La Justícia al revés (català)

Es curiós que ara els polítics d’esquerres s’escandalitzin pel funcionament de la Justícia, quan l’únic que tenien de fer era preguntar-se d’on venia la cúpula judicial d’aquest país.

Perquè ve d’aquella aberració jurídica de la postguerra que, Serrano Suñer, el cunyadíssim de Franco, va qualificar de “Justícia al revés”.

Amb aquesta perversió es van considerar culpables de “rebel·lió militar” als que s’havien oposat al cop d’estat. I les activitats polítiques o sindicals de l’esquerra, des de 1934, es van englobar en el delicte de “adhesió a la rebel·lió militar».

Als acusats se’ls negava la possibilitat de defensar-se. Es jutjaven en bloc a presos acusats de delictes diferents. La fiscalia es limitava a la lectura de l’acta d’acusació, sense aportar proves.

No es permetia cridar a testimonis ni presentar proves. I, per suposat, no es podia apel·lar. La llei era un mecanisme d’extorsió que no sols castigava als vençuts sinó que els feia pagar el cost de la guerra que els colpistes havien provocat.

En aquestes condiciones es van dictar milers de sentències (incloses l’execució de més de 80.000 espanyols), que no han estat anul·lades per no posar en dubte el funcionament d’un dels pilars de l’Estat.

Els jutges que van acceptar aquella burla a la Justícia, per sostenir un règim criminal, eren tan responsables com els que van agafar les armes contra el país, i van ser necessaris per sostenir-lo durant dècades.

I ara, quan cal renovar la cúpula judicial, pel canvi generacional, es neguen a marxar perquè volen seguir controlant la política del país i saben que no hi haurà magistrats disposats a continuar l’aberració jurídica que ells van abraçar.

La Justicia al revés (castellano)

Es curioso que ahora los políticos de izquierdas se escandalicen por el funcionamiento de la Justicia, cuando lo único que tenían que hacer era preguntarse de donde viene la cúpula judicial de este país.

Porque viene de aquella aberración jurídica de la postguerra que, Serrano Suñer, el cuñadísimo de Franco, calificó de “Justicia al revés”.

Con tal perversión se consideraron culpables de “rebelión militar” a los que se habían opuesto al golpe de estado. Y las actividades políticas o sindicales de la izquierda, desde 1934, se englobaron en el delito de “adhesión a la rebelión militar».

A los acusados se les negaba la posibilidad de defenderse. Se juzgaba en bloque a presos acusados de delitos diferentes. La fiscalía se limitaba a la lectura del acta de acusación, sin aportar pruebas.

No se permitía llamar a testigos ni presentar pruebas. Y, por supuesto, no se podía apelar. La ley era un mecanismo de extorsión que no solo castigaba a los vencidos sino que les hacía pagar el coste de la guerra que los golpistas habían provocado.

En esas condiciones se dictaron miles de sentencias (incluidas la ejecución de más de 80.000 españoles), que no han sido anuladas para no poner en duda el funcionamiento de uno de los pilares del Estado.

Los jueces que aceptaron aquella burla a la Justicia, para sostener un régimen criminal, eran tan responsables como los que empuñaron las armas contra el país, y fueron necesarios para sostenerlo durante décadas.

Y ahora, cuando hay que renovar la cúpula judicial, por el cambio generacional, se niegan a irse porque quieren seguir controlando la política y saben que no habrá magistrados dispuestos a continuar la aberración jurídica que ellos abrazaron.

Hipocresia de la dreta (català)

Antonio Machado

M’avergonyeixo cada cop que sento a membres de la dreta defensant Espanya com si ells fossin els únics patriotes del país. L’últim ha estat Santiago Abascal dient traïdor a Sánchez. 

¡Déu meu, VOX, els hereus de la Gran Traïció de 1936, la pitjor i més infame de la nostra historia, donant carnets de bons i mals espanyols i titllant de traïdors als adversaris polítics! Quines coses s’han de veure...   

Antonio Machado escrivia durant la Guerra Civil: «A Espanya el millor és el poble…. Sempre ha estat el mateix. En els tràngols durs, els senyorets invoquen la pàtria i la venen; el poble no la nomena siquiera, però la compra amb la seva sang i la salva. A Espanya, no hi ha manera de ser persona ben nascuda sense estimar al poble”.

José Ortega y Gasset

I sobre els que haurien de donar exemple de patriotisme, José Ortega i Gasset deia el 1921: «Començant per la Monarquia i seguint per l’Església, cap poder nacional ha pensat més que en sí mateix. ¿Quan ha bategat el cor, al cap i a la fi estranger, d’un monarca espanyol o de l’Església espanyola pels destins profundament nacionals? Que se sàpiga, mai. Han fet tot el contrari. Monarquia i Església s’han obstinat en fer  adoptar els seus destins propis com els veritablement nacionals».

La dreta espanyola en general, i VOX en particular, són l’exemple d’aquestes classes egoistes, que només pensen en sí mateixes i, per molt que s’omplin la boca amb Espanya, no dubtarien un instant en vendre-la a qualsevol postor, com van fer sempre. 

No cal presumir de patriotisme, ni embolicar-se en la bandera, per estimar el país, el que cal és no vendre’l, no defensar a qui el va trair, ni exaltar als assassins y torturadors d’espanyols, això sí seria un bon detall. 

Hipocresía de la derecha

Antonio Machado

Me avergüenzo cada vez que oigo a miembros de la derecha defendiendo España como si ellos fueran los únicos patriotas del país. El último ha sido Santiago Abascal llamando traidor a Sánchez. 

