martes, 22 de enero de 2019

El retorn d’Aznar (català)


Vaig admirar a Aznar quan, desprès d’anunciar que només estaria dues legislatures, efectivament no es va presentar a les següents eleccions, ja que vaig suposar que seria un precedent per a la resta dels polítics.

Però aquella anècdota no va influir en cap càrrec del país, perquè tots van seguir agafats com una paparra, i a més, veient els reiterats intents del propi Aznar per tornar, crec que el que volia era emular al seu predecessor, el Sr. Fraga.

Quan, el 1986, Manuel Fraga va començar a ser qüestionat pels resultats electorals, va presentar la seva dimissió, després de posar al front d’AP al polític més mediocre que va trobar, l’andalús Hernández Mancha.

El nou líder conservador no sols era incompetent, sinó que a més tenia la fatxenderia i prepotència que només proporciona la ignorància, així que li va posar una moció de censura a Felipe González.

Cal reconèixer-li el seu atreviment (o inconsciència), doncs el PSOE estava en el seu màxim apogeu, però res va evitar que la seva iniciativa fos un dels majors ridículs de la nostra democràcia, així que AP va cridar de nou al Sr. Fraga per que els salvés de la desfeta.

Felipe González i Antonio Hernández Mancha
A Espanya, on els polítics es perpetuen en el càrrec durant dècades, tots eliminen a qui els pot fer ombra i quan marxen procuren deixar algú que els faci bons.

El Sr. Aznar ho va intentar amb Rajoy, que era el pitjor valorat dels seus possibles substituts, però li va sortir malament, perquè el gallec era tot el contrari de l’andalús: poruc fins la paràlisi, poc treballador i al·lèrgic a prendre decisions.

Aznar es va quedar sense forat per tornar, fins ara, quan ha trobat un illetrat verborreic, el Sr. Pablo Casado, amb qui aconseguirà que aviat el PP el reclami com a salvador.

VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

El retorno de Aznar (castellano)




Admiré a Aznar cuando, tras anunciar que solo estaría dos legislaturas, efectivamente no se presentó a las siguientes elecciones, ya que supuse que sentaría un precedente para el resto de los políticos.

Pero aquella anécdota no influyó en ningún cargo del país, porque todos siguieron agarrados como una lapa, y además, viendo los reiterados intentos del propio Aznar por volver, creo que lo que quería era emular a su predecesor, el Sr. Fraga.

Cuando, en 1986, don Manuel Fraga empezó a ser cuestionado por los resultados electorales, presentó su dimisión, después de poner al frente de AP al político más mediocre que encontró, el andaluz Hernández Mancha.

El nuevo líder conservador no solo era incompetente, sino que además tenía la chulería y prepotencia que solo proporciona la ignorancia, así que le puso una moción de censura a Felipe González.

Hay que reconocerle su atrevimiento (o inconsciencia), pues el PSOE estaba en su máximo apogeo, pero nada evitó que su iniciativa fuera uno de los mayores ridículos de nuestra democracia, así que AP llamó de nuevo al Sr. Fraga para que les salvara del desastre.

Felipe González y Antonio Hernández Mancha
En España, donde los políticos se perpetúan en el cargo durante décadas, todos eliminan a quienes pueden hacerles sombra y cuando se van procuran dejar a alguien que les haga buenos.

El Sr. Aznar lo intentó con Rajoy, que era el peor valorado de sus posibles sustitutos, pero le salió mal, porque el gallego era todo lo contrario del andaluz: miedoso hasta la parálisis, poco trabajador y alérgico a tomar decisiones.

Aznar se quedó sin hueco al que volver, hasta ahora, cuando ha encontrado un iletrado verborreico, el Sr. Pablo Casado, con quien logrará que pronto el PP le reclame como salvador.

VIVA LA REPÚBLICA

LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS

domingo, 13 de enero de 2019

El feixisme a casa (català)


Em preocupa veure a VOX a Andalusia, però encara em preocupa més la reacció dels altres partits, la dreta llençant-se als seus braços per aconseguir càrrecs i l’esquerra enganxada a la seva imaginada superioritat moral.

El feixisme s’ha colat a les institucions, ignorar-ho és un error; menystenir-lo, un suïcidi; i ens enganyarem si pensem que ha estat casualitat. Menteixen els que ara diuen que Alemanya van votar a Hitler perquè els va donar un tomb el cap.

