viernes, 30 de octubre de 2020

Crisi u oportunitat (català)


Diuen que l’anagrama xinés per escriure “crisis” significa també “oportunitat”, i no deixo de preguntar-me si això passarà també amb la Covid-19, si podrem treure quelcom positiu o  aprendrem alguna cosa bona pel futur.

No hi ha dubte de que aquesta és una crisis diferent de les anteriors, en el sentit de que en aquelles només es “perdien” diners, que en realitat ningú tenia interès en buscar, perquè tots estaven implicats en la seva desaparició.

En canvi, la Covid-19 es mesura per la pèrdua de vides i això és ben diferent, perquè aquesta vegada la mala gestió s’associa directament a morts i molts polítics (ja sigui per inexperiència o incompetència) quedaran retratats.

Quan les aigües es calmin i fem les inevitables comparacions entre països, veurem que uns hauran tingut deu o quinze vegades més morts per milió d’habitants, ens preguntarem el motiu i analitzarem les decisions preses.

Alguns, si no ho veuen clar, denunciaran els fets a la Justícia, potser davant d’un jutge que haurà perdut un pare o una mare pel virus, així que estarà interessat en saber la veritat i poc disposat a cedir a les pressions dels possibles responsables de la mort del seu progenitor.

Espanya líder en oblidar els seus morts

A França ja han començat, i fa pocs dies la policia va registrar les cases de l’ex-primer ministre i del titular de Salut, en el marc d’una investigació sobre la gestió governamental de la crisis sanitària pel coronavirus.

Falta saber si a Espanya optarem per tornar a oblidar els morts, per no incomodar a polítics incompetents o si aquesta vegada els exigirem alguna cosa, per exemple, tenir experiència professional fora de la política, el que suposaria que aquest patiment no seria en va.


PROU REPRESIÓ

AMNISTIA PRESOS POLÍTICS

AUTODETERMINACIÓ 


Crisis u oportunidad (castellano)

Dicen que el anagrama chino para escribir “crisis” significa también “oportunidad”, y no dejo de preguntarme si eso ocurrirá también con la Covid-19, si podremos sacar algo positivo o aprenderemos algo bueno para el futuro.

No cabe duda de que esta es una crisis distinta de las anteriores, en el sentido de que en aquellas solo se “perdía” dinero, que en realidad nadie tenía interés en buscar, porque todos estaban implicados en su desaparición.

Sin embargo, la Covid-19 se mide por pérdida de vidas y eso es bien distinto, porque esta vez la mala gestión se asociará directamente a muertos y muchos políticos (ya sea por inexperiencia o incompetencia) van a quedar retratados.

Cuando las aguas se calmen y hagamos las inevitables comparaciones entre países, veremos que unos habrán tenido diez o quince veces más muertos por millón de habitantes, nos preguntaremos el motivo y analizaremos las decisiones tomadas.

España lider en olvidar a sus muertos
Algunos, si no lo ven claro, denunciaran los hechos a la Justicia, quizá ante un juez que habrá perdido un padre o una madre por el virus, así que estará interesado en saber la verdad y poco dispuesto a ceder a las presiones de los posibles responsables de la muerte de su progenitor.

En Francia ya han empezado, y hace pocos días la policía registró las casas del ex primer ministro y del titular de Salud, en el marco de una investigación sobre la gestión gubernamental de la crisis sanitaria por el coronavirus.

Falta saber si en España optaremos de nuevo por olvidar a los muertos, para no incomodar a políticos incompetentes o si esta vez les exigiremos algo, por ejemplo, tener experiencia profesional fuera de la política, lo que supondría que este sufrimiento no sería en vano.


BASTA DE REPRESIÓN

AMNISTÍA PRESOS POLÍTICOS

AUTODETERMINACIÓN

3r Aniversari del XX Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Aquest més d’octubre s’ha complert el 3r aniversari dels fets del 1-O, una data trista per a tots els demòcrates, que vam veure com el país retrocedia en les seves llibertats per l’actuació d’un Estat que segueix emprant la repressió contra els catalans.

