En memòria de Ricard Rico

Avui, 22 de febrer, és un dia trist perquè aquesta matinada  ha mort en Ricard Rico Radua. El Ricard era supervisor del torn de nit a l’Hospital de Sant Andreu quan jo hi vaig entrar a treballar l’any 1980.

Era l’ànima del torn, un gran company i un magnífic professional, sempre disposat a donar un cop de ma per resoldre qualsevol problema. Però per sobre de tot el Ricard era un amic i una excel·lent persona.

Era l’individu més passional i inquiet que he conegut mai, per això vivia intensament el “carpe diem”, mentre els demès l’esmentem de passada sense creure’ns-ho de debò.

Sempre s’estava movent, encetant nous projectes, provant noves feines en camps diversos però, per sort, desprès tornava a la seva passió: la infermeria, el tracte amb el malalt i l’atenció als altres.

Darrera del seu irònic sarcasme, el Ricard mai va poder amagar la seva immensa bondat ni aquell cor tant gran que no li cabia dins el pit.

Recordo moltes de les seves paraules, els seus gestos, els seus consells que tant em van ajudar quan jo començava, per això no va tardar gaire en convertir-se en un dels meus millors amics i en fer-me de padrí de boda.

El Ricard en ha deixat, és un dia trist per als vells de l’Hospital de Sant Andreu i també per als companys d’Althaia on va continuar la seva vida laboral, mentre jo prenia altres camins.  

Amor i reconeixement per l’amic que se’n va i deixa un forat a l`ànima, perquè ens ha marcat tant profundament. Sempre et durem dins nostre.

Una de futbol (Català)

Els que em coneixen saben que no m’agrada el futbol i que l’únic partit que he vist sencer per televisió va ser l’any 1974. Per tal que es facin una idea, l’altre dia vaig sentir que el “Tata” tindria una lluita sense quarter contra el “Cholo” i vaig pensar que estaven parlant d’un capítol d’Aida, però sembla ser que parlaven de futbol.

Malgrat tot he de confessar que recentment aquest esport ha adquirit per a mi un nou significat, ara és molt més proper i ja puc entendre allò de que “hem guanyat”, en primera persona del plural, com si ens hi anés quelcom. No, no ha estat una revelació de les bondats del que anomenen el “esport Rei”, sinó el descobriment de que, entre tots els clubs de futbol, li deuen a hisenda, es a dir que ens deuen a tots, més de 500 milions d’euros. Amb raó la gent hi posa tanta passió!

Tot el que rodeja al futbol em sembla esperpèntic però ara, potser per la beneïda crisis que fa que el diner no flueixi amb tanta alegria, la situació s’ha destapat i resulta que entre tots tenen uns deutes de més de 3.600 milions d’euros i que varius presidentes de clubs estan a la presó, en un país on ningú de cert nivell acaba entre reixes.  

El que més em sorprèn és que d’això no en parla ningú, simplement agafem la bufanda del nostre equip i anem al camp a animar sense demanar més explicacions. Com podem seguir anunciant que tenim la millor lliga del món, si és de cartró pedra? Per què seguim endeutant-nos, amb contractes milionaris amb nois de vint anys que no aporten res de profit a la societat? 

Per si fos poc, la Generalitat Valenciana ha avalat als clubs de primera divisió de la seva comunitat, la qual cosa és una postura molt intel·ligent (per part dels clubs, clar). D’aquesta manera els polítics autonòmics, que han de decidir en què es gasten els recursos públics, destinaran els diners de tots els valencians, inclosos els pensionistes, els malalts, els nens, els afectats per la llei de la dependència, y naturalment d’aquells als que no els agrada el futbol, a pagar la mala gestió d’aquests clubs esportius. Davant de tot això sols puc afegir: Bravo pels clubs de futbol, vosaltres sí que en sabeu!   

Una de fútbol (Castellano)

Los que me conocen saben que no me gusta el fútbol y que el único partido que he visto entero por televisión fue en el año 1974. Para que se hagan una idea, el otro día sentí que el “Tata” tendría una lucha sin cuartel contra el “Cholo” y pensé que estaban hablando de un capítulo de Aida, pero parece ser que hablaban de fútbol.

