a la Gran Traición de 1936 y llamando “caudillo” al mayor asesino de españoles de nuestra historia, un criminal de guerra al que además hicieron jefe del estado durante 40 años. 

A la masacre de casi un millón de españoles le llamaron “cruzada” y dijeron que lo hacían “por la gracia de Dios”. A los ejércitos fascistas extranjeros les llamaron “los nacionales” y a la pobreza, la represión y el silencio de los cementerios le llamaron “años de paz”.

Ahora proponen fusilar a 26 millones de españoles y a esa barbaridad le llaman “salvar la patria”. Si se queman las calles de Barcelona lo consideran una traición imperdonable, pero si se queman las de Madrid es por “puto defender España” (vuelvo a pedir perdón). 

A Ayuso le gusta la futa

En ese delirio lingüístico, es donde ellos llaman “golpe de estado” y “dictadura por la puerta de atrás” a que tome posesión del cargo un presidente de izquierdas, mientras que entrar pistola en mano y pegando tiros en el Congreso lo consideran una travesura digna de admiración.

Quizá haya llegado el momento de empezar a llamarle a las cosas por su nombre.


lunes, 13 de noviembre de 2023

Els nous afrancesats (català)

En relació a les manifestacions que està promovent la dreta en contra de Catalunya i de la possible amnistia als independentistes represaliats, voldria que ningú es deixés enganyar per consignes patrioteres.

Els que promouen les mobilitzacions no són els patriotes que diuen ser, ni els importa el país, la bandera, la pàtria, ni la unitat nacional, l’únic que volen es mantenir els seus privilegis bastards en contra de la ciutadania.

Ja ho deia Antonio Machado, quan va escriure al seu amic, el novel·lista David Vigodski: «A Espanya el millor és el poble…. Sempre ha estat igual. En els tràngols durs, els “señoritos”  invoquen la pàtria i la venen; el poble no l’esmenta siquiera, però la compra amb la seva sang i la salva. A Espanya, no hi ha manera de ser persona ben nascuda sense estimar al poble”.

Antonio Machado

El PP i VOX són els successors d’aquells “señoritos” que sistemàticament han venut el país en els moments difícils. Davant de Napoleó es van afrancesar i li van donar l’esquena al poblo, que va tenir de lluitar sol.

I en el moment més trist de la nostra historia, la Gran Traició del 36, es van alinear amb el feixisme europeu, en contra de la nació, i van portar potències estrangeres per assassinar als compatriotes que defensaven España i el seu ordre constitucional.

Que a ningú li quedi cap dubte de que, si tenen oportunitat, tornaran a vendre el país, al que només volen pel que en puguin treure.


Los nuevos afrancesados (castellano)

En relación a las manifestaciones que está promoviendo la derecha en contra de Cataluña y de la posible amnistía a los independentistas represaliados, quisiera que nadie se dejara engañar por consignas patrioteras.

Los que promueven las movilizaciones no son los patriotas que dicen ser, ni les importa el país, la bandera, la patria, ni la unidad nacional, lo único que quieren es mantener sus privilegios bastardos en contra de la ciudadanía.

Ya lo decía Antonio Machado, cuando le escribió a su amigo, el novelista David Vigodski: «En España lo mejor es el pueblo…. Siempre ha sido lo mismo. En los trances duros, los señoritos invocan la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre y la salva. En España, no hay modo de ser persona bien nacida sin amar al pueblo”.

Antonio Machado

El PP y VOX son los sucesores de aquellos señoritos que sistemáticamente han vendido el país en los momentos difíciles. Frente a Napoleón se afrancesaron y le dieron la espalda al pueblo, que tuvo que luchar solo.

Y en el momento más triste de nuestra historia, la Gran Traición del 36, se alinearon con el fascismo europeo, en contra de la nación, y trajeron a potencias extranjeras para asesinar a los compatriotas que defendían a España y al orden constitucional.

Que a nadie le quepa la menor duda de que, si tienen oportunidad, volverán a vender el país, al que solo quieren por lo que puedan sacar de él.


jueves, 2 de noviembre de 2023

L’amnistia (català)

L’Estat espanyol està dels nervis amb la possibilitat de que s’arribi a amnistiar als líders independentistes catalans.

Es curiós perquè, al meu entendre, el primer interessat en que es tanqui el procés amb l’amnistia i poder dir que tot està resolt, és el propi Estat.

M’explico. El Tribunal Suprem va tenir de tibar de delictes que no existeixen en cap dels països del nostre entorn, com ho demostra el fet de que al President Puigdemont no l’hagin extradit, com aquí pretenien.

De fet, el delicte de rebel·lió no era aplicable ni a Espanya, ja que no hi va haver més violència que l’emprada pels piolins el 1-O. Tampoc fer un referèndum era delicte, en estar des-penalitzat des del 2005.

Per condemnar als líders independentistes van tenir d’inventar-se delictes, rebregar les lleis i fer una parodia de judici que va vulnerar els drets dels acusats.

Ara els recursos estan arribant a la justícia europea, que valoraran l’actuació del Suprem i ens exposem a que ens diguin que en comptes de jutges imparcials, van ser una colla de hooligans eixelebrats. 

Espanya no és aliena a les amnisties, sobre tot fiscals, que serveixen per resoldre el problema dels patriotes de pa sucat amb oli que diuen estimar Espanya però tenen els diners fora.