Però no volem furgar en la ferida sinó tot el contrari perquè, entre tants aniversaris de fets rellevants, no pot passar desapercebut un altre tercer aniversari, el de la celebració a Manresa del XX Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC), també a l’octubre del 2017.

Aquests Congressos son una iniciativa de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques, endegada el 1912,  i tenen per objectiu constituir una tribuna i un lloc de reunió dels professionals de la salut dels territoris de parla catalana en la seva tasca cultural d'ajuda a la llengua.

El seu paper ha estat rellevant per a la recuperació del català com a eina vehicular en els diferents àmbits de la societat, i molt especialment en el de la salut, a l’hora que fixava i  definia noves idees i conceptes, com el de salut mateix, establert el 1976.

Manresa ha d’estar orgullosa d’haver sigut seu de la darrera edició feta fins ara, gracies a una iniciativa de la Fundació Alsina Bofill i la Fundació Althaia Xarxa Assistencial, que van fer possible la celebració a la nostra ciutat, els dies 20 i 21 d’octubre de 2017.

Cal recordar també la implicació i participació de l’Ajuntament de Manresa, el Col·legi de Metges de Barcelona, la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, la Filial del Bages de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i de Balears, la Societat Catalana de Biologia (Institut d’Estudis Catalans), la Societat Andorrana de Ciències, l’Obra Cultural de l’Alguer, l’Acció Cultural del País Valencià i la Societat Valenciana de les Ciències de la Salut.

El Congrés manresà va constar de quatre grans eixos: 1r els models sanitaris dels territoris de parla catalana; 2n els reptes de l’atenció primària i la formació i desenvolupament dels seus professionals; 3r el medi ambient, la globalització i la salut; i 4t el futur dels CMBLC per tal de fer-los més inclusius i augmentar el seu paper en la societat.

El programa va incloure amplis aspectes de l’activitat diària dels professionals de la salut, tant en l’àmbit assistencial, com en la medicina preventiva, la docència o la recerca, tractats des d’una perspectiva propera, amb voluntat de servei públic, de compartir coneixements i  sempre amb visió humanista.

L’èxit del Congrés el van certificar els més de 400 inscrits i els 65 ponents, entre els quals primeres autoritats europees del sector de la vida i de la salut, una fita assolida per la capacitat de convocatòria de les fundacions organitzadores i pel lideratge exemplar dels dos copresidents del Congrés, el Dr. Miquel Vilardell i Tarrés i el Dr. Lluis Guerrero i Sala.

Però aquest èxit no estava garantir atès el moment social i polític que es vivia, i que val la pena recordar ja que en ple procés de defensa pacífica del dret a decidir dels catalans, i en mig d’un agre debat entre Catalunya i Espanya, el dia 6 de setembre el govern espanyol va intervenir les finances de la Generalitat. El 1 d’octubre es va celebrar el referèndum per a la independència, sota una forta repressió, que el poble català va resistir amb determinació. Dos dies després la protesta catalana va omplir pobles i ciutats, i el rei brandà amenaces de tota mena. El 16 d’octubre la judicatura va dictar presó incondicional pel president d’Òmnium Cultural, Sr Jordi Cuixart, i pel president de l’Assemblea Nacional Catalana, Sr Jordi Sánchez, fet que va generar una onada d’indignació popular que va derivar en la convocatòria d’una gran manifestació a Barcelona pel dia 21 d’octubre, últim dia del congrés.

Aquesta vegada la repressió no va impedir la realització del congrés, com si havia fet abans, tant en la dictadura de Primo de Rivera com durant el franquisme, perquè l’autarquia espanyola sempre ha sospitat de tot el que fos en llengua catalana.

El Dr. Guerrero saluda al Hble conseller, Sr. Comín

Es cert que des de llavors tot ha canviat molt, i la Medicina n’és un bon exemple, l‘única cosa que sembla no haver canviat és el caràcter repressor de l’estat espanyol, tenint en compta que tornem a tenir presos polítics (així els qualifica l’ONU), gent perseguida i altres a l’exili, entre ells l’Hble. Conseller, Sr. Antoni Comín, que va inaugurar el XX CMBLC.

