sábado, 29 de abril de 2017

Qüestió d’interpretació?

Avui començo amb futbol perquè, després del derbi Madrid Barcelona, Sergio Ramos va donar una excel·lent explicació del que passa en aquest país. El Sr. Ramos, en comentar la seva expulsió, va dir que a Madrid entenen el futbol així. I aquest és el problema, que a la capital entenen massa coses a la seva manera.

Entenen que la llibertat és fer lleis mordassa i censures que impedeixin fins i tot els acudits que s’explicaven a la dictadura, o que la democràcia suposa impedir treure les urnes per dirimir les diferències d’opinió.

Entenen que els càrrecs polítics no són per servir a la ciutadania, sinó per servir-se a ells mateixos, i que fer política és afavorir als que després puguin contractar-los.

Entenen que la justícia es polititzar el Tribunal Constitucional, inhabilitar jutges incòmodes, nomenar fiscals anticorrupció que conspirin

per destrossar la sanitat o que impedeixin investigar els delictes dels poderosos.

Entenen que els mitjans de comunicació estan al servei del poder i per tant poden mentir, difamar o tergiversar perquè la veritat no val res ni interessa a ningú.

Entenen que gestionar els diners és malgastar-los com vulguin, així que els reparteixen a qui els torna vots a canvi de subvencions.

Naturalment el Sr. Ramos pot creure el que vulgui, però l’àrbitre interpreta que una entrada en planxa a un altre jugador, estant la pilota a dos metres, és falta i el fa fora.

I el mateix passa amb tot el demès. El món sencer diu que a Espanya la llibertat i la democràcia estan essent atacades, que la política es pèssima, que no hi ha independència judicial, que els mitjans de comunicació són parcials i que les inversions són ruïnoses.

¿Cuestión de interpretación?

Hoy empiezo con fútbol porque, después del derbi Madrid Barcelona, Sergio Ramos dio una excelente explicación de lo que ocurre en este país. El Sr. Ramos, al comentar su expulsión, dijo que en Madrid entienden el fútbol así. Y ese es el problema, que en la capital entienden demasiadas cosas a su manera.

Entienden que la libertada es hacer leyes mordaza y censuras que impidan hasta los chistes que se contaban en la dictadura, o que la democracia supone impedir sacar las urnas para dirimir las diferencias de opinión.

Entienden que los cargos políticos no son para servir a la ciudadanía, sino para servirse a ellos mismos, y que hacer política es favorecer a los que después puedan contratarles.

Entienden que la justicia es politizar el Tribunal Constitucional, inhabilitar jueces incómodos, nombrar fiscales anticorrupción que conspiren para destrozar la sanidad o que impidan investigar los delitos de los poderosos.

Entienden que los medios de comunicación están al servicio del poder y en consecuencia pueden mentir, difamar o tergiversar porque la verdad no vale nada ni le interesa a nadie.

Entienden que gestionar el dinero es malgastarlo como les venga en gana, así que lo reparten a quienes les devuelven votos a cambio de subvenciones.

Naturalmente el Sr. Ramos puede creer lo que quiera, pero el árbitro interpreta que una entrada en plancha a otro jugador, estando la pelota a dos metros, es falta y le echa.

Y lo mismo ocurre con lo demás. El mundo entero dice que en España la libertada y la democracia están siendo atacadas, que la política es pésima, que no hay independencia judicial, que los medios de comunicación son parciales y que las inversiones son ruinosas.

lunes, 17 de abril de 2017

Prefereixo el lladre (Català)

Com que sembla que en aquest país estem condemnats a posar al front d’empreses e institucions a lladres o mals gestors, no sé què pensaran vostès però jo prefereixo als primers. 

En primer lloc surten molt més barats. Si no em creuen comparin al Sr. Millet que, desprès de 19 anys al Palau, es va  emportar de 20 a 30 milions, amb la mala gestió a Catalunya Caixa, que ens ha costat més de 12.000. Això és perquè el lladre roba els diners de la caixa, mentre el mal gestor ens hipoteca per varies dècades, com han fet amb l’operació Castor, que pagarem nosaltres i els nostres fills durant els propers 30 anys.

En segon lloc, si s’agafa a un lladre se’l pot ficar a la presó i exigir-li que torni els diners (vull dir que s’hauria de fer si fóssim un país seriós i que respectés als ciutadans que en són les veritables víctimes), mentre que al mal gestor, no.

Tercer, el lladre sap que està fent quelcom malament, robar; mentre el mal gestor segueix convençut de que ens està salvant la vida. Per això a Catalunya Caixa l’equip directiu es pujava el sou amb els diners que rebien del rescat bancari.  