A Alemanya van guanyar perquè eren els únics que van tocar alguns temes candents, com que les sancions del tractat de Versalles eren un escandol o que una barra de pa no podia costar un milió de marcs. I, a falta d’altres discursos, la gent els va escoltar.

Ara VOX parlarà de problemes que estan al carrer, i que els polítics no s’atreveixen a tocar: la llei de violència de gènere ha estat la primera, després vindran la immigració il·legal, el malbaratament general, el rescat bancari no recuperat, l’atur que no baixa, els serveis més cars d’Europa, etc.

Temes n’hi ha de sobres perquè els acomodats partits no han vist la necessitat de prendre-li el pols al carrer. Quan alguna cosa no els agrada ho titllen de masclista, racista, feixista o políticament incorrecte i ho obliden.

El resultat és que no tenen cap projecte, al marge de robar tot el que puguin, com han fet PP i PSOE quan han tingut majoria. En canvi VOX sí té un projecte, com hem vist en les seves reivindicacions, malgrat sigui per tornar-nos al segle XV.

Mentre els partits segueixin amb por a tractar els problemes que preocupen als ciutadans, uns perquè només busquen enriquir-se amb el poder i altres perquè segueixen en el happy flower, el feixisme serà una amenaça real.


VISCA LA REPÚBLICA 

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

El fascismo en casa (castellano)


Me preocupa ver a VOX en Andalucía, pero aún me preocupa más la reacción de los otros partidos, la derecha lanzándose a sus brazos para lograr cargos y la izquierda pegada a su imaginada superioridad moral.

El fascismo se ha colado en las instituciones, ignorarlo es un error; despreciarlo, un suicidio; y nos engañamos si pensamos que ha sido casualidad. Mienten los que ahora dicen que Alemania votó a Hitler porque les dio un vuelco la cabeza.

En Alemania ganaron porque eran los únicos que tocaron algunos temas candentes, como que las sanciones del tratado de Versalles eran un escándalo o que una barra de pan no podía costar un millón de marcos. Y, a falta de otros discursos, la gente les escuchó.

Ahora VOX hablará de problemas que están en la calle, y que los políticos no se atreven a tocar: la ley de violencia de género ha sido la primera, luego vendrán la inmigración ilegal, el despilfarro general, el rescate bancario no recuperado, el paro que no baja, los servicios más caros de Europa, etc.

Temas hay de sobra porque los acomodados partidos no han visto la necesidad de tomarle el pulso a la calle. Cuando algo no les gusta lo tachan de machista, racista, fascista o políticamente incorrecto y lo olvidan.

El resultado es que no tienen ningún proyecto, al margen de robar todo lo que puedan, como han hecho PP y PSOE cuando han tenido mayoría. En cambio, VOX sí tiene un proyecto, como hemos visto en sus reivindicaciones, aunque sea para devolvernos al siglo XV.

Mientras los partidos sigan con miedo a tratar los problemas que preocupan a los ciudadanos, unos porque solo buscan enriquecerse con el poder y otros porque siguen en el happy flower, el fascismo será una amenaza real.

VIVA LA REPÚBLICA

LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS

Una llei poc ètica (català)


En el seu llibre “El poder ètic del directiu”, K. Blanchard i N . V. Peale, aconsellen un test per assegurar-se de que un projecte és ètic, consistent en unes senzilles preguntes, una d’elles diu: es just per a tots els interessats?

Si ens costa respondre en aquesta pregunta pot ajudar-nos canviar el subjecte, per exemple, a la llei de violència de gènere, canviem “home” per “negre” i “dona” per “blanc”.

Aquesta setmana el TS ha condemnat a un negre (home) a més pena que a un blanc (dona) per les baralles d’ambdós. I la cosa no estaria clara perquè un primer tribunal els havia imposat la mateixa condemna.

El feminisme radical va imposar una llei de violència de gènere, que diu que els espanyols tornem a ser diferents davant la Justícia, ara en funció del sexe, quelcom que mai havia demanat el feminisme original, que exigia la plena igualtat entre els sexes.