Per tot plegat la defensa de la nostra llengua continua essent un repte i una necessitat, tot i el seu reconeixement oficial, no sols pels nous reptes, com les noves tecnologies de la informació, sinó perquè avui com ahir cal evitar el retrocés de les llibertats, ja que la llengua, la ciència i la cultura sempre s’han desenvolupat millor en llibertat.

Estem convençuts que Manresa va ser el millor lloc per celebrar aquell XX CMBLC, allà on feia 125 anys els delegats de la Unió Catalanista aprovaven les Bases de Manresa, un dels documents fundacionals del catalanisme, i va suposar un bri d’esperança que se celebrés pocs dies després de la major repressió dels últims anys al nostre país.

sábado, 24 de octubre de 2020

Sagnies i sangoneres (català)

¿Els sembla seriós que un mateix tema tingui resultats oposats segons el jutjat on caiguin? Hi a molts exemples, com els diferents graus de semi-llibertat dels presos polítics catalans (així els nomena la ONU) o la condemna a Joaquim Forn versus l’absolució de Trapero.

Això no li passa només a la Justícia sinó a totes les professions, però algunes ho han resolt per pur sentit comú i, amb tota seguretat, la judicatura tindrà d’abordar-ho abans o després.

En Medicina, no fa massa temps, qualsevol actuació depenia només del criteri del metge, el  que suposava que davant del mateix càncer es podia fer quimioteràpia sola, radioteràpia sola, diversos tipus de cirurgia o combinacions varies.

El problema és que uns tractaments donen millors resultats que altres, en forma de supervivència i de menys seqüeles pels pacients, per això van néixer els protocols clínics que avalen els millors procediments i que tots los hospitals seriosos procuren seguir.

¿Es tractarien vostès un càncer amb sagnies i sangoneres, si el seu metge sense cap fonament científic els digués que ho feia per preservar l’essència de la medicina més tradicional? ¿O demanarien la seva inhabilitació per evitar mals majors?

En canvi, permetem que alguns jutges i fiscals exerceixin de guardians de l’essència d’una Espanya rància i caduca amb la que sols s’identifiquen els còmplices de la dictadura, que a qualsevol país normal estarien jutjats e inhabilitats.

Aquests “salvadors” van ficar a la presó durant dos anys a Sandro Rosell, sense cap motiu; han inhabilitat dos presidents triats democràticament; i han destrossat la vida a Tamara Carrasco sense fonaments, perquè són l’equivalent a les sagnies i sangoneres.


PROU REPRESIÓ

AMNISTIA PRESOS POLÍTICS

AUTODETERMINACIÓ


Sangrías y sanguijuelas (castellano)

¿Les parece serio que un mismo asunto tenga resultados opuestos según el juzgado donde caigan? Hay muchos ejemplos, como los diferentes grados de semi-libertad de presos políticos catalanes (así les llama la ONU) o la condena a Joaquim Forn versus la absolución de Trapero.

Esto no le ocurre solo a la Justicia sino a todas las profesiones, pero algunas lo han resuelto por puro sentido común y, con toda seguridad, la judicatura tendrá que abordarlo, antes o después.

En Medicina, no hace mucho tiempo, cualquier actuación dependía solo del criterio del médico, lo que suponía que ante el mismo cáncer se podía hacer quimioterapia sola, radioterapia sola, diversos tipos de cirugía o combinaciones varias.

El problema es que unos tratamientos dan mejores resultados que otros, en forma de supervivencia y de menos secuelas para los pacientes, por eso nacieron los protocolos clínicos que avalan los mejores procedimientos y que todos los hospitales serios procuran seguir.

¿Se tratarían ustedes un cáncer con sangrías y sanguijuelas, si su médico sin ningún fundamento científico les dijera que lo hacía para preservar la esencia de la medicina más tradicional? ¿O pedirían su inhabilitación para evitar males mayores?