I quart, perquè el lladre no és referent per a persones honrades. En canvi, després de tant temps tractant als mals gestors com als pro-homes de la societat, de permetre’ls sous fabulosos, privilegis i prebendes, són els herois que els joves volen imitar, així que les ments més privilegiades del país també somien amb fer productes financers per enganyar avis en comptes d’investigar com eradicar la pobresa o lluitar contra les malalties.


Si alguna vegada ens decidim a pagar per l’aportació real que cadascú fa a la societat, ens adonarem que aporta molt més un escombriaire, una infermera, un metge o un mestre, que tots aquests banquers i polítics que ens han arruïnat.

Prefiero el ladrón (Castellano)

Como parece que en este país estamos condenados a poner al frente de empresas e instituciones a ladrones o malos gestores, no sé qué pensaran ustedes pero yo prefiero a los primeros.

En primer lugar salen mucho más baratos. Si no me creen comparen al Sr. Millet que, tras 19 años en el Palau, se llevó de 20 a 30 millones, con la mala gestión en Catalunya Caixa, que nos ha costado más de 12.000. Eso es porque el ladrón roba el dinero de la caja, mientras el mal gestor nos hipoteca por varias décadas, como han hecho con la operación Castor, que pagaremos nosotros y nuestros hijos durante los próximos 30 años.

En segundo lugar, si se coge a un ladrón se le puede meter en la cárcel y exigirle que devuelva el dinero (quiero decir que debería hacerse si fuéramos un país serio y que respetara a los ciudadanos que son las verdaderas víctimas), mientras que al mal gestor, no.

Tercero, el ladrón sabe que está haciendo algo malo, robar; mientras el mal gestor sigue convencido de que nos está salvando la vida. Por eso en Catalunya Caixa el equipo directivo se subía el sueldo con el dinero que recibían del rescate bancario.  

Y cuarto, porque el ladrón no es referente para personas honradas. En cambio, después de tanto tiempo tratando a los malos gestores como a los prohombres de la sociedad, de permitirles sueldos fabulosos, privilegios y prebendas, son los héroes que los jóvenes quieren imitar, así que las mentes más privilegiadas del país también sueñan con hacer productos financieros para engañar ancianos en vez de investigar cómo erradicar la pobreza o luchar contra las enfermedades.


Si alguna vez nos decidimos a pagar por la aportación real que cada cual hace a la sociedad, nos daremos cuenta de que aporta mucho más un barrendero, una enfermera, un médico o un maestro, que todos esos banqueros y políticos que nos han arruinado.


domingo, 16 de abril de 2017

L’home del sac (català)

Una de les coses que més m’està sorprenent del procés independentista és que els espanyols de bona fe acceptin l’odi visceral que una part de la classe política i dels mitjans de comunicació desprenen envers tot allò català.

De mostra un botó, com ha estat la reacció a les declaracions del futbolista Piqué sobre la mala influència de la llotja del Real Madrid en moltes de les decisions polítiques i econòmiques del país.

Resulten còmiques les declaracions dels afins al règim pel sol fet de que un català els hagi recordat el que abans havien dit molts altres: que si la llotja del Bernabeu es dediqués  sols al futbol, no sols l’esport hi sortiria guanyant, sinó que a més ens estalviaríem els 2000 milions del Castor i el túnel de Le Perthus.

El mateix passa amb el corredor mediterrani, que la classe política espanyola ha venut com un equipament per a Catalunya, oblidant la realitat del comerç mundial i menystenint els milers de milions que Espanya podria guanyar amb aquesta infraestructura.
Però no son només les reaccions airades a un futbolista o les pèssimes decisions a les que l’estat ens té acostumats, sinó al fet de que si és  contra Catalunya tot val: el menyspreu a la cultura i a la llengua, el tracte colonial, interferir en un parlament sobirà, inhabilitar càrrecs electes, usar la fiscalia i el Tribunal Constitucional en beneficio d’un partit, nombrar una policia que creï probes falses contra adversaris polítics o limitar la critica i el sentit de l’humor.


Tot això ho accepten els espanyols de bona fe creient que és sols contra Catalunya, sense adonar-se’n de que quan menys s’ho esperin el país sencer estarà a la gàbia del nacional-catolicisme més ranci i sense llibertats individuals, perquè ens les hauran robat amb l’excusa de l’home del sac català.


El hombre del saco (Castellano)

Una de las cosas que más me está sorprendiendo del proceso independentista es que los españoles de buena fe acepten el odio visceral que una parte de la clase política y de los medios de comunicación desprenden hacia todo lo catalán.

De muestra un botón, como ha sido la reacción a las declaraciones del futbolista Piqué sobre la mala influencia del palco del Real Madrid en muchas de las decisiones políticas y económicas del país.