Va exigir recursos (ara uns 30.000 milions) per acabar amb el problema i ajudar a les dones maltractades. ¿I quin és el resultat? No sembla que s’hagi salvat cap dona i seguim sense comptabilitzar els mals tractes d’ancians, nens i homes.

Hauríem de saber en què es gasten els diners públics, perqué el registre d’una quarta part dels afectats per la violència domèstica pot portar-se en un portàtil. I també si hi ha dones vivint amb les seves parelles en altres països, a costa de la subvenció aconseguida després d’haver-los denunciat aquí.

Qui cregui que la de gènere és l’única violència a defensar, que recordi que aquesta setmana una dona de 52 anys ha mort a mans de la seva filla a Banyoles, i un nen de 2 mesos és a la UCI per una pallissa paterna, i que ambdós queden desemparats per aquesta llei.

Mai solucionarem un problema tan polièdric abordant-lo només des d’una cara.


VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

sábado, 12 de enero de 2019

Una ley poco ética (castellano)


En su libro “El poder ético del directivo”, K. Blanchard y N . V. Peale, aconsejan un test para asegurarse de que un proyecto es ético, consistente en unas sencillas preguntas, una de ellas dice: ¿es justo para todos los interesados?

Si nos cuesta responder a esa pregunta puede ayudarnos cambiar el sujeto, por ejemplo, en la ley de violencia de género, cambiemos “hombre” por “negro” y “mujer” por “blanco”.

Esta semana el TS ha condenado a un negro (hombre) a más pena que a un blanco (mujer) por las peleas de ambos. Y la cosa no estaría clara porque un primer tribunal les había impuesto la misma condena.

El feminismo radical impuso una ley de violencia de género, que dice que los españoles volvemos a ser distintos ante la Justicia, ahora en función del sexo, algo que nunca había pedido el feminismo original, que exigía la plena igualdad entre los sexos.

Exigió recursos (ahora unos 30.000 millones) para acabar con el problema y ayudar a las mujeres maltratadas. ¿Y cuál es el resultado? No parece quese haya salvado ninguna mujer y seguimos sin contabilizar los malos tratos de ancianos, niños y hombres.

Deberíamos saber en qué se gastan los dineros públicos, porque el registro de una cuarta parte de los afectados por violencia doméstica puede llevarse en un portátil. Y también si hay casos de mujeres viviendo con sus parejas en otros países, a costa de la subvención lograda después de haberles denunciado aquí.

Quien crea que la de género es la única violencia a defender, que recuerde que esta semana una mujer de 52 años ha muerto a manos de su hija en Bañolas, y un niño de 2 meses está en la UCI por una paliza paterna, y que ambos quedan desamparados por esta ley.

Nunca solucionaremos un problema tan poliédrico abordándolo solo desde una cara.



VIVA LA REPÚBLICA

LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS

viernes, 11 de enero de 2019

El dret d'autodeterminació (català)


Ara que el jutge ha dit que la crema de papers pels Mossos no era part de cap complot, comencen a caure les mentides de l’Estat contra Catalunya. Però encara en queden moltes, com que la Carta Magna no preveu el dret d’autodeterminació.

Si bé és cert que no es recull explícitament a la Constitució de 1978, també ho és que aquest dret va ser reconegut per Espanya fins i tot abans, quan vam signar el Pacte Internacional de Drets Econòmics Socials i Culturals (BOE núm. 103, de 30 d’abrilde 1977).

En l’article 1 d’aquest Pacte diu: “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i preveuen així mateix al seu desenvolupament econòmic social i cultural”.

I en el seu article 3 afegeix: “Els Estats Parts en el present Pacte, fins i tot els que tenen la responsabilitat d’administrar territoris no autònoms i territoris de fideïcomís, promouran l’exercici del dret de lliure determinació i respectaran aquest dret, de conformitat amb las disposicions de la Carta de las Nacions Unides”.

Quan ho comento amb amics de C’s o del PP (que els catalans estem a la grenya és una altre mentida), em diuen que eren altres temps, que necessitàvem el reconeixement internacional…
¿Espanya signa acords internacionals, a la babalà o per fer-se la foto, però sense intenció de acomplir-los? ¿Acompleix el que li va bé i la resta s’ho salta a la torera? ¿O és que ni siquiera van llegir el que signaven?