En cambio, permitimos que algunos jueces y fiscales ejerzan de guardianes de la esencia de una España rancia y caduca con la que solo se identifican los cómplices de la dictadura, que en cualquier país normal estarían juzgados e inhabilitados.

Esos “salvadores” metieron en prisión durante dos años a Sandro Rosell, sin ningún motivo; han inhabilitado dos presidentes elegidos democráticamente; y le han destrozado la vida a Tamara Carrasco sin fundamentos, porque son el equivalente a las sangrías y sanguijuelas.


BASTA DE REPRESIÓN

AMNISTÍA PRESOS POLÍTICOS

AUTODETERMINACIÓN


domingo, 18 de octubre de 2020

Contra les clavegueres de l'Estat (català)

A les clavegueres de l’Estat, policies, jutges i periodistes creuen que el país es defensa arruïnant-li la vida a qualsevol que pensi diferent d’ells, encara que sigui arrossegant el nom d’Espanya pel fang.

Indesitjables així n’hi ha a tot arreu, la diferència és com s’actua contra ells, com es controlen i quina responsabilitat se’ls exigeix per tal que el títol de periodista o advocat, la toga o l’uniforme no siguin garantia d’impunitat.

Si els agrada el cine, ja saben que de vegades es pot veure com funcionen altres països, per això els recomano l’excel·lent pel·lícula “Alguns homes bons” dirigida per Rob Reiner.

En ella, un advocat (Tom Cruise) es planteja si acusar a un coronel del exèrcit (Jack Nicholson) per la mort accidental d’un marine sota el seu comandament, però té dubtes en no tenir proves suficients.

El motiu de les seves dubtes és important perquè, si acusa a un alt comandament del exèrcit sense proves i no pot demostrar la seva culpabilitat, poden retirar-li el títol d’advocat i no podrà exercir mai més com a tal.

Als EEUU qualsevol pot criticar el que vulgui, gracies a la llibertat d’expressió, és més, consideren que qüestionar al govern no és sols un dret, sinó una obligació que tenen com a ciutadans lliures.

Però si un professional acusa sense proves o les falsifica, s’arrisca a que li retirin el títol i acabar a la presó, ja que consideren que és diferent la xerrameca d’algú en un bar i l’actuació d’un professional.

En canvi, aquí segueixen tan tranquils els que han arruïnat la vida de Tamara Carrasco, el bon  nom de Sandro Rosell o robat l’alcaldia de Barcelona a Xavier Trias, no se’ls ha exigit ni una explicació i segueixen exercint la seva professió contra qualsevol.


PROU REPRESIÓ

AMNISTIA PRESOS POLÍTICS

AUTODETERMINACIÓ 


Contra las cloacas del Estado (castellano)

En las cloacas del Estado, policías, jueces y periodistas creen que el país se defiende arruinándole la vida a cualquiera que piense distinto de ellos, aunque sea arrastrando el nombre de España por el barro.

Indeseables así existen en todas partes, la diferencia es cómo se actúa contra ellos, como se controlan y qué responsabilidades se les exigen para que el título de periodista o abogado, la toga o el uniforme no sean garantía de impunidad.

Si les gusta el cine, ya saben que a veces se puede ver cómo funcionan otros países, por eso les recomiendo la excelente película “Algunos hombres buenos” dirigida por Rob Reiner.

En ella, un abogado (Tom Cruise) se plantea si acusar a un coronel del ejército (Jack Nicholson) por la muerte accidental de un marine bajo su mando, pero tiene dudas al carecer de pruebas suficientes.

El motivo de sus dudas es importante porque, si acusa a un alto mando del ejército sin pruebas y no puede demostrar su culpabilidad, pueden retirarle el título de abogado y no podrá ejercer nunca más como tal.

En EEUU cualquiera puede criticar lo que quiera, gracias a la libertad de expresión, es más, consideran que cuestionar al gobierno no es solo un derecho, sino una obligación que tienen como ciudadanos libres.

