Formes de corrupció (català)

Una de les paraules més repetides de la polític espanyola és “corrupció” per raons obvies, però l’hem associat a aquells que es posen d’acord per ficar la ma a la caixa i emportar-se diners, quan això té un altre nom, que és “robar” i està penat per la llei.

Personalment crec que hi ha moltes formes de corrupció, fins i tot sense haver ficat la ma enlloc, per això en el meu llibre “Un país sense manual d’instruccions” afirmo que sempre he preferit un lladre abans que un mal polític, perquè mentre el  primer se t’emporta els calers que tens a la caixa, el segon t’hipoteca per 30 anys amb obres que no necessitem, així que no sols resulta força més car sinó que la broma l’acaben pagant les futures generacions, perquè ell o ella (els mals polítics venen en els dos sexes) necessitava fer inauguracions abans de les següents eleccions.

Però per mi també és corrupció presentar-se a les eleccions dient que faran una cosa i desprès fer la contraria, tant se val que sigui el PP amb els impostos o la CUP amb la independència, i no em serveix que aquests últims presumeixin de no tenir cap imputat simplement perquè no han tingut l’oportunitat.

I què me’n diuen dels que són tolerants amb els okupes, que envaeixen propietats privades per un suposat anticapitalisme, però el primer que fan és llogar les habitacions de l’edifici ocupat als que venen al darrera i quan marxen destrossen el WC perquè no el pugui fer servir ningú més?

Formas de corrupción (Castellano)

Una de las palabras más repetidas de la política española es “corrupción” por razones obvias, pero la hemos asociado a aquellos que se ponen de acuerdo para meter la mano en la caja y llevarse dinero, cuando eso tiene otro nombre, que es “robar” y está penado por la ley.

Personalmente creo que hay muchas formas de corrupción, incluso sin haber metido la mano en ningún sitio, por eso en mi libro “Un país sin manual de instrucciones” afirmo que siempre he preferido a un ladrón antes que a un mal político, porque mientras el primero se te lleva los cuartos que tienes en la caja, el segundo te hipoteca por 30 años con obras que no necesitamos, así que no solo resulta bastante más caro sino que la broma la acaban pagando las futuras generaciones, porque él o ella (los malos políticos vienen en los dos sexos)  necesitaba hacer inauguraciones antes de las siguientes elecciones.

Pero para mí también es corrupción presentarse a las elecciones diciendo que harán una cosa y después hacer la contraria, tanto me da que sea el PP con los impuestos o la CUP con la independencia, y no me sirve que estos últimos presuman de no tener ningún imputado simplemente porque no han tenido la oportunidad.

¿Y qué me dicen de los que son tolerantes con los okupas, que invaden propiedades privadas por un supuesto anticapitalismo, pero lo primero que hacen es alquilar las habitaciones del edificio ocupado a los que vienen detrás y cuando se van destrozan el WC para que no lo pueda usar nadie más? 

On ens hem equivocat amb la CUP? (Català)

Encara m’estic recuperant de l’entrevista de la Julia Otero a l’Anna Gabriel i segueixo sense creure algunes de les coses que diu, com que les esquerres estan cohesionades, perquè ells son les úniques esquerres de veritat; o que els fan xantatge amb el pressupost, mentre que el que li van fer a Mas va ser totalment diferent.

Afirma que una feina com liderar el país, sols mereix 1400€ mensuals, el que implica creure que qualsevol serveix per a qualsevol càrrec, perquè si les coses no funcionen vindrà papà Estat a resoldre-les.

Pensa que l’empresari és un esser malèvol i d’una altra galàxia, per això la seva única proposta és donar i repartir.

El treball es dona, amb independència del que es produeixi o de que sigui rentable, oblidant que els països que van fer quelcom similar, sols van aconseguir el desastre econòmic i la seva pròpia extinció.

I la riquesa es reparteix, amb independència de qui l’hagi creat, per això assegura que si s’haguessin incrementat els impostos als rics, no hauríem tingut de fer cap retallada. No dubto que fos així el primer any però i el següent?

Sembla oblidar que a tota acció correspon una reacció. Quan aquesta gent hagués marxat a altres indrets, a qui li augmentaríem els impostos? ¿O es pensa que treballaran i crearan riquesa sols perquè altres se la reparteixin i a més posaran bona cara?

A la pel·lícula “La xarxa social” el rector de la Universitat de Harvard diu que tots els seus alumnes volen crear la seva pròpia empresa. Es l’esperit que va portar a dos joves revolucionaris a crear Apple en un garatge i avui, desprès de transformar les nostres vides, ocupen a 500.000 empleats.

En canvi els nostres revolucionaris volen viure del pressupost públic i tenir un hort urbà per recollir alguna col i alguna ceba.

O no han entès res o ens hem equivocat amb ells. 

¿Dónde nos equivocamos con la CUP? (Castellano)

Todavía me estoy recuperando de la entrevista de Julia Otero a Anna Gabriel y sigo sin creer algunas de las cosas que dice, como que las izquierdas están cohesionadas, porque ellos son las únicas izquierdas de verdad; o que les hacen chantaje con el presupuesto, mientras que lo que le hicieron a Mas fue totalmente distinto.

Afirma que una tarea como liderar el país, solo merece 1400€ mensuales, lo que implica creer que cualquiera sirve para cualquier cargo, porque si las cosas no funcionan vendrá papá Estado a resolverlas.

Piensa que el empresario es un ser malévolo y de otra galaxia, por eso su única propuesta es dar y repartir.

El trabajo se da, con independencia de lo que se produzca o de que sea rentable, olvidando que los países que hicieron algo similar, solo lograron el desastre económico y su propia extinción.

Y la riqueza se reparte, con independencia de quien la haya creado, por eso asegura que si se hubieran incrementado los impuestos a los ricos, no habríamos tenido que hacer ningún recorte. No dudo de que fuera así el primer año pero ¿y el siguiente?

