miércoles, 19 de julio de 2017

L’interès del govern

Que el govern del PP no gestiona per als ciutadans, sinó per aquelles grans companyies que puguin contractar-los quan acabin la legislatura, ho deu posar en dubte ja poca gent.

Un exemple és la llei que sanciona l’autoconsum energètic. Que un país amb el sol, el vent i la costa que té Espanya faci una norma així, sols s’explica si el seu impulsor espera col·locar-se en una elèctrica quan acabi el mandat.

La llei no amaga el seu objectiu de protegir a les companyies de les pèrdues, en perjudici dels consumidors que fabriquin la seva pròpia energia. És una norma prepotent que no pretén millorar la vida dels ciutadans, sinó mantenir els privilegis de les elèctriques espantant al personal.

Que la llei es tan absurda como inútil, ho demostra el fet de que l’estat encara no ha imposat cap multa pel seu incompliment, cosa que no és d’estranyar, tenint en compta el ridícul que faria si els denunciats portessin tals multes a Europa, quan aquesta ja ha demanat que el 2020 el 20% de l’energia consumida a tot el continent sigui renovable.

Davant d’aquest requeriment europeu, què proposa Espanya? Garantir el proteccionisme més ranci, multar als consumidors o ficar-los a la presó i enviar la Guardia Civil a desmantellar plaques solars, bateries Tesla o altres dispositius a les llars particulars. Tot plegat per  assegurar-se alguna plaça en un consell  d’administració.


El més curiós del cas és que tal legislació serà molt perjudicial per a les mateixes empreses si, en comptes de modernitzar-se, diversificar-se i entrar en el mercat de les energies alternatives, s’acomoden a l’ombra de l’estat i segueixen abusant de les tarifes, perquè quan els ciutadans adverteixin que la llei està feta en contra seva i li perdin la por, la caiguda de les elèctriques serà imparable.


El interés del gobierno

Que el gobierno del PP no gestiona para los ciudadanos, sino para aquellas grandes compañías que puedan contratarles cuando acaben la legislatura, debe ponerlo en duda ya poca gente.

Un ejemplo es la ley que sanciona el autoconsumo energético. Que un país con el sol, el viento y la costa que tienen España haga una norma así, solo se explica si su impulsor espera colocarse en una eléctrica cuando acabe el mandato.

La ley no esconde su objetivo de proteger a las compañías de las pérdidas, en perjuicio de los consumidores que fabriquen su propia energía. Es una norma prepotente que no pretende mejorar la vida de los ciudadanos, sino mantener los privilegios de las eléctricas asustando al personal.

Que la ley es tan absurda como inútil, lo demuestra el hecho de que el estado aún no ha impuesto ninguna multa por su incumplimiento, cosa que no es de extrañar, teniendo en cuenta el ridículo que haría si los denunciados llevaran tales multas a Europa, cuando esta ya ha pedido que en 2020 el 20% de la energía consumida en todo el continente sea renovable.

Ante tal requerimiento europeo, ¿qué propone España? Garantizar el proteccionismo más rancio, multar a los consumidores o meterles en prisión y enviar a la Guardia Civil a desmantelar placas solares, baterías Tesla u otros dispositivos a los hogares particulares. Todo ello para asegurarse alguna plaza en un consejo de administración.

Lo más curioso del caso es que tal legislación será muy perjudicial para las mismas empresas si, en vez de modernizarse, diversificarse y entrar en el mercado de las energías alternativas, se acomodan a la sombra del estado y siguen abusando de las tarifas, porque cuando los ciudadanos adviertan que la ley está hecha en su contra y le pierdan el miedo, la caída de las eléctricas será imparable.

lunes, 17 de julio de 2017

Legalitat o legitimitat

Hi ha una diferència entre legalitat, que és l’aplicació de les lleis, i legitimitat, que suposa que aquestes lleis són acceptades pels ciutadans, per ser adequades a l’època i al moment, per afavorir el progrés del país i per millorar la vida de les persones.

De vegades ambdós conceptes no coincideixen, per exemple, al final de la dictadura la legalitat franquista seguia present, però havia perdut tota legitimitat dins i fora del país.

El mateix li està passant a l’estat a Catalunya. Ningú dubta de que les lleis estan vigents i de que poden intervenir l’autonomia, però ni l’estat ni les seves lleis tenen ja legitimitat aquí.

No la tenen perquè Catalunya és l’única comunitat autonòmica que es regeix per un estatut que no és el que van votar els catalans, sinó per un retallat i discriminatori, en declarar inconstitucionals aspectes que sí són constitucionals en altres indrets d’Espanya.

Un estat no és legítim si té una forma imposada per un dictador però que no ha votat ningú, si exigeix i amenaça però incompleix sistemàticament les normes internacionals (1-5) i si no respecta la democràcia ni la separació de poders(6-7).