El 1977 hi va haver una amnistia política, que va beneficiar sobre tot als còmplices del règim perquè, per treure de la presó als opositors a la dictadura, es va assegurar que mai s’investigarien els crims franquistes.

Com les Nacions Unides s’oposen a les amnisties en casos de crims de guerra, de lesa humanitat, genocidis o violacions greus dels drets humans, l’amnistia que mai s’havia d’haver aprovat es la del 1977.


La amnistía (castellano)

El estado español está de los nervios con la posibilidad de que se llegue a amnistiar a los líderes independentistas catalanes.

Es curioso porque, a mi manera de ver, los primeros interesados en que se cierre el proceso con la amnistía y poder decir que todo está resuelto, es el propio estado.

Me explico. El Tribunal Supremo tuvo que tirar de delitos que no existen en ninguno de los países de nuestro entorno, como lo demuestra el hecho de que al President Puigdemont no lo hayan extraditado, como aquí pretendían.

De hecho, el delito de rebelión no era aplicable ni en España, puesto que no hubo más violencia que la empleada por los piolines el 1-O. Tampoco hacer un referéndum era delito, al estar despenalizado desde 2005.

Para condenar a los líderes independentistas tuvieron que inventarse delitos, retorcer las leyes y hacer una parodia de juicio que vulneró los derechos de los acusados.

Ahora los recursos están llegando a la justicia europea, que valorará la actuación del Supremo y nos exponemos a que nos digan que en vez de jueces imparciales, fueron una cuadrilla de hooligans descerebrados.

España no es ajena a las amnistías, sobre todo fiscales, que sirven para resolverle el problema de los patriotas de pacotilla que dicen amar a España pero tienen el dinero fuera.

En 1977 hubo una amnistía política, que benefició sobre todo a los cómplices del régimen porque, para sacar de prisión a los opositores a la dictadura, se aseguró que nunca se investigarían los crímenes franquistas.

Como las Naciones Unidas se oponen a las amnistías en casos de crímenes de guerra, de lesa humanidad, genocidios o violaciones graves de los derechos humanos, la amnistía que nunca debió aprobarse fue la del 1977.



miércoles, 1 de noviembre de 2023

La foto del PSOE amb Puigdemont (català)

La dreta espanyola s’ha posat dels nervis per la foto del PSOE amb el President Puigdemont, tot i que el que de veritat els fa mal és que la foto no se la puguin haver fet ells.

Repeteixen com una lletania que és un “fugat de la Justícia”, però ell s’ha presentat davant la Justícia de al menys 4 països europeus, pel que la acusació no deixa de ser força sorprenent.

Tenint en compta que el 85% dels ministres d’Aznar van ser imputats o empresonats i que al govern de Rajoy un tribunal amigo, com el Suprem, el va qualificar de “banda criminal”, em pregunto quants líders del PP seguirien lliures si 4 països europeus haguessin investigar les seves activitats polítiques. 

A més, Puigdemont va fugir d’una “Justícia” on el president del Tribunal Constitucional era militant del PP, on es va premiar amb una lloc al Tribunal Suprem, a qui havia empresonat injustament a Sandro Rosell.

Puigdemont va fugir d’una “Justícia” que, el mateix president del Tribunal Suprem, va reconèixer que no està feta per lluitar contra el frau o per impartir justícia, sinó per mantenir la herència franquista.

Va fugir d’una “Justícia” que canvia les sentències en 24 hores si no convenen a la banca o a les elèctriques. Una “Justícia” tan mediocre que les primeres ordres d’extradició no van ser ni valorades per ser un nyap immens.

En fi, Puigdemont va fugir d’una “Justícia” que és de tot menys justa, per això la valora tant una banda criminal com el PP, i per això mateix hauria de preocupar-nos a tots els espanyols de bé que ens mereixem una altra cosa. 


La foto del PSOE con Puigdemont (castellano)

La derecha española se ha puesto de los nervios por la foto del PSOE con el President Puigdemont, aunque lo que de verdad les duele es que la foto no se la puedan haber hecho ellos.

Repiten como una letanía que es un “fugado de la Justicia”, pero él se ha presentado ante la Justicia de al menos 4 países europeos, por lo que la acusación no deja de ser bastante sorprendente.

Teniendo en cuenta que el 85% de los ministros de Aznar fueron imputados o encarcelados y que al gobierno de Rajoy un tribunal amigo, como el Supremo, le calificó de “banda criminal”, me pregunto cuántos líderes del PP seguirían libres si 4 países europeos hubieran investigado sus actividades politicas.

Además, Puigdemont huyó de una “Justicia” donde el presidente del Tribunal Constitucional era militante del PP, donde se premió con un puesto en el Tribunal Supremo, a quien había encarcelado injustamente a Sandro Rosell.

Puigdemont huyó de una “Justicia” que, el mismo presidente del Tribunal Supremo, reconoció que no está hecha para luchar contra el fraude o para impartir justicia, sino para mantener la herencia franquista.

Huyó de una “Justicia” que cambia las sentencias en 24 horas si no convienen a la banca o a las eléctricas. Una “Justicia” tan mediocre que las primeras órdenes de extradición no fueron valoradas por ser una chapuza inmensa.

En fin, Puigdemont huyó de una “Justicia” que es de todo menos justa, por eso la valora tanto una banda criminal como el PP, y por eso mismo debería preocuparnos a todos los españoles de bien que nos merecemos otra cosa.