Parece olvidar que a toda acción corresponde una reacción. Cuándo esa gente se hubiera ido a otro lugar, ¿a quién le aumentaríamos los impuestos? ¿O se cree que trabajaran y crearan riqueza solo para que otros se la repartan y además pondrán buena cara?

En la película “La red social” el rector de la Universidad de Harvard dice que todos sus alumnos desean crear su propia empresa. Es el espíritu que llevó a dos jóvenes revolucionarios a crear Apple en un garaje y hoy, después de transformar nuestras vidas, ocupan a 500.000 empleados.

En cambio nuestros revolucionarios quieren vivir del presupuesto público y tener un huerto urbano para recoger alguna col y alguna cebolla.

O no han entendido nada o nos hemos equivocado con ellos. 

Patriotes de pa sucat amb oli (català)

Que el país està ple de patriotes de pa sucat amb oli, ja no lo dubta ningú. Són els que s’embolcallen en la bandera i en la Constitució i s’omplen la boca d’Espanya, mentre llencen bilis plenes d’odi cap als espanyols.

Mariano Rajoy insisteix en que la llei és la llei, que és inamovible i cal complir-la, encara que digui que els pobres tenen de passar fred a l’hivern; que cal desnonar a la gent de casa seva, en contra de les normatives europees; o que s’ha de torturar animals fins la mort, per més que el món sencer ho vegi com una salvatjada.

Soraya Sáenz  de Santamaría ens parla de millorar la qualitat de vida i l’educació, i ho fa mentre manté l’energia més cara de tota Europa, perquè les empreses energètiques segueixin contractant exministres quan acabin el mandat; i mentre està vigent la llei Wert que ens tornarà al nacionalcatolicisme i a un retràs immens del país.

Javier Fernández, cara visible de la Gestora del PSOE, els diu als pensionistes asturians que Catalunya té de quedar-se a Espanya per ajudar a pagar-los la pensió, i ens diu insolidaris per voler ajudar abans al 30% de nens catalans en risc de pobresa. Està clar que busca els vots dels seus pensionistes per seguir vivint a costa de l’Estat, mentre que els nens pobres tan els fa perquè no poden votar-lo. El que no diu el Sr. Fernández és quina gestió ha fet Astúries de la riquesa que van generar mentre eren treballadors com perquè aquella CCAA sigui incapaç de garantir-los una pensió amb els seus propis recursos.

Quin tipus de persona seriem si no ens reveléssim contra les lleis injustes? Quins pares seríem si permetéssim que l’estat formés als nostres fills amb doctrines feixistes? Quina classe de ciutadans seriem si no posem als nostres nens pobres per davant de qualsevol altre prioritat?

Patriotas de pacotilla (Castellano)

Que el país está lleno de patriotas de pacotilla, ya no lo duda nadie. Son los que se envuelven en la bandera y en la Constitución y se llenan la boca de España, mientras arrojan bilis llena de odio hacia los españoles.

Mariano Rajoy insiste en que la ley es la ley, que es inamovible y hay que cumplirla, aunque diga que los pobres tienen que pasar frio en invierno; que hay que desahuciar a la gente de sus casas, en contra de las normativas europeas; o que hay que torturar animales hasta la muerte, por más que el mundo entero lo vea como una salvajada.

Soraya Sáenz  de Santamaría nos habla de mejorar la calidad de vida y la educación, y lo hace mientras mantiene la energía más cara de toda Europa, para que las empresas energéticas sigan contratando exministros cuando acaben el mandato; y mientras está vigente la ley Wert que nos devolverá al nacionalcatolicismo y a un retraso inmenso del país.

Javier Fernández, cara visible de la Gestora del PSOE, les dice a los pensionistas asturianos que Cataluña tiene que quedarse en España para ayudar a pagarles la pensión, y nos llama insolidarios por querer ayudar antes al 30% de niños catalanes en riesgo de pobreza. Está claro que busca los  votos de los pensionistas asturianos, para seguir viviendo a costa del Estado, mientras que los niños pobres le traen sin cuidado porque no pueden votarle. Lo que no dice el Sr. Fernández es qué gestión ha hecho Asturias de la riqueza que generaron mientras eran trabajadores como para que aquella CCAA sea incapaz de garantizarles una pensión con sus propios recursos.

¿Qué tipo de personas seríamos si no nos reveláramos contra las leyes injustas? ¿Qué padres seríamos si permitiéramos que el estado formara a nuestros hijos con doctrinas fascistas? ¿Qué clase de ciudadanos seríamos si no ponemos a nuestros niños pobres por delante de cualquier otra prioridad?

La medicina humanitzada del PADES (Català)

El passat 20 de setembre ens va deixar el meu sogre desprès del que, eufemísticament, en diuen una llarga malaltia. Va morir a casa, com sempre havia volgut, rodejat dels seus, esposa, fills, nets i amics, gracies al suport extraordinari que vam tenir del PADES, que sempre va estar al nostre costat.

A ell li van anar explicant, amb llenguatge clar i entenedor, el que anirien fent per evitar el dolor i el patiment, a la iaia la van reconfortar, i a nosaltres ens van ajudar a afrontar cada etapa del seu final, ja fos amb medicació, amb les cures que necessitava o simplement deixant-li el seu espai per a la reflexió i el recolliment.

Professionalment sempre he admirat als PADES, aquests equips múltiples de professionals, que fan una tasca tan important com ajudar en el final de la vida, quan les altres opcions clíniques ja no poden aportar gaire més.

La seva feina és abnegada, perquè cada dia s’encaren a la mort i intenten guanyar-li el partit, tot i saber que lliga la tenen perduda. Es una tasca humil, perquè han canviat els hospitals per un lloc tant poc glamorós com la llar del pacient. Però, sobre tot, el seu treball és discret perquè han substituït els TAC i els quiròfans per l’amabilitat, la tendresa i l’amor als malalts.

Qui digui que la medicina està deshumanitzada, que no es tracta bé al pacient o que no se li té cap mena de consideració, és perquè no coneix als PADES.