Si aquest és el nostre compromís amb els acords internacionals, no m’estranya que ningú ens prengui seriosament. El món necessita gent cabal per liderar-lo, no aprofitats que només busquen el que puguin treure de l’esforç aliè.


VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

El derecho de autodeterminación (castellano)


Ahora que el juez ha dicho que la quema de papeles por los Mossos no era parte de ningún complot, empiezan a caer las mentiras del Estado contra Cataluña. Pero aún quedan muchas, como que la Carta Magna no prevé el derecho de autodeterminación.

Si bien es cierto que no se recoge explícitamente en la Constitución de 1978, también lo es que ese derecho fue reconocido por España incluso antes, cuando firmamos el Pacto Internacional de Derechos Económicos Sociales y Culturales (BOE núm. 103, de 30 de abril de 1977).

En el artículo 1 de ese Pacto dice: “Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico social y cultural”.

Y en su artículo 3 añade: “Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios de fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación y respetarán este derecho, de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas”.

Cuando lo comento con amigos del PSC, C’s o PP (que los catalanes estemos a la greña es otra mentira), me dicen que eran otros tiempos, que necesitábamos el reconocimiento internacional…

¿España firma acuerdos internacionales, al tuntún o para hacerle la foto, pero sin intención de cumplirlos? ¿Cumple lo que le va bien y el resto se lo salta a la torera? ¿O es que ni siquiera leyeron lo que firmaban?

Si ese es nuestro compromiso con los acuerdos internacionales, no me extraña que nadie nos tome en serio. El mundo necesita gente cabal para liderar-lo, no aprovechados que solo buscan lo que puedan sacar del esfuerzo ajeno.


VIVA LA REPÚBLICA

LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS

miércoles, 9 de enero de 2019

Drama familiar (català)


Imaginem-nos una família composada per un matrimoni, un fill menor i l’anciana mare d’ella. La parella, que ja no recorda por què es van casar, hauria d’haver-se separat abans de començar a fer-se la vida impossible, després que ella es tornés ludòpata i ell alcohòlic.

Las baralles son constants, amb agressions mútues. El nen rep per ambdues parts i han tingut de portar-lo varies vegades a urgències. Només les llàgrimes maternes van evitar que els prenguessin la custodia quan li van trencar el braç d’una pallissa.

A l’anciana ara només la pica la seva filla, però molt de tant en tant, el gendre es manté al marge des que es va abalançar sobre ella i va estar a punt d’escanyar-la. Per sort al final es va contenir per no acabar entre reixes.

Després de la darrera bronca, ella va enverinar el menjar i casi va acabar amb l’anciana y amb el nen. Quan se’n va adonar el marit, li va clavar una punyalada al cor i després es va suïcidar llençant-se pel balcó.

La mort d’ella sortirà a tots els informatius, se li farà un minut de silenci i s’afegirà a les estadístiques de dones mortes per violència de gènere. Ell es convertirà en un mal tractador però no es registrarà la seva mort. L’anciana i el nen seran oblidats.

¿Pot algú donar-me resposta a les dues preguntes següents?

Una: ¿Com es resol un problema així, amb una llei de violència de gènere que no té en compta l’entorn familiar ni social, que nega la condició de víctimes al 75% d’elles i nega que la meitat dels mal tractadors ho siguin?

Dos: ¿Exactament per quin motiu defensar a l’anciana i al nen atenta contra el dret de les dones a no ser mal tractades?


VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS


Drama familiar (castellano)


Imaginemos una familia compuesta por un matrimonio, un hijo menor y la anciana madre de ella. La pareja, que ya no recuerda por qué se casaron, debió separarse antes de empezar a hacerse la vida imposible, después de que ella se volviera ludópata y él alcohólico.

Las peleas son constantes, con agresiones mutuas. El niño recibe por ambas partes y han tenido que llevarle varias veces a urgencias. Solo las lágrimas maternas evitaron que les quitaran la custodia cuando le partieron el brazo de una paliza.

A la anciana ahora solo le pega su hija, pero muy de vez en cuando, el yerno se mantiene al margen desde que se abalanzó sobre ella y estuvo a punto de estrangularla. Por suerte al final se contuvo para no acabar entre rejas.