Pero si un profesional acusa sin pruebas o las falsifica, se arriesga a que le retiren el título y acabar en prisión, ya que consideran que es distinto la cháchara de alguien en un bar y la actuación de un profesional.

En cambio, aquí siguen tan tranquilos los que han arruinado la vida de Tamara Carrasco, el buen nombre de Sandro Rosell o robado la alcaldía de Barcelona a Xavier Trias, no se les han exigido ni una explicación y siguen ejerciendo su profesión contra cualquiera.

BASTA DE REPRESIÓN

AMNISTÍA PRESOS POLÍTICOS

AUTODETERMINACIÓN


domingo, 4 de octubre de 2020

Una Justícia desbocada (català)

La Justícia espanyola pateix de molts mals però sempre havia intentat mantenir les aparences, fins ara que s’ha encomanat d’aquesta prepotència descarada que pateixen els polítics que es creuen que la cadira i fins i tot el país és seu.

Quan s’arriba en aquest nivell de supèrbia i descaro es deixa de tenir en compta les aparences, perquè creuen que a casa seva fan el que volen, i llavors actuen sense miraments, fet que posa en evidencia la necessitat d’un canvi dràstic.

No van inhabilitar a Felipe González per crear la banda terrorista GAL, que va assassinar i segrestar desenes de persones. Tampoc a José Maria Aznar per mentir per ficar-nos en una guerra il·legal, que va provocar milers de morts i la misèria d’un poble.

Ni a Rodriguez Zapatero per negar una crisis econòmica que va fer que milers de famílies acabessin a la ruïna i passessin fan. Ni a Mariano Rajoy per enviar a 10.000 energúmens uniformats a estomacar iaies que només pretenien votar.

Tampoc han inhabilitat al rei emèrit que, segons el seu propi fill, ha estat cometent irregularitats durant anys. Ni han condemnat a Rodrigo Rato per enganyar avis per que perdessin els seus estalvis.


Però han inhabilitat Quim Torra per no despenjar una pancarta relativa a un dret fonamental, reconegut a tot el món civilitzat. I tot plegat promogut per un organisme administratiu, no judicial, sense competència per condemnar ni rang jeràrquic superior a la presidència d’una Comunitat Autònoma.

La supèrbia, la prepotència, l’odi i el desig de reprimir d’aquest estat fa que Espanya no tingui solució i l’únic que es pot fer amb ella és tenir-la el més lluny possible.


PROU REPRESIÓ

AMNISTIA PRESOS POLÍTICS

AUTODETERMINACIÓ


Una Justicia desbocada (castellano)

La Justicia española adolece de muchos males pero siempre había tratado de mantener las apariencias, hasta ahora que se ha contagiado de esa prepotencia descarada que sufren los políticos que se creen que el puesto y hasta el país es suyo.

Cuando se llega a ese nivel de soberbia y descaro se deja de tener en cuenta las apariencias, porque creen que en su casa hacen lo que quieren, y entonces actúan sin miramientos, lo que pone en evidencia la necesidad de un cambio drástico.

No inhabilitaron a Felipe González por crear la banda terrorista GAL, que asesinó y secuestró decenas de personas. Tampoco a José Maria Aznar por mentir para meternos en una guerra ilegal, que provoco miles de muertos y la miseria de un pueblo.

Ni a Rodriguez Zapatero por negar una crisis económica que hizo que miles de familias fuesen a la ruina y pasaran hambre. Ni a Mariano Rajoy por mandar a 10.000 energúmenos uniformados a apalear anciana que solo pretendían votar.

Tampoco han inhabilitado al rey emérito que, según su propio hijo, ha estado cometiendo irregularidades durante años. Ni han condenado a Rodrigo Rato por engañar ancianos para que perdieran sus ahorros.

Pero han inhabilitado a Quim Torra por no descolgar una pancarta relativa a un derecho fundamental, reconocido en todo el mundo civilizado. Y todo ello promovido por un organismo administrativo, no judicial, sin competencia para condenar ni rango jerárquico superior a la presidencia de una Comunidad Autónoma.