¡Cielos santo, VOX, los herederos de la Gran Traición de 1936, la peor y más infame de nuestra historia, dando carnets de buenos y malos españoles y llamando traidores a los adversarios políticos! Cosas veredes, amigo Sancho…   

Antonio Machado escribía durante la Guerra Civil: «En España lo mejor es el pueblo…. Siempre ha sido lo mismo. En los trances duros, los señoritos invocan la patria y la venden; el pueblo no la nombra siquiera, pero la compra con su sangre y la salva. En España, no hay modo de ser persona bien nacida sin amar al pueblo”.

José Ortega y Gasset

Y sobre los que deberían dar ejemplo de patriotismo, José Ortega y Gasset decía en 1921: «Empezando por la Monarquía y siguiendo por la Iglesia, ningún poder nacional ha pensado más que en sí mismo. ¿Cuándo ha latido el corazón, al fin y al cabo extranjero, de un monarca español o de la Iglesia española por los destinos hondamente nacionales? Que se sepa, jamás. Han hecho todo lo contrario. Monarquía e Iglesia se han obstinado en hacer adoptar sus destinos propios como los verdaderamente nacionales».

La derecha española en general, y VOX en particular, son el ejemplo de esas clases egoístas, que solo piensan en sí mismos y, por mucho que se llenen la boca con España, no dudarían un instante en venderla a cualquier postor, como hicieron siempre. 

No hace falta presumir de patriotismo, ni envolverse en la bandera, para querer al país, lo que se necesita es no venderlo, no defender a quienes lo traicionaron, ni exaltar a los asesinos y torturadores de españoles, eso sí sería un buen detalle. 

El misteri del PP

Em sembla misteriós el que passa amb el PP. Malgrat ser un partit al que els tribunals han qualificat de banda criminal organitzada per delinquir, la gent segueix atorgant-los un bé tan preuat com el seu vot per posar-los al front del país.

Es un partit sense més ideologia que els seus propis interessos, per això es van oposar a la Constitució de 1978, perquè volien tornar als anys 60, sota una dictadura que protegís les seves corrupteles, encara que seguíssim més pobres i endarrerits.  

Quan ven tenir oportunitat, van arruïnar el país, van buidar les arques de la Seguretat Social i, per interessos electorals, no van dubtar en trencar Espanya amb la recollida de signatures contra Catalunya i forçant la sentència de l’Estatut.

Tracten als espanyols com a menors d’edat, per no dir amb menyspreu, en mentir-los i manipular-los descaradament, exigint a la oposició el que no estan disposats a fer quan governen.

No respecten ni el més sagrat, que són els nostres difunts, no sols perquè es neguen a desenterrar als 140.000 desapareguts, sinó per com van tractar als morts del Yak 42, del Metro de Valencia o ara als de les residències de Madrid.

I malgrat tot, encara hi ha espanyols que els lliuren el seu vot, en comptes d’enviar-los a la paperera de la historia, desprès d’exigir-los que demanin disculpes pel mal que han fet a Espanya i que, com tota banda criminal, es dissolguin pel bé de tots.

Els votants del PP han de tenir en compta que no sols són còmplices d’una banda criminal, sinó que després no podran lamentar-se dels possibles malifetes ja que, en donar-los el seu vot, ells també són corresponsables de les seves accions.

El misterio del PP

Me parece misterioso lo que pasa con el PP. A pesar de ser un partido al que los tribunales han calificado de banda criminal organizada para delinquir, la gente sigue otorgándoles un bien tan preciado como su voto para ponerles al frente del país.

Es un partido sin más ideología que sus propios intereses, por eso se opusieron a la constitución de 1978, porque querían volver a los años 60, bajo una dictadura que protegiera sus corruptelas, aunque siguiéramos más pobres y atrasados.  

Cuando tuvieron oportunidad, arruinaron el país, vaciaron las arcas de la Seguridad Social y, por intereses electorales, no dudaron en romper España con la recogida de firmas en contra de Cataluña y forzando la sentencia del Estatut.

Tratan a los españoles como a menores de edad, por no decir con desprecio, al mentirles y manipularles descaradamente, exigiendo en la oposición lo que no están dispuestos a hacer cuando gobiernan.

No respetan ni lo más sagrado, que son nuestros difuntos, no solo porque se nieguen a desenterrar a los 140.000 desaparecidos, sino por como trataron a los fallecidos del Yak 42, del Metro de Valencia o ahora a los de las residencias de Madrid.

Y a pesar de todo, aún hay españoles que les entregan su voto, en vez de mandarlos a la papelera de la historia, después de exigirles que pidan disculpas por el daño que han hecho a España y que, como toda banda criminal, se disuelvan por el bien de todos.

Los votantes del PP deben tener en cuenta que no solo son cómplices de una banda criminal, sino que después no podrán lamentarse de los posibles desmanes ya que, al darles su voto, ellos también son corresponsables de sus acciones.

Un estat immadur i capritxós

S’han trobat alguna vegada amb un nen d’aquells mal criats i capritxosos que, per que és l’amo de la pilota, se l’emporta quan va perden, fins que els altres li donen per bo el gol que clarament ha sortit per la banda?

Dons això mateix és el que acaba de fer l’estat espanyol, de la ma de la Junta Electoral Central, en dir que no reconeixen com eurodiputat al president Carles Puigdemont.  

Espanya diu voler jugar a la lliga europea, però ho diuen només perquè li interessen les subvencions, si no fos per això no li ha interessat mai ni Europa ni la resta del món. 

Van reclamar quan vam votar a Puigdemont com eurodiputat, i el van dir clarament que les regles per Estrasburg eren les d’Europa i no les espanyoles, per tant, no calia acatar la constitució. I ara tornen a sortir amb el mateix. 