Tras la última bronca, ella envenenó la comida y casi acaba con la anciana y con el niño. El marido al darse cuenta le asestó una puñalada en el corazón y luego se suicidó arrojándose por el balcón.

La muerte de ella saldrá en todos los informativos, se le hará un minuto de silencio y se añadirá a las estadísticas de mujeres muertas por violencia de género. Él se convertirá en un maltratador pero no se registrará su muerte. La anciana y el niño serán ignorados.

¿Puede alguien darme respuesta a las dos preguntas siguientes?

Una: ¿Cómo se resuelve un problemón así, con una ley de violencia de género que no tiene en cuenta el entorno familiar ni social, que niega la condición de víctimas al 75% de ellas y niega que la mitad de los maltratadores lo sean?

Dos: ¿Exactamente por qué motivos defender a la anciana y al niño atenta contra el derecho de las mujeres a no ser maltratadas?


VIVA LA REPÚBLICA

LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS

sábado, 5 de enero de 2019

Violència domèstica (català)


Vagi per davant la meva solidaritat amb totes les persones maltractades a la llar, però ja era hora de que es qüestionés la “llei de violència de gènere”, una norma que pels seus “oblits” està fent mal fins i tot a les dones maltractades.

Sí, a les dones perquè, per més que ens pesi, el prototip de dona maltractada és una anciana de més de75 anys, i qui la maltracta no és la parella sinó el cuidador, sigui home o dona, perquè els mal-tractadors venen en els dos sexes.

La llei també “oblida” als que més pateixen el mal-tracte, que son els nens. I, per suposat, als homes que moren a mans de les seves parelles, així com als casi 3.600 suïcidis anuals(75% homes), molts d’ells durant processos de separació matrimonial.

Els impulsors de la llei creien que l’única manera de defensar els drets de les dones era disminuint els drets dels demés, per això, després d’aconseguir la igualtat jurídica dels espanyols en dècades, aquesta llei torna a instaurar la desigualtat, ara per raons de sexe.

La manipulació ha estat enorme des de la seva posada en marxa, acusant de masclista qualsevol crítica. Es van abandonar per molestes les estadístiques d’homes morts per les seves parelles i  de suïcidis d’ambdós sexes, i seguim sense dades d’ancians i nens maltractats.

El resultat és una llei que no se sap si el que pretén és defensar a les dones o condemnar als homes, però que no resol la violència domèstica, perquè un problema tan polièdric no se soluciona veient-lo només des d’un punt de vista.

Si ja és lamentable que els partits polítics, per por a ser acusats de masclistes, hagin permès que vegi la llum una llei així, que no soluciona res, més trist és que hagi tingut de ser VOX qui obri el debat.

VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

Violencia doméstica (castellano)


Vaya por delante mi solidaridad con todas las personas maltratadas en el hogar, pero ya era hora de que se cuestionara la “ley de violencia de género”, una norma que por sus “olvidos” está dañado incluso a las propias mujeres maltratadas.

Sí, a las mujeres porque, por más que nos pese, el prototipo de mujer maltratada es una anciana de más de 75 años, y quien la maltrata no es la pareja sino el cuidador, sea hombre o mujer, porque los maltratadores vienen en los dos sexos.

La ley también “olvida” a los más sufren de maltrato, que son los niños. Y, por supuesto, a los hombres que mueren a manos de sus parejas, así como a los casi 3.600 suicidios anuales (75% hombres), muchos de ellos durante procesos de separación matrimonial.

Los impulsores de la ley creían que la única manera de defender los derechos de las mujeres era disminuyendo los derechos de los demás, por eso, tras lograr la igualdad jurídica de los españoles en décadas, esta ley vuelve a instaurar la desigualdad, ahora por razón de sexo.

La manipulación ha sido enorme desde su puesta en marcha, acusando de machista cualquier crítica. Se abandonaron por molestas las estadísticas de hombres muertos por sus parejas y de suicidios de ambos sexos, y seguimos sin datos de ancianos y niños maltratados.

El resultado es una ley que no se sabe si lo que pretende es defender a las mujeres o condenar a los hombres, pero que no resuelve la violencia doméstica, porque un problema tan poliédrico no se soluciona viéndolo solo desde un punto de vista.