A pesar de todo he de confesar que recientemente este deporte ha adquirido para mí un nuevo significado, ahora es mucho más próximo y ya puedo entender aquello de que “hemos ganado”, en primera persona del plural, como si nos fuera algo en ello. No, no ha sido una revelación de las bondades de lo que llaman el “deporte Rey”, sino el descubrimiento de que, entre todos los clubs de fútbol, le deben a hacienda, es decir que nos deben a todos, más de 500 millones de euros. ¡Con razón la gente le pone tanta pasión!

Todo lo que rodea al fútbol me parece esperpéntico pero ahora, quizá por la bendita crisis que hace que el dinero no fluya con tanta alegría, la situación se ha destapado y resulta que entre todos tienen unas deudas de más de 3.600 millones de euros y que varios presidentes de clubs están en la cárcel, en un país donde nadie de cierto nivel acaba entre rejas.

Lo que me sorprende es que de esto no habla nadie, simplemente cogemos la bufanda de nuestro equipo y vamos al campo a animar sin pedirle explicaciones a nadie. Cómo podemos seguir anunciando que tenemos la mejor liga del mundo, si es de cartón piedra? ¿Por qué seguimos endeudándonos, con contratos millonarios a veinteañeros que no aportan nada de provecho a la sociedad? 

Por si fuera poco, la Generalitat Valenciana ha avalado a los clubs de primera división de su comunidad, lo cual es una postura muy inteligente (por parte de los clubs, claro). De esa manera los políticos autonómicos, que han de decidir en qué se gastan los recursos públicos, destinaran el dinero de todos los valencianos, incluidos los pensionistas, los enfermos, los niños, los afectados por la ley de la dependencia, y naturalmente de aquellos a los que no les gusta el fútbol, a pagar la mala gestión de esos clubs deportivos. Ante todo ello solo puedo añadir: ¡Bravo por los clubs de fútbol, vosotros sí que sabéis!   

El Govern i la marca Espanya (Català)

Sr. Jose Manuel García Margallo: Ministre d'Exteriors

Sr. Ministre

Li adreço aquesta carta perquè vostè sempre està amoïnat pel que anomena “marca Espanya” i hi ha alguns aspectes d’aquest concepte que m’agradaria que m’aclarís.

¿La seva idea de “marca Espanya” inclou mostrar-li al món sencer una infanta de la Casa Reial a la banqueta, imputada per un cas de corrupció?

Suposo que no ho serà un president de Govern dient que part dels papers de Bárcenas són certs, sense que després passi res.

I encara menys una vicepresidenta a la que un jutge qualifica de “conducta immoral per a un càrrec públic” sense que ningú li demani la dimissió immediata.

Tampoc crec que la “marca Espanya” sigui una ministra de Sanitat, que insulta la inteligència de tots els espanyols en afirmar que el seu marit portava a casa regals a diari (inclosos cotxes) sense que ella tingués siquiera curiositat per saber d’on sortia tot allò.  

El considero a vostè prou intel·ligent com per no referir-se a qui ha promogut una llei de l’avortament tan retrògrada que la troben vergonyosa fins i tot els feixistes del Front Nacional francès.

I, pel mateix, no crec que es refereixi a qui, tenint la responsabilitat d’educar al país, declara públicament i sense rubor que el que pretén és adoctrinar als ciutadans.

Igualment la “marca Espanya” no pot estar representada per uns ministres que ja busquen una sortida desprès del seu pas pel poder. Per això un potencia a les grans companyies petrolieres, elèctriques i gasístiques mentre sancionen a les energies alternatives, en un país ric en sol, vent i marees. I l’altre, en no poder tornar a Lehman Brothers perquè va tancar a causa de la mala gestió, busca a Goldman Sachs perquè ens ajudi a vendre Bankia com si fos la joia de la corona i no la vergonya econòmica del país.   

Molt menys pot ser una bona representant de la “marca Espanya” una ministra de Fomento que no sap que els grans productors mundials estan a Àsia i necessiten un corredor mediterrani i no tres corredors per acontentar a totes les CCAA.  