Això demostra que la Junta Electoral Central, com tot l’estat, no és més que un grup immadur i malcriat que, per estar en un país on permeten que imperi la mediocritat i la picaresca, pensen que a tot arreu funciona igual. 

Si ells no són els amos de la pilota, sinó que treballen per nosaltres, ¿fins quan seguirem sense demanar-los responsabilitats?, ens hem de resignar a que ens avergonyeixin davant el món, amb les seves sortides de to intolerant i totalitàries? 

Un estado inmaduro y caprichoso

¿Se han encontrado alguna vez con un niño de esos mal criado y caprichoso que, porque es dueño de la pelota, se la lleva en cuanto va perdiendo, hasta que los demás le dan por bueno el gol que claramente ha salido por la banda?

Pues eso mismo es lo que acaba de hacer el estado español, de la mano de la Junta Electoral Central, al decir que no reconoce como eurodiputado al presidente Carles Puigdemont.  

España dice querer jugar en la liga europea, pero lo dice solo porque le interesan las subvenciones, si no fuera por eso no le ha interesado nunca ni Europa ni el resto del mundo. 

Reclamaron cuando votamos a Puigdemont como eurodiputado, y les dijeron claramente que las reglas para Estrasburgo eran las de Europa y no las españolas, por tanto, no hacía falta acatar la constitución. Y ahora vuelven a salir con lo mismo. 

Ello demuestra que la Junta Electoral Central, como todo el estado, no es más que un grupo inmaduro y malcriados que, por estar en un país donde permiten que impere la mediocridad y la picaresca, piensan que en todas partes funciona igual. 

Si ellos no son los amos de la pelota, sino que trabajan para nosotros, ¿hasta cuándo vamos a seguir sin pedirles responsabilidades? ¿debemos resignarnos a que nos avergüencen ante el mundo, con sus salidas de tono intolerantes y totalitarias? 

L’únic que demanàvem

Cada dia em sorprèn aquest Estat que ha emprat la guerra bruta, l’espionatge i la repressió en contra de l’independentisme català i, en canvi, encara no s’ha preguntat perquè aquest el desig de secessió ha passat d’un 2 % a més del  50 % dels catalans.

L’únic que demanàvem a l’Estat, després de la mort del dictador, era poder parlar la nostra llengua i de nou tornen a impedir-ho, com van fer sempre.

L’únic que li demanàvem era que no ens prenguessin més del 8 % del PIB, tenint en compta que un terç dels nens catalans estan en risc de pobresa, i ara ens prenen el 9’5 %. 

L’únic que demanàvem era protegir als nostres ciutadans de la misèria, però ens han anul·lat totes les lleis autonòmiques que pretenien reduir la pobresa.

L’únic que demanàvem era unes infra-estructures d’acord a un país normal, però la inversió a Catalunya no es compleixen mai.

L’únic que demanàvem era que Espanya recuperés la dignitat, desenterrant als  desapareguts i anul·lant les sentències del franquisme, sense cap resultat.  

L’únic que demanàvem als nostres germans espanyols era que, d’una vegada per totes, ens treiessin el peu del coll, però ens van fer fora del país amb la sentència de l’Estatut, que deia que per a Catalunya no era constitucional el que sí ho era per altres CCAA. 

I quan els vam preguntar als catalans si volien seguir en un país que ens detesta i que ens ha fet fora literalment, ens van enviar a 10.000 energúmens, al crit de “a por ellos” per apallissar a les nostres avies mentre anaven a votar en sabatilles.

Com no han volgut analitzat res d’això, creuen que la repressió i les amenaces han acabat amb el problema. No tenen remei. 

Lo único que pedíamos

Cada día me sorprende este Estado que ha usado la guerra sucia, el espionaje y la represión en contra del independentismo catalán y, sin embargo, aún no se ha preguntado porque el  deseo de secesión ha pasado de un 2 % a más del  50 % de los catalanes.

Lo único que le pedíamos al Estado, después de la muerte del dictador, era poder hablar nuestra lengua y de nuevo vuelven a impedirlo, como hicieron siempre.

Lo único que le pedíamos era que no nos quitaran más del 8 % del PIB, teniendo en cuenta que un tercio de los niños catalanes están en riesgo de pobreza, y ahora ya nos quitan el 9’5 %. 

Lo único que pedíamos era proteger a nuestros ciudadanos de la miseria, pero nos han anulado todas las leyes autonómicas que pretendían reducir la pobreza.

Lo único que pedíamos era unas infraestructuras acordes con un país normal, pero la inversión en Cataluña no se cumple nunca.

Lo único que peíamos era que España recuperara la dignidad, desenterrando a los  desaparecidos y anulando las sentencias del franquismo, sin ningún resultado. 

Lo único que pedíamos a nuestros hermanos españoles era que, de una vez por todas, nos quitaran el pie del cuello, pero nos echaron del país con la sentencia del Estatut, que decía que para Cataluña no era constitucional lo que sí era para otras CCAA. 

Y cuando les preguntamos a los catalanes si querían seguir en un país que nos detesta y que nos ha echado literalmente, nos enviaron a 10.000 energúmenos, al grito de “a por ellos” para apalear a nuestras abuelas mientras iban a votar en zapatillas.

Como no han querido analizado nada de esto, creen que represión y las amenazas han acabado con el problema. No tienen remedio.

Pajares de Yuso (català)

Recorden quan Espanya era en blanc i negre? Em refereixo a quan Sant Boi era San Baudilio, Sant Cugat era San Cucufato i Sant Quirze era San Quirico.

Una època en que el règim va decidir que havien d’acabar amb tot el que sonés a basc o català i van arribar fins i tot a canviar les làpides dels cementiris, demostrant així que no sols eren feixistes, sinó també una banda d’histèrics.