Si ya es lamentable que los partidos políticos, por temor a ser acusados de machistas, hayan permitido que vea la luz una ley así, que no soluciona nada, más triste es que haya tenido que ser VOX quien abra el debate.



VIVA LA REPÚBLICA

LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS

viernes, 4 de enero de 2019

Escolta Europa! (català)


Escolta Europa, això és Espanya. Vostès van creure que havia canviat a la mort de Franco, que la Transició va ser modèlica i que els espanyols, el 20-N del 1975, vam veure la llum ens vam convertir a la religió de la llibertat i la democràcia.

Comprenc la seva decepció en comprovar que no va ser així, i han tingut de venir a veure el Valle de los Caídos perquè no creien que tinguéssim un monument al dictador que va trair al país i a la bandera, i que va assassinar als seus ciutadans durant 40 anys.

Intueixo la seva perplexitat perquè el franquisme segueix viu en institucions com la Justícia, que encara empresona per motius polítics o d’opinió; en les FFSS, que segueixen essent repressives; o en la Església, que encara beneeix la matança sobre la que s’aixeca el règim.

La legalitat franquista la tenia Joan Carles.
La legitimitat monàrquica la tenia el seu pare. 
Vostès van confiar en la legalitat del canvi, però aquest es basava només en els desitjos del dictador, per això les lleis es van fer tapant les irregularitats, començant per Juan Carlos I, que va ser nomenat rei sense tenir legitimitat per ser-ho, doncs la tenia el seu pare, Don Juan.

Entenc la seva alarma perquè, en entrar a la UE, van voler ajudar-nos a modernitzar el país, i 35 anys després ens hem gastat els estalvis de mitja Europa en obres inútils, però seguim amb el mateix retràs i la corrupció de sempre.

Ara ja saben que hem fet un país d’aparador, amb cartró pedra i cel·lofana que, com tots els decorats gastats, no resisteix més pedaços i cal canviar-lo, a ser possible per alguna cosa que aquesta vegada decideixin els espanyols.

No tornin a abandonar-nos, como el 1945. Es hora de que ens exigeixin canvis, que supervisin les deficiències del règim del 78 i que millorin la nostra llibertat i democràcia, en definitiva, que es decideixin a posar ordre en aquest recó d’Europa.


VISCA LA REPÚBLICA

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS

¡Escucha Europa! (castellano)



Escucha Europa, esto es España. Ustedes creyeron que había cambiado a la muerte de Franco, que la Transición fue modélica y que los españoles, el 20-N del 1975, vimos la luz y nos convertimos a la religión de la libertad y la democracia.

Comprendo su decepción al comprobar que no fue así, y han tenido que venir a ver el Valle de los Caídos porque no creían que tuviéramos un monumento al dictador que traicionó al país y a la bandera, y que asesinó a sus ciudadanos durante 40 años.

Intuyo su perplejidad porque el franquismo sigue vivo en instituciones como la Justicia, que aún encarcela por motivos políticos o de opinión; en las FFSS, que siguen siendo represivas; o en la Iglesia, que sigue bendiciendo la matanza sobra la que se levanta el régimen.

La legalidad franquista la tenia Juan Carlos.
La legitimidad de la monárquia la tenia  su padre.
Ustedes confiaron en la legalidad del cambio, pero este se asentaba solo en los deseos del dictador, por eso las leyes se hicieron tapando las irregularidades, empezando por Juan Carlos I, que fue nombrado rey sin tener legitimidad para ello, pues la tenía su padre, Don Juan.

Entiendo su alarma porque, al entrar en la UE, quisieron ayudarnos a modernizar el país, y 35 años después nos hemos gastado los ahorros de media Europa en obras inútiles, pero seguimos con el mismo atraso y corrupción de siempre.

Ahora ya saben que hemos hecho un país de escaparate, con cartón piedra y celofán que, como todos los decorados gastados, no resiste más remiendos y hay que cambiarlo, a ser posible por algo que esta vez decidan los españoles.

No vuelvan a abandonarnos, como en 1945. Es hora de que nos exijan cambios, que supervisen las deficiencias del régimen del 78 y que mejoren nuestra libertad y democracia, en definitiva, que se decidan a poner orden en este rincón de Europa.

VIVA LA REPÚBLICA


LIBERTAD PRESOS POLÍTICOS