La medicina humanizada del PADES (Castellano)

El pasado 20 de septiembre nos dejó mi suegro después de lo que, eufemísticamente, llaman una larga enfermedad. Murió en casa, como siempre había querido, rodeado de los suyos, esposa, hijos, nietos y amigos, gracias al soporte extraordinario que tuvimos del PADES, que siempre estuvo  a nuestro lado.

A él le fueron explicando, en un lenguaje claro i comprensible, lo que le irían haciendo para evitar el dolor y el sufrimiento, a la abuela la reconfortaron, y a nosotros nos ayudaron a afrontar cada etapa de su final, ya fuera con medicación, con las curas que necesitaba o simplemente dejándole su espacio para la reflexión y el recogimiento.  

Profesionalmente siempre he admirado a los PADES, esos equipos múltiples de profesionales, que hacen una tarea tan importante como ayudar en el final de la vida, cuando las otras opciones clínicas ya no pueden aportar casi nada más.

Su faena es abnegada, porque cada día se encaran a la muerte e intentan ganarle el partido, pese a saber que la liga la tienen perdida. Es una tarea humilde, porque han cambiado los hospitales por un lugar tan poco glamoroso como el hogar del paciente. Pero, sobre todo, su trabajo es discreto porque han sustituido los TAC y los quirófanos por la amabilidad, la ternura y el amor a los enfermos.

Quien diga que la medicina está deshumanizada, que no se trata bien al paciente o que no se le tiene ninguna consideración, es porque no conoce a los PADES. 

Quina llei? (Català)

El PP insisteix en que la llei està per a complir-la, ja que suposa que els independentistes volem saltar-nos les normes per instaurar una anarquia com la de la mítica Illa Tortuga de les pel·lícules de pirates. I no es això, ni molt menys.

Són incapaços d’entendre que el món canvia i que les lleis han d’adaptar-se per servir millor al ciutadà. Creuen que la llei és inamovible, i tanmateix res més lluny de la realitat, de fet existeixen dues vessants del dret a Occidental: el Common Law anglès i el Positivisme francès.

El Common Law anglès considera que el jutge és una persona sensata i raonable, així que es pot confiar en la seva capacitat per discernir entre el bé i el mal, per això quan tenen un cas li permeten que l’avaluï  i decideixi en funció de la norma, però també de la situació social, costums, intencions, resultats, etc.  

El Positivisme francès considera que el jutge és un tarat incapaç de pensar por sí mateix, així que el que ha de fer és complir la llei al peu de la lletra, sense cap interpretació. Aquesta llei és la que va portar als nazis, en els judicis de Nuremberg, a argumentar que “la llei deia que s’havia de matar jueus i jo sols vaig complir amb la llei”.   

Com aquesta llei és incapaç d’evolucionar i adaptar-se al pas del temps, però vol ser omnipresent, allò que no està en el BOE no existeix, i cal fer milers de normes per abastar-ho tot, encara que moltes siguin contradictòries o impossibles d’aplicar.

Endevinin quin dels dos sistemes tenim a Espanya, on la mateixa oligarquia té el poder des de fa segles, mantenint al poble ignorant i sotmès. Els dono una pista : la llei és la llei i la constitució es inamovible, llevat que la Sra. Merkel demani que la canviem, es clar.  

¿Qué ley? (Castellano)

El PP insiste en que la ley está para cumplirla, ya que supone que los independentistas queremos saltarnos las normas para instaurar una anarquía como la de la mítica Isla Tortuga de las películas de piratas. Y no es eso, ni mucho menos.

Son incapaces de entender que el mundo cambia y que las leyes deben adaptarse para servir mejor al ciudadano. Creen que la ley es inamovible, y sin embargo nada más lejos de la realidad, de hecho existen dos vertientes del derecho en Occidental: el Common Law inglés y el Positivismo francés.

El Common Law inglés considera que el juez es una persona sensata y razonable, así que se puede confiar en su capacidad para discernir entre el bien y el mal, por ello cuando tiene un caso le permite que lo evalúe y decida en función de la norma, pero también de la situación social, costumbres, intenciones, resultados, etc.  

El Positivismo francés considera que el juez es un tarado incapaz de pensar por sí mismo, así que lo que tiene que hacer es cumplir la ley al pie de la letra, sin interpretación alguna. Esta ley es la que llevó a los nazis, en los juicios de Núremberg, a argumentar que “la ley decía que había que matar judíos y yo sólo cumplí con la ley”.

Como esta ley es incapaz de evolucionar y adaptarse al paso del tiempo, pero quiere ser omnipresente, lo que no está en el BOE no existe y hay que hacer miles de normas para abarcarlo todo, aunque muchas sean contradictorias o imposibles de aplicar.

Adivinen cuál de los dos sistemas tenemos en España, donde la misma oligarquía detenta el poder desde hace siglos, manteniendo al pueblo ignorante y sometido. Les doy una pista: la ley es la ley y la constitución es inamovible, salvo que la Sra. Merkel pida que la cambiemos, claro.  

El PSOE víctima del sistema (Català)

Els sona el nom de Mitt Romney?  Era el contrincant d’Obama, pel partit Republicà, a les eleccions de 2011. Recorden si la presa de possessió presidencial va tenir d’endarrerir-se fins que Romney va acceptar la derrota?

Clar que no, aquell sistema polític no permet que res ni ningú se situï per sobre de la voluntat popular. El perdedor ho és perquè la gent així ho ha volgut i no té la possibilitat d’oposar-se als resultats.

El mateix president dels EEUU, l’home més poderós de la Terra, no pot canviar la data de les eleccions, ni el dia de la investidura, ni accedir a una tercera legislatura. Es el resultat de prendre’s la democràcia seriosament i posar-la per sobre fins i tot de la Presidència, evitant que es converteixi en la seva joguina.  