Em van explicar que quan van canviar el nom de les ciutat i pobles de Catalunya, a Maçanet de Cabrenys (Girona) el van rebatejar com Demasiado Limpio de Cabrillas.

Mai he sabut si l’anècdota era certa o no, però sempre m’ha causat una barreja de gracia i tristesa pel que desprèn.

En primer lloc ignorància, ja que els noms de municipis no s’han de traduir, per això als EEUU tenen ciutats com Los Ángeles, San Francisco o San Diego, sense cap problema.

En segon lloc, la ganduleria que suposa no buscar un nombre més encertat.

Localització del Pallars Jussà

En tercer lloc, el profund menyspreu envers els ciutadans de l’indret que es mereixen com a mínim el respecte d’un Estat al que sostenen amb els seus impostos.

Per últim, posa de manifest la manera barroera e improvisada d’una Administració que ningú es mereix.

Jo pensava que allò només passaria en una dictadura atraçada i repressora, però en un BOE, del 14 de setembre del 2022, tornen a traduir les comarques amb el mateix estil i descobrim que al Pallars Jussà l’han rebatejat com Pajares de Yuso.

I això ens ho trobem a la era de la informàtica, Internet, Wikipedia i el Rincón del Vago. Pajares de Yuso reflexa la marca España molt millor que el futbol, els toros i el flamenc.

Pajares de Yuso (castellano)

¿Recuerdan cuando España era en blanco y negro? Me refiero a cuando Sant Boi era San Baudilio, Sant Cugat era San Cucufato y Sant Quirze era San Quirico.

Una época en que el régimen decidió que había que acabar con todo lo que sonara a vasco o catalán y llegaron incluso a cambiar las lápidas de los cementerios, demostrando así que no solo eran fascistas, sino también una banda de histéricos.

Me contaron que cuando cambiaron el nombre de las ciudades y pueblos de Cataluña, a Maçanet de Cabrenys (Gerona) lo rebautizaron como Demasiado Limpio de Cabrillas.

Nunca he sabido si la anécdota era cierta o no, pero siempre me ha causado una mezcla de gracia y tristeza por lo que desprende.

En primer lugar ignorancia, ya que los nombres de municipios no deben traducirse, por eso en EEUU tienen ciudades como Los Ángeles, San Francisco o San Diego, sin problema alguno.

En segundo lugar, la gandulería que supone no buscar un nombre más acertado.

Localización del Pallars Jussà

En tercer lugar, el profundo desprecio hacia los ciudadanos del lugar que se merecen como mínimo el respeto de un Estado al que sostienen con sus impuestos.

Por último, pone de manifiesto el modo chapucero e improvisado de una Administración que nadie se merece.

Yo pensaba que aquello solo ocurriría en una dictadura atrasada y represora, pero en un BOE, del 14 de septiembre del 2022, vuelven a traducir las comarcas con el mismo estilo y descubrimos que al Pallars Jussà lo han rebautizado como Pajares de Yuso.

Y eso nos lo encontramos en la era de la informática, Internet, Wikipedia y el Rincón del Vago. Pajares de Yuso refleja la marca España mucho mejor que el futbol, los toros y el flamenco.

Carles III rei (català)

Carles III ja és rei d’Anglaterra, com correspon a una monarquia on el càrrec passa de pares (en aquest cas mare) a fills, com si el país sencer fos l’anell de l’avia o el rellotge de butxaca del besavi.

En uns pocs dies estem comprovant com és el personatge. Tots hem vist la seva cara en demanar que li treguin la safata de la taula a la signatura de proclamació i com s’enfada per la ploma que perd tinta.

Si miren un vídeo de YouTube que parla de les seves manies, veuran que és una persona a la que se li ha de planxar cada dia el pijama i els cordons de les sabates, o que cal posar-li fins i tot la pasta de dents en el raspall.

Un antic ajuda de càmera explica que en certa ocasió el va cridar per demanar-li que li recollís un paper que li havia caigut a terra, i que abans d’un viatge envia al seu destí el llit, les fotos de la tauleta de nit, la tapa del inodor i el paper higiènic.

Tot això serien anècdotes si desprès fos un rei amant del seu poble, respectuós amb els seus súbdits, bon governant i un exemple d’honradesa, però que hagi despatx a més de 100 persones que l’han servit durant anys a la seva residencia, no augura res de bo.

I malgrat tot, la guàrdia real ha proclamar que era “el nostre únic senyor feudal, legítim i per dret”. No puc imaginar una forma millor de submissió i vassallatge, quelcom que un no pensava veure en ple segle XXI, per més conservadors que siguin els britànics.

Això és el que suposa tenir una monarquia i, si sabem quelcom dels seus secrets, és perquè l’anglesa és més oberta, propera i tolerant que l’espanyola.

Carlos III rey (castellano)

Carlos III ya es rey de Inglaterra, como corresponde a una monarquía donde el cargo pasa de padres (en este caso madre) a hijos, como si el país entero fuera el anillo de la abuela o el reloj de bolsillo del bisabuelo.

En unos pocos días estamos comprobando como es el personaje. Todos hemos visto su cara al pedir que le quiten la bandeja de la mesa en la firma de proclamación y como se enfada por la pluma que pierde tinta.

Si miran un video de YouTube que habla de sus manías, verán que es una persona a la que se le tiene que planchar cada día el pijama y los cordones de los zapatos, o que hay que ponerle incluso la pasta de dientes en el cepillo.

Un antiguo ayuda de cámara explica que en cierta ocasión le llamó para pedirle que le recogiera un papel que se le había caído al suelo, y que antes de un viaje envía a su destino la cama, las fotos de la mesita de noche, la tapa del inodoro y el papel higiénico.