Resultan cómicas las declaraciones de los afines al régimen por el mero hecho de que un catalán les haya recordado lo que antes habían dicho muchos otros: que si el palco del Bernabeu se dedicara solo al fútbol, no solo el deporte saldría beneficiado, sino que además nos ahorraríamos los 2000 millones del Castor y el túnel de Le Perthus.

Lo mismo ocurre con el corredor mediterráneo, que la clase política española ha vendido como un equipamiento para Cataluña, olvidando la realidad del comercio mundial y despreciando los miles de millones que España podría ganar con esa infraestructura.

Pero no son solo las reacciones airadas a un futbolista o las pésimas decisiones a las que el estado nos tiene acostumbrados, sino el hecho de que si es contra Cataluña todo vale: el desprecio a la cultura y a la lengua, el trato colonial, interferir en un parlamento soberano, inhabilitar cargos electos, usar la fiscalía y el Tribunal Constitucional en beneficio de un partido, nombrar una policía que cree pruebas falsas contra adversarios políticos o limitar la crítica y el sentido del humor.


Todo esto lo aceptan los españoles de buena fe creyendo que es solo contra Cataluña, sin caer en la cuenta de que cuando menos se lo esperen el país entero estarán en la jaula del nacional-catolicismo más rancio y sin libertades individuales, porque nos las habrán robado con la excusa del hombre del saco catalán.


lunes, 10 de abril de 2017

Inversiones (Castellano)

Por fin el Sr. Rajoy, después de años de crear independentistas, ha venido a Cataluña a abordar el problema que, según afirma, es el más importante que tiene España. Y lo ha hecho cargado de fanfarria y quincalla, como los conquistadores hacían con los indígenas del Nuevo Mundo.

Dice que invertirá en infraestructuras, lo mismo que lleva prometiendo e incumpliendo el estado desde hace décadas, porque ha ofrecido lo mismo que recogen todos los presupuestos y que a la hora de la verdad incumplen sistemáticamente.

Hace unos días el ministro de Fomento decía que no se veía obligado a cumplir los compromisos de la anterior ministra con Cataluña, por más que fuera de su mismo partido.

En cambio el PP sí se ha sentido obligado a cumplir con el compromiso del Castor y del túnel de Le Perthus, que el PSOE le hizo al Sr. Florentino Pérez, pagándole de golpe el mismo importe que ahora prometen para Rodalies hasta 2021. Y también se ven obligados a pagar los 1500 Millones que Magdalena Álvarez del PSOE le prometió a ABERTIS si bajaban los accesos a la A7.

Ahora se acuerdan del Corredor Mediterráneo, cuando han acabado otras obras más importantes como el AVE Toledo-Albacete que nos costó 6.000 Millones para llevar la friolera de 9 pasajeros diarios y que tuvieron que cerrar a los 200 días. Sin embargo se guardaran de explicarles a los españoles lo que hemos dejado de ganar en los últimos 20 años por no tener hecho el Corredor.

¿Será por cosas como estas que el Sr. Rajoy no ha convencido ni siquiera a los que él mismo había invitado para que fueran a aplaudirle?

Inversions (Català)

Per fi el Sr. Rajoy, després d’anys de crear independentistes, ha vingut a Catalunya per abordar el problema que, segons afirma, és el més important que té Espanya. I ho ha fet carregat de fanfàrria i quincalla, com els conqueridors feien amb els indígenes del Nou Món.

Diu que invertirà en infraestructures, el  mateix que porta prometent e incomplint l’estat des de fa dècades, perquè ha ofert el mateix que recullen tots els pressupostos i que a l’hora de la veritat incompleixen sistemàticament.

Fa uns dies el ministre de Foment deia que no es veia obligat a complir els compromisos de l’anterior ministra amb Catalunya, per més que fos del seu mateix partit.

En canvi el PP sí s’ha sentit obligat a complir amb el compromís del Castor y del túnel de Le Perthus, que el PSOE li va fer al Sr. Florentino Pérez, pagant-li de cop el mateix import que ara prometen per a Rodalies fins el 2021. I també es veuen obligats a pagar els 1500 Milions que Magdalena Álvarez del PSOE li va prometre a ABERTIS si baixaven els accessos a la A7.

Ara se’n recorden del Corredor Mediterrani, quan han acabat altres obres més importants com l’AVE Toledo-Albacete que ens va costar 6.000 Milions per portar de mitjana 9 passatgers diaris i que es van tenir de tancar als 200 dies. En canvi es guardaran d’explicar als espanyols el que hem deixat de guanyar en els últims 20 anys per no tenir fet el Corredor.


Serà per coses com aquestes que el Sr. Rajoy no ha convençut ni siquiera als que ell mateix havia convidat per que anessin a aplaudir-lo?