Aquí passa tot el contrari, qualsevol president autonòmic pot repetir les vegades que li sembli o decidir quan convocar eleccions, i qualsevol partit perdedor pot bloquejar el país durant mesos mentre interpreta els resultats electorals a la seva conveniència. Es el que passa quan es posa la democràcia per sota dels partit i dels càrrecs, que poden jugar amb ella com els sembla. 

   

Desprès de 40 anys aquest sistema absurd e ineficient ja ha donat tot el que podia donar i comença a cobrar-se víctimes: la primera és la governabilitat del país i la segona el PSOE.

El que ha passat amb el PSOE és significatiu: es consideren per sobre de l’electorat, creuen que és un partit “de govern” i que ja “els toca” governar, confonent la democràcia amb la cua de la peixateria, i com que saben que qui decideix són els partits en els despatxos i no les urnes, han oblidat fer un projecte atractiu per il·lusionar a la gent, formar líders sensats o avaluar la seva gestió anterior. En resum, han perdut el respecte que li deuen a l’electorat. 

El PSOE víctima del sistema (Casterllano)

¿Les suena el nombre de Mitt Romney?  Era el contrincante de Obama, por el partido Republicano, en las elecciones de 2011. ¿Recuerdan si la toma de posesión presidencial tuvo que retrasarse hasta que Romney aceptó la derrota?

Claro que no, aquel sistema político no permite que nada ni nadie se sitúe por encima de la voluntad popular. El perdedor lo es porque la gente así lo ha querido y no tiene la posibilidad de oponerse a los resultados.

El mismo presidente de los EEUU, el hombre más poderoso de la Tierra, no puede cambiar la fecha de las elecciones, ni el día de la investidura, ni acceder a una tercera legislatura. Es el resultado de tomarse la democracia en serio y ponerla por encima incluso de la Presidencia, evitando que se convierta en su juguete.  

Aquí ocurre todo lo contrario, cualquier presidente autonómico puede repetir las veces que le venga en gana o decidir cuándo convocar elecciones, y cualquier partido perdedor puede bloquear el país durante meses mientras interpreta los resultados electorales a su conveniencia. Es lo que pasa cuando se pone la democracia por debajo de los partidos y de los cargos, que pueden jugar con ella como les parezca.   

Tras 40 años este sistema absurdo e ineficiente ya ha dado todo lo que podía dar y empieza a cobrarse víctimas: la primera es la gobernabilidad del país y la segunda el PSOE.

Lo que ha pasado en el PSOE es significativo: se consideran por encima del electorado, creen que es un partido  “de gobierno” y que ya “les toca” gobernar, confundiendo la democracia con la cola de la pescadería, y como saben que quien decide son los partidos en los despachos y no las urnas, han olvidado hacer un proyecto atractivo para ilusionar a la gente, formar líderes sensatos y evaluar su gestión anterior. En resumen, han perdido el respeto que le deben al electorado.

El pla de Rajoy (Català)

Potser després de tot Rajoy sí tingui un pla, per no un pla per a millorar el país, acabar amb l’atur o portar-nos prosperitat, sinó per regenerar la seva imatge personal i perpetuar al PP en el govern durant anys.

¿A ningú li sorprèn que en aquesta investidura el president en funcions hagi fet tot el possible per enfadar a tota la cambra, inclosos els seus recents aliats? ¿Es que no sabia que així anàvem a les terceres eleccions encara que, segons diuen, ningú les vol?

Si hi ha terceres eleccions és més que probable que Rajoy les torni a guanyar, sobre tot perquè la dreta, més disciplinada, seguirà votant al PP; mentre que les esquerres, més fragmentades i amb lluites intestines, tornaran a perdre-les elles soletes.

¿I què passarà quan Rajoy els hagi guanyat per tercera vegada consecutiva? Que el món el veurà com el màrtir d’unes esquerres tan intolerants i poc democràtiques, que cal guanyar-les tres vegades per tal que acceptin els resultats de les urnes. El ridícul serà tant monumental  que als seus líders, amb la credibilitat per terra i sense projectes, perquè si els tinguessin ens els haurien explicat, no els quedarà mes opció que dimitir.

Hauran de cercar nous lideratges, amb una visió més nítida del país, que facin un projecte atractiu a l’electorat, en comptes de quedar-se en els eslògans i en les campanyes de la por. Això els costarà anys en els que el PP podrà governar tranquil·lament.

El més lamentable és que la regeneració de Rajoy, és a dir el pas de ser considerat un polític mediocre, incompetent i sospitós de corrupció, a un màrtir de la intransigència hispana, no serà mèrit seu sinó de la miopia dels seus oponents.

El plan de Rajoy (Castellano)

Quizá después de todo Rajoy sí tenga un plan, pero no un plan para mejorar el país, acabar con el paro o traernos prosperidad, sino para regenerar su imagen personal y perpetuar al PP en el gobierno durante años.

¿A nadie le sorprende que en esta investidura el presidente en funciones haya hecho todo lo posible para enfadar a toda la cámara, incluidos sus recientes aliados? ¿Acaso no sabía que con ello íbamos a las terceras elecciones aunque, según dicen, nadie las desea?

Si hay terceras elecciones es más que probable que Rajoy las vuelva a ganar, sobre todo porque la derecha, más disciplinada, seguirá votando al PP; mientras que las izquierdas, más fragmentadas y con luchas intestinas, volverán a perderlas ellas solitas.

¿Y qué ocurrirá cuando Rajoy les haya ganado por tercera vez consecutiva? Que el mundo le verá como el mártir de unas izquierdas tan intolerantes y poco democráticas, que hay que ganarles tres veces para que acepten los resultados de las urnas. 

El ridículo será tan monumental que a sus líderes, con la credibilidad por los suelos y sin proyectos, porque si los tuvieran nos los habrían explicado, no les quedará más opción que dimitir.

Tendrán que buscar nuevos liderazgos, con una visión más nítida del país, que hagan un proyecto atractivo al electorado, en vez de quedarse en los eslóganes y en las campañas del miedo. Eso les costará años en los que el PP podrá gobernar a sus anchas.