Naturalment al ministre d’Interior cal descartar-lo d’entrada  ja que no hi ha res que disgusti més al món avui dia que veure una actuació estel·lar de la Guardia Civil a Ceuta i que desprès de la mateixa apareguin més d’una dotzena d’immigrants morts.   

També cal descartar a qui no ha tingut mai recança en manipular i tergiversar la informació a la seva conveniència, ja fos dient que com més malament estigués el país, molt millor, o bé que els salaris no estan baixant, quan tota l’evidència demostra el contrari. El món de veritat fa anys que no tolera aquestes mostres de frivolitat ni amb recolzament electoral ni sense ell. 

Per la seva part, com a ministre d‘Exteriors, aclareixi’m ¿què aporta de positiu a la “marca Espanya” el fer oïdes sordes als mandats de l’ONU per tal que s’investiguin els crims del franquisme? ¿I el permetre l’obtenció d’obres internacionals fent ofertes temeràries a la baixa per desprès aconseguir increments de pressupostos a base de xantatges, com Sacyr està fent a Panamà?

En fi, Sr. Ministre, sols volia que m’aclarís si encara pensa que vostès són els dipositaris i garants de la “marca España”, perquè som molts els que creiem que l’únic que han fet ha estat degradar-la i trepitjar-la, les més de les vegades en benefici propi. Per més que pretenguin embolcallar-se amb la bandera i donar-nos lliçons de patriotisme, ni vostès són patriotes ni dignes d’ostentar el Govern d’aquesta noble nació. Poden tenir els vots i amb això creure’s legitimats, però en realitat són com aquests programes de televisió que s’emeten a la tarda, que tenen la màxima audiència encara que tots estem d’acord en que són tele-escombraria nefasta per a la bona salut mental de l’espectador. 

El Gobierno y la marca España (Castellano)

Don José Manuel García Margallo: Ministro de Exteriores

Sr. Ministro

Le dirijo esta carta porque usted siempre está preocupado por lo que llama “marca España” y hay algunos aspectos de ese concepto que me gustaría que me aclarara.

¿Su idea de “marca España” incluye mostrarle al mundo entero una infanta de la Casa Real en el banquillo, imputada por un caso de corrupción?

Supongo que no lo será un presidente de Gobierno diciendo que parte de los papeles de Bárcenas son ciertos, sin que después pase nada.

Y menos aún una vicepresidenta a la que un juez califica de “conducta inmoral para un cargo público” sin que nadie le pida la dimisión inmediata.

Tampoco creo que la “marca España” sea una ministra de Sanidad, que insulta la inteligencia de todos los españoles al afirmar que su marido llevaba a casa regalos a diario (incluidos coches) sin que ella tuviera siquiera curiosidad por saber de dónde salía todo aquello. 

Le considero a usted lo suficientemente inteligente como para no referirse a quien ha promovido una ley del aborto tan retrógrada que la encuentran bochornosa incluso los fascistas del Frente Nacional francés.

Y, por lo mismo, no creo que se refiera a quien, teniendo la responsabilidad de educar al país, declara públicamente y sin rubor que lo que pretende es adoctrinar a los ciudadanos.

Igualmente la “marca España” no puede estar representada por unos ministros que ya buscan una salida tras su paso por el poder. Por eso uno potencia a las grandes compañías petroleras, eléctricas y gasísticas mientras sancionan a las energías alternativas, en un país rico en sol, viento y mareas. Y el otro, al no poder volver a Lehman Brothers porque cerró a causa de la mala gestión, busca a Goldman Sachs para que nos ayude a vender Bankia como si fuera la joya de la corona y no la vergüenza económica del país.   

Mucho menos puede ser una buena representante de la “marca España” una ministra de Fomento que no sabe que los grandes productores mundiales están en Asia y necesitan un corredor mediterráneo y no tres corredores para contentar a todas las CCAA.  

Naturalmente al ministro de Interior hay que descartarlo de entrada  ya que no hay nada que disguste más al mundo hoy día que ver una actuación estelar de la Guardia Civil en Ceuta y que tras la misma aparezcan más de una docena de inmigrantes muertos.  