Todo ello serían anécdotas si luego fuera un rey amante de su pueblo, respetuoso con sus súbditos, buen gobernante y un ejemplo de honradez, pero que haya despedido a más de 100 personas que le han servido durante años en su residencia, no augura nada bueno.

Y a pesar de todo, la guardia real proclamó que era “nuestro único señor feudal, legítimo y por derecho”. No puedo imaginar una forma mejor de sumisión y vasallaje, algo que uno no pensaba ver en pleno siglo XXI, por más conservadores que sean los británicos.

Eso es lo que supone tener una monarquía y, si sabemos algo de sus entresijos, es porque la inglesa es más abierta, próxima y tolerante que la española.

Pàtria?, no gracies (català)

La “pàtria” hauria d’identificar-nos a tots, ¿però perquè no ho aconsegueix, per més que extasií a uns quants?

Diuen que la Gran Traïció del 1936, va ser per la “pàtria”, i la van disfressar de Creuada contra les hordes roges, per justificar la massacre de més de mig milió de compatriotes (perquè allà no hi havia cap roig, sinó sols espanyols).

Per la “pàtria” es va reprimir durant la dictadura, el que va suposar l’assassinat de varius milers més i es van dictar unes 80.000 sentències contra dissidents polítics, que serien il·legals a qualsevol país decent.

Per la “pàtria” la corona va trair la línia successòria, a canvi de mantenir el franquisme sense Franco i deixar impunes els crims de la dictadura, per vergonya eterna.

Per la “pàtria” van crear les clavegueres de l’estat, des d’abans de la mort del dictador i, malgrat ara espien independentistes, abans van espiar fins i tot el rei.

El lema de la policia als EEUU és “Servir i protegir”, el que deixa clar quina és la seva missió. A Espanya el lema és “Tot per la pàtria”, el que també aclareix quin valor li donen als ciutadans i quin tracte en podem esperar.

Quan a Galindo el van ascendir a general, desprès d’assassinar i enterrar en cal viva a Lasa i Zabala, va declarar que ho havia fet “per la pàtria”. Quan Tejero va entrar al Parlament, pistola en ma, ho va fer també “per la pàtria”.

Es un lema que els permet crear els GAL, fer la guerra bruta, segrestar pidolaires a l’operació Mengele del CESID, retallar llibertats, pervertir l’estat de dret i fins i tot colpejar ancianes mentre anaven a votar l’1-O.

Per això molts no ens identifiquem amb aquesta “pàtria” imposada il·legalment per colpistes, mentiders i repressors.

¿Patria?, no gracias (castellano)

La “patria” debería identificarnos a todos, ¿pero porque no lo logra,  por más que extasíe a unos cuantos?

Dicen que la Gran Traición del 1936, fue por la “patria”, y la disfrazaron de Cruzada contra las hordas rojas, para justificar la masacre de más de medio millón de compatriotas (porque allí no había rojo alguno, sino solo españoles).

Por la “patria” se reprimió durante la dictadura, lo que supuso el asesinato de varios miles más y se dictaron unas 80.000 sentencias contra disidentes políticos, que serían ilegales en cualquier país decente.

Por la “patria” la corona traicionó la línea sucesoria, a cambio de mantener el franquismo sin Franco y dejar impunes los crímenes de la dictadura, para vergüenza eterna.

Por la “patria” crearon las cloacas del estado, desde antes de la muerte del dictador y, aunque ahora espíen a independentistas, antes espiaron incluso al rey.

El lema de la policía en EEUU es “servir y proteger”, lo que deja claro cuál es su misión. En España el lema es “todo por la patria”, lo que también aclara qué valor le dan a los ciudadanos y qué trato podemos esperar.

Cuando a Galindo le ascendieron a general, tras asesinar y enterrar en cal viva a Lasa y Zabala, declaró que lo había hecho “por la patria”. Cuando Tejero enteró en el Parlamento, pistola en mano, lo hizo también “por la patria”.

Es un lema que les permite crear los GAL, hacer la guerra sucia, secuestrar mendigos en la operación Mengele del CESID, recortar libertades, pervertir el estado de derecho y hasta golpear ancianas mientras iban a votar el 1-O. 

Por eso muchos no nos identificamos con esta “patria” impuesta ilegalmente por golpistas, mentirosos y represores.

Reptes del futur (català)

Parlo amb un jove emprenedor, que ha creat una empresa de serveis per a universitats: intranet pel campus, anàlisi de potencial de l’alumnat, detecció de factors de risc en el professorat, etc.

Comentem els canvis que s’acosten, o que ja tenim aquí, i que s’ incrementaran exponencialment amb la informàtica, la genòmica, la medicina personalitzada, la biotecnologia, etc.

Analitzem les conseqüències dels handicaps de tot tipus que això portarà, per exemple, com els dilemes ètics no els resolen els enginyers, entre les professions més buscades a Silicon Valley estan els llicenciats en humanitats o filosofia.

Coincidim en la necessitat d’una bona legislació que reguli aquests àmbits, tot i saber la dificultat que suposa, ja que la tecnologia sempre va, i seguirà anant, més de presa que les lleis.

Llàstima que el nostres polítics, aliens en aquests temes, prefereixin furgar en els vells mantres populistes, per això cada legislatura fan una nova llei d’ensenyament, debaten sobre la llei de l’avortament i del matrimoni homosexual.

¿Quan ens ha costat que els 400 diputats discuteixin, legislatura rere legislatura, sobre aquestes mateixes normes, mentre aspectes que marcaran el nostre futur en els propers anys, segueixen al limbe dels justos?

Clar que per enfrontar-se en aquests reptes calen informàtics, humanistes, filòsofs, sociòlegs, genetistes, advocats, etc., que vulguin avançar al marge de les lluites partidistes.