I perd la legitimitat quan és incapaç de fer progressar el país o millorar la vida dels ciutadans (un 70% de joves creuen que han de marxar per guanyar-se la vida), o quan l’arruïna regalant  els diners de les pensions als bancs, mentre a Europa el fan tornar amb interessos.

Un Executiu deixa de ser legítim si sols fa lleis per afavorir a qui puguin contractar després als seus membres, si se sustenta en un partit corrupte, amb un president incapaç de negar el finançament il·legal (8-10) i amb ministres que, segons la judicatura, són “indignes, deplorables e impropis” d’ocupar un càrrec públic (11-14).

Per més que Espanya ens amenaci amb la legalitat, serà capaç de recuperar la legitimitat perduda?



(9)    Segons Rajoy “Tot és absolutament fals, llevat d’alguna cosa, que és el que han publicat els mitjans de comunicación”.  

Legalidad o legitimidad

Hay una diferencia entre legalidad, que es la aplicación de las leyes, y legitimidad, que supone que esas leyes son aceptadas por los ciudadanos, por ser adecuadas a la época y al momento, por favorecer el progreso del país y por mejorar la vida de las personas.

En ocasiones ambos conceptos no coinciden, por ejemplo, al final de la dictadura la legalidad franquista seguía presente, pero había perdido toda legitimidad dentro y fuera del país.

Lo mismo le está ocurriendo al estado en Cataluña. Nadie duda de que las leyes están vigentes y de que pueden intervenir la autonomía, pero ni el estado ni sus leyes tienen ya legitimidad aquí.

No la tiene porque Cataluña es la única comunidad autonómica que se rige por un estatuto que no es el que votaron los catalanes, sino por uno recortado y discriminatorio, al declarar inconstitucionales aspectos que sí son constitucionales en otros lugares de España.

Un estado no es legítimo si tiene una forma impuesta por un dictador pero que no ha votado nadie, si exige y amenaza pero incumple sistemáticamente las normas internacionales (1-5) y si no respeta la democracia ni la separación de poderes (6-7).

Y pierde la legitimidad cuando es incapaz de hacer progresar al país o mejorar la vida de los ciudadanos (un 70% de jóvenes creen que ha de marcharse para ganarse la vida), o cuando lo arruina regalándole el dinero de las pensiones a los bancos, mientras en Europa lo hacen devolver con intereses.

Un Ejecutivo deja de ser legitimo si solo hace leyes para favorecer a quienes puedan contratar después a sus miembros, si se sustenta en un partido corrupto, con un presidente incapaz de negar la financiación ilegal (8-10) y con ministros que, según la judicatura, son “indignos, deplorables e impropios” de ocupar un cargo público (11-14).

Por más que España nos amenace con la legalidad, ¿será capaz de recuperar la legitimidad perdida?


(9)    Según Rajoy “Todo es absolutamente falso, salvo alguna cosa, que es lo que han publicado los medios de comunicación”.

domingo, 9 de julio de 2017

Els herois del procés

Si digues que estar a favor de la independència de Catalunya és fàcil, mentiria, ja que no ho és tenir a l’estat en contra, rebre amenaces constants i saber que les compliran tant a través dels tribunals com de la guerra bruta.

Malgrat tot, pel comportament de l’estat, crec que és molt més difícil estar en contra del procés i que qui s’oposa de tot cor al mateix, és un veritable heroi.

Aguanten que els tractin com a menors que no saben el que volen, quan als asseguren que votar és il·legal o que equival a donar un cop d’estat, segons els hereus de qui van ajudar a Franco a fer una guerra civil e instaurar una dictadura infame.

Rebutgen una República catalana, mentre accepten que Espanya sigui una monarquia hereditària imposada per un dictador.

Neguen que la independència pugui millorar la vida dels catalans, però admeten que un 70% dels joves espanyols no vegin altra alternativa que fugir del país per a guanyar-se la vida.

Repeteixen que Catalunya no serà viable, ni podrà pagar als pensionistes, però callen quan veuen que el deute espanyol es fa cada dia més inassolible i que a la caixa de les pensions sols hi queden les engrunes, desprès de donar per perduts 60.000 M€ regalats a bancs.

Aplaudeixen les anul·lacions de lleis catalanes, per això consenten que no es pugui lluitar contra la pobresa energètica, que no existeixi igualtat entre homes i dones als tribunals i òrgans col·legiats, que els pisos buits no es puguin gravar amb un impost, etc.

Accepten que un país amb 7.000 Km de costa, aire i sol, sancioni les energies alternatives i desaprofiti el potencial del Corredor Mediterrani, per si la creació de llocs de treball a Catalunya resta vots en altres CCAA.

Davant de tot això, els contraris a la independència callen i acaten, mentre ens diuen insolidaris. El que dèiem, mereixen un monument.


Los héroes del proceso

Si dijera que estar a favor de la independencia de Cataluña es fácil, mentiría, ya que no lo es tener al estado en contra, recibir amenazas constantes y saber que las cumplirán tanto a través de los tribunales como de la guerra sucia.