Lo más lamentable es que la regeneración de Rajoy, es decir el paso de ser considerado un político mediocre, incompetente y sospechoso de corrupción, a un mártir de la intransigencia hispana, no será mérito suyo sino de la miopía de sus oponentes.

Quina democràcia és aquesta ?

Han vist la pel·lícula “L’últim vot”? Tracta de que un sol votant pot desempatar el resultat de les eleccions als EEUU. Un únic individu pot donar-li la presidència a un o altre candidat, el seu vot serà inapel·lable i d’ell dependrà el futur del país més poderós de la terra i dels seus 280 milions d’habitants.

Què diferent del  que fem nosaltres: 15 dies de campanya, un dia per a votar i desprès varius mesos perquè els partits acabin d’interpretar a la seva manera, sempre interessada, el que han dit les urnes.

Quina classe de democràcia és aquesta en la que l’electorat no té la darrera paraula? 40 anys exigint votar per a que els perdedors pactin en els despatxos al marge del que hagin dit les urnes? Qui els ha atorgat el dret a situar-se per sobre de la voluntat popular?

El més curiós és que es diuen demòcrates però fan tot el possible per evitar acomplir amb els resultats, una veritable irresponsabilitat en un país com el nostre on mai es va permetre expressar-se democràticament.

No em mal interpretin, ni soc del PP ni els he votat mai, però és evident que han guanyat les eleccions dues vegades, possiblement perquè els ciutadans consideren que els demés són encara pitjors.

La resta de partits han d’acatar la voluntat popular i fer autocrítica de perquè l’electorat prefereix als protagonistes de la Gürtel, dels sobres marrons, de l’emigració juvenil o de la conspiració contra Cataluña, abans que als que es defineixen portadors dels valors espirituals de la revolució.

Em diuen que aquí no es tria al president com als EEUU i per això hi ha pactes. La meva pregunta és la mateixa:  ¿Estem segur de que quan es demanava democràcia, durant els 40 anys de dictadura, era per a què l’última paraula la tinguessin dos o tres y no tot l’electorat? 

¿Qué democracia es esta?

¿Han visto ustedes la película “El último voto”? Trata de que un solo votante puede desempatar el resultado de las elecciones en EEUU. Un único individuo puede darle la presidencia a uno u otro candidato, su voto será inapelable y de él dependerá el futuro del país más poderoso de la tierra y de sus 280 millones de habitantes.

Qué diferente de lo que hacemos nosotros: 15 días de campaña, un día para votar y luego varios meses para que los partidos acaben de interpretar a su manera, siempre interesada, lo que han dicho las urnas.

¿Qué clase de democracia es esta en la que el electorado no tiene la última palabra? ¿40 años exigiendo votar para que los perdedores pacten en los despachos al margen de lo que hayan dicho las urnas? ¿Quién les ha otorgado el derecho a situarse por encima de la voluntad popular?

Lo más curioso es que se llaman demócratas pero hacen todo lo posible para evitar cumplir con los resultados, una verdadera irresponsabilidad en un país como el nuestro donde nunca se permitió expresarse democráticamente.

No me malinterpreten, ni soy del PP ni les he votado nunca, pero es evidente que han ganado las elecciones dos veces, posiblemente porque los ciudadanos consideran que los demás son todavía peores.

El resto de partidos deben acatar la voluntad popular y hacer autocrítica de porque el electorado prefiere a los protagonistas de la Gürtel, de los sobres marrones, de la emigración juvenil o de la conspiración contra Cataluña, antes que a los que se definen portadores de los valores espirituales de la revolución.

Me dicen que aquí no se elige al presidente como en EEUU y por eso hay pactos. Mi pregunta es la misma: ¿Estamos seguros de que cuando se pedía democracia, durante los 40 años de dictadura, era para que la última palabra la tuvieran dos o tres y no todo el electorado? 

Alçada política (Català)

No se si els passa com a mi, que quan veig als nostres actuals polítics, em pregunto on estan els equivalents dels Suárez, González, Carrillo, Fraga,  Tierno Galván, Tamames, Herrero de Miñón, etc.

¿Com pot ser que amb democràcia i llibertat, amb més accés a la cultura i major formació, els nostres polítics hagin patit una davallada tan manifesta de la seva alçada política i intel•lectual, que va arribar a popularitzar allò de que alguns no podrien ni servir el cafè al consell d’administració d’una empresa de veritat?

Espero que ningú cregui que és per casualitat, perquè les casualitats de 40 anys en política no existeixen, per més que ens ajudi a tranquil·litzar la nostra consciència, fent-nos la il·lusió de que no hi tenim res a veure.

La resposta és ben senzilla. El nostre sistema polític no limita el número de legislatures que es pot ostentar un càrrec de màxima responsabilitat, per això qui l’ocupa sempre ha procurat evitar l’ascens de qualsevol que li pugui fer ombra. 40 anys d’un sistema que sistemàticament margina l’excel·lència i el resultat està a la vista de qualsevol.

Limitar el número de legislatures a 2 canviaria el funcionament dels partits perquè, fins i tot ostentant la majoria absoluta, es veurien obligats a buscar recanvis excel·lents, per no perdre la confiança de l’electorat. De meres corretges de transmissió dels desitjos (sovint inconfessables) del cap, es convertirien en aparells de cerca, formació i preparació dels futurs líders del país.

La decisió és nostra: podem seguir sense fer res, permetent que ens governin els més submisos i lleials al capitost, amb independència de la seva capacitat i preparació; o bé exigir que canviï el sistema, posar les dues legislatures i que hagin de buscar i preparar als millors. 

Talla política (Castellano)

No sé si les pasa como a mí, que cuando veo a nuestros actuales políticos, me pregunto donde están los equivalentes de los Suárez, González, Carrillo, Fraga,  Tierno Galván, Tamames, Herrero de Miñón, etc.