También hay que descartar a quien no ha tenido nunca reparo en manipular y tergiversar la información a su conveniencia, ya fuera diciendo que cuanto peor estuviera el país, tanto mejor, o bien que los salarios no están bajando, cuando toda la evidencia demuestra lo contrario. El mundo de verdad hace años que no tolera estas muestras de frivolidad ni con respaldo electoral ni sin él. 

Por su parte, como ministro de Exteriores, acláreme ¿qué aporta de positivo a la “marca España” el hacer oídos sordos a los mandatos de la ONU para que se investiguen los crímenes del franquismo? ¿Y el permitir la obtención de obras internacionales haciendo ofertas temerarias a la baja para después lograr  incrementos de presupuestos a base de chantajes, como Sacyr está haciendo en Panamá?

En fin, Sr. Ministro, sólo quería que me aclarara si aún piensa que ustedes son los depositarios y garantes de la “marca España”, porque somos muchos los que creemos que lo único que han hecho ha sido degradarla y pisotearla, las más de las veces en beneficio propio. Por más que pretendan arroparse en la bandera y darnos lecciones de patriotismo, ni ustedes son patriotas ni dignos de ostentar el Gobierno de esta noble nación. Pueden tener los votos y con ello creerse legitimados, pero en realidad son como esos programas de televisión que se emiten por la tarde, que tienen la máxima audiencia aunque todos estemos de acuerdo en que son telebasura nefasta para la buena salud mental del espectador. 

Ya esta en la calle mi primer libro

Desde esta semana ya está en la calle mi primer libro:

• Un país sin manual de instrucciones. El porqué de nuestra compleja convivencia. 

Está publicado por Ediciones Carena y a continuación mostramos la portada. 

Este es un libro que no quiere quedarse solo en “el qué”, eso usted ya lo sabe pues lo vive cada día, sino que quiere profundizar en “el porqué”. Algunos ejemplos:

• Usted ya sabe que estamos en crisis, pero ¿por qué es más profunda y durará más aquí que en el resto del mundo?

• Conoce a los políticos que tenemos, pero ¿podemos tener otros distintos?  

• Sufre la política en sus carnes y bolsillos, pero ¿sabe por qué se ejerce el poder como si todo fuera parte del botín electoral?

• Nuestros resultados educativos dejan mucho que desear, pero ¿estamos preparando a los jóvenes para el futuro que les espera?

• Siendo un Estado de Derecho, ¿por qué nos está costando más reformar la Justicia que las Fuerzas Armadas?

Un libro para reflexionar sobre el país que hemos hecho entre todos y que entre todos debemos mejorar, porque en nosotros está la solución: ¿cómo? Sabremos “el cómo” si entendemos “el porqué”. 

Ja està al carrer el meu primer llibre

Des del día 3 de febrer està a les llibreries el meu primer llibre:

• Un país sense manual d'instruccions. El perquè de la nostra complexa convivència. 

Està publicat per edicions Carena i tot seguit mostrem la portada.

Aquest és un llibre que no vol quedar-se sols en “el què”, això vostè ja ho sap doncs ho viu cada dia, sinó que vol aprofundir en “el perquè”. Alguns exemples:

• Vostè ja sap que estem en crisis, però per què és més profunda i durarà més aquí que a la resta del món?

• Coneix als polítics que tenim, però podem tenir-ne altres diferents?

• Pateix la política a les seves carns i butxaques, però sap per què s’exerceix el poder com si tot fos part del botí electoral?

• Els nostres resultats educatius deixen molt que desitjar, però estem preparant als joves pel futur que els espera?

• Essent un Estat de Dret, per què ens està costant més reformar la Justícia que les Forces Armades?

Un llibre per a reflexionar sobre el país que hem fet entre tots i que entre tots haurem de millorar perquè en nosaltres està la solució: cóm? Sabrem “el cóm” si entenem “el perquè”.