La soberbia, la prepotencia, el odio y el deseo de reprimir de este estado hace que España no tenga solución y lo único que se puede hacer con ella es tenerla lo más lejos posible.

BASTA DE REPRESIÓN

AMNISTÍA PRESOS POLÍTICOS

AUTODETERMINACIÓN


Díaz Ayuso (català)

Isabel Díaz Ayuso intentant tapar
la seva incapacitat amb banderes
He de confessar-los que cada cop que veig a la Sra. Díaz Ayuso el front de la Comunitat de Madrid, em venen al cap dues possibles teories sobre perquè ha sigut nomenada pel càrrec essent tant manifestament incompetent.

La primera, que és la que jo prefereixo, te a veure amb una cançó dels anys 60 i 70 (que avui no seria popular per ser políticament incorrecta) que deia: “Em vaig casar amb un nan per fer-me un tip de riure”.

Amb això vull pensar que els madrilenys eren plenament conscients de que triaven a una illetrada pel càrrec, una inexperta en tot perquè no ha viscut fora de l’ombra del partit, però que ho assumien per la diversió que podia portar—los.

M’agrada pensar que la van nomenar per riure’s d’ella quan expliqués que la seva experiència laboral era coordinar el compte de twitter del gos d’Esperanza Aguirre. Quelcom semblant al que deia la cançó de que al baixar del llit el pobre nan queia de cap a la gibrelleta.

Si els sembla massa cruel els explico l’altra teoria que em ve al cap, i que considero molt pitjor, perquè suposa que els madrilenys ni siquiera la van triar sinó que va ser nomenada pel president del PP, Pablo Casado.

Com Casado és un incompetent, tant incapaç d’acabar la carrera que el partit va tenir de regalar-li el títol, és un insegur perquè sap que ocupa un càrrec pel que no te ni preparació, ni experiència, ni capacitat.

I aquestes persones tenen tendència a rodejar-se de gent més  incompetent que ells, per que no els facin ombra, i per això va nomenar a Díaz Ayuso. El pitjor és que m’imagino que aquest serà el perfil dels nomenaments de Casado si  arriba a manar algun dia. Estem avisats. 


PROU REPRESIÓ

AMNISTIA PRESOS POLÍTICS

AUTODETERMINACIÓ

Díaz Ayuso (castellano)

Isabel Díaz Ayuso intentando tapar
su incapacidad con banderas 
Tengo que confesarles que cada vez que veo a la Sra. Díaz Ayuso al frente de la Comunidad de Madrid, me vienen a la cabeza dos posibles teorías sobre porque ha sido nombrada para el cargo, siendo tan manifiestamente incompetente.

La primera, que es la que yo prefiero, tiene que ver con una coplilla de los años 60 y 70 (que hoy no sería popular por ser políticamente incorrecta) que decía: “Me casé con un enano por hartarme de reír”.

Con ello quiero pensar que los madrileños eran plenamente conscientes de que escogían a una iletrada para el cargo, una inexperta en todo porque no ha vivido fuera de la sombra del partido, pero que lo asumían por la diversión que podía traerles.

Me gusta pensar que la nombraron para reírse cuando explicara que su experiencia laboral era coordinar la cuenta de twitter del perro de Esperanza Aguirre. Algo así como lo que dice la canción de que al bajarse de la cama el pobre enano se caía de cabeza en el orinal.

Si les parece demasiado cruel les cuento la otra teoría que me viene a la cabeza, y que considero mucho peor, porque supone que los madrileños ni siquiera la eligieron sino que fue nombrada por el presidente del PP, Pablo Casado.

Como Casado es un incompetente, tan incapaz de acabar la carrera que el partido tuvo que regalarle el título, es un inseguro porque sabe que ocupa un cargo para el que no tiene ni preparación, ni experiencia, ni capacidad.

Y esas personas tienden a rodearse de gente más  incompetente que ellos, para que no les hagan sombra, y por eso nombro a Díaz Ayuso. Lo peor es que me imagino que ese será el perfil de los nombramientos de Casado si  llega a mandar algún día. Estamos avisados.  