I tots sabem que els nostres polítics prefereixen un altre tipus d’assessors, concretament els aduladors del partit col·locats per tal que cobrin un sou, que no aconseguirien per mèrit propi.

Retos del futuro (castellano)

Hablo con un joven emprendedor, que ha creado una empresa de servicios para universidades: intranet para el campus, análisis de potencial del alumnado, detección de factores de riesgo en el profesorado, etc.

Comentamos los cambios que se avecinan, o que ya tenemos aquí, y que se  incrementarán exponencialmente con la informática, la genómica, la medicina personalizada, la biotecnología, etc.

Analizamos las consecuencias de los hándicaps de todo tipo que ello traerá consigo, por ejemplo, como los dilemas éticos no los resuelven los ingenieros, entre las profesiones más buscadas en Silicon Valley están los licenciados en humanidades o filosofía.

Coincidimos en la necesidad de una buena legislación que regule estos ámbitos, a sabiendas de la dificultad que supone, ya que la tecnología siempre va, y seguirá yendo, más de prisa que las leyes.

Lástima que nuestros políticos, ajenos a estos temas, prefieran hurgar en los viejos mantras populistas, por eso cada legislatura hacen una nueva ley de enseñanza, debaten sobre la ley de aborto y del matrimonio homosexual.

¿Cuánto nos ha costado que los 400 diputados discutan, legislatura tras legislatura, sobre esas mismas normas, mientras aspectos que marcarán nuestro futuro en los próximos años, siguen en el limbo de los justos?

Claro que para enfrentarse a estos retos harían falta asesores informáticos, humanistas, filósofos, sociólogos, genetistas, abogados, etc., que quieran avanzar al margen de las luchas partidistas.

Y todos sabemos que nuestros políticos prefieren otro tipo de asesores, concretamente los aduladores del partido colocados para que cobren un sueldo, que no lograrían por mérito propio.

Un Estat malalt (català)

Villarejo, en defensa d'un Estat malalt

A mesura que es van coneixent noves gravacions del comissari Villarejo, es posa de manifest la greu malaltia que pateix l’Estat, amb la guerra bruta contra l’independentisme, com va fer al País Basc i abans amb la dissidència política.

No és la relliscada d’un comissari bocamoll o  d’alguns policies corruptes, ni d’un parell de ministres ofuscats amb la unitat, ni d’uns quants jutges enyorats de passats imperials o periodistes de camisa nova...

És la lluita de part de l’Estat per preservar els seus privilegis, concedits pel dictador als seus còmplices en la Gran Traïció del 1936, en pagament per legalitzar-li la usurpació del poder, el robatori del país i els 40 anys de dictadura.

Qui és més assassí, qui dispara
o qui ho legalitza?

Ho disfressen de patriotisme i amor a la bandera, però no és més que interès en mantenir les seves prebendes bastardes, perquè es basen en el dret de conquesta que els dona un fet tan il·legal com un cop d’estat, i l’exerceixen mitjançant l’odi, la repressió i l’espoli.

Per mantenir els seus privilegis no van dubtar en assassinar, durant dècades, a més de mig milió d’espanyols i després saltar-se la línia successòria de la monarquia, fins trobar qui els assegurés la continuïtat del franquisme sense Franco.

El seu únic objectiu ha estat sempre defensar els seus interessos en detriment dels espanyols, emprant qualsevol mitjà necessari: la mentida, la manipulació, l’ús de la força i el rebuig a les regles del joc quan no els afavoreixen.

Si el preu de la seva sacrosanta “unitat de la pàtria” és el fanatisme, la ignorància, la por, la repressió i haver de renunciar a la democràcia i a la llibertat, per la meva part poden confitar-se-la.

Un Estado enfermo (castellano)

Villarejo, en defensa de un Estado enfermo

A medida que se van conociendo nuevas grabaciones del comisario Villarejo, se pone de manifiesto la grave enfermedad que sufre el Estado, con la guerra sucia contra el independentismo, como hizo en el País Vasco y antes con la disidencia política.

No es el desliz de un comisario fanfarrón o de algunos policías corruptos, ni de un par de ministros ofuscados con la unidad, ni de unos cuantos jueces añorados de pasados imperiales o periodistas de camisa nueva…

Es la lucha de parte del Estado por preservar sus privilegios, concedidos por el dictador a sus cómplices en la Gran Traición del 1936, en pago por legalizarle la usurpación del poder, el robo del país y los 40 años de dictadura.

Lo disfrazan de patriotismo y amor a la bandera, pero no es más que el interés por mantener sus prebendas bastardas, porque se basan en el derecho de conquista que les da un hecho tan ilegal como un golpe de estado, y lo ejercen por medio del odio, la represión y el expolio.

¿Quien es más asesino, quien dispara
o quien lo legaliza? 

Para mantener sus privilegios no dudaron en asesinar, durante décadas, a más de medio millón de españoles y después saltarse la línea sucesoria de la monarquía, hasta encontrar quien les asegurara la continuidad del franquismo sin Franco.

Su único objetivo ha sido siempre defender sus intereses en detrimento de los españoles, usando cualquier medio necesario: la mentira, la manipulación, el uso de la fuerza y el rechazo a las reglas del juego cuando no les favorecen.

Si el precio de su sacrosanta “unidad de la patria” es el fanatismo, la ignorancia, el miedo, la represión y tener que renunciar a la democracia y a la libertad, por mi parte pueden confitársela.

La Justícia se li suposa? (català)

 No sé si la Sra. Laura Borràs ha comès alguna irregularitat durant la seva gestió, ni tinc coneixement per dir si hauria de dimitir o no per això.