¿Como puede ser que con democracia y libertad, con más acceso a la cultura y mayor formación, aquellos que aspiran a ser nuestros líderes hayan sufrido una mengua tan manifiesta de su talla política e intelectual, hasta llegar a popularizar aquello de que algunos no podrían ni servir el café en el consejo de administración de una empresa de verdad?

Espero que nadie crea que es por casualidad, porque las casualidades de 40 años en política no existen, por más que nos ayude a tranquilizar nuestras consciencias, haciéndonos creer que no tenemos nada que ver en ello.

La respuesta es bien sencilla. Nuestro sistema político no limita el número de legislaturas que se puede ostentar un cargo de máxima responsabilidad, por eso quien lo ocupa siempre ha procurado evitar el ascenso de cualquiera que le pueda hacer sombra. 40 años de un sistema que sistemáticamente margina la excelencia y el resultado está a la vista de cualquiera.

Limitar el número de legislaturas a 2 cambiaría el funcionamiento de los partidos porque, incluso ostentando la mayoría absoluta, se verían obligados a buscar recambios excelentes, para no perder la confianza del electorado. De meras correas de transmisión de los deseos (con frecuencia inconfesables) del jefe, se convertirían en aparatos de búsqueda, formación y preparación de los futuros líderes del país.

La decisión es nuestra: podemos seguir sin hacer nada, permitiendo que nos gobiernen los más  sumisos y leales al mandamás, con independencia de su capacidad y preparación; o bien exigir que cambien el sistema, poner las dos legislaturas y que tengan que buscar y preparar a los mejores. 

Crisi de governabilitat (Català)

Espanya té serioses dificultat per formar govern, com abans li va passar a Catalunya, tot i que aquesta va trobat una sortida menys rocambolesca. Unes terceres eleccions no canviaran gaire el panorama, ni milloraran les expectatives de tenir un executiu potent i qualificat. Hi ha municipis amb 9 grups polítics per a 11 regidors, el que en dificulta la presa de decisions. Estem davant d’una greu crisis de governabilitat. 

40 anys afavorint als partits que tenien la clau per formar govern, donant-los més responsabilitats de les obtingudes a les eleccions, ha eliminat el desig de crear coalicions programàtiques i ha fet aparèixer partits que no aspiren a guanyar, sinó a convertir-se en la frontissa imprescindible per governar i assolir així uns càrrecs i un poder que no els han donat les urnes.

Tenim doncs un dilema entre representativitat i governabilitat. Si seguim com fins ara, o incrementem la representativitat, com proposen alguns, ens podrem considerar moderns, però estem abocats a la ingovernabilitat de l’estat, de les CCAA i dels ajuntaments. Per contra si prenem mesures per limitar la representativitat (fer primàries com als EEUU o segona volta com a França) correm el risc de ser titllats de poc demòcrates, però garantirem la governabilitat futura, afavorint las majories.

El dilema està servit i el lector decidirà què prefereix. Per la meva banda no necessito tenir-los al davant per saber que en aquest país, com en qualsevol altre, hi ha intransigents a cada extrem de l’electorat que voldrien eliminar als que no opinen com ells. No estic segur que sigui bona idea portar-los al Parlament, ni oferir-los dirigir institucions, ja que sense ells probablement tot funcionaria millor.  

Crisis de gobernabilidad (Castellano)

España tiene serias dificultades para formar gobierno, como antes le ocurrió a Cataluña, pese a que esta encontró una salida menos rocambolesca. Unas terceras elecciones no cambiaran demasiado el panorama, ni mejoraran las expectativas de tener un ejecutivo potente y cualificado. Hay municipios con 9 grupos políticos para 11 regidores, lo que dificulta la toma de decisiones. Estamos ante una seria crisis de gobernabilidad.

40 años favoreciendo a los partidos que tenían la llave para formar gobierno, dándoles más responsabilidades de las obtenidas en las elecciones, han eliminado el deseo de crear coaliciones programáticas y ha hecho aparecer partidos que no aspiran a ganar, sino a convertirse en la bisagra imprescindible para gobernar y conseguir así unos cargos y un poder que no les han dado las urnas.

Tenemos pues un dilema entre representatividad y gobernabilidad. Si seguimos como hasta ahora, o incrementamos la representatividad, como proponen algunos, nos podremos considerar modernos, pero estamos abocados a la ingobernabilidad del estado, de las CCAA y de los ayuntamientos. Por contra si tomamos medidas para limitar la representatividad (hacer primarias como en EEUU o segunda vuelta como en Francia) corremos el riesgo de ser tachados de poco demócratas, pero garantizaremos la gobernabilidad futura, favoreciendo las mayorías.

El dilema está servido y el lector decidirá qué prefiere. Por mi parte no necesito tenerlos enfrente para saber que en este país, como en cualquier otro, hay intransigentes en cada extremo del electorado que querrían eliminar a los que no opinan como ellos. No estoy seguro de que sea buena idea llevarlos al Parlamento, ni ofrecerles dirigir instituciones, ya que sin ellos probablemente todo funcionaria mejor. 

Orgullós del nostre sistema sanitari (Català)

No sé si han tingut l’oportunitat de veure funcionar una Unitat de Diagnòstic Ràpid de Càncer (UDR), espero que no perquè indicaria que vostès o un familiar proper es troben en sospita o en tractament per aquesta malaltia. En qualsevol cas aquesta és ara la meva situació així que he pogut comprovar de primera ma el funcionament extraordinari d’una UDR i, per extensió, de tot el sistema.

En tres setmanes hem passat de la simple sospita a l’administració de la primera sessió de quimioteràpia, passant per totes les proves complementàries necessàries per confirmar el diagnòstic, unes fetes a l’hospital de referencia i altres en centres d’alta complexitat públics o privats. He de recalcar que el tracte dispensat pels professionals sempre ha estat exquisit.