BASTA DE REPRESIÓN

AMNISTÍA PRESOS POLÍTICOS

AUTODETERMINACIÓN


sábado, 3 de octubre de 2020

La (in)justícia espanyola (català)

Quan es va fer la Transició (que millor n’hauríem de dir la Imposició), no es va modificar cap estructura de l’estat franquista, com a molt se li va canviar el nombre per un altre més “patriòtic”, com el TOP que va passar a dir-se Audiència Nacional.

Només després del 23F es va decidir modernitzar l’exèrcit per la por que el propi estat tenia davant de tant soroll de sabres, de nostàlgics capficats en “salvar-nos” de no se sap què.

La resta va romandre intacte i així ens va, perquè si per controlar a la població, una sotana és més efectiva que un batalló de carabiners, també per mantenir un règim pervers, les togues  són més eficaces que els uniformes.

Tots els règims totalitaris creats per dictadors assassins tenen de dictar lleis per donar-los un vernís de legalitat, però aquestes no serveixen de res si no tenen jutges còmplices disposats a aplicar-les, per més aberrants que siguin

Només quan es te una Justícia còmplice y uns jutges disposats a defensar lleis injustes, com la que assegurava que un jueu era un esser inferior, es pot empresonar i exterminar a algú en un forn crematori, en cas contrari és impossible fer-ho. 

I ara estem descobrint con pena que la Justícia espanyola no sol va ser còmplice de la dictadura que va trair el país, el va ultratjar, el va arruïnar i va assassinar als seus ciutadans, sinó que impedeix que a la llibertat i la democràcia s’instal·lin definitivament entre nosaltres.

Per això processen a Martín Villa a Argentina i no a Espanya; el rei emèrit és investigat a Suiza, però no a Espanya; a Andorra s’admet a tràmit una querella contra Rajoy, però no a Espanya; i els polítics catalans són innocents a tota Europa, menys a Espanya.

¿No serà que ja toca inhabilitar a aquesta Justícia i en aquests jutges?


PROU REPRESIÓ

AMNISTIA PRESOS POLÍTICS

AUTODETERMINACIÓ


La (in)justicia española (castellano)

Cuando se hizo la Transición (que mejor deberíamos llamar la Imposición), no se modificó ninguna estructura del estado franquista, a lo sumo se le cambió el nombre por otro más “patriótico”, como el TOP que pasó a llamarse Audiencia Nacional.

Solo tras el 23F se decidió modernizar el ejército por el miedo que el propio estado tenía ante tanto ruido de sables, de nostálgicos empeñados en “salvarnos” de no se sabe qué.

Lo demás continuó intacto y así nos va, porque si para controlar a la población, una sotana es más efectiva que un batallón de carabineros, también para mantener un régimen perverso, las togas son más eficaces que los uniformes.

Todos los regímenes totalitarios creados por dictadores asesinos tienen que dictar leyes para darles un barniz de legalidad, pero estas no sirven de nada si no tienen jueces cómplices dispuestos a aplicarlas, por más aberrantes que sean.

Solo cuando se tiene una Justicia cómplice y unos jueces dispuestos a defender leyes injustas, como la que aseguraba que un judío era un ser inferior, se puede encarcelar y exterminar a alguien en un horno crematorio, de lo contrario es imposible hacerlo. 

Y ahora estamos descubriendo con pesar que la Justicia española no solo fue cómplice de la dictadura que traicionó al país, lo ultrajó, lo arruinó y asesinó a sus ciudadanos, sino que impide que la libertad y la democracia se instalen definitivamente entre nosotros.

Por eso procesan a Martín Villa en Argentina y no en España; el rey emérito es investigado en Suiza, pero no en España; en Andorra se admite a trámite una querella contra Rajoy, pero no en España; y los políticos catalanes son inocentes en toda Europa, menos en España.

¿No será que ya toca inhabilitar a esa Justicia y a esos jueces?


BASTA DE REPRESIÓN

AMNISTÍA PRESOS POLÍTICOS

AUTODETERMINACIÓN