Sin embargo, por el comportamiento del estado, creo que es mucho más difícil estar en contra del proceso y que quien se opone de todo corazón al mismo, es un verdadero héroe.

Aguantan que les traten como a menores que no saben lo que quieren, cuando les aseguran que votar es ilegal o que equivale a dar un golpe de estado, según los herederos de quienes ayudaron a Franco a hacer una guerra civil e instaurar una dictadura infame.

Rechazan una República catalana, mientras aceptan que España sea una monarquía hereditaria impuesta por un dictador.

Niegan que la independencia pueda mejorar la vida de los catalanes, pero admiten que un 70% de los jóvenes españoles no vean otra alternativa que huir del país para ganarse la vida.

Repiten que Cataluña no será viable, ni podrá pagar a los pensionistas, pero callan cuando ven que la deuda española se hace cada día más inasumible y que en la caja de las pensiones solo quedan migajas, tras dar por perdidos 60.000 M€ regalados a bancos.

Aplauden las anulaciones de leyes catalanas, p

or eso consienten que no se pueda luchar contra la pobreza energética, que no exista igualdad entre hombres y mujeres en los tribunales y órganos colegiados, que los pisos vacíos no se puedan gravar con un impuesto, etc.

Aceptan que un país con 7.000 Km de costa, aire y sol, sancione las energías alternativas y desaproveche el potencial del Corredor Mediterráneo, por si la creación de puestos de trabajo en Cataluña resta votos en otras CCAA.

Ante todo esto, los contrarios a la independencia callan y acatan, mientras nos llaman insolidarios. Lo dicho, merecen un monumento.

sábado, 8 de julio de 2017

Reparar injustícies (Català)

Per fi el 29 de juny un parlament espanyol s’ha atrevit a declarar nul·les les sentències polítiques de la dictadura. I per a que sigui quelcom més que una vana declaració de bones intencions, el  7 de juliol s’ha fet pública la llista de 66.590 condemnats amb noms i cognoms.

Ha calgut esperar 40 anys d’una transició que en van dir “exemplar”, però que mai es va plantejar reparar les injustícies comeses pel franquisme.

És lamentable que hagi tingut de ser una càmera autonòmica la que hagi adoptat una mesura que demanava a crits la memòria de les víctimes i les seves famílies, perquè la nacional, eludint la seva responsabilitat, evita els debats incòmodes i les condemnes al feixisme.

Resulta curiós que hagi estat impulsada amb un govern de la menystinguda dreta, perquè l’esquerra quan ha governat, fins i tot amb majoria absoluta, sempre ha preservat les fites de la dictadura i ha mantingut els privilegis dels colpistes i dels seus hereus.

La pregunta és: Què farà ara el Congres?, seguirà els passos del Parlament i anul·larà les sentències a tota Espanya? O continuaran bescanviant la dignitat dels reprimits per una pobre subvenció, per a no incomodar als repressors?

Què farà el PP? Començarà una campanya de recollida de signatures per reivindicar les condemnes? Portarà la proposta davant el Tribunal Constitucional per a que l’anul·li, perquè els ajusticiats per Franco ho van ser sota una legislació i per tant és inamovible?

Si ho fessin el ridícul internacional seria tan immens que potser arrencarien un somriure fins i tot a les víctimes allà on es trobin.


Reparar injusticias (Castellano)

Por fin el 29 de junio un parlamento español se ha atrevido a declarar nulas las sentencias políticas de la dictadura. Y para que sea algo más que una vana declaración de buenas intenciones, el  7 de julio se ha hecho pública la lista de 66.590 condenados con nombres y apellidos. 

Ha habido que esperar 40 años de una transición que llamaron “ejemplar”, pero que nunca se planteó reparar las injusticias cometidas por el franquismo.

Es lamentable que haya tenido que ser una cámara autonómica la que haya adoptado una medida que pedía a gritos la memoria de las víctimas y sus familiares, porque la nacional, eludiendo su responsabilidad, evita los debates incómodos y las condenas al fascismo.

Resulta curioso que haya sido impulsada con un gobierno de la denostada derecha, porque la izquierda, incluso con mayoría absoluta, siempre ha preservado los logros de la dictadura y ha mantenido los privilegios de los golpistas y sus herederos.

La pregunta es: ¿Qué hará ahora el Congreso?, ¿seguirá los pasos del Parlament y anulará las sentencias de toda España? ¿O continuaran cambiando la dignidad de los reprimidos por una pobre subvención, para no incomodar a los represores?

¿Qué hará el PP? ¿Empezará una campaña de recogida de firmas para reivindicar las condenas? ¿Llevará la propuesta ante el Tribunal Constitucional para que la anule, porque los ajusticiados por Franco lo fueron bajo una legislación y por tanto es inamovible?

Si lo hicieran el ridículo internacional sería tan inmenso que quizá arrancarían una sonrisa incluso a las víctimas allá donde se encuentren.