Com a sanitari em sento orgullós del nostre sistema de salut, ara amb molts més motius, per això em va entristir assistir al Ple Monogràfic de Salut del Parlament, de juny 2015, i comprovar que els diputats de l’oposició  menystenien la reducció del temps de tractament del càncer a menys d’un mes, per afirmar que tot era un desastre per unes llistes d’espera on predominaven patologies com galindons i fimosis. 

Ja sigui per interès partidista o per pura ignorància, els polítics no haurien d’usar el sistema sanitari tan frívolament, ni emprar-lo sols per desgastar a aquest o aquell. No tot pot estar permès en política, cal posar límits, al menys el del respecte a l’electorat per explicar-li la veritat: que un sistema universal i gratuït, amb limitacions pressupostàries i que es nega a posar copagaments per evitar el mal ús, el mínim que pot tenir són llistes d’espera, el que cal procurar és que siguin de les patologies menys greus, que no escurcin la vida del pacient i que l’espera sigui curta. 

Orgulloso de nuestro sistema sanitario (Castellano)

No sé si han tenido la oportunidad de ver funcionar una Unidad de Diagnóstico Rápido de Cáncer (UDR), espero que no porque indicaría que ustedes o un familiar próximo se encuentra en sospecha o en tratamiento por tal enfermedad. En cualquier caso esa es ahora mi situación así que he podido comprobar de primera mano el funcionamiento extraordinario de una UDR y, por extensión, de todo el sistema.

En tres semanas hemos pasado de la simple sospecha a la administración de la primera sesión de quimioterapia, pasando por todas las pruebas complementarias necesarias para confirmar el diagnóstico, unas hechas en el hospital de referencia y otras en centros de alta complejidad públicos o privados. Debo recalcar que el trato dispensado por los profesionales siempre ha sido exquisito.

Como sanitario me siento orgulloso de nuestro sistema de salud, ahora con mucho más motivo, por eso me entristeció asistir al Pleno Monográfico de Salud del Parlament, de junio 2015, y comprobar que los diputados de la oposición  despreciaban la reducción del tiempo de tratamiento del cáncer a menos de un mes, para afirmar que todo era un desastre por unas listas de espera donde predominaban patologías como  juanetes y fimosis.

Ya sea por interés partidista o por pura ignorancia, los políticos no deberían usar el sistema sanitario tan frívolamente, ni emplearlo solo para desgastar a este o aquel. No todo puede estar permitido en política, hay que poner límites, por lo menos el del respeto al electorado para explicarle la verdad: que un sistema universal y gratuito, con limitación presupuestaria y que se niega a poner copagos para evitar el mal uso, lo mínimo que puede tener son listas de espera, lo que hay que procurar es que sean de las patologías menos graves, que no acorten la vida del paciente y que la espera sea corta. 

Spain segueix essent different

“Els hem  destrossat el sistema sanitari”. Les paraules encara ressonen al meu cap, que es nega a creure-les. No és el guió d’una pel·lícula de sèrie B, ni es diuen durant un conflicte bèl·lic entre dues nacions enemigues.

Surten de la boca d’un fiscal triat per a lluitar contra la corrupció però que s’ha dedicat a conspirar contra el poble que el va nomenar. I no les pronuncia en una conversa de cafè, sinó en el despatx d’un ministre que li demana arguments contra els seus adversaris polítics i al que tant li fa que tals arguments siguin reals o ficticis.

Quin país tan estrany! A qualsevol altre lloc una traïció així a la ciutadania suposaria el cessament automàtic d’ambdós. Al Japó és probable que els donessin un punyal per a rentar la seva afronta amb un suïcidi honrós. Aquí protegim a lladres, corruptes i conspiradors sempre que siguin “dels nostres”. 

 

El govern no vetlla pels interessos dels ciutadans, pot mentir, conspirar o malgastar i el seguim votant, per vergonya de tota la classe política, què ha aconseguir tal grau de mediocritat que la gent prefereix als dolents coneguts abans que als bons per conèixer.  

Els partits polítics sols persegueixen els seus interessos, els sindicalistes fan servir el sindicat per no anar a treballar, els lladres confessos com Millet estan al carrer i als sospitosos no se’ls jutja fins passats 15 o 20 anys del delicte como a Núñez.

Tan estranys som que mentre a tot arreu fomenten l’educació dels seus joves, nosaltres busquem el seu adoctrinament, en comptes de pagar per la bona formació, paguem per tal que no es conegui l’idioma que es parla on vivim i als que aconsegueixen formar-se els enviem a produir riquesa a l’estranger.

No hi ha dubte de que Spain segueix essent diferent, molt diferent.

Spain sigue siendo different

“Les hemos  destrozado el sistema sanitario”. Las palabras aún resuenan en mi mente, que se niega a creerlas. No es el guion de una película de serie B, ni se dicen durante un conflicto bélico entre dos naciones enemigas.

Salen de la boca de un fiscal elegido para luchar contra la corrupción pero que se ha dedicado a conspirar contra el pueblo que le nombró. Y no las pronuncia en una charla de café, sino en el despacho de un ministro que le pide argumentos contra sus adversarios políticos y al que tanto le da que tales argumentos sean reales o ficticios.

¡Qué país tan extraño! En cualquier otro lugar una traición así a la ciudadanía supondría el cese automático de ambos. En Japón es probable que les dieran un puñal para lavar su afrenta con un suicidio honroso. Aquí protegemos a ladrones, corruptos y conspiradores siempre que sean “de los nuestros”. 

El gobierno no vela por los intereses de los ciudadanos, puede mentir, conspirar o malgastar y le seguimos votando, para vergüenza de toda la clase política, que ha logrado tal grado de mediocridad que la gente prefiere a los malos conocidos antes que a los buenos por conocer.  

Los partidos políticos solo persiguen sus intereses, los sindicalistas usan el sindicato para no ir a trabajar, los ladrones confesos como Millet están en la calle y a los sospechosos no se les juzga hasta pasados 15 o 20 años del delito como a Núñez.