El que sí sé és que qui vol imputar-la és una suposada “Justícia” que va avalar la gran Traïció de 1936 i va legalitzar el robatori del país per part del feixisme, enemic no sols dels espanyols sinó de la raça humana.

Els togats que volen enjudiciar-la són els que, durant dècades, han blanquejat la repressió de milers de compatriotes, que rebutjaven que el país fos un cau de criminals de lesa humanitat.

Vol imputar-la una suposada “Justícia” que no dubta en actuar políticament, saltant-se la separació de poder. Que porta anys filtrant informació, emprant proves falses, avalant les clavegueres de l’estat en la guerra bruta i premiant a qui fica a la presó a innocents.

Qui tracta de jutjar-la amb tant zel són els mateixos que es neguen a investigar els delictes del cap de l’estat, denunciats pel món sencer, i els que canvien una sentència en 24 hores si una empresa elèctrica se sent perjudicada.

Es una “Justícia” malalta, que conspira per eliminar adversaris polítics, que altera resultats electorals, condemna per delictes que no existeixen a Europa i embogeix amb el color groc, la crema d’una foto o amb una cançó irreverent.

Per això no entenc que alguns independentistes donin credibilitat en aquesta suposada “Justícia” i acusin Borràs, quan en realitat de qui haurien de desconfiar profundament és de tots aquells polítics que no són perseguits per una institució tan funesta.

¿La Justicia se le supone? (castellano)

No sé si la Sra. Laura Borras ha cometido alguna irregularidad durante su gestión, ni tengo conocimientos para decir si debería dimitir o no por ello.

Lo que sí sé es que quien trata de imputarla es una supuesta “Justicia” que avaló la gran Traición de 1936 y legalizó el robo del país por parte del fascismo, enemigo no solo de los españoles sino de la raza humana.

Los togados que tratan de enjuiciarla son los que, durante décadas, han blanqueado la represión de miles de compatriotas, que rechazaban que el país fuera el cobijo de criminales de lesa humanidad.

Quiere imputarla una supuesta “Justicia” que no duda en actuar políticamente, saltándose la separación de poderes. Que lleva años filtrando información, usando pruebas falsas, avalando cloacas del estado en la guerra sucia y premiando a quien mete en prisión a inocentes.

Quien trata de juzgarla con tanto celo son los mismos que se niegan a investigar los delitos del jefe del estado, denunciados por el mundo entero, y los que cambian una sentencia en 24 horas si una empresa eléctrica se siente perjudicada.

Es una “Justicia” enferma, que conspira para eliminar adversarios políticos, que altera resultados electorales, condena por delitos que no existen en Europa y enloquece con el color amarillo, la quema de una foto o con una canción irreverente.

Por eso no entiendo que algunos independentistas den credibilidad a esa supuesta “Justicia” y acusen a Borras, cuando en realidad de quien deberían desconfiar profundamente es de aquellos políticos que no son perseguidos por una institución tan funesta.

Okupar és gratis (català)

Ja sé que aquest no és un país normal, perquè un Estat dissenyat per un colpista assassí per donar aixopluc als seus còmplices no es pot esperar normalitat, especialment si accepta engrunes a canvi de no investigar els crims contra ciutadans.

Per això el sistema judicial està pensat per ser dur amb els roba-gallines, com va reconèixer el president del Tribunal Suprem; i tou amb defraudadors i corruptes, perquè els hereus del dictador poden ser lladres de coll blanc, però mai roba-gallines.

Així s’explica que l’Estat oblidi protegir als ciutadans honrats, potser perquè l’honradesa també els cau lluny als qui ens governen. El resultat és la inseguretat jurídica i, fins i tot, la pot a sortir al carrer.

Per això, si t’okupen el pis, et rebenten la porta i et canvien el pany, només els cal demanar una pizza per “demostrar” que viuen a casa teva, ja que les autoritats donen més valor a un rebut de menjar a domicili que a un contracte de lloguer o a un títol de propietat.

Has de buscar un lloc per viure, posar una denuncia, gastar en advocats i esperar 3 o 4 anys perquè et tornin casa teva, però no pots deixar de pagar el llum, el gas i l’aigua o et pot denunciar l’okupa, i també la hipoteca i l’IBI o et demandarà el banc i l’ajuntament.

Okupar surt gratis per considerar-ho un dret i no un delicte, i perquè afecta sobre tot als ciutadans corrents, que fan les coses bé y compleixen amb les seves obligacions, no a les classes dirigents millor protegides.

No defenso el sistema dels EEUU, on qualsevol pot defensar casa seva a trets, però segur que entre allò i el que passa aquí, hi deu haver algun terme mig, que valdria la pena explorar.

Okupar es gratis (castellano)

Ya sé que este no es un país normal, porque de un Estado diseñado por un golpista asesino para dar cobijo a sus cómplices no se puede esperar normalidad, especialmente si acepta migajas a cambio de no investigar los crímenes contra ciudadanos.

Por eso el sistema judicial está pensado para ser duro con los roba-gallinas, como reconoció el presidente del Tribunal Supremo; y blando con defraudadores y corruptos, porque los herederos del dictador pueden ser ladrones de cuello blanco, pero nunca roba-gallinas.

Ello explica que el Estado olvide proteger a los ciudadanos honrados, quizá porque la honradez también les cae lejos a quienes nos gobiernan. El resultado es la inseguridad jurídica e, incluso, el miedo a salir a la calle.

Por eso, si te okupan el piso, te revientan la puerta y te cambian la cerradura, solo necesitan pedir una pizza para “demostrar” que viven a tu casa, ya que las autoridades le dan más valor a un recibo de comida a domicilio que a un contrato de alquiler o a un título de propiedad.