Fa dies... (català)

Fa dies que tinc aquest blog desatès. La veritat és que des de la sortida al mercat del meu llibre: “Un país sense manual d’instruccions” he estat força ocupat preparant presentacions i això m’ha impedit escriure.

Així doncs, no ha estat per manca d’idees ja que setmanalment, i de vegades diàriament, surten als mitjans de comunicació notícies que em suggereixen nous comentaris, escrits i crítiques mordaces, però un no té cap més remei que reprimir-se si no vol traspassar el llinda de la bona educació que és el que ha de presidir sempre les relacions humanes, per més inhumans que siguin alguns dels seus protagonistes.

Com a ciutadà és una desgracia tenir un govern de l’Estat tan mediocre, perquè com he dit en alguna ocasió és producte d’una llei electoral que sols afavoreix l’ascensió al poder de la mediocritat i per tant aquest és el més mediocre dels darrers 35 anys, i l’única esperança de que algun dia el veiem menys mediocre és que el proper sigui un govern socialista presidit per Susana Díaz, que ja s’està postulant com a successora de Pérez Rubalcaba, en ser la representant de la poderosa federació andalusa del PSOE. Es per això que tenir un 35% de paro a la seva comunitat, un 35% del pressupost procedent de subvencions i una corrupció generalitzada, desprès de més trenta anys sense canviar el color polític, li sembla tan poca cosa que ha de venir a Catalunya a renyar-nos per no fer-ho bé.

Per ser justos hem de reconèixer que aquest govern, així com els subjectes vinguts a més per obra i gracia d’un carnet polític o sindical, com la Sra. Díaz, que a més es creuen en possessió de veritats absolutes, i en conseqüència amb el deure d’adoctrinar-nos, són una benedicció per a tots els programes d’humor que ens distrauen i entretenen així que, si no fossin tan nefastos, hauríem de resar per què Deu ens els conservés durant molt de temps. Per la meva part preferiria escriure d’altres temes si no fos perquè el que passa al país em sulfura en veure com entre la incompetència d’uns i la ceguesa d’altres estan destrossant un dels països mes magnífics de tot el planeta.

Hace días... (castellano)

Hace días que tengo este blog desatendido. Lo cierto es que desde la salida al mercado de mi libro: “Un país sin manual de instrucciones” he estado bastante ocupado preparando presentaciones y ello me ha impedido escribir.

Así pues, no ha sido por falta de ideas ya que semanalmente, y a veces diariamente, salen a los medios de comunicación noticias que me sugieren nuevos comentarios, escritos y críticas mordaces, pero uno no tiene más remedio que reprimirse si no quiere traspasar el umbral de la buena educación que es el que debe presidir siempre las relaciones humanas, por más inhumanos que sean algunos de sus protagonistas.  

Como ciudadano es una desgracia tener un gobierno del Estado tan mediocre, porque como he dicho en alguna ocasión es producto de una ley electoral que solo favorece la ascensión al poder de la mediocridad y por tanto este es el más mediocre de los últimos 35 años, y la única esperanza de que algún día le veamos menos mediocre es que el próximo sea un gobierno socialista presidido por Susana Díaz, que ya se está postulando como sucesora de Pérez Rubalcaba, al ser la representante de la poderosa federación andaluza del PSOE. Es por eso que tener un 35% de paro en su comunidad, un 35% del presupuesto procedente de subvenciones y una corrupción generalizada, tras más de treinta años sin cambiar el color político, le parece tan poca cosa que ha de venir a Cataluña a regañarnos por no hacerlo bien.

Para ser justos, debemos reconocer que este gobierno, así como los sujetos venidos a más por obra y gracia de un carnet político o sindical, como la Sra. Díaz, que además se creen en posesión de verdades absolutas, y en consecuencia con el deber de adoctrinarnos, son una bendición para todos los programas de humor que nos distraen y entretienen así que, si no fueran tan nefastos, deberíamos rezar para que Dios nos los conservara durante mucho tiempo. Por mi parte preferiría escribir de otros asuntos si no fuera porque lo que ocurre en el país me sulfura al ver como entre la incompetencia de unos y la ceguera de otros están destrozando uno de los países más magníficos de todo el planeta.