Tan raros somos que mientras en todas partes apoyan la educación de sus jóvenes, nosotros buscamos su adoctrinamiento, en vez de pagar por una buena formación, pagamos para que no se conozca el idioma que se habla donde vivimos y a los que logran formarse les mandamos a producir riqueza al extranjero.

No hay duda de que Spain sigue siendo diferente, muy diferente.

Lliçons de la campanya

Menys  mal que s’acaba aquesta campanya electoral pesada i avorrida, que servirà de ben poc fins que ens decidim a fer canvis profunds. De tota manera, com que sempre cal aprendre de les coses que ens passen, els vull compartir el que he après jo aquests dies.

He arribat a entendre perquè molts nord americans estan disposats a votar al Sr. Donald Trump. No em mal interpretin, ni m’agrada el personatge ni el votaria en cas de viure als EEUU.

Però si puc entendre que hi hagi gent que es plantegi votar a algú que ha tingut èxit en la seva professió i en els negocis, fins arribar a fer-se multimilionari (una mesura de l’èxit per a molts),  ja que poden pensar que, per sobre de les idees racistes i misògines, la seva gestió al govern serà l’equivalent a la de les seves empreses i en conseqüència és possible que el país vagi bé.

Tot el contrari em passa amb la Sra. Susana Díaz. Em costa entendre que algú estigui disposat a donar-li la responsabilitat de governar a una persona que no s’ha destacat ni les seus estudis, va tardar 10 anys en treure’s una carrera de 5; ni en la seva feina, ja que no té cap experiència professional fora del partit.

Per si fos poc, té tanta ànsia per manar al PSOE i per ser la propera presidenta del govern, que no dubta de posar-li totes les traves possibles al seu propi candidat, Sr. Pedro Sánchez, per això ha fet unes declaracions incendiàries contra Catalunya, no fos cas que el PSC li donés 25 o més escons i ella es quedés sense arguments per fer-li en llit el 27-J.

No puc  dir si el Sr. Trump és el que els americans necessiten, encara que insisteixo en que no és sant de la meva devoció, el que sí estic segur és que ni Andalusia, ni Espanya, ni els ciutadans ens mereixem uns líders tan mediocres i mesquins.  

Lecciones de la campaña

Menos  mal que se acaba esta campaña electoral pesada y aburrida, que servirá de bien poco hasta que nos decidamos a hacer cambios profundos. De todas maneras, como  siempre hay que aprender de las cosas que nos pasan, les quiero compartir lo que he aprendido yo estos días.

He llegado a entender por qué muchos norteamericanos están dispuestos a votar al Sr. Donald Trump. No me mal interpreten, ni me gusta el personaje ni le votaría en caso de vivir en los EEUU.

Pero sí puedo entender que haya gente que se plantee votar a alguien que ha tenido éxito en  su profesión y en los negocios, hasta llegar a hacerse multimillonario (una medida del éxito para muchos),  ya que pueden pensar que, por encima de las ideas racistas y misóginas, su  gestión en el gobierno será equivalente a la de sus empresas y en consecuencia es probable que el país vaya bien.

Todo lo contrario me pasa con la Sra. Susana Díaz. Me cuesta entender que alguien esté dispuesto a darle la responsabilidad de gobernar a una persona que no ha destacado ni en sus estudios, tardó 10 años en sacarse una carrera de 5; ni en su trabajo, ya que no tiene ninguna experiencia profesional fuera del partido.

Por si fuera poco, tiene tal ansia de mandar en el PSOE y ser la próxima presidenta del gobierno, que no duda en ponerle todas las trabas posibles a su propio candidato, Sr. Pedro Sánchez, por eso ha hecho unas declaraciones incendiarias contra Catalunya, no fuera a ser que el PSC le diera 25 o más escaños y ella se quedara sin argumentos para hacerle la cama el 27-J.

No puedo decir si el Sr. Trump es lo que los americanos necesitan, aunque insisto en que no es santo de mi devoción, de lo que sí estoy seguro es que ni Andalucía, ni España, ni los ciudadanos nos merecemos unos líderes tan mediocres y mezquinos.  

Pobres o rucs? (català)

A tots els mitjans cada dia es parla de crisi, de que la pobresa creix i de com, ara que ja no som rics, el desconcert i el pessimisme s’estenen arreu.

Son temps difícils però, me’n poden dir uns que no ho hagin estat? No cal remuntar-se al segle XIX i al glamur dels vestits de festa, pagats amb la misèria de la gent. Tampoc als primers tres quarts del XX, amb guerres horribles, inclosa la nostra, i una dictadura indecent. Ni a una Transició plena de pors, pel perill d’involució, encara que ja no ho recordem.

A Espanya i a Catalunya mai hi ha hagut tanta democràcia, llibertat i riquesa com ara. Llavors, perquè tant desencís? Per primera vegada el país és de veritat nostre i som responsables del seu futur gracies al nostre vot, que ens permet decidir qui i com ens ha de governar.

Tant poc confiem en les nostres capacitats? O serà que ens fa por la responsabilitat i per això busquem un messies que ens duri més de 20 anys com Pujol, Bono, Fraga o Manuel Chaves?

Si haguéssim estat responsables hi hauria crisis? Amb els diners públics hem pagat 10 pel que  valia 4, per mantenir comissionistes i corruptes a tots els partits.

Hem fet AVE sense passatgers, aeroports sense avions, obres inútils que ara cauen perquè no es poden mantenir, poliesportius que no s’emplenaran mai, ajuntaments de marbre, hospitals al 30% de la seva capacitat i hem  comprat vots i voluntats, hipotecant el futur dels nostres fills i nets que seran qui hauran de pagar-ho.  

Ara ens assabentem que, amb diners de tots, també pagàvem el lloguer als nens rics que volen jugar a ser pobres fent d’okupes. Essent tant irresponsables ens podem queixar d’una crisi que hem provocat nosaltres mateixos? Som més pobres que rucs o més rucs que pobres?