L’estafa de l’electricitat (català)

Fa setmanes que els preus de l’electricitat no paren de pujar, fins i tot arriben a nivells record el mateix dia que entren en vigor ajudes que pretenen controlar-los, tirant per terra  les esperances de donar un respir, encara que sigui mínim, als consumidors.

Això suposa abocar rius de tinta i emetre hores de tertúlies, d’assenyats comentaristes, explicant amb complexes teories econòmiques, les raons de l’increment de preus que, a la meva manera de veure, tenen unes causes molt senzilles.

Quan vàrem adoptar l’Euro, es va permetre que allò que un dia costava 100 pessetes, al dia següent costés 1 Euro, és a dir, un increment del 66%, el que va enviar un missatge clar de que se’ns podia prendre el pel tranquil·lament.

A la crisis bancària es va llençar el mateix missatge, ja que no es van demanar responsabilitats i els mateixos que l’havien creat van seguir als seus càrrecs, administrant el rescat de la banca amb els diners de tots.

No tota Europa va actuar així, Islàndia no va posar diner per rescatar bancs fraudulentes, els va deixar caure i va empresonar 38 banquers, en un missatge clar de que els càrrecs comporten responsabilitats.

Els resultats canten per sí mateixos, mentre a Islàndia la banca s’ha reforçat i avui és més sòlida i solvent; a España no han tornat el rescat, pressionen a la Justícia per canviar sentències i encara presumeixen de ser grans gestors.

El que ens passa és el resultat de deixar impunes les preses de pel, i ara ho fa l’electricitat, que calcula la seva tarifa en funció del producte més car emprat en la seva fabricació. Una estafa com si ens cobressin tota la cistella de la compra al preu del producte més car.

El timo de la electricidad (castellano)

Hace semanas que los precios de la electricidad no paran de subir, incluso llegan a niveles record el mismo día que entran en vigor ayudas que pretenden controlarlos, echando por tierra las esperanzas de darle un respiro, aunque sea mínimo, a los consumidores.

Ello supone verter ríos de tinta y emitir horas de tertulias, de sesudos comentaristas, explicando con complejas teorías económicas, las razones del incremento de precios que, a mi modo de ver, tienen unas causas muy sencillas.

Cuando adoptamos el Euro, se permitió que lo que un día costaba 100 pesetas, al día siguiente costara 1 Euro, es decir, un incremento del 66%, lo que envió un mensaje claro de que se nos podía tomar el pelo tranquilamente.

En la crisis bancaria se lanzó el mismo mensaje, ya que no se pidieron responsabilidades y los mismos que la habían creado siguieron en sus cargos, administrando el rescate de la banca con el dinero de todos. 

No toda Europa actuó así, Islandia no puso dinero para rescatar bancos fraudulentos, les dejó caer y encarceló a 38 banqueros, en un mensaje claro de que los cargos comportan responsabilidades. 

Los resultados cantan por sí mismos, mientras en Islandia la banca se ha reforzado y hoy es más sólida y solvente; en España no han devuelto el rescate, presionan a la Justicia para cambiar sentencias y aún presumen de ser grandes gestores.

Lo que nos pasa es el resultado de dejar impunes las tomaduras de pelo, y ahora lo hace la electricidad, que calcula su tarifa en función del producto más caro usado en su fabricación. Un timo como si nos cobraran toda la cesta de la compra al precio del producto más caro. 

Pobre Espanya (català)

¿Quin honor hi ha en un estat dissenyat per protegir delinqüents? ¿Quina dignitat hi ha en acceptar una corona de mans d’un dictador, traint al propi pare? ¿Quin orgull hi ha en una Constitució que és la coartada per mantenir un règim il·legítim?

Es indecent pagar adulteris amb diners públics. Es una vilesa fabricar proves falses. Es malvat premiar a qui empresona innocents. Es molt poc seriós incomplir els compromisos. Però tot això queda impune, suposadament en defensa d’Espanya.

Avergonyeix un estat que segueix protegint un règim feixista, sortit de la Gran Traïció del 36, impulsada per la dreta intolerant, que rebutja les regles del joc quan els resultats els son desfavorables.

Els còmplices del dictador, que segueixen al poder, no accepten que el món ha canviat, que la seva ideologia va ser prohibida pels seus crims i que, en el segle XXI, no es pot governar amb mentides, censura, presó i força bruta.

Per això segueixen com sempre, abans assassinaven legalment als adversaris, ara busquen la seva mort social i política, d’aquí venen les policies “patriòtiques”, els jutges amics, els periodistes afins i les lleis d’amnistia que impedeixen remoure el seu fems històric.

No han entès que, en el món de les comunicacions, més que mai abans a la història, no n’hi ha prou de semblar honest, sinó que cal ser-ho, perquè la veritat acaba sortint i tothom se’ns assabenta d’ella.

Pobre Espanya, ha perdut Catalunya, encara que falti la data de separació, però no serà la única en marxar perquè ningú vol viure en un estat sense honor, dignitat, ni orgull, y tampoc vol ser avergonyit amb tanta indecència, vilesa, maldat i manca de seriositat.