Has de buscar un lugar para vivir, poner una denuncia, gastar en abogados y esperar 3 o 4 años para que te devuelvan tu casa, pero no puedes dejar de pagar la luz, el gas i el agua o te puede denunciar el okupa, y también la hipoteca y el IBI o te demandará el banco y el ayuntamiento.

Okupar sale gratis por considerarlo un derecho y no un delito, y porque afecta sobre todo a los ciudadanos corrientes, que hacen las cosas bien y cumplen con sus obligaciones, no a las clases dirigentes mejor protegidas

No defiendo el sistema de EEUU, donde cualquiera puede defender su casa a tiros, pero seguro que entre aquello y lo que pasa aquí, debe haber algún término medio, que valdría la pena explorar.

L’estafa de l’electricitat (català)

Fa setmanes que els preus de l’electricitat no paren de pujar, fins i tot arriben a nivells record el mateix dia que entren en vigor ajudes que pretenen controlar-los, tirant per terra  les esperances de donar un respir, encara que sigui mínim, als consumidors.

Això suposa abocar rius de tinta i emetre hores de tertúlies, d’assenyats comentaristes, explicant amb complexes teories econòmiques, les raons de l’increment de preus que, a la meva manera de veure, tenen unes causes molt senzilles.

Quan vàrem adoptar l’Euro, es va permetre que allò que un dia costava 100 pessetes, al dia següent costés 1 Euro, és a dir, un increment del 66%, el que va enviar un missatge clar de que se’ns podia prendre el pel tranquil·lament.

A la crisis bancària es va llençar el mateix missatge, ja que no es van demanar responsabilitats i els mateixos que l’havien creat van seguir als seus càrrecs, administrant el rescat de la banca amb els diners de tots.

No tota Europa va actuar així, Islàndia no va posar diner per rescatar bancs fraudulentes, els va deixar caure i va empresonar 38 banquers, en un missatge clar de que els càrrecs comporten responsabilitats.

Els resultats canten per sí mateixos, mentre a Islàndia la banca s’ha reforçat i avui és més sòlida i solvent; a España no han tornat el rescat, pressionen a la Justícia per canviar sentències i encara presumeixen de ser grans gestors.

El que ens passa és el resultat de deixar impunes les preses de pel, i ara ho fa l’electricitat, que calcula la seva tarifa en funció del producte més car emprat en la seva fabricació. Una estafa com si ens cobressin tota la cistella de la compra al preu del producte més car.

El timo de la electricidad (castellano)

Hace semanas que los precios de la electricidad no paran de subir, incluso llegan a niveles record el mismo día que entran en vigor ayudas que pretenden controlarlos, echando por tierra las esperanzas de darle un respiro, aunque sea mínimo, a los consumidores.

Ello supone verter ríos de tinta y emitir horas de tertulias, de sesudos comentaristas, explicando con complejas teorías económicas, las razones del incremento de precios que, a mi modo de ver, tienen unas causas muy sencillas.

Cuando adoptamos el Euro, se permitió que lo que un día costaba 100 pesetas, al día siguiente costara 1 Euro, es decir, un incremento del 66%, lo que envió un mensaje claro de que se nos podía tomar el pelo tranquilamente.

En la crisis bancaria se lanzó el mismo mensaje, ya que no se pidieron responsabilidades y los mismos que la habían creado siguieron en sus cargos, administrando el rescate de la banca con el dinero de todos. 

No toda Europa actuó así, Islandia no puso dinero para rescatar bancos fraudulentos, les dejó caer y encarceló a 38 banqueros, en un mensaje claro de que los cargos comportan responsabilidades. 

Los resultados cantan por sí mismos, mientras en Islandia la banca se ha reforzado y hoy es más sólida y solvente; en España no han devuelto el rescate, presionan a la Justicia para cambiar sentencias y aún presumen de ser grandes gestores.

Lo que nos pasa es el resultado de dejar impunes las tomaduras de pelo, y ahora lo hace la electricidad, que calcula su tarifa en función del producto más caro usado en su fabricación. Un timo como si nos cobraran toda la cesta de la compra al precio del producto más caro. 

Pobre Espanya (català)

¿Quin honor hi ha en un estat dissenyat per protegir delinqüents? ¿Quina dignitat hi ha en acceptar una corona de mans d’un dictador, traint al propi pare? ¿Quin orgull hi ha en una Constitució que és la coartada per mantenir un règim il·legítim?

Es indecent pagar adulteris amb diners públics. Es una vilesa fabricar proves falses. Es malvat premiar a qui empresona innocents. Es molt poc seriós incomplir els compromisos. Però tot això queda impune, suposadament en defensa d’Espanya.

Avergonyeix un estat que segueix protegint un règim feixista, sortit de la Gran Traïció del 36, impulsada per la dreta intolerant, que rebutja les regles del joc quan els resultats els son desfavorables.

Els còmplices del dictador, que segueixen al poder, no accepten que el món ha canviat, que la seva ideologia va ser prohibida pels seus crims i que, en el segle XXI, no es pot governar amb mentides, censura, presó i força bruta.

Per això segueixen com sempre, abans assassinaven legalment als adversaris, ara busquen la seva mort social i política, d’aquí venen les policies “patriòtiques”, els jutges amics, els periodistes afins i les lleis d’amnistia que impedeixen remoure el seu fems històric.

No han entès que, en el món de les comunicacions, més que mai abans a la història, no n’hi ha prou de semblar honest, sinó que cal ser-ho, perquè la veritat acaba sortint i tothom se’ns assabenta d’ella.

Pobre Espanya, ha perdut Catalunya, encara que falti la data de separació, però no serà la única en marxar perquè ningú vol viure en un estat sense honor, dignitat, ni orgull, y tampoc vol ser avergonyit amb tanta indecència, vilesa, maldat i manca de seriositat.