Pobre España (castellano)

¿Qué honor hay en un estado diseñado para proteger delincuentes? ¿Qué dignidad hay en aceptar una corona de manos de un dictador, traicionando al propio padre? ¿Qué orgullo hay en una Constitución que es la coartada para mantener un régimen ilegítimo?

Es indecente pagar adulterios con dinero público. Es una vileza fabricar pruebas falsas. Es malvado premiar a quien encarcela inocentes. Es muy poco serio incumplir los compromisos. Pero todo ello queda impune, supuestamente en defensa de España.

Avergüenza un estado que sigue protegiendo un régimen fascista, salido de la Gran Traición del 36, impulsada por la derecha intolerante, que rechaza las reglas del juego cuando los resultados les son desfavorables.

Los cómplices del dictador, que siguen en el poder, no aceptan que el mundo ha cambiado, que su ideología fue prohibida por sus crímenes y que, en el siglo XXI, no se puede gobernar con mentiras, censura, prisión y fuerza bruta.

Por eso siguen como siempre, antes asesinaban legalmente a los adversarios, ahora buscan su muerte social y política, de ahí vienen las policías “patrióticas”, los jueces amigos, los periodistas afines y las leyes de amnistía que impiden remover su estiércol histórico.

No han entendido que, en el mundo de las comunicaciones, más que nunca antes en la historia, no basta con parecer honesto, sino que hay que serlo, porque la verdad acaba saliendo y todo el mundo se entera de ella.

Pobre España, ha perdido a Catalunya, aunque falte la fecha de separación, pero no será la única en marcharse porque nadie quiere vivir en un estado sin honor, dignidad, ni orgullo, y tampoco quiere ser avergonzado con tanta indecencia, vileza, maldad y falta de seriedad.

Una mica de dignitat (català)

Imaginin-se que troben una feina on els asseguren 3000 € mensuals però, en acabar el primer mes, reben només 1200, un 40% del promès.

Es probable que anessin a parlar amb l’empresari para demanar-li explicacions. Aquest podria argumentar que es tracta d’un problema puntual, que esperava el pagament d’un proveïdor que no li ha arribat, però que no es preocupin.

Vostès tornarien a la feina a l’espera de que, a la següent nòmina, els paguessin també els endarreriments del mes anterior, que els tenen ben guanyats, es a dir 4800 €, però els tornen a pagar només 1200.

¿Com se sentirien si, en reclamar els seus diners, els contestessin que els endarreriments estan perduts perquè l’empresa mai els paga? ¿No tindrien la sensació que les estan prenent el pel? ¿Seguirien treballant en aquesta empresa? 

Doncs això mateix és el que passa a Catalunya amb les inversions de l’Estat. Cada any s’anuncien a bombo i plateret una pluja de milions, que només serveix de carnassa als demagogs i perquè la cridòria de règim esvalotin al personal.

Perquè la realitat és que, a l’hora d’executar aquestes inversions, ens quedem cada any, més o menys, en aquest 40% que tant els molestaria si es tractés del seu sou. A més, el que no s’executa es perd, sense dret a recuperar-lo.  

I desprès s’estranyen de que vulguem independitzar-nos, però ¿qui pot voler quedar-se en un Estat tan cínic, trampós i poc seriós, que no compleix ni els compromisos que ell mateix ha adquirit?

L’independentisme català no té res a veure amb un nacionalisme excloent, sinó amb tenir la dignitat de voler ser tractat com a veritables ciutadans, no com a serfs menors d’edat. 

Un poco de dignidad (castellano)

Imagínense que encuentran un empleo donde les aseguran 3000 € mensuales pero, al acabar el primer mes, reciben solo 1200, un 40% de lo prometido.

Es probable que fueran a hablar con el empresario para pedirle explicaciones. Este podría argumentar que se trata de un problema puntual, que esperaba el pago de un proveedor que no le ha llegado, pero que no se preocupen.

Ustedes volverían al trabajo a la espera de que, en la siguiente nómina, les pagaran también los atrasos del mes anterior, que los tienen bien ganados, es decir 4800 €, sin embargo, les vuelven a pagar solo 1200.

¿Cómo se sentirían si, al reclamar su dinero, les contestaran que los atrasos están perdidos porque la empresa nunca los paga? ¿No tendrían la sensación de que les están tomando el pelo? ¿Seguirían trabajando en esa empresa? 

Pues eso mismo es lo que ocurre en Cataluña con las inversiones del Estado. Cada año se anuncia a bombo y platillo una lluvia de millones, que solo sirve de carnaza a los demagogos y para que los voceros del régimen alboroten al personal.

Porque la realidad es que, a la hora de ejecutar esas inversiones, nos quedamos cada año, más o menos, en ese 40% que tanto les molestaría si se tratara de su sueldo. Además, lo que no se ejecuta se pierde, sin derecho a recuperarlo.  

Y luego se extrañan de que queramos independizarnos, pero ¿quién puede querer quedarse en un Estado tan cínico, tramposo y poco serio, que no cumple ni los compromisos que él mismo ha adquirido?

El independentismo catalán no tiene nada que ver con un nacionalismo excluyente, sino con tener la dignidad de querer ser tratado como verdaderos ciudadanos, no cómo siervos menores de edad.